miniatura|Un disc de fenaquistoscopi del 1893 miniatura|Simulació del moviment de les imatges reflectides a un mirall El fenaquistoscopi (del grec phénakistiscos "enganyar" i scopein "examinar, mirar") va ser la primera joguina òptica que permetia reproduir el moviment d'una imatge. Es basava a l'efecte de la persistència de la visió o persistència retinal i va ser inventat simultàniament el 1832 pel físic belga Joseph Plateau i pel matemàtic i inventor austríac Simon von Stampfer.
L'aparell és compost per un disc giratori de cartó, un amb una sèrie d'escletxes o ranures equidistants i una sèrie de dibuixos que descomponen les fases d'un moviment a una de les seves cares. L'espectador es posa davant d'un mirall i col·loca les imatges de cara al mirall de manera que en fer girar el disc i mirar a través d'una ranura s'obté la il·lusió de les imatges en moviment. La separació entre les escletxes fa el paper d'obturador de manera que la imatge retinguda al cervell pot unir-se amb la imatge següent del disc, donant sensació de moviment quan el cartó gira a una velocitat adequada.
Etimologia i Ortografia Quan el diari Le Figaro va presentar l'aparell el juny de 1833, ja va explicar que el terme “fenaquistoscopi” venia de les paraules gregues phénakistiscos, que venia del verb “enganyar” o ”decebre”, i de skopein, que significava “examinar” o “mirar”, ja que ops volia dir “ull”. Així que el nom que es va voler donar a la paraula era alguna cosa com “engany de la mirada”, “decepció de l'ull” o “il·lusió òptica”.
L'invent té com a nom real “fenaquisticopi” (phénakisticope), tot i que es va fer conegut amb el nom mal escrit: “Fenaquistoscopi” (phenakistoscope).
El terme fenaquisticopi va ser utilitzat per primera vegada possiblement per la companyia francesa Alphonse Giroux et Compagnie en una sol·licitud per una llicència d'exportació el 29 de maig de 1833, i aquest nom es va utilitzar en els seus jocs de caixes. Un altre editor de París, Junin & Lazard, el va anomenar de la mateixa manera (phénakisticope) però sense l'accent (phenakisticope).
L'inventor Joseph Plateau no li va donar el nom a l'aparell quan es va presentar cap al gener de 1833, però va utilitzar més tard aquell mateix any en un article per referir-se a una altra versió que havia sortit al mercat amb la qual ell no tenia res a veure. En aquell moment, ell tenia una edició del producte al mercat a la qual anomenava “Fantascopi”. Una edició anterior s'havia anomenat “Fantasmascopi”.
El nom de “fenaquistoscopi” possiblement va ser introduït pels litògrafs Forrester & Nichol en col·laboració amb l'òptic Johnn Dunn; ells van utilitzar el títol “El Fenaquistoscopi o el Disc Màgic” en els seus jocs de caixes com a publicitat el setembre de 1833. La paraula “scopi”, que estava escrita malament, es va entendre com que venia de la paraula grega “skopos” que significava “objecte d'atenció”, “observador” o “el que mira”, i que en aquell moment era força utilitzat a l'hora d'anomenar utensilis òptics, com per exemple, el telescopi, el calidoscopi o el bioscopi.
Actualment, l'incorrecte “fenaquistoscopi” sembla que és el més utilitzat.
Tecnologia El fenaquistoscopi utilitzava un disc giratori de cartró enganxat verticalment a un mànec. Disposats al voltant del centre del disc hi havia una sèrie d'imatges que mostraven diferents fases d'una animació, i entre cadascun d'aquests hi havia tallada una obertura vertical, amb una distància igual entre elles. L'usuari havia de fer girar el disc davant d'un mirall i mirar a través de les esquerdes en moviment. L'escaneig de les obertures a les imatges reflectides prevenia que es tornessin borroses a l'ull, així l'usuari veuria un seguit de imatges estàtiques que, a causa de la velocitat de la successió, apareixerien com una sola imatge en moviment.
Quan hi ha el mateix nombre d'imatges que d'obertures, les imatges s'animaran en una posició fixa, i no derivaran a través del disc. Menys imatges que obertures, derivaran en la direcció oposada a la qual gira el disc. Més imatges que obertures, derivaran en la mateixa direcció.
Al revés que el zoòtrop i altres successors, el fenaquistoscopi només podia ser utilitzat per una persona cada vegada.
Les imatges de fenaquistoscopi es distorsionen distorsionades quan es gira el disc suficientment ràpid per produir la il·lusió de moviment; apareixen una mica més allargades i lleugerament corbades. Algunes vegades, els animadors les dibuixaven amb la distorsió oposada per compensar. Tot i així, la majoria d'animacions no intentaven donar una representació realista i, a més, la distorsió no era gaire obvia en els dibuixos animats.
La distorsió i el pampallugueig causats per les obertures rotants no es veuen ara en la majoria d'animacions de fenaquistoscopi que trobem online (per exemple l'animació GIF d'aquesta pàgina). Aquests són re-animacions fets amb ordinador i no una rèplica de l'experiència de mirar a través d'un fenaquistoscopi, però poden presentar la feina dels animadors d'una manera optimitzada. Algunes re-animacions modernes amb alguns errors de càlcul també tenen les obertures rotant, cosa que, vistes en un fenaquistoscopi real, es veurien quietes. Això també acaba resultant en que les figures es mouen a través del disc quan s'haurien de quedar quietes.
La majoria dels discs comercialitzats eren impressions litogràfiques pintades a mà, tot i que litografies multicolors i altres tècniques d'impressió eren utilitzades per alguns fabricants.
Variacions Hi havia moltes versions del fenaquistoscopi que utilitzaven discs il·lustrats més petits de cartró sense tallar, que s'havien de situar en un disc més gran amb ranures. Una variant comuna tenia el disc il·lustrat en una banda d'un eix de llautó i el disc amb les ranures a l'altre costat; això era lleugerament més pesat però no necessitaves mirall per utilitzar-lo i es deia que produïa imatges més clares.
Fores va oferir un Exhibitor: un mànec per dos discs amb ranures i un tercer disc amb il·lustracions a cada banda entremig dels dos. Aquest model permetia que dos espectadors miressin les animacions a la vegada sense necessitat de mirall.
Un quants discs tenien les vores del cartró amb formes per fer veure que el dibuix de l'animació reptava fins a la vora. Ackermann & Co. van publicar tres d'aquests discs el 1833, incloent-hi un que havia fet l'inventor Joseph Plateau.
Algunes versions afegien un peu de fusta amb una manovella per fer girar el disc.
A partir del 1850 es van produir i vendre molts fenaquistoscopis projectors amb discs de vidre, però no van triomfar gaire.
Es va experimentar amb versions estereoscòpiques del fenaquistoscopi, però tampoc van triomfar.
Invenció miniatura|Simon Stampfer, professor austríac El fenaquistoscopi va ser inventat gairebé simultàniament el novembre o desembre de 1832 pel físic belga Joseph Plateau i pel professor austríac de geometria pràctica Simon Stampfer.
En uns experiments anteriors, Plateau es va adonar que quan miraves des d'una distància curta dues rodes dentades concèntriques que giressin ràpidament en direccions oposades, es produïa la il·lusió òptica d'una roda immòbil. Més tard, va llegir l'article de 1824 Explanation of an optical deception in the appearance of the spokes of a wheel when seen through vertical apertures (Explicació d'una decepció òptica en l'aparença dels radis d'una roda que es vista a través d'obertures verticals) de Peter Mark Roget, que parlava sobre el mateix fenomen. Plateau va decidir investigar més profundament el fenomen i més endavant va publicar els seus resultats el 182 8 i 1830 a Correspondance Mathématique et Physique. A inicis de 1831, Michael Faraday va publicar el seu article On a peculiar Class of Optical Illusions (Sobre un tipus curiós d'il·lusions òptiques) sobre resultats similars. Alguns detalls nous, com mirar al reflex de la roda en un mirall a través de les seves dents, va inspirar Plateau a fer més experiments. Després de diversos intents i moltes dificultats va construir un model de treball del fenaquistoscopi el novembre o desembre de 1832. Plateau va publicar la seva invenció el 21 de gener de 1833 en una carta al Correspondance Mathématique et Physique. L'article es titulava Sur un nouveau genre d'illusions d'optique (Sobre un nou tipus d'il·lusions òptiques) i no mencionava un nom pel seu aparell. Estava il·lustrat amb un plat d'un ballarí fent piruetes pintat només com un contorn, però Plateau suggeria que seria més efectiu quan estigués ombrejat i pintat. miniatura|El disc que Stampfer va crear, el Stroboscopischen Scheiben oder optischen Zauberscheiben Stampfer va llegir sobre els descobriments de Faraday el desembre de 1832 i es va inspirar a fer un experiment similar, que molt d'hora el va portar a la seva invenció que ell va anomenar Stroboscopischen Scheiben oder optischen Zauberscheiben (Discs estroboscopis o discs òptics màgics). Stampfer havia pensat en col·locar la seqüència d'imatges o bé en un disc, en un cilindre (com el zoòtrop, que va venir més tard), o, en el cas d'un gran nombre d'imatges, en una tira llarga de paper o tela estirada en bucle al voltant de dos rodets paral·lels (de la mateixa manera que les cintes de pel·lícula més tard estarien enrotllades). També va suggerir que la major part del disc o del mirall estigués cobert amb una tela o un cartró, d'aquesta manera només es veuria una de les imatges, i pintar un teatret i cortines al voltant de la part tallada. Stampfer també va proposar una versió que tenia un disc amb els dibuixos en una banda i un disc amb obertures a l'altra banda d'un eix, però al final va pensar que fer girar la roda davant del mirall era més fàcil. Cap al febrer de 1833 ell ja havia preparat jocs de caixes de sis discos de doble cara, que molt d'hora van ser publicats per Trentsensky & Vieweg. A Matthias Trentsensky i Stampfer els van concedir una patent austríaca, el Privilegium, pels discs el 7 de maig de 1833.
El Fenaquistoscopi va ser un dels invents que va permetre el sorgiment del cinema tal com el coneixem avui en dia. Va ser inventat el 1829 aproximadament per Antoine Ferdinand Platau. Aquest invent demostrat la teoria de la persistència retinal, sobre la que van continuar estudiant i millorant en els anys posteriors a la seva publicació. Platau descobrirà que el nombre d'imatges que devem veure per segon aconseguir moviment ha de ser major a deu per segon. Finalment, establirà que el nombre d'imatges òptimes ha de ser setze.
El publicista i assessor de doctorat de Plateau, Adolphe Quetelet va reclamar que havia rebut un model de treball per presentar-li a Faraday el novembre de 1832. Plateau va mencionar el 1836 que era difícil dir el moment exacte en què va tenir la idea però que va aconseguir muntar per primera vegada el seu invent amb èxit al desembre. Va manifestar que creia en l'afirmació que Stampfer havia creat la seva versió al mateix temps.
En Peter Mark Roget va reclamar el 1834 que havia construït varis fenaquistoscopis i els havia ensenyat a amics cap a la primavera de 1831, però a conseqüència de ocupacions més serioses no havia arribat a publicar cap informe sobre la seva invenció.
Lleis neurobiològiques del sistema visual L'efecte de moviment aparent percebut en la successió d'imatges estàtiques, ha estat errònament associat a la persistència visual, també coneguda com a persistència retinal.
L'1 de juny de 1994, va publicar-se a la revista científica Brain, l'article The neurology of kinetic art, en el qual es descrivia l'art cinètic com un art en què el moviment objectiu juga un paper dominant o en què la percepció del moviment està notablement induïda per una figura estàtica. Se suggereix que tot art visual ha d'obeir les lleis del sistema visual:
Una imatge del món visual no s'imprimeix en la retina, sinó que s'acobla al còrtex visual.