La Simfonia núm. 2 en re major, op. 73 és una simfonia de Johannes Brahms, composta principalment durant l'estiu de 1877 a Pörtschach am Wörther See, a Caríntia, poc després de l'èxit de la seva Simfonia núm. 1. Va ser estrenada el 30 de desembre de 1877 a la gran sala del Musikverein de Viena per l'Orquestra Filharmònica de Viena, dirigida per Hans Richter. És una de les simfonies de Brahms de caràcter més líric i lluminós i sovint ha estat qualificada de «pastoral», tot i que sota aquesta aparença serena hi apareixen passatges de considerable foscor i tensió.
Composició Brahms havia trigat molts anys a completar la seva Primera Simfonia, estrenada el novembre de 1876, en gran part per la pressió que sentia davant del llegat simfònic de Ludwig van Beethoven. La Segona, en canvi, va sorgir amb una rapidesa considerable. Durant l'estiu de 1877 es va instal·lar a Pörtschach, una localitat situada a la riba del Wörthersee, que descrivia com un lloc on «les melodies volen tan abundants que cal anar amb compte de no trepitjar-ne cap». Allà va treballar en la major part de la simfonia, que va completar durant la tardor d'aquell mateix any.
El paisatge alpí i lacustre de Caríntia ha fet que l'obra sigui comparada sovint amb la Simfonia núm. 6 «Pastoral» de Beethoven. La tonalitat de re major, l'abundància de melodies de caràcter cantabile, les intervencions de les trompes i dels instruments de vent i l'atmosfera generalment tranquil·la reforcen aquesta associació. Tanmateix, Brahms no va donar cap programa extramusical a l'obra i els passatges més ombrívols impedeixen interpretar-la simplement com una representació idíl·lica de la natura.
El compositor va jugar deliberadament amb les expectatives dels seus amics. En una carta al seu editor Fritz Simrock va descriure irònicament la nova simfonia com una obra tan melancòlica que la partitura hauria d'imprimir-se amb una vora negra de dol. A Elisabeth von Herzogenberg li va escriure que pràcticament no era una simfonia sinó una «sinfonietta». Aquestes afirmacions contrastaven amb la impressió dels primers oients. El cirurgià i amic de Brahms Theodor Billroth, després de conèixer l'obra, en va destacar l'atmosfera de cel blau, rierols, sol i ombra fresca, mentre que Ferdinand Pohl la va descriure a Simrock com una obra plena de vitalitat i encant.
Tot i això, el costat més fosc de la simfonia no era simplement una broma de Brahms. El director Vincenz Lachner li va preguntar per què havia introduït timbales, trombons i tuba de caràcter fúnebre enmig de l'atmosfera idíl·lica del primer moviment. Brahms li va respondre que havia intentat prescindir dels trombons, però que finalment els considerava indispensables, i va relacionar aquelles sonoritats amb la seva pròpia inclinació melancòlica. També va assenyalar la proximitat espiritual amb el motet Warum ist das Licht gegeben dem Mühseligen?, op. 74 núm. 1, compost en el mateix període.
Estrena i publicació L'estrena estava prevista inicialment per al 9 de desembre de 1877, però es va ajornar per la dificultat de disposar de prou temps d'assaig. Finalment va tenir lloc el 30 de desembre al Musikverein de Viena dins el quart concert d'abonament de la Filharmònica de Viena, sota la direcció de Hans Richter. El programa incloïa també l'obertura Ruy Blas de Felix Mendelssohn, la Serenata núm. 10 «Gran Partita» de Wolfgang Amadeus Mozart i una orquestració d'una obra de Johann Sebastian Bach.
L'obra va obtenir una acollida immediatament favorable i el tercer moviment va haver de ser repetit. La relació entre Brahms, Richter i la Filharmònica de Viena seria especialment fructífera: Richter dirigiria també l'estrena de la Simfonia núm. 3, i l'etapa de la seva direcció és considerada per la mateixa orquestra una de les èpoques decisives de la seva història.
La primera edició de la partitura orquestral va ser publicada per N. Simrock a Berlín l'agost de 1878. Simrock va editar simultàniament les parts orquestrals i una versió per a piano a quatre mans preparada pel mateix Brahms, recurs habitual en aquella època per facilitar la difusió d'una obra simfònica en l'àmbit domèstic.
Instrumentació La simfonia està escrita per a una orquestra formada per:
2 flautes 2 oboès 2 clarinets 2 fagots 4 trompes 2 trompetes 3 trombons tuba timpani cordes
Els trombons i la tuba tenen un paper especialment significatiu. Brahms no els utilitza simplement per augmentar el volum de l'orquestra, sinó que reserva la seva sonoritat per a moments estructurals i expressius determinats, particularment en el primer, segon i quart moviments.
Estructura La simfonia dura habitualment entre quaranta i quaranta-cinc minuts i consta de quatre moviments:
Allegro non troppo — re major Adagio non troppo — si major Allegretto grazioso (quasi andantino) – Presto ma non assai — sol major Allegro con spirito — re major
Un dels trets principals de l'obra és la seva unitat motívica. El petit disseny de tres notes que apareix als violoncels i contrabaixos en els primers compassos es transforma contínuament al llarg de la simfonia i proporciona material per a nombroses melodies posteriors.
I. Allegro non troppo El primer moviment, en re major, comença discretament amb tres notes dels violoncels i contrabaixos. Immediatament després, les trompes presenten una ampla melodia que estableix el caràcter pastoral del moviment, mentre els instruments de vent desenvolupen el material inicial. Aquest motiu de tres notes, aparentment senzill, funciona com una cèl·lula generadora de bona part de la simfonia.
La serenitat inicial és interrompuda aviat per un redoblament de timbales i per l'entrada dels trombons i la tuba amb harmonies fosques. Aquest contrast entre lluminositat i ombra és un dels elements essencials del moviment i explica la resposta de Brahms a Lachner sobre la necessitat expressiva dels metalls greus.
El moviment està construït essencialment en forma sonata. Després del primer grup temàtic apareix una melodia lírica dels violoncels i violes, en fa sostingut menor, que presenta una clara semblança en el perfil melòdic amb la coneguda cançó de bressol de Brahms, Wiegenlied, op. 49 núm. 4. Brahms combina aquest material amb figures rítmiques sincopades i fragments de caràcter més enèrgic abans de tancar l'exposició.
El desenvolupament comença amb el retorn del motiu inicial a la trompa en una tonalitat llunyana i avança cap a una escriptura contrapuntística cada vegada més intensa. Diversos fragments dels temes s'encavalquen en forma gairebé fugada, mentre el motiu de tres notes reapareix als metalls. La tensió culmina abans que el tema inicial retorni i condueixi gradualment a la recapitulació.
La coda té un caràcter especialment expansiu. Una llarga intervenció de la trompa condueix a un passatge de les cordes basat en el tema inicial. En el manuscrit, Brahms va escriure sota un dels passatges la frase Es liebt sich so lieblich im Lenze! («És tan bonic estimar a la primavera!»), procedent d'una cançó que havia compost aquell mateix estiu sobre un text de Heinrich Heine. El moviment acaba, però, sense una gran culminació: la música recupera gradualment la calma i conclou en piano.
II. Adagio non troppo El segon moviment, en si major, és el moviment lent més extens i complex de les quatre simfonies de Brahms. Comença amb una melodia dels violoncels de caràcter gairebé declamatori, mentre els fagots presenten simultàniament una línia descendent. La superposició d'ambdues veus crea des dels primers compassos una considerable ambigüitat harmònica.
El caràcter introspectiu del tema principal contrasta amb una segona idea més fluida, indicada L'istesso tempo, ma grazioso, presentada principalment pels instruments de vent. En lloc d'organitzar el moviment com una simple forma ternària, Brahms desenvolupa contínuament els dos blocs temàtics, de manera que exposició, desenvolupament i recapitulació es confonen parcialment.
Un primer episodi de desenvolupament culmina amb una intervenció inquietant del trombó que transforma el motiu inicial de la simfonia. Quan la melodia dels violoncels intenta retornar, apareix fragmentada i passa progressivament als violins. El segon desenvolupament és encara més intens i converteix els elements lírics de l'inici en material dramàtic i contrapuntístic.
Malgrat alguns moments de gran plenitud sonora, el moviment no culmina de manera triomfal. La música es replega progressivament cap al registre greu i recupera l'atmosfera fosca dels primers compassos, tancant-se amb una sensació deliberadament ambigua.
III. Allegretto grazioso (quasi andantino) – Presto ma non assai El tercer moviment, en sol major, ocupa el lloc de l'scherzo tradicional però té una estructura i un caràcter molt diferents. L'oboè presenta una melodia delicada, de perfil proper al ländler, sobre un acompanyament lleuger de fagots, violoncels i altres instruments.
Aquest tema lent alterna amb dos episodis ràpids marcats Presto ma non assai. El primer transforma el mateix material melòdic en compàs binari i en una figuració molt més viva. Quan retorna la secció inicial, Brahms modifica subtilment l'orquestració abans d'introduir un segon episodi ràpid, de caràcter encara més juganer. L'estructura resultant s'ha descrit habitualment com ABACA.
La transformació d'un mateix motiu en tempos i compassos diferents mostra un dels procediments característics de Brahms: la denominada «variació desenvolupant», en què el material no es limita a repetir-se sinó que cada aparició deriva d'una transformació de l'anterior. El moviment va ser especialment ben rebut a l'estrena i va haver de ser repetit.
IV. Allegro con spirito El quart moviment retorna a re major i comença gairebé en secret, amb les cordes tocant a baixa intensitat un tema ràpid i articulat. Després d'uns compassos continguts, tota l'orquestra irromp sobtadament en forte, establint el caràcter enèrgic que dominarà bona part del moviment.
El segon tema és més ampli i cantabile i crea un contrast amb la impulsivitat del tema inicial. Brahms incorpora nombrosos jocs mètrics, accents desplaçats i canvis de textura que fan que el flux rítmic sembli modificar-se constantment, tot i que la forma general continua responent als principis de la forma sonata.
En el desenvolupament, el material inicial es fragmenta i passa per diverses tonalitats menors. Un episodi marcat tranquillo redueix notablement l'activitat i recupera la sonoritat misteriosa dels trombons i la tuba. Aquesta pausa prepara la recapitulació, en què els temes principals reapareixen en una forma més concentrada.
La coda comença de manera inesperadament fosca en re menor. Els metalls greus recuperen harmonies relacionades amb les que havien aparegut al primer moviment, creant una connexió cíclica entre el començament i el final de l'obra. La tensió augmenta progressivament fins que trombons, tuba i trompetes transformen definitivament la sonoritat abans amenaçadora dels metalls en una afirmació triomfal de re major. El moviment acaba amb una de les conclusions més expansives de les simfonies de Brahms.
Recepció La Segona Simfonia va obtenir un èxit molt més immediat que algunes altres grans obres orquestrals de Brahms. La Filharmònica de Viena la va incorporar al seu repertori després de l'estrena, i durant els mesos següents es va interpretar en diverses ciutats alemanyes i austríaques, en alguns casos dirigida pel mateix compositor.
La seva atmosfera predominantment lluminosa va fer que aviat fos considerada la simfonia més accessible de Brahms. Aquesta imatge va afavorir la comparació amb la Pastoral de Beethoven, però la crítica i la musicologia posterior han assenyalat que l'obra combina deliberadament aquesta superfície idíl·lica amb elements de melancolia, tensió harmònica i contrast tímbric.