miniatura|Naixement de jesús i l'adoració dels pastors MNAC.|432x432px , conegut com «El Vigatà», fou un pintor català.
Biografia i formació Francesc Pla el Vigatà és conegut per les pintures murals decoratives de cases particulars barcelonines. El seu sobrenom prové de la seva ciutat de procedència, Vic. Era fill d'un torner anomenat Onofre Pla, amb qui va poder aprendre l'ofici del dibuix i la pintura amb gran èxit, per aquest motiu el seu pare el va portar al Taller dels germans Tramullas, per donar-li una formació superior que a Vic no podia adquirir. El 1757 entrà al taller de Francesc i Manuel Tramullas com aprenent durant sis anys. Aquests abans havien estat deixebles d'Antoni Viladomat i eren pintors de gran prestigi de la ciutat amb una activitat artística variada: decoracions d'interiors de palaus, pintura sobre tela, realitzacions escenogràfiques, dibuixos, etc.
El 1768 el Vigatà es va casar amb Antonia Grau, i el desembre del 1771 va ingressar com a mestre pintor del Col·legi de Pintors de Barcelona on s'avaluava la capacitat teòrica i pràctica del pintor, per tal de poder exercir l'ofici. La primera prova era l'examen secreto, sense que l'artista es pogués preparar; i finalment l'examen de la theorica de la Arte de Pintar, que va respondre, segons els examinadors, amb gran èxit. Ser col·legiat implicava poder treballar públicament, tenir obrador, fadrins i aprenents, i sobretot, implicava defensar uns privilegis i complir unes obligacions professionals- com per exemple pagar els impostos corresponents-. A partir del 1777 l'artista està documentat com a tal al Cadastre de Barcelona, però a partir del 1798 ja no hi consta. No obstant, el 1805 sabem que residia a Barcelona quan hi va morir, d'un atac de feridura, el 26 de febrer als 62 anys. És el pintor més important de la pintura catalana de l'etapa tardobarroca a cavall entre el barroc i el classicisme, i pinta una part important dels palaus barcelonins del darrer quart del .
Obra primerenca El Vigatà era conegut per la seva personalitat individualista, el seu estil es desenvolupa al marge dels corrents acadèmics dominants a finals del . En la seva obra es pot veure un estil absolutament original i vigorós amb un traç espontani i lliure, propens a solucions rococós i molt lluny d'allò rígid que es divulgava des de l'Academia de San Fernando i l'Escola Gratuïta de Dibuix de Barcelona.
Del que no hi ha cap dubte és que va rebre una herència de la cultura artística de la mà d'Antoni Viladomat i del pintor i escenògraf Ferdinand Galli “el Bibiena”, del qual els germans Tramullas havien heretat el taller i al qual el Vigatà va ingressar el 1757.
La pinzellada és característica d'un estil propi i és el reflex de la seva espontaneïtat. Per els seus murals solia usar la tècnica al fresc o el tremp sobre tela o sobre guix, normalment afegia els detalls un cop s'havia assecat el treball.
Es pot dir que es va dedicar a pintar tant temes religiosos com mitològics. Pel que fa als primers, predominen escenes de l'Antic Testament, destaquem la història de Tobies pintada en diferents palaus i cases. Aquest tema era un dels seus preferits pel significat que tenia de protecció als infants i a la llar, va ser un referent pel mateix bisbe de Barcelona (Gabino Valladares) que no sols l'usava per enriquir els seus sermons sinó que també li va encarregar un programa decoratiu al Vigatà amb aquesta mateixa temàtica. Francesc Pla sovint també pintava els déus de l'Olimp o herois clàssics als salons de residències, mentre que les religioses solien estar en estances més privades.
D'acord amb la cultura de la Il·lustració la font d'inspiració era la literatura clàssica. L'art bevia del corrent literari que creava nous continguts com les el pintor va fer a Can Cortada de Vic, a partir de l'obra literària de moda en aquell moment, Les Aventures du Thélemaque, escrita per Fénéleon. Però es nota que és una obra primerenca, ja que no tenen gaire força expressiva, el moviment és contingut, no hi ha massa contrastos de llum i color, el paisatge no té un tractament naturalista i més aviat tendeix a l'abstracció.
Casa Fontcuberta La Casa Fontcoberta de Vic està situada al carrer de la Riera de Vic i es creu que aquesta magnífica decoració va ser encarregada per Miquel Fontcoberta Mogades. Els Fontcoberta eren una família de terratinents lligats a la milícia.
La casa ha patit reformes al saló: una restauració de les pintures a principis de segle, que va malmetre l'obra al perdre’s el traç del pintor; l'obertura de dues finestres al mur, destruint part de la pintura; i també es van canviar les portes per unes de vidre, trencant així amb la unitat decorativa. Tot i estar força malmeses, les antigues portes han estat trobades i constitueixen un exemple magnífic de l'obra de Francesc Pla el Vigatà, en la mesura que hi podem veure la seva característica pinzellada, el seu traç expressiu que s'afirma sobretot en els cabells dels personatges, els detalls dels seus rostres, els gestos i en els plecs de les robes.
Aquestes obres són un exemple dels primers treballs del pintor en la dècada del 1770, després de treballar en la Casa Cortada. Fontcoberta li va encarregar decorar el saló amb imatges de La Metamorfosi d'Ovidi, així com quatre al·legories en les portes de la sala. El gust pels clàssics i els gravats que circulaven per l'època li van servir d'inspiració.
Es tracta d'una composició molt dinàmica i força dramàtica, expressada tècnicament per una estructura piramidal definida per les línies ascendents que són marcades pels cavalls i els braços de Faetont i Júpiter. No es coneix del Vigatà una altra obra amb aquestes característiques tècniques per això es pensa que va fer servir un gravat com a model. Per la fotografia del saló, que va prendre Adolf Mas a principis de segle, s'hi poden apreciar uns cavalls galopant enganxats a un carro i conduïts per un personatge que tant podria ser el déu Sol com el seu fill Faetont abans de la seva caiguda. I en la porta l'al·legoria de la Nit. En el Saló el Vigatà hi va pintar també, Perseu i Andròmeda i Píram i Tisbe, fan referència a històries de temàtica amorosa narrades per Ovidi. Aquest és un exemple de com el pintor es basava en models compositius moderns gràcies a gravats.
La fotografia d'arxiu ens permet veure els canvis soferts després de la restauració que afecten sobretot a Andròmeda, que es mostrava a contrapposto lligada de cara el mar i agenollada direcció la roca per tal d'evitar el monstre, aconseguint així un gran dramatisme. Aquí, i com és característic del pintor, el paisatge queda en segon terme davant del sentit narratiu.
La pintura de Píram i Tisbe avui no té consistència a causa de la restauració que ha sofert. Les fotografies antigues presenten l'escena amb un més alt grau de dramatisme en el gest dels personatges. La figura de Píram ens recorda al Telèmac adormit de la Casa Cortada, però aquí el personatge presentava una evolució qualitativa, sobretot per la representació de les robes menys enganxades i els cabells solts. El seu rostre mostrava més angoixa a conseqüència de l'acció dramàtica del moment, tot just abans de clavar-se l'espasa.
La Nit era l'al·legoria que es representava a la banda del Saló, mentre que a l'altra banda, per oposició s'hi representava el Sol. La Nit era una figura femenina de gest elegant, que respon al cànon ideal femení ideat per l'artista. El Sol és una figura femenina amb una lira i l'astre que projecte els seus raigs. A l'altre porta hi ha pintada La caiguda de Faetont.
Aquesta superposició de dues escenes també es dona a la part superior de la porta, on hi podem destriar una mà que agafa una vara amb dues serps entrellaçades, mentre que alhora distingim un cap amb unes ales a la manera de l'àngel Rafael de la història de Tobies.
Les al·legories que complementen el treball del Vigatà fan referència als quatre elements de la Terra i a les arts i els oficis. Els primers són La Terra, L'Aigua, el Foc i El Vent; i els segons són Arquitectura, Escultura, Pintura, Mestre de Cases, Música, Poesia, Medicina i Agricultura.
Pel que fa a les altres sales decorades no són decorades per Fransesc Pla el Vigatà, però presenten una proximitat estilística. El vigatà va participar en les grans representacions de les estances més importants, les que donaven prestigi al comitent, mentre els detalls ornamentals o les pintures de sales menys rellevants van ser executades per altres pintors que no formaven part del taller de l'artista.
Etapa a Barcelona La Catalunya del , i en especial Barcelona, va viure una etapa d'esplendor gràcies a l'extensió i intensificació de l'agricultura, a la revitalització de l'activitat pesquera, al desenvolupament globalitzat del comerç i a la fluïdesa de l'intercanvi colonial -incrementat pels reials decrets de 1765 i 1778-, vinculat a les fàbriques de les indianes. L'esclat de l'art de la pintura mural en edificis privats des de la dècada de 1770, s'ha d'entendre dins el seu context social i econòmic.
La pintura decorativa es va veure especialment afavorida i la seva evolució va anar estretament lligada a aquelles famílies burgeses que provenien del món comercial. Famílies que davant de la seva nova condició social i desitjaven assimilar-se a l'estament nobiliari i per aquest motiu es feien ; remodelar i decorar les seves residències privades de la mà dels principals artistes d'aquest darrer quart de segle. Va tenir lloc un renaixement de l'activitat artística catalana que va culminar el 1775 amb la creació de l'Escola Gratuïta de Dibuix a l'edifici de la Llotja. És així com va sorgir ; la moda d'ornamentar amb pintures amb pintures al fresc o al tremp els interiors d'aquests habitatges. La decoració pictòrica d'aquestes cases senyorials estava en voluntat de plasmar de forma visual la seva nova condició privilegiada, responent a unes inquietuds estètiques i a unes formes de vida, orientades ja cap a la Il·lustració.
Els programes pictòrics decoratius catalans es troben essencialment en l'interior de les residències, conformen la decoració fastuosa dels salons principals on es desenvolupava la vida pública i social. Van emmarcades per un trompe-l'œil, que atorga un ritme i regularitat classicista al programa i, en molts casos, una sensació d'horror vacui. Aquests inclouen arquitectures fictícies, repeticions ornamentals basades en motius vegetals, medallons o inclús elements heràldics referents als comitents; conjunts escultòrics i relleus; indianes, sedes i papers pintats; motllures, daurats, llums de cristall i fustes exòtiques. En definitiva, tot un exuberant conjunt destinat a projectar una imatge mediàtica de prestigi social. No obstant, aquest tipus de pintures són més valuoses pel seu valor iconogràfic que no pas estilístic.
L'arribada de corrents il·lustrades va implicar l'entrada d'un lleuger Neoclassicisme; un cert gust per les temàtiques profanes de caràcter clàssic que seran usades com a recurs iconogràfic.
L'obra del vigatà experimenta un canvi estilístic evolutiu que ens ajuda a ordenar tots els seus treballs, fent una aproximació cronològica. Les dècades de 1770 i 1780 té una obra eminentment barroca, ja que les composicions tenen sovint una estructura a partir de línies diagonals. Les figures són anatòmicament corpulentes, els colors són intensos, i la il·luminació envaeix l'espai des de