El Palau d'Hivern, Zimni dvórets, és un palau imperial de Sant Petersburg (Rússia) construït per ordre d'Elisabet I de Rússia (filla de Pere el Gran) de 1754 a 1762. Fou entre 1732 i 1917 la residència oficial dels tsars de Rússia. Està ubicat al Moll del Palau, a la vora del riu Nevà i la plaça del Palau, prop del lloc on estava situat el primitiu palau de Pere El Gran; el Palau d'Hivern actual és el quart que es construí i que va patir contínues remodelacions entre 1730 i 1837, quan fou seriosament danyat per un incendi i va ser reconstruït de manera immediata. L'assalt al palau de 1917 es va convertir en una icona de la Revolució Russa.
El palau i els seus recintes actualment acullen el Museu de l'Hermitage. La superfície és de 233.345 metres quadrats (s'ha calculat que el palau conté 1.886 portes, 1.945 finestres, 1.500 habitacions i 117 escales). La superfície total del Palau d'Hivern és de 14,2 hectàrees.
miniatura|Oli del Vestíbul Blanc del Palau d'Hivern de Sant Petersburg el 1863
Palau d'Hivern de Pere el Gran (1711–1753) esquerra|miniatura|200x200px| El primer Palau d'Hivern, dissenyat el 1711 per a Pere el Gran, per Domenico Trezzini, qui, 16 anys més tard, dissenyaria el tercer Palau d'Hivern En tornar de la seva Gran Ambaixada el 1698, Pere I de Rússia va iniciar una política d'occidentalització i expansió que havia de transformar el Tsarat Rus en l'Imperi Rus i una gran potència europea. Aquesta política es va manifestar amb maons i ciment amb la creació d'una nova ciutat, Sant Petersburg, el 1703. La cultura i el disseny de la nova ciutat es van concebre com un rebuig conscient de l'arquitectura russa tradicional d'influència romana d'Orient, com ara el barroc de Narixkin, que estava de moda aleshores, a favor de l'arquitectura d'inspiració clàssica que prevalia a les grans ciutats d'Europa. El tsar pretenia que la seva nova ciutat es dissenyés en un estil renaixentista flamenc, més tard conegut com a barroc petri, i aquest va ser l'estil que va seleccionar per al seu nou palau a la ciutat. La primera residència reial al lloc havia estat una humil cabana de troncs, aleshores coneguda com a Domik Petra I, construïda el 1704, que donava al Riu Nevà. El 1711, va ser transportat a Petrovskaya Naberezhnaya, on encara es troba. Amb el lloc netejat, el tsar va iniciar la construcció d'una casa més gran entre 1711 i 1712. Aquesta casa, avui coneguda com el Primer Palau d'Hivern, va ser dissenyada per Domenico Trezzini.
El va ser un període de gran desenvolupament en l'arquitectura reial europea, ja que la necessitat d'una residència fortificada va anar disminuint gradualment. Aquest procés, que havia començat a finals del , es va accelerar i els grans palaus clàssics van substituir ràpidament els castells fortificats a tots els països europeus més poderosos. Un dels primers i més notables exemples va ser el Palau de Versalles de Lluís XIV. En gran part acabat el 1710, Versalles —amb la seva mida i esplendor— va augmentar la rivalitat entre els sobirans d'Europa. Pere el Gran de Rússia, desitjós de promoure tots els conceptes occidentals, desitjava tenir un palau modern com els seus companys sobirans. No obstant això, a diferència d'alguns dels seus successors, Pere I mai va aspirar a rivalitzar amb Versalles.
miniatura|400x400px| El tercer Palau d'Hivern de 1727. Dissenyat per Domenico Trezzini, incorporava el segon Palau d'Hivern de 1721, obra de Georg Mattarnovi, com un dels seus pavellons finals, cap al 1732
El primer Palau d'Hivern era un edifici modest de dues plantes principals sota una teulada de pissarra. Sembla que Pere aviat es va cansar del primer palau, ja que el 1721 es va construir la segona versió del Palau d'Hivern sota la direcció de l'arquitecte Georg Mattarnovy. El palau de Mattarnovy, tot i que encara era molt modest en comparació amb els palaus reials d'altres capitals europees, tenia dues plantes sobre una planta baixa rústica, amb una projecció central sota un frontó sostingut per columnes. Va ser aquí on va morir Pere el Gran el 1725.
El Palau d'Hivern no era l'únic palau de la ciutat inacabada, ni tan sols el més esplèndid, ja que Pere havia ordenat als seus nobles que construïssin residències de pedra i que hi passessin la meitat de l'any. Aquesta va ser una ordre impopular; Sant Petersburg va ser fundada sobre un pantà, amb poca llum solar, i es deia que només hi creixerien cols i naps. Estava prohibit talar arbres per obtenir combustible, per la qual cosa l'aigua calenta només es permetia un cop per setmana. Només la segona esposa de Pere, l'emperadriu Caterina, va fingir gaudir de la vida a la nova ciutat.Cowles, p. 49.
Com a resultat de la mà d'obra esclava de tot l'Imperi, les obres de la ciutat van progressar ràpidament. S'ha estimat que 200.000 persones van morir en vint anys mentre es construïa la ciutat.Cowles, p. 58. Un diplomàtic de l'època, que va descriure la ciutat com «un munt de pobles units entre si, com una plantació a les Índies Occidentals», només uns anys més tard la va anomenar «una meravella del món, considerant els seus magnífics palaus». Alguns d'aquests nous palaus en l'estil barroc flamenc tan estimat per Pere, com ara la Sala Kikin i el Palau Menshikov, encara es mantenen dempeus.
El palau, 1725–1855 Caterina II de Rússia (1729-1796) va fer edificar una nova part anomenada l'Ermitage (Эрмитаж), on rebia els convidats i on guardava la seva pinacoteca particular. És d'aquesta part on el Palau d'Hivern va rebre el nom de Museu de l'Ermitage. Fou Alexandre I de Rússia (1777-1825) qui va declarar el palau museu imperial.
El palau fou construït amb una aspecte monumental, ja que havia de reflectir la grandesa i el poder de la Rússia imperial. Des del palau, el tsar i autòcrata de totes les rússies governava sobre un territori de 22.400.000 km² (quasi 1/6 de la superfície continental terrestre) i sobre 176,4 milions de persones. És producte del disseny de nombrosos arquitectes, entre els quals destaca el treball de Bartolomeo Rastrelli, en l'estil que es va denominar barroc elisabetià; el palau verd i blanc posseeix una forma de rectangle allargat. L'edifici conté 1.786 portes, 1.945 finestres, 1.500 habitacions i 117 escales. La seva façana principal té una longitud de 150 m i 30 m d'altura. La reconstrucció de 1837 no va modificar l'aparença exterior, tot i això, es van redissenyar grans sectors del seu interior en una gran varietat d'estils i gustos, motiu pel qual el palau és descrit com «un palau del inspirat en un model d'estil rococó».
El 1905, el palau fou escenari del Diumenge Sagnant, tot i que per aquesta data la família imperial de Nicolau II ja havia optat per fixar la seva residència al palau d'Alexandre que es troba més retirat i més segur al complex de Tsàrskoie Seló, i tan sols tornaven al Palau d'Hivern en ocasions molt especials o de naturalesa formal. Després de la Revolució de febrer de 1917, durant un temps breu, el palau fou la seu del govern provisional rus, liderat per Aleksandr Kérenski. Posteriorment aquell mateix any, el palau fou atacat per un grup de soldats i mariners de l'Exèrcit Roig, la qual cosa fou un acte transcendental per al futur naixement de l'estat soviètic.
El Vestíbul Blanc és una estança del Palau d'Hivern dissenyada l'any 1841 per l'arquitecte Aleksandr Briul·lov com a commemoració del matrimoni del tsarévitx Alexandre II de Rússia i Maria de Hessen-Darmstadt. La construcció es va dur a terme coincidint amb les obres de reconstrucció amb motiu de l'incendi esdevingut el 1837. Mentre l'exterior del Palau d'Hivern es va reconstruir seguint l'estil original del , les estances de l'interior es va redissenyar seguint nombrosos estils diferents segons els designis dels seus ocupants. El vestíbul i les habitacions contigües constituïren les estances privades del tsarevitx i la tsarevna fins que van esdevenir tsars el 1855. És d'estil neoclàssic: el sostre és de volta gravada suportat per columnes corínties coronades per estàtues que representen les arts. Avui dia és una part del Museu Hermitage i conserva la seva decoració original.
esquerra|miniatura|286x286px| L'escala principal o escala de Jordània (8 al plànol següent), anomenada així perquè en la festa de l'Epifania el tsar baixava aquesta escala imperial amb pompa per a la cerimònia de la Benedicció de les Aigües. És una de les poques parts del palau que conserva l'estil rococó del de Rastrelli. Les enormes columnes de granit gris, però, es van afegir a mitjans del . Pintura de Konstantin Ukhtomski A la mort de Pere el Gran el 1725, la ciutat de Sant Petersburg encara era lluny de ser el centre de la cultura i la civilització occidentals que ell havia imaginat. Molts dels aristòcrates que havien estat obligats pel tsar a habitar Sant Petersburg van marxar. Els llops vagaven per les places a la nit mentre bandes de serfs descontents, importats per construir la nova ciutat del tsar i la flota bàltica, es rebel·laven sovint.
Pere I va ser succeït per la seva vídua, Caterina I, que va regnar fins a la seva mort el 1727. Al seu torn, va ser succeïda pel nét de Pere I, Pere II, que el 1727 va fer ampliar considerablement el palau de Mattarnovi per l'arquitecte Domenico Trezzini. Trezzini, que havia dissenyat el Palau d'Estiu el 1711, va ser un dels màxims exponents de l'estil barroc petrí, ara completament redissenyat i ampliat el Palau d'Hivern existent de Mattarnovi fins al punt que tot el palau de Mattarnovy es va convertir en un dels dos pavellons finals del nou i tercer Palau d'Hivern. El tercer palau, com el segon, era d'estil barroc petri.
El 1728, poc després que es completés el tercer palau, la Cort Imperial va deixar Sant Petersburg per anar a Moscou, i el Palau d'Hivern va perdre el seu estatus com a principal residència imperial. Moscou havia estat designada de nou com a capital, un estatus que havia estat atorgat a Sant Petersburg el 1713. Després de la mort de Pere II el 1730, el tron va passar a una neboda de Pere I, Anna Ivànovna de Rússia.
Anna (1730–1740) La nova emperadriu es preocupava més per Sant Petersburg que pels seus predecessors immediats; va restablir la cort imperial al Palau d'Hivern, i el 1732 Sant Petersburg va substituir oficialment Moscou com a capital de Rússia, una posició que va ocupar fins al 1918.
Ignorant el tercer Palau d'Hivern, l'Emperadriu, en tornar a Sant Petersburg, va establir la seva residència al veí Palau Apraksin. El 1732, la tsarina va encarregar a l'arquitecte italià Francesco Bartolomeo Rastrelli la reconstrucció i ampliació completa del Palau Apraksin, incorporant-hi altres cases veïnes. Així doncs, el nucli del quart i últim Palau d'Hivern no és el palau de Pere el Gran, sinó el palau de l'almirall general Fiódor Apraksin.
L'emperadriu Anna, tot i que era impopular i considerada avorrida, grollera, grassa, dura i rancorosa, estava disposada a introduir un aire més civilitzat i culte a la seva cort. Va dissenyar noves decoracions per als seus servents i, per ordre seva, l'aiguamel i el vodka van ser substituïts per xampany i Borgonya. Va instruir a la noblesa russa que substituís els seus mobles senzills per mobles de caoba i banús, mentre que els seus gustos en decoració d'interiors es van inclinar cap a un tocador d'or massís i un tamboret de plata, incrustat amb robins. Va ser en un context de magnificència i extravagància com aquest que va donar el seu primer ball a la galeria recentment acabada del Palau d'Hivern, que, enmig de l'hivern rus, s'assemblava a un hort de tarongers. Aquesta, la quarta versió del Palau d'Hivern, havia de ser un projecte continu per a l'arquitecte Rastrelli durant tot el regnat de l'emperadriu Anna.
Elisabet (1741–1762)