miniatura|Imatge d'El lluitant amb dos lleons. El era el déu principal de la mitologia cananea, també pertanyent a la mitologia fenícia. Se solia representar en forma de bou. Com a paraula semita, va formar part del vocabulari emprat pels jueus en la seva religió per a referir-se al déu únic i senyor. Els imperis accadis i amorrites l'anomenaven Eloà, Elà, que en àrab va esdevenir Al·là.
Es pot trobar escrit en diferents idiomes antics: ugarític: ; ; ; ; o .
Orígens i evolució El déu El és d'origen babilònic o mesopotàmic, és la personificació d'Anu o, si més no, és on s'han trobat els textos més antics amb la paraula El. La mateixa paraula era emprada pels fenicis i altres pobles però amb diferents connotacions. Per als cananeus era la deïtat principal, el rei, creador de totes les coses, el jutge que dictava el que havien de fer tant els humans com els déus; va tenir dues esposes, Ashera i Anat, germana d'Hadad Baal Raman, senyor del tro, totes dues eren deesses de la fertilitat.
El és el pare de la «divina família» i president de l'assemblea dels déus a la Muntanya de la Reunió. És anomenat «bou» per la seva fortalesa i potència creativa, és «l'Ancià dels Dies», la «Roca de les Edats», és representat en una roca a Ras Shamra.
En els mites és classificat com a Bny Bnwt, que significa «creador de totes les coses creades», encara que alguns ho tradueixen com a «donador de potència». En les dues inscripcions trobades a Ras Shamra, El és retratat com un déu fred i distant, «en el flux dels [dos] rius», possiblement l'Edèn, d'on un riu fluïa per formar els rius Tigris, Eufrates, Guihon i Fison.
A més de ser considerat el creador, també era anomenat «el bondadós», «el compassiu», denominacions que es farien servir després a la Bíblia i l'Alcorà. Ni l'adoració d'aquesta divinitat ni el seu nom mai no van ser estigmatitzades en la Bíblia ni tan sols pels patriarques. De fet, Abraham va donar a un sacerdot anomenat Melquisedec el títol d'«El, l'Altíssim».The archaeology of the Bible lands.
A Canaan el rei era nomenat «servidor dEl», títol que també tenia el rei israelita David «El servent de Déu». Això descrivia l'estatus dels reis antics com a executors de la voluntat divina. Aquest títol era vist com un privilegi i com una responsabilitat.
En les llengües semites del nord-oest la paraula El s'emprava per a referir-se a un déu, en sentit genèric. En els temps de Palestina, l'expressió «els fills dEl» volia dir «els amos dels vençuts adoradors del déu-bou El», i «les filles d'Adam» significaria les dones d'Adamà (sòl, terra), Adamà era una deessa de l'agricultura; en la Bíblia simbolitza la terra d'on Adam va ser pres, de les filles d'Adamà eren notòries les seves orgies (prostitució ritual). En aquells temps, era comú que hi hagués sacerdotesses sexuals, que servien en els temples: és possible que d'aquí vingui la història dEl que sedueix dues dones mortals, i aquestes li donaren fills semidivins, anomenats Xalem (perfecte), Xahar (alba), que té ales (segons el psalm 139:9), i l'Àngel caigut Helel (segons Isaïes, 14:12).Robert Graves i Raphael Patai:Hebrew Myths
Ugarit miniatura|Cultures i territoris aproximats on es va fer servir la paraula El (déu, senyor): A la ciutat estat d'Ugarit el déu El tenia una mitologia pròpia i era el pare del panteó local. La paraula El es fa servir, de vegades com a substituta de Baal (Haddad), el déu de la tempesta. El és llavors un déu del vapor, que està dominat pels déus de la generació més jove. La seva consort era Ashera.
El misteriosos texts ugarites narren com El va sorgir de la mar i va veure a la costa dues dones que es gronxaven. El es va sentir sexualment excitat i les va prendre, després va matar un ocell i el va encendre un foc per rostir-lo. Va demanar a les dones que l'avisessin quan ja estigués rostit i els va dir que s'adrecessin a ell com a pare o com a marit, ja que segons el nom que triarien, així es comportaria. Les dones van triar la paraula marit i ell es va unir a elles: d'una va engendrar Xaxar («l'alba») i de l'altra Xalim («la foscor»). Per segona vegada es van unir i van donar a llum als "déus de la gràcia", "la intel·ligència del mar" i "el fill del mar". Els noms d'aquestes esposes no són esmentats explícitament però sembla que podrien ser Athirat i Raḥmayyu.
Al cicle de Baal es diu que El residia al Mont Lel (Lel possiblement signifiqui «nit») on estava el naixement de dos i allí havia muntat una tenda, fet que segons alguns autors explicaria perquè El no tenia un temple a Ugarit. Els dos rius podrien ser un símbol mitològic que representaria l'aigua salada dels oceans i l'altre l'aigua dolça de les deus terrestres.
En un text fragmentat (catalogat R.S. 24.258) es descriu un banquet en què El convida altres déus i llavors s'emborratxa i acaba ofenent un déu anomenat Hubbay, "el de les banyes i la cua". El text acaba amb un encanteri útil per fer un guariment, possiblement per fer passar els efectes de l'embriaguesa.Palmer, Sean B. El's Divine Feast
Posidó La influència del terme cananeu va arribar a relacionar aquest déu amb el grec Posidó. Una inscripció bilingüe trobada a Palmira, que data del , estableix l'equivalència entre «El, creador de la Terra» amb Posidó. En una altra inscripció bilingüe d'època anterior () trobada a Karatepe, a les muntanyes del Taure s'equipara «El, creador de la Terra» amb un jeroglífic en luvi que es llegeix da-a-ś, que és la forma en idioma luvi del déu babilònic de les aigües Ea, senyor de l'abisme de les aigües subterrànies. Aquesta inscripció situa El en segon lloc en el panteó local, després de Ba`al Shamîm i abans que El Sol etern.
Se sap que Posidó va ser venerat a Beirut, la seva imatge estava present en monedes d'aquesta ciutat. L'anomenat Posidó de Beirut també era venerat a Delos on hi havia una associació de mercaders, propietaris de vaixells i comerciants anomenada Poseidoniastae Berytus, que s'havia fundat el 110 o 109 aC. Tres dels quatre santuaris a les oficines d'aquesta associació, situades al turó nord-oest del Llac Sagrat, estaven dedicades a Posidó. En aquesta ciutat adoraven també a Tique, que estava equiparada a Astarte i Eshmun.
El en els israelites Aquesta mitologia cananea va arribar a introduir-se en el poble monoteista d'Israel. La Bíblia mostra aquest sincretisme en molts passatges, per exemple la concepció de Déu com a president en la "cort dels déus" o "la divina assemblea" (Bene El); també, per referir-se a la divina família dEl; el Deuteronomi,(capítol 32), comença amb els períodes en els quals el poble d'Israel dubtava entre el politeisme i el monoteisme i acaba amb la ferma adopció del monoteisme, una fe confirmada en la destrucció dels seus enemics. També en el Deuteronomi, 32:8, es representa la primera etapa dels israelites en la seva evolució adaptant el concepte de la mitologia cananea de déu al comandament de la "cort divina", la concepció de déu com a «el primer» en la «divina assemblea» que no podria estar sense contenció, transformat en déu únic i desapareixent la cort completa en la nova religió. La història d'Israel és narrada originalment anomenant al seu déu Jahvè amb l'expressió: «l'"altíssim" a l'assemblea dels fills dEl».
El, va arribar a tenir una descendència de més de 70 deïtats en els temps més antics. Això era així perquè existia la creença que la reialesa eren Fills de Déu o dels déus, una idea molt estesa per la Mediterrània, tot l'oest d'Àsia i altres parts del món. Des del moment en què el judaisme va fer a un costat totes les deïtats deixant només al seu Déu transcendental, i la transformació d'aquest El en Elohenu, el qual mai es va casar amb cap deïtat, ni cap mortal, per tant mai va tenir fills, anomenar-se fill de Déu era un anatema. El rabí Ximon bar Yohaï es va veure obligat a maleir a tot aquell que pretengués interpretar a la Torà i altres llibres, l'expressió "els fills de Déu" en el sentit ugarític. Aquesta interpretació havia estat immutable fins a la seva època (el ), i només es va permetre el sentit bené elohim, que signifiqués «déu» i «jutge». La teoria de bar Yohaï per explicar la incorporació de l'accepció «jutge» és que quan un magistrat anava a jutjar un cas era posseït per l'Esperit de Déu (salm 82:6).
D'aquí la idea jueva que Elohim no vol dir «déus»: els israelites, a l'Antic Testament utilitzaven el terme El per referir-se al déu Jehovà, però en comptes d'usar-lo en singular l'usaven en plural: Elohim, (אֱלׂהִים). Els jueus i els cristians consideren Elohim un plural majestàtic, de manera que Elohim s'aplica al déu Jehovà significant «el tot poderós» o «el suprem». Fins i tot alguns catòlics diuen que podria referir-se a un anunci de la Trinitat. Altres erudits simplement el tradueixen de manera literal: déus.
En altres ocasions els israelites feien servir el nom El, o Elohim, per referir-se a una o diverses divinitats estrangeres:
Títols principals El és el pare de la «divina família» i president de l'assemblea dels déus en la Muntanya de la Reunió. També és anomenat:
Toro per la seva fortalesa i potència creativa l'Ancià de Dies La Roca de les Edats, està representat en una roca en Ras Shamra.Near Eastern mythology; John Gray, Feltham. El creador El bondadós El compassiu (Bíblia) l'Altíssim
Influència en religions posteriors Alguns conceptes integrats en els diversos usos de la paraula El es poden trobar en religions d'èpoques posteriors. La unió entre els déus i els mortals es troba en gairebé totes les religions del món, en el cristianisme, Jesucrist és el Fill de Déu, anterior a la creació, la seva concepció virginal no pot entendre's com a fruit de la unió amb una criatura, la Mare de Déu, sinó com el mitjà per a l'encarnació a través de l'acció de l'Esperit Sant. El nom d'Alà deriva d'aquesta divinitat, ja que l'àrab és una llengua d'origen semita, i es conserven les principals connotacions que identifiquen la paraula El.
En topònims i antropònims La paraula El es pot trobant integrada en noms de lloc de la zona i en noms de persona, alguns dels quals s'esmenten a la Bíblia.
Emmanu-el, Emmanuel, Manuel: Déu és amb nosaltres Ichma-el, Isma-el, Ismael: Déu tiba o Déu escolta Gabr-iel, Gabriel: home de Déu o Força de Déu Israel, Ezrael, Ezri-el: força de Déu Mikha-el, Miquel: Déu és just Raguel: amic de Déu Rapha-el, Rafael: Déu ha guarit Remiel: tro de Déu Samu-el, Samuel: Déu escolta (?) Sariel: manament de Déu Uriel: Déu és llum Yehezquel, Ezequiel: Déu enforteix Yo-el, Joel: Jahvé és Déu
Referències
Bibliografia
Enllaços externs Pronunciació (Àudio) de El Abraham i el déu cananeu
Categoria:Déus de la mitologia ugarítica Categoria:Déus de la creació