El terme materialisme designa una disposició d'esperit que consisteix a servir-se de la realitat tangible o "matèria" com a base del saber i el coneixement i, per extensió, d'una visió de la vida.
Segons aquesta concepció, el món -i per extensió, l'univers- és constituït de matèria, la qual existeix objectivament fora de la consciència i independentment d'aquesta. La matèria és primària i la consciència i el pensament són propietats d'aquesta a partir d'un estat altament organitzat. El pensament és un nivell superior del coneixement humà, un procés en el qual es reflecteix la realitat objectiva. Des de la concepció materialista, es creu que, a més, la matèria no ha estat creada del no-res, que existeix l'eternitat i que el món i les seves regularitats són cognoscibles.
Història miniatura|Julien Offray de La Mettrie El terme va ser inventat per Leibniz el 1702 i és reivindicat per primera vegada per La Mettrie cap al 1748. Tanmateix, des d'un punt de vista retrospectiu, els primers materialistes van ser alguns filòsofs de l'antiguitat: Heràclit, Demòcrit, Leucip, Diògenes d'Apolònia, Epicur i Lucreci. La filosofia tradicional ha reduït durant molt de temps el materialisme dels filòsofs de l'antiguitat a qüestions de pura física, com per exemple sobre la continuïtat de la matèria: hi ha grans de matèria? els àtoms evolucionen en el buit?...
Tanmateix, consultant Diògenes Laerci, es comprova que les obres escrites pels pensadors materialistes de l'antiguitat són més aviat obres d'ètica: així, des de l'antiguitat, els materialistes prediquen la utilització de la matèria o de la realitat tangible com a base fonamental per explicar els fenòmens, filosofar i produir el saber. Per als materialistes, no hi ha més que matèria i el funcionament del món no pot ser comprès més que partint d'allò que és o serà observable. És, doncs, el principi fonamental del desenvolupament dels coneixements científics, en un sentit ampli, on resideix el nucli del materialisme.
L'oposició és radical amb Parmènides, Plató, els estoics, i posteriorment els pares cristians i, finalment, amb l'idealisme alemany de Kant i Hegel, per als quals el món verdader i perfecte existeix fora de tota matèria i de tota realitat observable: la veritat del món no pot ser atesa més que pel pensament; la realitat tangible o la matèria no és més que una representació i una aproximació imperfecta de la veritat. Aquesta diferència fonamental que existeix des de l'antiguitat pot ser entesa com la distinció irreductible entre el corrent idealista i el corrent materialista.
Doctrines materialistes de l'antic orient Els primers vestigis que es tenen de la doctrina materialista es remunten a finals del tercer i principis del segon mil·lenni abans de la nostra era, en les cultures egípcia i babilònica, on es van formar les primeres concepcions materialistes espontànies. També, i una mica més tard, però amb més integritat, apareix en la filosofia de l'Índia i Xina antiga.
A l'antiga Índia, apareix a mitjans del primer mil·lenni aC en la doctrina lokaiata (o escola cārvāka), que sostenia que el món era material, compost de quatre elements primigenis: la terra, l'aigua, el foc i l'aire. D'aquests elements, es formaven també els éssers vius, inclòs l'ésser humà, els quals després de morir es descomponien novament en aquests elements. Els cārvāka, a més, van sotmetre a crítica les doctrines religioses imperants en aquella època sobre l'existència de Déu, l'ànima i el món del més enllà, demostrant que, en morir el cos, desapareixia la consciència, per la qual cosa consideraven absurda la doctrina de la transmigració de les ànimes.
El materialisme dels cārvāka estava íntimament relacionat amb el seu ateisme. Posteriorment, en el corrent sankhya (prop de l'any 600 aC), se sostenia que el caràcter material del món es desenvolupava a partir d'una substància primigènia (Prakriti); però l'assoliment més important d'aquest corrent va ser el postulat que el moviment, l'espai i el temps són propietats inseparables de la matèria.
Al començament de la nostra era, aquest corrent filosòfic no va resistir la lluita contra l'idealisme i va acabar per admetre l'existència de les ànimes a banda i independentment de la matèria.
A mesura que es desenvolupava la filosofia hindú antiga, la concepció de la matèria composta pels quatre elements (foc, aire, aigua i terra) va ser substituïda per representacions més desenvolupades basades en l'estructura atomista del món. En les escoles filosòfiques nyaya i vaisesika, sorgeix la idea que el món es compon de petites partícules de diversa qualitat que estan en l'èter, en l'espai i en el temps. Aquestes partícules serien eternes, no creables i indestructibles, alhora que els objectes compostos d'aquestes serien mutables, inestables i transitoris. Aquestes idees materialistes van exercir un fort influx sobre escoles i doctrines religioses de l'època, com per exemple a l'escola religiosa mimansa, la qual reconeixia la realitat del món, el ser no depèn de cap creador, existeix eternament i es compon de partícules regides per la llei autònoma del karma.
miniatura|La imatge clàssica de Laozi muntant un búfal d'aigua
A la Xina antiga, apareix la doctrina materialista en la teoria del coneixement de Mozi (479 - 381 aC) en oposició a Confuci. Aportacions importants també les va donar el taoisme: el seu creador Laozi (segles VI a V aC) sostenia que el món, que és etern, està en moviment i mutació continus.
El moviment, segons els taoistes, és regit pel tao (llei natural). Les idees materialistes ingènues va començar un successiu desenvolupament en la doctrina de Xunzi (313 aC - 238 aC), una de les rellevants figures del confucianisme, que a diferència d'altres confucians considerava que el cel no té consciència i és part de la natura, en la qual incloïa també el Sol, la Lluna, els astres, les estacions de l'any, la llum i les tenebres, el vent i la pluja, i que la successió de fenòmens celestes discorre segons determinades lleis naturals, de manera que el destí de les persones no pot ser regit per una inexistent «voluntat del cel».
Xunzi afirmava que l'ésser humà, contràriament als animals, sap mancomunar els seus esforços i organitzar la seva vida pública, que pot conèixer el món circumdant i aprofitar els coneixements adquirits per al seu bé, a més que el coneixement comença per la percepció, però és governat pel pensament que compleix lleis naturals.
Finalment, ja als voltants de la nostra era, apareix a l'obra de Wang Chung (27 aC - 97 aC), que sostenia que el món es compon de la substància txi, la qual es mou en l'eternitat, mentre que el tao és la llei de la mateixa realitat. Per l'acció recíproca de dues qi -els enrarits que estan en l'espai celeste i els condensats que estan en la Terra constituint els diversos cossos- són engendrades totes les coses. Sostenia que l'individu és un ésser natural compost de substància material en què s'ha instal·lat una energia vital, un principi espiritual elaborat per la circulació de la sang, la qual desapareix en morir la persona. Aquest materialisme era ingenu i metafísic.
Materialisme de la Grècia antiga miniatura|Tales de Milet Des del , la filosofia es desenvolupa amb més ímpetu a l'antiga Grècia. Allà el corrent materialista sorgeix en controvèrsia amb la religió, principalment en els filòsofs representants de l'anomenada escola de Milet; Tales de Milet (624 - 547 aC), Anaximandre (610 - 546 aC) i Anaxímenes (585 - 525 aC).
Segons la doctrina de Tales, l'aigua és el principi de totes les coses; tot procedeix de l'aigua i tot es converteix en aigua.
Anaximandre va prendre com a substància primària de tot el que existeix l'apeiron, principi indeterminat que engendra les coses i els fenòmens mitjançant el moviment i la segregació de contraris, com ara «l'humit i el sec», «el fred i el càlid ». Segons aquesta doctrina, tot es troba en constant rotació, una cosa sorgeix de l'apeiron i una altra desapareix i es descompon transformant-se en apeiron, la qual cosa, seguint un curs materialista, fa un dels primers intents de representar el món dialècticament, en moviment.
Anaxímenes va prendre com a substància primordial l'aire: el moviment condiciona l'aparició i la desaparició de les coses.
Un altre filòsof grec que va fer grans aportacions a la doctrina materialista va ser Heràclit d'Efes (530 - 470 aC), que va prendre com a substància primària el foc. Sostenia l'existència en l'eternitat del món, independentment de qualsevol de les forces sobrenaturals, com un foc eternament viu, que amb ordre regular s'encén i amb ordre regular s'apaga. Subratllava la idea del moviment i canvi constant del món, de la contradicció com a font de moviment, de la possibilitat de transformació recíproca dels contraposats. Expressà idees sobre els principis dialèctics, que reflecteixen d'una o altra manera l'estat veritable de les coses, encara que no sostingudes per coneixements científics.
El desenvolupament més profund del corrent materialista a la Grècia antiga es veu en la doctrina de Demòcrit d'Abdera (460 - 370 aC), que va promoure la teoria atomista de l'estructura de la matèria. Segons aquesta teoria, el principi cardinal del món és l'existència del buit i els àtoms que es mouen en el buit, trobant-se i formant diferents cossos, i fins i tot l'ànima humana, que mor en morir l'organisme.
Finalment, dins del corrent materialista encara que una mica més inconseqüent, trobem al filòsof grec Aristòtil (384 - 322 aC), el qual sostenia que totes les coses tenien en la seva base una matèria primera, que es caracteritzava per la manca de determinació, de forma, és a dir, no eren sinó una possibilitat d'existència. Aquesta possibilitat es converteix en cosa veritable sensible només quan la matèria s'uneix amb una o altra forma que li dona la seva determinació. Aquesta concepció, si bé és materialista en la seva essència, té greus insuficiències perquè separa la matèria primària del moviment, que és introduït per la forma des de fora, a més que la seva transició d'un estat indeterminat a determinat pren el seu origen al cap i a la fi dels déus, que venen a ser el primer propulsor.
Aquesta concepció, a la par amb els elements de la dialèctica i les tendències materialistes, conté també trets metafísics i tendències idealistes.
Després d'Aristòtil, s'observa una decadència condicionada per la crisi general que viu l'estat grec, perfilant una transició del materialisme a l'idealisme i al misticisme.
Materialisme de l'època del Renaixement miniatura|140px|Leonardo da Vinci Itàlia va ser el primer país on van començar a desenvolupar-se les relacions capitalistes. Des del punt de vista econòmic, la regió més desenvolupada era el nord, amb les seves repúbliques marítimes comercials de Venècia i Gènova, i la industrial de Florència.
Al centre de l'atenció dels pensadors avançats de l'època va quedar la persona humana. Els ideòlegs de la burgesia ascendent que necessitava la llibertat de desplaçament, la lliure empresa i la llibertat de comerç, somiaven alliberar l'ésser humà del despotisme feudal.
Aquesta nova direcció de la cultura va ser anomenada humanisme (del llatí humanus, 'humà'). La vella sentència de «sóc home i res humà m'és aliè» es va convertir en la divisa dels humanistes. La particularitat del pensament filosòfic del Renaixement és el seu caràcter antiescolàstic. Cal tenir en compte que l'escolàstica, tant pel costat de l'Església com de l'estat, va ser durant tota l'edat mitjana la filosofia oficial i es va impartir en la majoria de les universitats. A diferència de l'escolàstica, la filosofia dels humanistes va deixar de ser serventa de la teologia. En oposició a l'escolàstica i la teologia de l'edat mitjana, va començar a desenvolupar-se a Itàlia la filosofia materialista.
Dos filòsofs italians miniatura|Giordano Bruno