La varicel·la és una malaltia infecciosa contagiosa causada pel virus de la varicelozóster (VVZ), una infecció molt freqüent. La varicel·la infecta els nens petits, entre els dos i els vuit anys, encara que també poden produir-se casos entre els adults. Es veuen epidèmies en els cicles de tres a quatre anys, sobretot en els mesos de gener fins a maig. Popularment s'empren els termes verola borda, pigota/picota borda (o p. volandera, p. cristal·lina) i volatge (Menorca).
Una vegada passat el període que el nen està protegit pels anticossos materns, el contacte amb el virus va seguit d'una malaltia amb virèmia (presència del virus a la sang).
Aquesta malaltia és molt transmissible i pot passar molt fàcilment d'una persona a una altra, de manera que el 80-90% dels que conviuen la contrauen.
Encara que la probabilitat és molt petita, sembla que l'administració d'aspirina en els nens amb varicel·la pot produir complicacions (síndrome de Reye) i aquest medicament no s'ha d'administrar en aquests malalts.
La varicel·la només es pot tenir una vegada a la vida, tanmateix, el virus pot continuar ocult dins l'organisme i repetir-se anys més endavant, com a herpes zòster. Thomas Huckle Weller (1915) va demostrar el 1953 la semblança viral de la varicel·la i el de l'herpes zòster. Ambdues afeccions són determinades per lHerpes virus varicellae (ADN-virus) del qual l'ésser humà n'és l'únic reservori.
Història El 1553, l'italià Giovanni Ingrassia hauria estat el primer a distingir la varicel·la de la escarlatina, tot i que d'altres atribueixen aquesta distinció a l'alemany Daniel Sennert, a la dècada del 1610. El 1764 o 1772, Rudolf Augustin Vogel, professor de la Universitat de Göttingen, li dóna el nom de «varicella» considerant-la, com tots els autors de la seva època, com una forma atenuada de verola (variola lymphatica segons François Boissier de Sauvages de Lacroix).
L'anglès William Heberden és el primer, el 1785, a donar una descripció precisa de la varicel·la per distingir-la de la verola; la demostració d'aquesta distinció la fan Desoteux i Valentin (Traité de l'inoculation, 1799): la verola no protegeix de la varicel·la, i de la mateixa manera el vaccí tampoc no protegeix de la varicel·la.
El 1832, Jean-Louis Alibert inclou la varicel·la en el seu grup de dermatosis amb exantema contagiós.
El 1924, T. M. Rivers i W. S. Tillett demostren la naturalesa viral de l'agent de la varicel·la. El 1952, el virus de la varicel·la és aïllat a partir de cultius cel·lulars per Thomas Weller.
Ja el 1892, Janus von Bokay assenyala que es produeixen casos de varicel·la en contacte estret amb persones afectades d'herpes zòster. El 1925, Karl Kundratitz mostra que la inoculació del contingut de la vesícula d'zòster provoca una varicel·la en el subjecte no immunitzat. El 1943, Joseph Garland suggereix que l'herpes zòster podria ser una reactivació del virus de la varicel·la adquirit abans a la vida. El 1958, Thomas Weller demostra que els virus de la varicel·la i de l'herpes zòster són el mateix (virus de la varicel·la-zòster).
El 1974, Takahashi, de la Universitat d'Osaka, aconsegueix atenuar una tija del virus de la varicel·la, anomenada tija OKA, tulipa vaccinal utilitzada en les vacunes contra la varicel·la.
A partir de 1984, els estudis de genètica molecular confirmen que el virus de l'herpes zòster és realment una reactivació d'un virus de la varicel·la latent.
Símptomes La malaltia comença amb febre moderada, malestar general, pèrdua de la gana i una erupció generalitzada en la pell. El primer signe de varicel·la és l'aparició d'unes petites lesions de color vermell a la pell, que primer es poden confondre amb picades d'insecte. Aquestes lesions adopten la forma de petites vesícules o butllofes que s'assequen i apareix una crostera, que al cap de deu dies cau sense deixar cicatriu, excepte en el cas d'haver-se rascat, les lesions es poden localitzar a qualsevol part del cos. També pot haver-hi mal de coll i els ganglis cervicals poden estar inflamats. Un altre símptoma molt molest és la picor que acompanya a les lesions. A vegades aquest símptoma és tan intens que impedeix agafar el son.
La millora clínica coincideix amb el descens de la febre i l'aparició de les primeres crosteres. La duració total de la malaltia sol ser d'uns cinc a set dies habitualment. Gairebé sempre es cura sense complicacions.
Possibles complicacions La complicació més habitual de la varicel·la és l'herpes zòster, el qual apareix dècades després de la contracció de la varicel·la a causa d'una reactivació del virus zòster de la varicel·la. En alguns casos, i amb més freqüència entre els adults, els afectats poden desenvolupar pneumònia.
Rarament, la varicel·la pot ser letal, però generalment, això es dona en casos de varicel·la greu en homes adults més que no pas en dones o la mainada. Tot i així, les dones embarassades no immunes o amb un sistema immunitari deficient tenen més risc de patir complicacions.
Transmissió Una persona sana pot inhalar el virus a partir de les secrecions nasofaringes d'un malalt. La varicel·la es transmet pel contacte directe amb l'erupció abans de formar-se la crosta. La malaltia també pot encomanar-se a partir de les lesions cutànies o mitjançant objectes contaminats pels malalts.
També es transmet a través de l'aire, per secrecions respiratòries d'una persona infectada. La propagació de la varicel·la es pot prevenir aïllant les persones afectades. El contagi es produeix per exposició a gotetes respiratòries, o per contacte directe amb les lesions, en un període que va des de tres dies abans de l'aparició de l'erupció cutània fins quatre dies després del seu inici. El virus de la varicel·la és sensible als desinfectants, especialment a la lleixiu de clor (és a dir, hipoclorit de sodi). Com tots els virus amb embolcall, és sensible a la dessecació, a la calor i als detergents.
Transmissió durant l'embaràs Durant l'embaràs, els perills per al fetus associats a una infecció primària per VZV són més grans en els primers sis mesos. En el tercer trimestre, és més probable que la mare tingui símptomes greus. En les dones embarassades, els anticossos produïts com a resultat de la immunització o d'una infecció prèvia es transfereixen a través de la placenta cap al fetus. La infecció per varicel·la en dones embarassades podria provocar la seva transmissió a través de la placenta i la infecció del fetus. Si la infecció es produeix durant les primeres 28 setmanes de gestació, pot derivar en la síndrome de la varicel·la fetal (també coneguda com a síndrome de la varicel·la congènita). Els efectes sobre el fetus poden variar en gravetat, des de dits de les mans i dels peus poc desenvolupats fins a malformacions anals i vesicals greus. Els possibles problemes inclouen:
Danys al cervell: encefalitis, microcefàlia, hidrocefàlia, aplàsia cerebral Danys a l'ull: peduncle òptic, copa òptica i vesícules del cristal·lí, microftàlmia, cataractes, corioretinitis, atròfia òptica Altres trastorns neurològics: danys a la medul·la espinal cervical i lumbosacra, dèficits motors/sensitius, absència de reflexos tendinosos profunds, anisocòria/síndrome de Horner Danys al cos: hipoplàsia de les extremitats superiors/inferiors, disfunció de l'esfínter anal i vesical Trastorns de la pell: lesions cutànies (cicatrius), hipopigmentació
La infecció a la fi de la gestació o immediatament posterior al naixement s'anomena «varicel·la neonatal». La infecció materna s'associa amb un part prematur. El risc que el nadó desenvolupi la malaltia és màxim després de l'exposició a la infecció en el període de 7 dies abans del part i fins a 8 dies després del naixement. El nadó també pot estar exposat al virus a través de germans o altres contactes infectats, però això és menys preocupant si la mare és immune. Els nadons que desenvolupen símptomes tenen un alt risc de patir pneumònia i altres complicacions greus de la malaltia.
Diagnòstic miniatura|Nadó amb varicel·la Si se sospita que es té la malaltia, cal consultar el metge, ja que són ells qui han de fer-ne el diagnòstic i prescriure'n el tractament. Si una dona embarassada que no ha patit la malaltia ha tingut contacte amb un cas, també cal que consulti el metge. Encara que la probabilitat és molt petita, sembla que l'administració d'aspirina als nens amb varicel·la pot produir complicacions, com la síndrome de Reye (dany cerebral agut i problemes hepàtics) i, per tant, aquest medicament no s'ha d'administrar en aquests malalts. La varicel·la, sovint, és diagnosticada a partir de l'erupció clàssica i la història clínica de la persona malalta. Si hi ha dubtes, les analítiques de sang i de les mateixes vesícules pot confirmar-ne el diagnòstic.
Vaccí
La varicel·la és una de les malalties infantils per a la qual cal vaccinar la mainada. El 1970 es va desenvolupar un vaccí contra la varicel·la al Japó. De llavors ençà, s'han aplicat més de dos milions de dosis que han demostrat que la vacuna és segura i efectiva. Les reaccions secundàries a la vacuna són, en general, lleus i poden incloure dolor i inflamació en el lloc on va ser aplicada, cansament, mareig, febre o nàusees. També poden aparèixer erupcions cutànies. Això pot ocórrer fins a un mes després de ser aplicada i durar un parell de dies. Un nen pot rebre el vaccí de la varicel·la junt amb el vaccí triple víric (xarampió, rubèola i parotiditis, MMR). Si la rep junt amb la MMR, cal esperar un mes entre cada vaccí. També pot rebre el vaccí junt o abans o després del vaccí DPT, poliomielitis, hepatitis B o meningitis. Encara que el vaccí contra la varicel·la està aprovat per utilitzar-se en criatures sanes, no s'ha d'administrar a persones amb sistema immunitari dèbil ni a dones embarassades.
Tractament Contra el virus no hi ha tractament específic. Per gent gran o malalts es podem receptar medicaments antivirals que acceleren la cura. El metge recepta antitèrmics tipus paracetamol, si hi ha febre, i fàrmacs per a la picor i per assecar les vesícules. És convenient beure abundants líquids durant el període febril. Un cop desapareguda l'erupció, si no apareixen complicacions, el restabliment és ràpid. En el cas de sobreinfecció bacteriana el metge prescriurà el tractament antibiòtic més adient.
Mesures generals En infants sans sol ser suficient alleujar els símptomes. Per a la febre s'empra el paracetamol, i s'ha d'evitar l'aspirina (àcid acetilsalicílic), l'ús de la qual per a la varicel·la s'associa a la síndrome de Reye. Amb caràcter general es desaconsella l'ús d'ibuprofèn en infants amb varicel·la per la possibilitat d'una predisposició a infeccions oportunistes. En un estudi de casos i controls s'ha relacionat l'ús d'ibuprofèn en infants amb varicel·la amb una probabilitat més gran d'aparició de fasciïtis necrosant;BEHM-LOPEZ, Bertrand y SALAS-HERRERA, Isaías. El papel de los anti-inflamatorios no esteroideos en la producción de fasceítis necrotizante (en español). Acta méd. costarric. [online]. mar. 2002, vol.44, no.1, pp 5-9. ISSN 0001-6004. mentre que certs estudis prospectius no han trobat evidències de tal associació. El prurit es pot alleujar amb locions antipruriginoses o amb antihistamínics orals, talcs de col·loides o loció de calamina. Altres ajudes per evitar lesions pel rascat i infeccions de la pell són tallar les ungles i un bany diari amb un sabó suau.
És important aïllar el malalt durant la fase contagiosa d'aquelles persones que mai han patit la malaltia, especialment de les de més risc (adults, adolescents, embarassades o immunodeprimits). Tot i que en molts llocs es recomana facilitar el contagi dels infants per evitar que l'agafin quan siguin grans, aquesta pràctica està contraindicada, ja que la varicel·la pot donar lloc a complicacions greus.
Antivirals o antivírics