El front occidental fou el teatre d'operacions de la Primera Guerra Mundial que es desenvolupà a Luxemburg, Bèlgica i la zona nord-oriental de França i que oposà, per una banda, l'imperi Alemany, amb una petita contribució posterior de tropes de l'imperi Austrohongarès, i, de l'altra, França, Bèlgica, l'imperi Britànic i, posteriorment Portugal i els Estats Units. En línies generals, després d'un avenç ràpid de les forces alemanyes a través de Bèlgica i el nord de França, l'exèrcit francès i el Cos Expedicionari Britànic pogueren contenir l'ofensiva a la primera batalla del Marne. A continuació, després de la cursa cap al mar on ambdós bàndols intentaren flanquejar-se mútuament, la guerra perdé el seu caràcter mòbil i quedà fixada en una línia de trinxeres que s'estenia des del mar del Nord fins a la frontera suïssa. Aquesta situació romangué gairebé inalterada durant 1915, 1916 i 1917, malgrat atacs massius d'un i altre bàndol i l'ús de noves tecnologies per intentar superar la situació de bloqueig, com ara la guerra química emprant el gas anomenat iperita, els tancs i l'aviació militar. Només el 1918, amb noves tàctiques d'infanteria, la guerra recuperà un caràcter més fluid, amb l'ofensiva de primavera alemanya i la posterior ofensiva dels cent dies aliada, que posà fi definitivament a la guerra. Malgrat la situació gairebé perenne de bloqueig en la guerra de trinxeres, aquest teatre d'operacions fou especialment decisiu i fou el que consumí més recursos humans i materials a totes les potències implicades.
1914: Guerra de moviments A l'inici de la guerra l'exèrcit alemany va executar una versió modificada del Pla Schlieffen, dissenyat per atacar amb rapidesa França a través de Bèlgica, abans de girar cap al sud per envoltar l'exèrcit francès a la frontera alemanya. L'objectiu final era aconseguir arribar a París i la rendició de França en poques setmanes per, llavors, centrar l'esforç bèl·lic al front oriental, inicialment amb molts menys efectius. Els set exèrcits desplegats a l'oest, sota el comandament dels generals Alexander von Kluck i Karl von Bülow, van atacar Bèlgica el 4 d'agost de 1914. Luxemburg havia estat ocupat sense oposició el 2 d'agost. La primera batalla a Bèlgica va ser el setge de Lieja, que va durar del 5 al 16 d'agost. El cinturó dels forts de Lieja va sorprendre l'exèrcit alemany per la seva capacitat de resistència. Després de la caiguda de Lieja, la major part de l'exèrcit belga es va retirar cap a Anvers i Namur. Encara que l'exèrcit alemany va circumval·lar Anvers, va continuar sent una amenaça per al seu flanc.
Per la seva banda, el pla ofensiu francès, el Pla XVII, tenia per objectiu capturar Alsàcia i Lorena després de l'esclat de les hostilitats. El 7 d'agost França atacà Alsàcia amb l'objectiu d'arribar a Mülhausen i Colmar; l'ofensiva principal es va llançar el 14 d'agost amb un atac del Primer i Segon exèrcits contra la Lorena i el Saar. Seguint el Pla Schlieffen, els alemanys es van retirar lentament en aquesta zona del front, a diferència de la ràpida ofensiva a la zona nord, provocant les màximes pèrdues als francesos. Els francesos van avançar cap al Saar i van intentar capturar Saarburg abans de ser repel·lits. Els francesos havien capturat Mülhausen, però la van abandonar per ajudar les debilitades forces de la Lorena.
Després de travessar Bèlgica, Luxemburg i les Ardenes, l'exèrcit alemany penetrà, a final d'agost en territori francès, on es trobaren amb l'exèrcit francès, sota el comandament de Josep Joffre i les primeres sis divisions del Cos Expedicionari Britànic (British Expeditionary Force, BEF), sota el comandament de John French. Els enfrontaments que se'n seguiren es coneixen amb el nom de batalla de les fronteres, les accions més importants de la qual foren la batalla de Charleroi, on el V exèrcit alemany quedà pràcticament destruït després de tres dies, i la batalla de Mons, on el BEF aconseguí deturar l'avenç alemany durant només mig dia. A continuació es produí una retirada general de francesos i britànics cap al riu Marne.
L'exèrcit alemany arribà a només 70 km de París, però a la primera batalla del Marne, els dies 6 a 12 de setembre, les tropes francobritàniques aconseguiren deturar i posteriorment obligar a recular els alemanys, gràcies a un forat que havia quedat obert entre el I i el II exèrcits alemanys durant el ràpid avenç. L'exèrcit alemany es retirà fins al riu Aisne i s'hi atrinxerà per reorganitzar-se. Com a conseqüència d'aquesta retirada i atrinxerament, que dificultava l'avenç, ambdós bàndols intentaren una sèrie de maniobres d'encerclament mutu cap a l'oest amb posteriors atrinxeraments una vegada fracassats els intents, coneguda com a cursa cap al mar, que estengueren el sistema de trinxeres, encara molt simple, des del Canal de la Mànega fins a la frontera suïssa.
Les línies finals del front, pel que fa als països de l'Entente, estaven ocupades, de la costa cap a l'interior, per l'exèrcit belga, el BEF i l'exèrcit francès. Després de la batalla de l'IJzer, les forces belgues s'ocupaven d'un sector d'uns 35 km a Flandes Occidental, al llarg del riu IJzer i el canal d'Ieperlee, de Nieuwpoort a Boezinge. A continuació es trobaven les línies ocupades pel Cos Expedicionari Britànic, on les forces alemanyes feren el darrer intent de penetració entre el 19 d'octubre i el 22 de novembre, en la primera batalla d'Ypres, que finalitzà sense cap canvi important de posicions. Per Nadal, el BEF s'ocupava de la línia de front entre el canal de La Bassée i el riu Somme. La resta del front, fins a Belfort i la frontera suïssa estava ocupat per les forces franceses. Durant el Nadal d'aquest any es va produir la famosa Treva de Nadal.
1915: Estancament Entre la costa i els Vosges la línia del front formava un sortint, que rebé el nom de sortint de Noyon per la ciutat capturada en el màxim punt d'avenç alemany, a prop de Compiègne. Per al 1915 Joffre ideà un pla consistent en atacar aquest sortint des dels dos flancs per aïllar-lo de la resta del front; els britànics atacarien al nord en direcció est a l'Artois, mentre que els francesos atacarien al sud, a la Xampanya. El 10 de març els britànics i els canadencs atacaren a Neuve Chapelle i intentaren capturar la cresta d'Aubers. Precedit per un intens bombardeig de 35 minuts, l'atac es produí en una línia de 3 km i fou un èxit inicial. Nogensmenys, l'assalt perdé impuls i s'enlentí a causa d'un dels problemes que serien habituals en tota la guerra per a les tropes ofensives una vegada s'allunyaven de les seves línies: els subministraments i les comunicacions. Els alemanys pogueren aportar reserves i contraatacaren, evitant la captura de la cresta d'Aubers.
Noves tecnologies A Alemanya ja li anava bé la situació d'estancament i mantenir-se a la defensiva, ja que eren els francesos els que tenien part del seu territori ocupat i els que havien de passar a l'ofensiva si volien guanyar la guerra. Així i tot, els alemanys planejaren una nova ofensiva a la ciutat belga d'Ieper, que els britànics havien capturat el novembre de 1914, durant la primera batalla d'Ieper. En aquesta ofensiva provarien una nova arma: després de dos dies de bombardeig d'artilleria, el 22 d'abril, els alemanys bombardejaren les línies britàniques amb 170 tones de gas de clor; que s'escampà per les trinxeres. El núvol groc verdós asfixià els defensors i les tropes de la rereguarda fugiren preses del pànic. D'aquesta manera es creà un forat de 6 km sense defensa en les línies britàniques. Tanmateix, els alemanys no esperaven un èxit tan gran i no disposaven de prou reserves per aprofitar l'obertura que s'havia creat, un altre dels problemes habituals durant la guerra. Així, aviat arribaren tropes canadenques de refresc que pogueren contenir l'avenç alemany. Malgrat haver estat prohibides per la Convenció de l'Haia de 1899, aquesta batalla, la segona batalla d'Ieper, marca l'inici de l'ús d'armes químiques que, en aquesta primer ús provocaren la mort de 5.000 homes en pocs minuts. L'atac amb clor es repetí dos dies després i provocà una retirada de 5 km de les línies francobritàniques, però els alemanys havien perdut l'oportunitat. Els èxits d'aquests atacs ja no es repetirien, ja que els aliats introduïren màscares antigàs i, al seu torn, també utilitzaren atacs amb gasos tòxics en algunes ofensives.
Aquest any també es produí la introducció d'avions especialment modificats per al combat aeri, ja que fins llavors només s'havien utilitzat per a tasques de reconeixement. L'1 d'abril de 1915 el pilot francès Roland Garros fou el primer a abatre un avió enemic utilitzant metralladores que disparaven a través de l'hèlix. Això s'aconseguí reforçant l'hèlix de forma que les bales que hi impactessin es desviessin, en lloc de trencar-la. Unes setmanes després Garros fou obligat a aterrar darrere les línies alemanyes i el seu avió fou capturat i enviat a la fàbrica Fokker. Anton Fokker millorà el disseny francès introduint una sincronització entre la metralladora i l'hèlix, de forma que la primera només disparés quan les pales de l'hèlix no es trobessin en la línia de foc. Aquesta innovació s'incorporà al nou monoplà Fokker E.I, el primer caça monoplaça que combinà una velocitat raonable i un armament efectiu.
Ofensives aliades L'ofensiva final aliada de la primavera de 1915 es produí a l'Artois, amb l'objectiu de capturar la cresat de Vimy. En la batalla, coneguda com a segona batalla de l'Artois, el X exèrcit francès atacà el 9 de maig després d'un bombardeig de sis dies i avançà uns 5 km, però es veié obligat a retrocedir davant dels reforços alemanys. El 15 de maig l'ofensiva quedà pràcticament aturada, malgrat que els combats continuaren fins al juny.
Durant la tardor, l'assot dels Fokker començà a afectar els plans aliats, ja que els avions de reconeixement francobritànics, utilitzats per a localització d'objectius per a l'artilleria i per a fotografia de posicions enemigues, eren sistemàticament eliminats. Cap al setembre, els aliats iniciaren noves ofensives: els francesos a la Xampanya i els britànics a Loos. Per a aquesta ofensiva els francesos havien cedit als britànics més zones del front per així disposar de més tropes. L'atac francès a la Xampanya, iniciat el 25 de setembre després de tres dies de bombardeig, aconseguí èxits inicials però quedà bloquejat pocs quilòmetres després, malgrat que els combats s'allargaren fins a novembre. Per la seva banda, l'atac britànic a Loos, iniciat també el 25 de setembre com a suport de l'atac francès al sud, fou precedit per un bombardeig de quatre dies i l'ús de gas de clor. Els britànics patiren nombrosos pèrdues i aconseguiren guanys territorials escassos. El 13 d'octubre s'intentà reiniciar l'atac, però amb els mateixos resultats negatius. Una conseqüència de la batalla fou la substitució de John French per Douglas Haig com a comandant del Cos Expedicionari Britànic.
1916: Guerra de desgast