La Guerra Russo-japonesa es va combatre entre l'Imperi del Japó i l'Imperi Rus de 1904 a 1905 sobre les ambicions imperials rivals a Manxúria i Corea. Els principals teatres d'operacions militars eren la península de Liaodong i Mukden al sud de Manxúria i els mars al voltant de Corea, Japó i el mar Groc.
Rússia cercava un port d'aigua calenta a l'oceà Pacífic, tant per a la marina com per al comerç marítim. Vladivostok només romania lliure de gel i operatiu durant l'estiu; Port Arthur, una base naval de la província de Liaodong arrendada a Rússia per la dinastia Qing de la Xina des de 1897, era operativa tot l'any. Des del final de la Primera Guerra Sino-japonesa el 1895, el Japó temia la invasió russa dels seus plans de crear una esfera d'influència a Corea i Manxúria. Rússia havia demostrat una política expansionista a l'est dels Urals a Sibèria i a l'Extrem Orient des del regnat d'Ivan el Terrible al .
En veure Rússia com un rival, el Japó es va oferir a reconèixer el domini rus a Manxúria a canvi de reconèixer que Corea es trobava dins de l'esfera d'influència japonesa. Rússia s'hi va negar i va exigir l'establiment d'una zona d'amortiment neutral entre Rússia i el Japó a Corea al nord del Paral·lel 39° nord. El govern japonès va percebre una amenaça per als seus plans d'expansió a l'Àsia continental i va optar per anar a la guerra. Després de trencar les negociacions el 1904, la Marina japonesa va obrir hostilitats en un atac sorpresa el 9 de febrer (calendari julià 27 de gener) de 1904 atacant la flota oriental russa a Port Arthur, Xina.
Tot i que Rússia va patir diverses derrotes, el tsar Nicolau II estava convençut que Rússia podia guanyar si continuava lluitant; va optar per seguir compromès amb la guerra i esperar els resultats de certes batalles navals clau. Després de sufocar l'esperança de la victòria, va continuar la guerra per preservar la dignitat de Rússia evitant una "pau humiliant". Rússia va ignorar la voluntat japonesa d'acordar un armistici al principi i va rebutjar la idea de portar la disputa a la Cort Permanent d'Arbitratge de La Haia. La guerra va acabar amb el Tractat de Portsmouth (5 de setembre [julià 23 d'agost] de 1905), mediatitzat pel president dels Estats Units Theodore Roosevelt. La completa victòria de l'exèrcit japonès va sorprendre els observadors internacionals i va transformar l'equilibri de poder tant a l'Àsia oriental com a l'Europa de l'Est, cosa que va provocar l'aparició del Japó com a gran potència i el declivi de Rússia en el prestigi i la influència a Europa de l'Est. La pèrdua de vides sense la victòria i la humiliant derrota per a l'Imperi rus van contribuir al creixent malestar domèstic que va culminar amb la revolució russa de 1905 i va accelerar la desintegració de l'autocràcia russa. La guerra també va suposar la primera victòria d'un país asiàtic contra una potència occidental en l'època moderna.
Antecedents històrics Modernització del Japó miniatura|upright=1.2| Un mapa satíric anti-rús produït per un estudiant japonès a la Universitat de Keio durant la guerra russo-japonesa. Segueix el disseny utilitzat per a un mapa similar publicat per primera vegada el 1877."Serio-comic war map for the year 1877" by Frederick W. Rose (publisher not identified). Després de la Restauració Meiji el 1868, el govern Meiji va intentar assimilar idees occidentals, avenços tecnològics i formes de guerra. A finals del , el Japó s'havia transformat en un estat industrial modernitzat. Els japonesos volien ser reconeguts com a iguals amb les potències occidentals. La Restauració Meiji havia estat destinada a fer del Japó un estat modernitzat, no occidentalitzat, i el Japó era una potència imperialista, que mirava cap a l'expansionisme d'ultramar.
En els anys 1869–73, el Seikanron ("Argument de la Conquesta de Corea") havia dividit amargament l'elit japonesa: una facció volia conquerir Corea immediatament, una altra volia esperar fins que el Japó es modernitzés més abans d'emprendre una guerra per conquerir Corea; significativament, ningú de l'elit japonesa mai va acceptar la idea que els coreans tenien dret a ser independents, només la qüestió del moment dividint les dues faccions. De la mateixa manera que els europeus van utilitzar el "retard" de les nacions africanes i asiàtiques com a motiu pel qual havien de conquerir-les, per a l'elit japonesa el "retard" de la Xina i Corea era la prova de la inferioritat d'aquelles nacions, donant així als japonesos el "dret" de conquerir-les.
Inoue Kaoru, el ministre d'Afers Exteriors, va pronunciar un discurs el 1887 dient: "El que hem de fer és transformar el nostre imperi i el nostre poble, fer que l'imperi sigui com els països d'Europa i el nostre poble com els pobles d'Europa", continuant dient que els xinesos i els coreans havien perdut essencialment el seu dret a ser independents en no modernitzar-se. Gran part de la pressió per a una política exterior agressiva al Japó va venir des de baix, amb els defensors del moviment dels "drets dels pobles" que demanava un parlament elegit que també afavoria una línia ultranacionalista que donava per fet que els japonesos tenien el "dret". "per annexionar Corea, ja que el moviment dels" drets de les persones "estava dirigit per aquells que van afavorir la invasió de Corea els anys 1869–73.
Com a part del procés de modernització al Japó, les idees darwinistes socials sobre la "supervivència del més apte" eren habituals al Japó a partir de la dècada de 1880 i molts japonesos ordinaris es van ressentir dels forts impostos imposats pel govern per modernitzar el Japó, exigint quelcom tangible com una colònia d'ultramar com a recompensa pels seus sacrificis.
A més, el sistema educatiu del Japó Meiji estava destinat a formar els escolars perquè fossin soldats quan creixessin i, com a tals, les escoles japoneses adoctrinaren els seus estudiants en el Bushidō ("camí del guerrer"), el codi ferotge dels samurais. Després d'haver adoctrinat les generacions més joves en el Bushidō, l'elit Meiji es va trobar davant d'un poble que reclamava la guerra i considerava la diplomàcia com una debilitat.
La pressió de la gent El japonòleg britànic Richard Story va escriure que el concepte erroni més gran sobre Japó a Occident era que el poble japonès era l'instrument “dòcil” de l'elit, quan en realitat gran part de la pressió per a les guerres japoneses del 1894 al 1941 provenia de la gent normal, que exigia una política exterior "dura" i tendia a participar en disturbis i assassinats quan es percebia que la política exterior era pusil·lànime.
Tot i que l'oligarquia Meiji es va negar a permetre la democràcia, va intentar apropiar-se d'algunes de les demandes del moviment dels "drets del poble" en permetre una dieta elegida el 1890 (amb poders limitats i una franquícia igualment limitada) i perseguint una política exterior agressiva cap a Corea.
El 1884, el Japó havia fomentat un cop d'estat a Corea per part d'una facció reformista pro-japonesa, que va fer que el govern conservador demanés ajuda a la Xina, cosa que va provocar un enfrontament entre soldats xinesos i japonesos a Seül. En aquell moment, Tòquio no se sentia preparat per arriscar una guerra amb la Xina, i la crisi va acabar amb la Convenció de Tientsin, que va deixar Corea amb més força a l'esfera d'influència xinesa, tot i que va donar una raó als japonesos per intervenir a Corea. Durant la dècada de 1880 i principis de la dècada de 1890, es va criticar regularment al govern de Tòquio per no ser prou agressiu a Corea, cosa que va portar l'historiador japonès Masao Maruyama a escriure:
Expansió oriental russa La Rússia tsarista, com a gran potència imperial, tenia ambicions a l'Est. Cap a la dècada de 1890, havia estès el seu regne a tota l'Àsia central fins a l'Afganistan, absorbint els estats locals en el procés. L'Imperi Rus s'estenia des de Polònia a l'oest fins a la península de Kamtxatka a l'est. Amb la construcció del ferrocarril transsiberià fins al port de Vladivostok, Rússia esperava consolidar encara més la seva influència i presència a la regió. En l'incident de Tsushima del 1861, Rússia havia assaltat directament el territori japonès.
Guerra sinojaponesa (1894–95)
miniatura|Els generals xinesos de Pyongyang es rendeixen als japonesos, l'octubre de 1894. Entre la Restauració Meiji i la seva participació a la Primera Guerra Mundial, l'Imperi del Japó va lluitar en dues guerres significatives. La primera guerra que va lluitar Japó va ser la Primera Guerra Sino-japonesa, que es va lliurar el 1894 i el 1895. La guerra va girar al voltant de la qüestió del control i la influència sobre Corea sota el govern de la dinastia Joseon. A partir de la dècada de 1880, hi havia hagut una forta competència per influir a Corea entre la Xina i el Japó. La cort coreana era propensa al faccionisme i estava molt dividida per una facció reformista que era pro-japonesa i una facció més conservadora que era pro-xinesa. El 1884, les tropes xineses van suprimir un intent de cop pro-japonès i van establir una "residència" a Seül sota la direcció del general Yuan Shikai. Una rebel·lió camperola liderada pel moviment religiós Tonghak va provocar una sol·licitud del govern coreà perquè la dinastia Qing enviés tropes per estabilitzar el país. L'Imperi del Japó va respondre enviant la seva pròpia força a Corea per aixafar el Tonghak i va instal·lar un govern titella a Seül. La Xina s'hi va oposar i es va produir la guerra. Les hostilitats van resultar breus, amb tropes terrestres japoneses encaminant les forces xineses a la península de Liaodong i gairebé destruint la flota xinesa de Beiyang a la batalla del riu Yalu. Japó i Xina van signar el tractat de Shimonoseki, que va cedir la península de Liaodong i l'illa de Taiwan al Japó. Després del tractat de pau, Rússia, Alemanya i França van obligar el Japó a retirar-se de la península de Liaodong. Els líders del Japó no sentien que posseïen la força per resistir el poder combinat de Rússia, Alemanya i França, i per això van cedir a l'últimàtum. Al mateix temps, els japonesos no van abandonar els seus intents de forçar Corea a l'esfera d'influència japonesa. El 8 d'octubre de 1895, la reina Min de Corea, el líder de la facció anti-japonesa i pro-xinesa a la cort coreana, va ser assassinada per agents japonesos a les sales del palau Gyeongbokgung, un fet que va provocar un mal funcionament quan va convertir l'opinió pública coreana. contra el Japó. A principis de 1896, el rei Gojong de Corea va fugir a la legació russa a Seül, creient que la seva vida estava en perill per part dels agents japonesos, i la influència russa a Corea va començar a predominar. Després de la fugida del rei, una revolta popular va enderrocar el govern pro-japonès i diversos ministres del gabinet van ser linxats als carrers.
El 1897, Rússia va ocupar la península de Liaodong va construir la fortalesa de Port Arthur i va fundar la flota russa del Pacífic al port. L'adquisició de Port Arthur per part de Rússia va ser principalment una acció anti-britànica per contrarestar l'ocupació britànica de Wei-hai-Wei, però al Japó es va percebre com una acció anti-japonesa. Alemanya va ocupar la badia de Jiaozhou, va construir la fortalesa de Tsingtao i va fundar l'esquadró alemany d'Àsia Oriental en aquest port. Entre el 1897 i el 1903, els russos van construir el ferrocarril oriental xinès (CER) a Manxúria. El ferrocarril oriental xinès era propietat conjunta dels governs rus i xinès, però la direcció de l'empresa era totalment russa, la línia es construïa a l'ample rus i les tropes russes estaven estacionades a Manxúria per protegir el trànsit ferroviari al CER dels atacs de bandits. La seu de l'empresa CER estava situada a la nova ciutat de Harbin, la "Moscou d'Orient", construïda per Rússia. A partir de 1897, Manxúria, encara que nominalment formava part del "Gran Imperi Qing", va començar a assemblar-se cada cop més a una província russa.
Invasió russa