miniatura|«Ets al País Basc, no a Espanya» - un adhesiu en anglès de Gazte Abertzaleak al nucli antic de Bilbao. miniatura|Simbologia nacionalista basca en un mural a Pasaia. Nacionalisme basc és una ideologia política que advoca per la unitat i defensa de l'entitat política dels territoris que entén que configuren la nació basca i que actualment es reparteixen entre Espanya i França, pel que la seva extensió territorial es correspondria amb la d'Euskal Herria: Iparralde («la part nord»): corresponent als territoris de Lapurdi, Zuberoa i Baixa Navarra (Behe Nafarroa) al departament francès dels Pirineus Atlàntics. És la part del País Basc en territori francès. Hegoalde («la part sud»): corresponent a la Comunitat autònoma del País Basc, la Comunitat Foral de Navarra, l'enclavament de Treviño a la província de Burgos i l'enclavament càntabre de la Valle de Villaverde. És la part del País Basc en territori espanyol.
Cal destacar que el grau d'acceptació d'aquesta idea territorial no és homogeni en tots els territoris bascos, i és més implantat en la comunitat autònoma espanyola del País Basc. No obstant això, han existit organitzacions nacionalistes que han mantingut postures irredentistes sobre altres territoris, com La Rioja, Valle de Mena, Bearn i uns altres.
Existeixen diverses concepcions i postures nacionalistes que difereixen quant a quin hauria de ser la destinació última d'aquesta unió política basca i que abasten des de postures autonomistes i federalistes a independentistes, totes majoritàriament democràtiques, encara que van existir sectors al llarg de la història que van propugnar mètodes d'actuació violents (vegeu ETA, Iparretarrak, CAA).
Si bé existeixen concepcions nacionalistes que matisen aquest objectiu, aquesta ideologia es dirigeix en últim terme a constituir un estat independent a Europa que unifiqui els diversos territoris. Hi ha diverses concepcions i postures nacionalistes que difereixen quant a quin hauria de ser la destinació última d'aquesta unió basca i que abasten des de postures federalistes a independentistes, totes majoritàriament democràtiques, encara que hi ha un sector que propugna mètodes d'actuació violents.
Estudis sociològics Les dades de novembre de 2006 de l'«Euskobarómetro», estudis sociològics periòdics realitzats per la Universitat del País Basc (UPV-EHU) i dirigits per Francisco José Llera Ramo, Catedràtic de Ciència Política i de l'Administració, ofereixen resultats contradictoris: Així, el 38% mostra tenir grans desitjos d'independència, un 24% té petits desitjos d'independència i un 28% cap. Segons aquest estudi, un 37% aposta per la «autonomia», un 32% per l'«independentisme», un 25% pel «federalisme» i només l'1% donaria suport al «centralisme»; un 43% es considera «nacionalista», enfront d'un 50% que es considera «no nacionalista» - amb un acusat descens de les posicions nacionalistes dels enquestats que al maig de 2006 només estaven a un punt dels «no nacionalistes». A més un 33% es considera tan basc com espanyol, un 29% només basc, un 25% més basc que espanyol, un 6% només espanyol i un 4% més espanyol que basc.Sèries temporals de l'Euskobarómetro
D'altra banda, els resultats que es desprenen del Sociòmetre del Govern BascÍndex de Sociòmetres del Govern Basc mostren, en una metodologia distinta, altres resultats. Segons el Gabinet de Prospecció Sociològica al maig de 2006, el 32% estava «d'acord amb la independència del País Basc» enfront d'un 26% que opinava en aquest sentit el gener de 2007. Aquest acusat descens és degut al fet que, mentre el 2006 el 19% «estaria d'acord o no segons les circumstàncies», en l'edició de gener de 2007 el percentatge s'eleva fins al 35%. El 28% està en desacord el 2007 —enfront d'un 35% que així responia l'any anterior— i aquells que no saben o no contesten evolucionen del 15% a l'11%. No obstant això, en ambdós estudis l'àmbit de l'enquesta inclou únicament al País Basc, excloent tant la Comunitat Foral de Navarra com a les tres províncies d'Iparralde. En l'estudi presentat per Eusko Ikaskuntza al març de 2007 «Identitat i cultura basques al començament del »Identidad y cultura vascas a comienzos del siglo XXI sí que es reflecteixen les opinions de tots els àmbits. Es tracta d'un extensa investigació que consta de 147 pàgines, i sobre el total d'enquestats, un 44% assegura sentir-se més basc que espanyol o francès, un 23% tan basc com espanyol o francès, un 12% més espanyol o francès que basc, un 7% més navarrès que basc, un 4% tant espanyol com navarrès, un 3% tan basc com navarrès i un 7% altres opcions.
Primeres referències a la Nació Basca prèvies al sorgiment del nacionalisme basc Segons alguns autors, al , el cronista franc Fredegari fa referència a la «Wasconum nationem»,"Wasconum nationem -ut sunt natura leves- proptes eventum supradictum valde elatos, et propter multationem Adelarici nimis repperit efferatos" (Trobà la nació Vascona -que ja són inquiets per naturalesa- molt excitats pel referit succés i irritats sobremanera pel càstig a Adelaric.) encara que òbviament no es pot confondre el significat de «nació» en aquesta època amb el seu equivalent actual. La Diputació del Regne de Navarra expressa repetidament en un text de 1672 el terme «Nación Bascongada» referit a «els seus fills, i naturals» i als del «Senyoria de Biscaia, i Províncies de Guipúscoa i Àlaba».
Manuel de Larramendi (1690-1766) defensava ja al l'existència d'una «nació bascongada»:
El mateix Juan de Perochegui que el 1769 edita el llibre titulat Origen de la Nación Bascongada y de su lengua. L'alabès Landazuri parla el 1780 de «país bascongado». El 1801, l'investigador alemany Wilhelm von Humboldt recorre el país i el reconeix expressament com «nació basca». Deu anys més tard, el senador labortà Dominique Joseph Garat preconitza la formació d'un «Estat Nacional Basc» amb els territoris d'ambdós costats dels Pirineus, la bandera dels quals i escut serien els de Navarra i Juan Antonio de Iza Zamácola publica el 1818 Historia de las naciones bascas de una y otra parte del Pirineo Septentrional y costas del mar Cantábrico (Auch, 1818, tres vols.). Precisament serà la Diputació de Navarra la institució que, el 1864, convida les altres tres a participar en un projecte mancomunat anomenat «Laurac bat» Quatre en una, «Laurak bat» en l'actual grafia.
El suletí Augustin Chaho és considerat un predecessor del nacionalisme basc, perquè el 1836 realitza una formulació explícita del nacionalisme basc en el seu llibre Viaje por Navarra durante la insurrección de los vascos. El nacionalisme va sorgir amb més força a fins del , després de la política centralista duta a terme després de la Tercera Guerra Carlina, que va comportar la gairebé total supressió dels furs (lleis pròpies). En les seves memòriesMemorias del general don Francisco Espoz y Mina escritas por el mismo (1852), Francisco Espoz y Mina expressa: «Els gipuzkoanos, vizcaínos i alabeses en l'interès de drets i nacionalitat sempre han marxat units amb els nabarros».
El 1881 Pedro de Soraluce-Zubizarreta és l'autor d'una bandera dEuskal-Erria (sic), vermella per Navarra i blanca per les tres Provincias Bascongadas que desfila a París aquell en un homenatge a Victor Hugo. L'ensenya era acompanyada d'una estrella daurada en cada angle, un escut amb els de les quatre províncies coronat per la corona real, en cada caserna un cap de rei moro per a recordar el lauburu i la inscripció Laurac-bat sobre una cinta amb els colors d'Espanya, en record de la germanor basco-navarresa.La primera bandera de Euskal-Erria, de Coro Rubio PobesBanderas XABIER ZABALTZA
El primer partit polític obertament nacionalista és el Partit Nacionalista Basc (EAJ-PNB) fundat el 1895 per Sabino Arana, que era partidari de la independència de Biscaia i d'una confederació d'estats bascos.
Història
El nacionalisme basc sorgí el i continua fins a l'actualitat. Durant més de cent anys d'història s'ha subdividit en diferents corrents ideològics, unes de simplement culturals, altres de moderades que defensen des del regionalisme, a l'autonomisme, fins a l'independentisme i també alguns sectors minoritaris que defensen branques més extremes i fins i tot violentes. El nacionalisme basc té els seus antecedents a la darreria del , en la filosofia de Johann Gottfried Herder i el seu concepte de Volksgeist, («l'espèrit del poble»), idea que posteriorment va ser seguida i desenvolupada per autors com Fichte i Schelling.
Alguns autors es remunten a l'època de l'origen i esplendor de l'antic Regne de Navarra en el qual veuen els orígens d'aquest moviment ideològic. L'alabès Landazuri parla el 1780 de país bascongado. El 1801, l'investigador alemany Wilhelm von Humboldt va recórrer el país i el reconeix expressament com nació basca."Ocult entre muntanyes habita els dos vessants dels Pirineus occidentals un poble, que ha conservat per una sèrie de llargs segles la seva primitiva llengua i, en gran part també, el seu antic règim i costums…Encara en temps més moderns, estripat en dos trossos molt desiguals i subordinat a nacions molt poderoses no han renunciat els bascos, empero, de cap manera a la seva manera de ser. Els bascos han conservat sempre la peculiaritat del seu caràcter nacional, i abans de res l'antic esperit de llibertat i independència, que ja enaltien els escriptors grecs i romans" (Humboldt, 1801)
Deu anys més tard el senador labortà Dominique Joseph Garat preconitza la formació d'un «Estat Nacional Basc» amb els territoris d'ambdós costats dels Pirineus, la bandera dels quals i escut serien els de Navarra.
Sabino Arana Goiri miniatura|Sabino Arana. Sabino Arana Goiri, al costat del seu germà Luis, és considerat el pare del nacionalisme basc. Procedeix d'una acabalada família profundament catòlica i d'orientació carlina, el que l'obligà a exiliar-se de la seva ciutat durant la guerra carlina juntament amb la seva família, a l'ésser Bilbao un bastió liberal. Els germans Arana són els creadors d'alguns moderns senyals d'identitat basca: la «ikurriña» (avui, també bandera oficial d'Euskadi), basant-se en símbols representatius com la creu de Sant Andreu, i el substantiu Euzkadi, neologisme similar a «Euskal Herria». També és de la seva creació el terme aberri (pàtria) i la lletra de l'actual himne de la Comunitat Autònoma Basca. Algunes d'aquestes creacions van ser criticades per personatges com Miguel de Unamuno o Arturo Campión.
Arana va morir amb només 38 anys de vida, però en uns pocs anys va actuar sense parar per la recuperació de la seva pàtria, que ja creia gairebé perduda. Va ser perseguit judicialment pels seus rivals polítics per delictes d'opinió i empresonat injustament diverses vegades, perquè en la majoria de processos judicials va resultar absolt.
Analitzant la història i els costums ancestrals del poble basc reclamava el reconeixement d'aquest com nació sobirana, sostenint que la pervivència de la seva llengua (euskera) implicava forçosament que el sempre catòlic poble basc mai havia estat sotmès i mai hauria renunciat a la seva sobirania, que manifestada en els furs, suposaven un pacte entre nacions sobiranes que no era respectat per Espanya. Advocava perquè cada territori històric seguís el seu propi camí nacionalista i democràtic fins a la conformació d'una «Euskeria» catòlica i federal.