miniatura|300px|Mapa que mostra les rutes de les principals marxes durant la primera onada del Gran Trek (1835-1840) juntament amb les batalles i esdeveniments clau. L'àrea groga indica l'àrea inicial de colonització, al sud de Thaba Nchu i el que es convertiria en Bloemfontein va ser una zona colonitzada pels griqua i trekkboers. El Gran Trek va ser un moviment migratori que va conduir a multitud de bòers que vivien en els territoris orientals de la Colònia del Cap de Bona Esperança fins a territoris de l'interior de l'actual Sud-àfrica situats al nord-est del riu Orange. També es coneix com a Gran Marxa o Gran Viatge dificultós (Groot Trek en afrikaans, ‘Gran Migració'). Es calcula que entre 1835 i 1843 entre dotze i quinze mil afrikàners van prendre part en aquesta migració. La colonització britànica de la Colònia del Cap va portar a molts bòers a decidir-se a emigrar més enllà dels confins de la colònia britànica del Cap, que venien marcats pels rius Orange i Groot Visrivier. Així, des de 1835 fins a 1845, uns 15.000 bòers van abandonar les seves llars i es van dirigir cap al desconegut, a la recerca de noves terres.
Les primeres partides es van dirigir cap al riu Orange, on el 1837 es va produir una escissió. Alguns d'ells liderats per Hendrik Potgieter es van dirigir cap als territoris despoblats del Nord, mentre que una altra partida d'ells, dirigida per Piet Retief, va marxar cap a l'est, cap a Natal, amb la intenció de constituir una nova república que disposés de ports marítims.
No obstant això, a Natal els bòers es van trobar amb un formidable oponent: la nació dels zulus. Aquest poble de llengua bantu havia tingut una enorme expansió sota el lideratge del rei Shaka, al que la posteritat sobrenomenaria "el Napoleó Negre". Les campanyes de Shaka havien provocat un enorme torrent migratori conegut com a mfecane, la principal conseqüència del qual va ser la mort d'uns dos milions de bantus i la migració forçosa de sengles.
miniatura|Monument al voortrekker (1937). Davant d'aquest panorama, els bòers van decidir arribar a una solució pacífica amb els nadius. Piet Retief i alguns acompanyants es van dirigir a parlamentar amb el successor de Shaka, Dingane, per negociar amb ell l'adquisició de terrenys de pasturatge i de conreu. Després d'algunes negociacions, els zulus i els bòers van arribar a un acord pel qual se cedia a aquests últims algunes de les comarques de Natal, a canvi que recuperessin el bestiar que una facció enemiga dels zulus havia robat al rei. No obstant això, quan Piet Retief i els seus companys van entrar en el kraal o campament zulu de Dingane per celebrar el tractat, van ser atacats a traïció per aquest i els seus guerrers: A l'ordre de Acabin amb els bruixots!, els zulus es van abalançar sobre els bòers, que havien entrat desarmats, i els van portar al vessant d'un pujol, on els va empalar i se'ls va aixafar el crani. Posteriorment, els zulus van atacar la caravana –ja indefensa– de Retief, i van matar a totes les dones i els nens. El lloc on va ocórrer aquesta tragèdia seria batejat posteriorment pels afrikàners amb el nom de Weenen ('plorar', en llengua neerlandesa).
miniatura|El comandant Andries Pretorius (1798-1853) va aconseguir fer fallida el poder militar zulu i establir l'efímera República de Natalia. Més tard els seus partidaris es van dirigir cap al nord-oest, on van fundar i van batejar en el seu honor la ciutat de Pretòria, que amb el temps arribaria a convertir-se en el centre polític i espiritual de la nació afrikàner. Quan van arribar les notícies del fatídic succés, la resta dels bòers presents a Natal van decidir venjar a Piet Retief i van nomenar com a líder Andries Pretorius, un experimentat comandant natural de Graaf-Reinet i descendent d'un dels primers colons holandesos del Cap. Un petit exèrcit de 450 homes, dirigit per Pretorius, va travessar el riu Buffalo amb l'objectiu de dur a terme una acció punitiva. No obstant això, aviat es van veure envoltats per una força de 12.000 zulus i sense possibilitat de fugida. En aquest moment, els bòers, guiats pel pastor Sarel Cilliers, van realitzar un jurament solemne en la virtut del qual, si Déu els concedia la victòria, ells i els seus descendents honrarien en el futur l'aniversari de la batalla com si fos un sàbat.
Quan es va acostar el moment de la lluita, Pretorius va ordenar als seus homes agrupar en cercle les seves carretes i atrinxerar-se darrere d'elles. Aquesta tàctica, coneguda amb el nom de laeger i que havia estat emprada ja pels afrikàners des de finals del , els va proporcionar als trekkers una manifesta superioritat tàctica: Els zulus no van aconseguir acostar-se a la fortalesa de Pretorius i van ser fàcil presa de les armes de foc dels defensors. En el que es coneixeria com la batalla del Riu Sagnant (Bloedrivier), els bòers van infligir una greu derrota als zulus, que van perdre més de 3.000 homes.
Dècades després, el 16 de desembre de 1838 va passar a ser conegut com el Dia del Jurament, i el seu aniversari va ser declarat festiu a les repúbliques del Transvaal i l'Estat Lliure d'Orange. Pertot arreu van començar a proliferar els homenatges als trekkers, i el seu record es va convertir en un potencial polític de primer ordre, sobretot després de la derrota definitiva en la Segona Guerra dels Boers a les mans dels britànics. El centenari del Gran Trek va ser celebrat el 1938 amb magnificència, i va servir d'esperó per al creixement electoral del Partit Nacional, que encarnava el sector més nacionalista de l'electorat afrikàner. El seu secretari general, el futur primer ministre Daniel Malan, va afirmar durant les celebracions que la terra on va tenir lloc el combat tenia un caràcter sagrat.
La matança de Weenen i la subsegüent victòria en el Bloedrivier van deixar una petjada indeleble en la memòria col·lectiva del poble bòer: no hi cabia cap treva en la lluita per la supervivència a l'Àfrica Austral, i la més mínima cessió en aquest punt podia resultar fatal. Per aquest motiu, quan més d'un segle després van començar a aprovar-se les primeres sancions internacionals contra Sud-àfrica, la reacció col·lectiva dels afrikàners fos atrinxerar-se darrere de les carretes i tancar files darrera dels seus primers ministres Hendrik Verwoerd i Pieter Botha, amb la ferma voluntat de resistir fins al final.
Les causes del Gran Trek miniatura|Bòers creuant el karoo. miniatura|El Riu Orange constituïa un veritable Rubicó africà. Qui el creuava deixava enrere la colònia britànica, el món conegut i la civilització, i s'endinsava en territoris desconeguts de l'interior d'Àfrica. Com a resultat de la colonització neerlandesa del Cap de Bona Esperança, es va anar assentant en l'extrem meridional d'Àfrica una població cada vegada més nombrosa de grangers europeus als quals es denominava bòers o afrikàners. Aquests bòers havien iniciat un moviment de migració constant fins a les conques dels rius Oliphants al Nord i Groot Visrivier i Kei a l'Est, i a la fi del la Companyia Holandesa de les Índies Orientals estava perdent el control dels colons de la frontera. És en aquests moments quan Gran Bretanya entra en guerra amb la República Bàtava, aliada de Napoleó Bonaparte, i conquereix Ciutat del Cap en 1795. Va haver una enorme resistència a l'ocupació per part dels bóers de Graaff-Reinet, que no obstant això va ser aixafada per les tropes britàniques. Després d'un breu període en el qual Holanda va tornar a recuperar el Cap (1802-1806), Gran Bretanya va consolidar la seva adquisició, que va veure confirmada pel congrés de Viena de 1815.
La imposició d'un nou ordre estranger va ser molt difícil d'acceptar per als afrikàners. Des del Regne Unit s'enviaven cada any desenes de missioners amb l'objectiu de cristianitzar i educar als hotentots, als quals es pretenia equiparar amb els colons europeus. Es va accentuar la rancúnia entre els bóers després de la matança de Slagters Nek: el 1815, un jove agricultor bòer, Frederik Bezuidenhout, va ser assassinat per una patrulla de policies hotentots que acudien a arrestar-lo. El seu germà i altres quatre companys van decidir venjar la seva mort i van iniciar una petita rebel·lió. Van ser capturats, condemnats a mort i penjats el 9 de març de 1816. Durant la seva execució les cordes de les quals penjaven es van trencar i en lloc de commutar-los la pena, que era l'usual en aquests casos, es va procedir a executar-los per segona vegada. Els bóers de la frontera van interpretar la ruptura de la corda com una condemna divina de les execucions. Dècades després, la data del 9 de maig, aniversari de la matança, seria declarada festiva a les repúbliques bòers de Transvaal i Estat Lliure d'Orange.
Els greuges contra els nous governants britànics van continuar creixent: el 1822 l'anglès va ser declarat l'única llengua del govern i els tribunals i el 1828 es va proscriure l'ús de l'holandès en l'administració i l'església. Per si aquesta política d'anglificació no fos suficient, la protecció prestada pels soldats britànics era extremadament deficient als ulls dels bòers de la frontera oriental, que es veien sotmesos a robatoris de bestiar i incursions de saqueig dels xoses als marges del riu Kei.
Hem de tenir en compte també l'extraordinari increment de la població bòer, que va passar de 5.000 persones el 1750, a 15.000 el 1795 i finalment 27.000 el 1815. Tot això va generar una intensa fam de terres que, combinada amb la deficient administració britànica, va fer pensar a molts bòers que el seu futur es trobava fora de la colònia del Cap, més enllà del Riu Orange. El futur era doncs l'emigració cap a una terra promesa on revitalitzar les tradicions democràtiques i calvinistes de la vella Holanda i trobar pastures verdes i fèrtils per al bestiar.
Història miniatura|El rei Shaka Els Trekkers estaven formats per dos grups de persones que provenien de la part més oriental de la regió del Cap: pastors seminòmades (anomenats Trekkboers); i agricultors sedentaris i artesans (dits Grensboere, o agricultors de la frontera). A tots aquests se'ls va englobar en un conjunt per a denominar-los amb el mateix nom, el de Voortrekkers (Pioners). La majoria dels colons de la zona occidental del Cap no van iniciar aquesta migració. Els historiadors parlen de diferents factors que van contribuir a l'emigració d'uns 12.000 Voortrekkers a les futures regions de Natal, Estat Lliure d'Orange i Transvaal. El més important sembla el descontentament amb el mandat britànic que se'ls havia imposat.
Aquest descontentament es va donar per les seves polítiques d'anglicanització, les restrictives lleis que es van aplicar sobre l'esclavitud i la seva abolició de manera eventual, els acords per a compensar als antics esclavistes, i la indiferència que percebien per part de les autoritats britàniques sobre els conflictes fronterers que existien al llarg de la frontera oriental de la Colònia del Cap. La major part de les fonts modernes coincideixen que el que va contribuir definitivament a l'inici d'aquestes migracions va ser una ordenança promulgada el 1828 (Ordinance 50) que garantia igualtat de drets legals a totes les "persones lliures de color", i prohibia el tracte inhumà als treballadors. Algunes fonts al·leguen que la majoria dels trekkboers no tenien esclaus,[ Wallace G. Mills. El Gran Trek. ] a diferència de la majoria de la població del Cap occidental, que no va emigrar.