miniatura|Guillem de Berguedà a cavall; cançoner A miniatura|Guillem de Berguedà amb dues dames; BnF ms. 854 fol. 192v, cançoner I miniatura|L'única torre que resta del castell de Montmajor. Actualment només queden escassos vestigis dels antics castells de Guillem de Berguedà. fou un senyor feudal i trobador català. A part de la informació que ens ofereix la vida de Guillem de Berguedà, que es troba en els cançoners, el que podem conèixer sobre el trobador ens arriba a través de documents de l'època i de les seves pròpies composicions.
Biografia El vescomtat de Berguedà depenia del comtat de Cerdanya i les primeres notícies que es tenen dels vescomtes són del . L'any 1131 apareix documentat Guillem de Berguedà, pare del trobador, amb motiu de retre homenatge a Huguet de Mataplana, del qual tenia un feu; però no és fins a 1138 que apareix la primera menció del trobador, quan es veu la seva firma infantil al costat de la del seu pare en un document oficial. Escrits posteriors ens indiquen que tenia tres germans més petits: Ramon, Berenguer i Bernat. Possiblement la infantesa i joventut de Guillem de Berguedà va transcórrer com la d'altres personatges d'aquella època: un temps de formació tant en l'aspecte físic com cultural en una Catalunya que estava encara en procés de formació, amb estret contacte amb els territoris occitans, i en què les disputes internes que s'anaven alternant amb les guerres amb els sarraïns eren el marc de fons.
Alguns sirventesos ens donen notícia del seu empresonament per diversos delictes abans de 1175, però fou aquesta data la que marca de forma clara la seva vida posterior. Els 3 de març d'aquest any matà a traïció, és a dir, de forma no honorable, Ramon Folc III de Cardona, personatge que devia odiar profundament el trobador, que l'havia insultat i humiliat en diversos sirventesos, i contra el qual devia haver utilitzat el gran poder que tenia a Catalunya i en la cort del rei Alfons I sense altres resultats que fer encara més virulents els atacs del trobador i portar-lo finalment a la mort. Les conseqüències de l'assassinat foren immediates, Guillem de Berguedà hagué d'amagar-se i fugir, finalment, de Catalunya i, a més, fou desposseït del títol de vescomte que li corresponia com a fill més gran, encara que heretà les possessions familiars, de les quals mai no en va poder gaudir amb tranquil·litat.
Durant set anys no es troben referències del trobador, encara que podem imaginar la seva vida de fugitiu, sense amics que l'ajudessin per por de les represàlies que podien sofrir i potser també a causa —si realment és veritat el que indica la Vida del Cançoner— del costum de Berguedà de no respectar mullers, filles i germanes; sembla que només li feu costat Arnau de Castellbò, amb qui Berguedà mantingué una relació constant i a qui ajudà i defensà en diverses ocasions. Tot i així, sembla que el trobador podia haver reunit en aquesta època un petit grup d'homes que actuaven fora de la llei pel territori català. També és d'aquesta època el pelegrinatge que feu a Compostel·la.
Durant la dècada dels 80 es torna a trobar documentació sobre el trobador. Així en el testament del seu pare, el 1183, consta com a hereu dels castells de Madrona (conegut com a Castell Berguedà), Casserres, Puig-reig, Espinalbet i Montmajor i el feu que tenia per Hug de Mataplana. A través d'alguns sirventesos del gran trobador provençal Bertran de Born, que era bon amic seu, coneixem l'enemistat que tingué amb el rei Alfons I, tot i que l'any 1185 i següents sembla que havia fet les paus amb el monarca, ja que consta en diverses ocasions en el seu seguici, com en l'entrevista que el monarca celebrà el 14 d'abril de 1185 al castell de Najac de Roergue amb el rei i també trobador Ricard I Cor de Lleó, en aquell moment duc d'Aquitània i comte de Poitiers i més tard rei d'Anglaterra (1189), per tal de reforçar la seva aliança contra el comte de Tolosa.
Del 1187 es conserva el testament original de Guillem de Berguedà, en què deixa el castell de Puig-reig i el lloc de Fenollet a l'orde del Temple, mentre que la resta de possessions, excepte alguns béns menors que hauran d'anar a l'orde de l'Hospital, passaran al seu germà Berenguer, que n'haurà de donar una quarta part a Bernat. Tot plegat ho retindran els frares del Temple fins que siguin pagats els deutes que el testador havia contret. Els testament ens indica, com ja hem insinuat, el poder feudal i econòmic del trobador: cinc castells amb cavallers i vassalls i les terres corresponents, diversos llocs i masies a l'Alt i Baix Berguedà, feus a la Cerdanya, i drets a Caldes i Sentmenat del Vallès. El document també ens permet deduir que no s'havia casat i que no tingué descendència directa reconeguda.
Un cop signat el testament desapareix de la mainada real i el tornem a saber enemistat amb el rei Alfons I, a qui escarneix en un sirventès. El 1190, Guillem de Berguedà ofès amb el rei i odiat per l'arquebisbe de Tarragona, anuncia en un sirventès adreçat al seu amic Arnau de Castellbò que es dirigeix a la cort d'Alfons VIII de Castella, en aquell moment aliat al rei de Navarra contra Alfons d'Aragó.
Els darrers anys de la vida del trobador es caracteritzen per la seva intervenció en les lluites feudals en territori català, principalment en les que tingueren el vescomte Arnau de Castellbò i Ponç de Cabrera contra el rei i el bisbe i el comte d'Urgell. L'any 1195, el seu amic Bertran de Born, que com ell havia lluitat i provocat moltes discòrdies, manifestà en un poema el seu penediment per la vida que havia portat i demanava a Berguedà que reflexionés sobre el passat i seguís el seu exemple. Poc cas d'aquests versos va fer el trobador, que continuà amb les seves disputes, encara més sol i més perseguit que en altres temps, però al mateix temps més amenaçador que mai. I tan violentament com va viure va morir, assassinat per un soldat que segurament complia les ordres d'algun dels seus enemics. La mort ocorregué aproximadament l'any 1196.
Obra Es conserven 31 poesies de Guillem de Berguedà, més una d'atribució dubtosa.
Normalment quan es parla de les composicions dels trobadors se solen agrupar —si es pot— en cicles de cançons de lloança a determinades dames. En el cas de Guillem de Berguedà és impossible fer-ho d'acord amb l'amor; sí que es pot fer, en canvi, d'acord amb l'odi. Així podem parlar de tres cicles de sirventesos: 3 contra Pere de Berga. Veí seu, amb el qual tingué problemes pels límits de les terres i d'altres tipus dels quals és difícil determinar l'origen. Canta la seva dona mentre ridiculitza i l'ataca a ell, a qui tracta d'avar, traïdor, cornut, etc.: «A vós em lliuro bona dona de Berga, vós sou or pur i el vostre marit merga», diu al final d'un dels sirventesos. 4 contra Arnau de Preixens, bisbe d'Urgell. Aquest prelat estava enemistat amb Arnau de Castellbò, amic del trobador. Guillem de Berguedà fa servir en aquestes composicions el vocabulari més cru i obscè de tota la literatura trobadoresca, sense eufemismes ni retòrica de cap tipus, sense gairebé ironia sinó amb l'insult directe acusa el bisbe de violador (cita noms i llocs concrets i qui va socórrer la víctima per tal de donar més versemblança a les acusacions), també l'acusa d'homosexual i eunuc. Tot plegat, com es pot veure, ens mostra un odi en què qualsevol paraula i argumentació és vàlida per acabar amb el bon nom de l'eclesiàstic, sense que la lògica sigui un entrebanc a tenir en compte; i per si l'exposició dels fets no fos suficient, també demana a l'arquebisbe de Tarragona (amb qui posteriorment tindrà enfrontaments) que el deposi del seu càrrec. 4 contra Ponç de Mataplana, personatge d'una família de la qual els Berguedà depenien per raó de certs feus. Malgrat els insults dels sirventesos, centrats majoritàriament en l'aspecte físic i la suposada homosexualitat del personatge, en la mort de Mataplana li dedica un plany que es considera dels més sincers de la poesia dels trobadors.
La resta de la seva obra la componen diversos sirventesos: contra el rei Alfons I, Ramon Folc de Cardona, etc.; i, a més, altres composicions com cançons, tençons, partiments, o el plany que va dedicar a Ponç de Mataplana un cop va morir.
Es considera un trobador d'estrofisme força original, imitat pels trobadors posteriors, i d'un domini important del vers.
Textos Es començarà amb els tres cicles de sirventesos que s'han esmentat més amunt. En primer lloc, la poesia contra Pere de Berga. Cal fer notar com Estefania, la muller de Pere Berga i el mateix marit apareixen denominats com a «Sogres». Potser el trobador fa referència a un matrimoni amb una filla dels seus veïns que no es va arribar a realitzar per culpa del pare, o els considerava sogres perquè havia tingut relacions amb una filla seva? Sigui com sigui, el tractament donat als esposos és completament oposat: un dels temes del sirventès insisteix en elogis a Estefania, mentre recorda les banyes que el trobador ha posat a Pere de Berga. Que això sigui veritat o no és fàcil de concretar; el cert és, però, que en altres sirventesos fa les mateixes afirmacions. Realitat, ficció per aconseguir la desqualificació del seu veí?
A continuació altre sirventès on el destinatari comença sent Pere de Berga, però ràpidament el poema deriva cap al bisbe d'Urgell, Arnau de Preixens, la qual cosa ens mostra com Berguedà podia fàcilment lluitar, ni que fos dialècticament contra més d'un enemic. Fixeu-vos que un començament relativament suau dona pas a un gran virulència, i hem de pensar que a una bona dosi d'imaginació, quan el trobador parla del priapisme del bisbe i detalla el perill de mort en què es trobà la noia violada.
I directament al bisbe d'Urgell, de qui continua escrivint sobre la magnitud de la seva verga, que fa servir no només amb les dones, sinó també amb els homes. Continuen els noms propis per donar més versemblança als fets narrats i les exageracions habituals. Finalment demana la mort del criminal i la intervenció de l'arquebisbe de Tarragona perquè deposi el mal bisbe del seu càrrec.
Possiblement el sirventès que figura en més antologies de la literatura catalana sigui «Cansoneta leu e plana» (1172). Es tracta d'una composició contra Ponç de Mataplana que es pot considerar modèlica en diversos aspectes. En primer lloc, des del punt de vista del lector actual, pràcticament no necessita traducció, és una mostra evident de l'anomenat «trobar leu» que s'acosta a la poesia popular. Té, a més, una estructura temàtica molt equilibrada: en les tres primeres estrofes se centra en el lamentable aspecte físic de Mataplana i les dues darreres critiquen la seva moralitat. I al llarg de tot el sirventès, els dos versos del refrany que exposen el motiu principal: la poca fiabilitat (la traïdoria, l'engany) com a característica principal del personatge. En conjunt, però, el que cal remarcar és que possiblement aconseguí allò que pretenia: fer de Ponç de Mataplana un personatge còmic, ridícul, grotesc; i no hi ha res més efectiu per aconseguir la desqualificació d'algú que fer que la gent no se'l prengui seriosament. Així doncs, aquest personatge amb un braç immòbil, amb una boca desdentada i amb uns costums llicenciosos, ha perdut, possiblement, el respecte de tothom. I tot això sense necessitat de fer servir la duresa amb què Berguedà s'acarnissava amb el bisbe d'Urgell.
I encara un altre sirventès contra Ponç de Mataplana. En aquesta ocasió, tot continuant amb els temes de la composició anterior, Berguedà fa referència a una trobada entre tots dos, de la qual sortí malparat Mataplana, i afegeix al·lusions a la seva covardia, gasiveria i a les banyes que porta.