Almonte és un municipi del litoral atlàntic, a la província de Huelva, a la comunitat autònoma d'Andalusia. Ocupa el tercer lloc provincial en nombre d'habitants i els seus 859,2 km² d'extensió el situen al lloc 19 a nivell nacional. Es troba a 75 metres d'alçada i 51 quilòmetres de la capital de província. En aquest terme municipal es troben la localitat d'Almonte, el llogaret de El Rocío, la urbanització costanera de Matalascañas i gran part del Parc Nacional de Doñana, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Dos dels sis Monuments Naturals protegits per la Junta d'Andalusia es troben igualment a Almonte. En l'actualitat, el municipi destaca a nivell internacional en el sector turístic gràcies als seus paisatges naturals, als seus més de 50 quilòmetres ininterromputs de costa (la més extensa d'Espanya) i al Romiatge del Rocío, esdeveniment que reuneix més d'un milió de persones de tot el país i estrangeres al llogarte homònimo, l'arquitectura del qual va ser exportada a Amèrica al costat d'altres elements culturals del municipi, influint en gran manera la cultura Far West americana. També en destaca la indústria agroalimentària ecològica, una de les principals d'Europa. Almonte és membre fundador i seu d'Amuparna, va ser el primer municipi d'Espanya a signar la Carta per la Sostenibilitat, és l'únic municipi del país que disposa de plataforma de llançament de vehicles espacials i és l'únic a Andalusia a tenir residència presidencial, el Palau de las Marismillas.
Història Almonte, com altres poblacions establertes poc abans de la Conquesta d'al-Àndalus, compta amb una història variada i ha participat en fets històrics de certa rellevància, des de la Colonització europea d'Amèrica fins a la Guerra hispano-estatunidenca, passant per les Guerres Napoleòniques. La fi dels conflictes territorials amb Niebla el 1335 conformarà les dimensions actuals del municipi. Tot i que el nucli urbà va ser oficialment fundat al segle VIII, múltiples poblacions ho han habitat des de la prehistòria. L'estat protegit actual de part del municipi com a parc nacional implica una dificultat afegida a l'hora de fer prospeccions arqueològiques que facilitin l'estudi en profunditat de l'època prehistòrica i antiga.
Prehistòria miniatura|esquerra|La Regió de Tartessia va existir des de l'Edat del Coure, amb el riu Guadalquivir (posteriorment Baetis)S'han trobat restes de metalls tartèsics prop de la riera de Sant Bartomeu, al nord del municipi, que corresponen al poblat de Sant Bartomeu d'Almonte, de 40 hectàrees i que es dedicava a la producció de plata per copelació i el seu posterior comerç cap al riu Guadalquivir. Es creu que aquest poblat va tenir dues èpoques d'esplendor, una durant l'Edat del Coure, pels metalls datats de 3.000 aC. i l'altra a l'Edat del Bronze tardana, des del s.IX al VI aC. L'arquitectura que es va mantenir durant tot aquest temps van ser les típiques barraques ovalades excavades i fabricades principalment amb branques i fang. En aquesta època existia encara el Lacus Ligustinus, que abastava part de Huelva, Sevilla i Cadis. Aquest va anar reduint-se al llarg de tota l'Edat Antiga fins a convertir-se en una maresma tancada i sedimentària amb el Guadalquivir com a única sortida al mar el 700 aC.
Edat Antiga Segons l'historiador Rodrigo Caro, l'assentament tartèsic de Sant Bartomeu d'Almonte va ser rebatejat com la ciutat romana d'Alostigi durant el Segle V a. C. També s'han trobat restes romanes localitzades a la Solana (part occidental de la localitat actualment) i al Cerro del Trigo (avui terreny del parc nacional de Doñana). Allí els arqueòlegs Adolf Schulten i George Bonsor, cercant l'Atlàntida, van descobrir les ruïnes d'una fàbrica de garum i un assentament. Hi ha almenys més d'aquestes factories al llarg de la costa, igual que una necròpolis romana amb diversos cossos sepultats.
Edat Mitjana L'actual nucli urbà és fundat oficialment al segle VIII amb el nom d'Al-Yabal, encara que a partir del , l'historiador hispanomusulmà Ibn Hayyan esmenta la fortalesa d'Al-Munt (el significat literal del qual és “El Mont”) en la seva obra Al-Muqtabis, la qual estava inclosa a la Cora de Niebla. Encara que la raça equina ja portava segles a la zona, va ser a partir del segle VIII, durant el domini musulmà, quan va començar a incrementar-se la cria del Cavall maresmenc a Almonte, qualificant-se el mateix com a espècie protegida i començant la tradicional “Saca de las Yeguas” (Saca de les Eugues).
Almonte va ser reconquerida al començament del , mitjançant la incorporació a la Corona de Castella de la Taifa de Niebla, sota règim de protectorat. Després de la Revolta dels Mudèjars de 1264, aquesta taifa es va incorporar al territori reialenc del Regne de Sevilla. Va ser el rei Alfons X El Savi qui, embolicat en la llegenda del bosc de les Rocines sobre un caçador que va trobar la imatge una deïtat, va ordenar la construcció el 1270 del primer santuari dedicat a Santa Maria de las Rocinas en la seva ubicació actual del Rocío, havent establert 8 anys abans el seu bosc de caça real en aquest territori.
El 1335 és Alvar Pérez de Guzmán qui es fa amb la vila d'Almonte, ja castellana i independent de Niebla (convertida en comtat el 1369) i amb les seves dimensions municipals actuals. Durant el segle XIV Almonte va arribar a enfrontar-se amb el comtat per motius territorials. Quan els ducs de Medina Sidonia es converteixen en senyors de la vila, acaben els enfrontaments amb Niebla (ja que aquests eren comtes de Niebla). Els ducs de Medina Sidonia buscaven un territori unit amb Niebla, Sanlúcar de Barrameda i Almonte.
Edat Moderna L'activitat econòmica d'Almonte es va reactivar a partir del Descobriment d'Amèrica, quan el comerç entre el port de Palos de la Frontera i Sanlúcar de Barrameda va augmentar i es va iniciar l'exportació d'oli d'oliva. Aquest tràfec de comerciants va fer augmentar igualment l'interès per Santa Maria de las Rocinas i el seu santuari al mig del bosc. De fet, un estudi arqueològic amb georradar va constatar que El Rocío va ser un dels ports fluvials més importants de la baixa edat mitjana i el Renaixement. Almonte va exercir durant l'Edat Moderna certa influència cultural sobre les colònies americanes, quedant especialment reflectit en la cultura Vell Oest, ja que, tant la raça equina Mustang (descendent del Cavall maresmenc) com l'arquitectura típica de les poblacions de l'oest americà provenen d'allà. miniatura|170px|esquerra|Ruïnes de la Torre de l'Or (Almonte) En 1499 els ducs de Medina Sidonia adquireixen el senyoriu d'Almonte, amb la intenció d'unificar les seves terres de Huelva i Cadis. El 1583 Almonte adquireix l'entorn al sud del rierol de la Rocina per 250 ducats, incloent el territori que posteriorment seria el parc nacional de Doñana, que va quedar establert com a zona de caça reial per la corona. A banda de la caça, també es va introduir el bestiar boví i l'activitat agrícola per part de la població local. Fins al segle XIX, eren els terratinents els que gestionaven el municipi, influint en el govern.
Durant el segle XVI, seran nombrosos els plets de l'ajuntament contra Niebla i els Ducs de Medina Sidonia per la propietat, ús i jurisdicció del vedat de Doñana, afectant especialment les activitats cinegètiques. És en aquesta època quan Felip II va ordenar la installació de les torres alimaras al llarg de tota la costa d'Almonte. Des del s.XVII, els reis visitaven el Parc nacional de Doñana puntualment, fins a derivar en les visites i estades de vacances dels presidents del govern a la residència presidencial del Palau de las Marismillas.
El 1598 traslladen per primera vegada a Santa Maria de les Rocines (ja coneguda com a Verge del Rocío) a Almonte, fet que es repetirà en innombrables ocasions posteriors, normalment a causa de desastres naturals o conflictes bèllics i es constitueix la Germandat Matriu (primera institució oficial organitzada pels devots de la verge a Almonte). La Verge del Rocío va ser oficialment reconeguda com a Patrona d'Almonte el 1653 i les diferents germandats filials comencen les seves peregrinacions anuals, destacant, per ordre d'antiguitat, la de Villamanrique de la Condesa, Pilas, La Palma del Condado, Moguer i Sanlúcar de Barrameda.
El 1747 l'ajuntament aconsegueix l'exempció d'impostos a la venda de productes durant el Romiatge del Rocío, cosa que augmenta exponencialment el nombre de visitants al llogaret. El Terratrèmol de Lisboa de 1755 va destruir gran part del sud-oest espanyol, incloent l'antiga ermita, per la qual cosa va caldre restaurar-la. Després d'anys d'insistència de l'ajuntament, el 1772 el Ducat de Medina permet inaugurar la llavors anomenada Fira del Rocío, que va adoptar l'apellatiu de “real” després de l'aval del rei.
Edat Contemporània Durant els segles XVIII i XIX, l'economia almontenya es va basar en l'agricultura (oliverar i vinya) i en una extensa ramaderia (cavalls, cabres, ovelles, porcs, ruscos), afavorida per la superfície forestal. El 17 d'agost de 1810, els almontenys van executar el general francès Pierre D’Osseaux, cosa que va provocar l'enviament de més de 1.000 soldats des de Sevilla. La població, en el context de la Guerra del Francès, va traslladar a la Verge del Rocío des del llogaret, pregant-ne la protecció. Les tropes es van retirar a escassos quilòmetres. Des de llavors se celebra anualment el vot de “El Rocío Chico”.
Al segle XIX, les desamortitzacions van permetre la privatització de terres, impulsant l'activitat agrícola i l'accés de jornalers a la propietat. La Llei de Senyoriu de 1811 va atorgar als Ducs de Medina Sidonia la titularitat del vedat de Doñana, impedint-ne el repartiment, la qual cosa en va afavorir la conservació. L'agricultor almonteny burgès Domingo Castellanos va ser un dels principals opositors de l'administració dels ducs i va ser propietari del vedat durant el s. XIX, contribuint a incentivar l'interès ecològic de la zona. El 1900, Guillermo Garvey va adquirir la finca i va fundar una societat de caça amb naturalistes britànics com Abel Chapman. Posteriorment, el Marquès del Mèrit i Salvador Nogueras van promoure la reforestació davant l'amenaça d'expropiació estatal el 1952. Des del 1949, la virge de El Rocío visita Almonte cada 7 anys, romanent-hi 9 mesos.
El 1953 es va realitzar a Almonte la primera campanya nacional d'anellament d'ocells, dirigida per José Antonio Valverde, fet que va augmentar l'interès científic per la zona. El 1957, la “Doñana Expedition” va donar visibilitat internacional a l'àrea. El 1959, Fons Mundial per a la Natura va proposar crear una reserva ecològica. Valverde, amb suport del CSIC, va gestionar la compra de la finca Las Nuevas a la ribera del Guadalquivir per establir un centre de recerca. El 1962, el Fons Mundial per a la Natura va aportar fons i el 1965 es va fundar l'Estació Biològica de Doñana. En una dècada es van invertir 76 milions de pessetes i el 1969 es va crear el Parc Nacional de Doñana. El 1973, el CSIC va assenyalar quatre amenaces: la carretera Huelva-Cadis (l'única que es va paralitzar), el pla agrícola de l'IRYDA, el desenvolupament urbà de Matalascañas i les mines d'Aznalcóllar.
Actualment, Almonte és conegut per el Romiatge de El Rocío (des de finals del segle XIX), el Parc Nacional de Doñana (des de mitjans del segle XX), el turisme de platja (Torre de l'Or, Costa Maneli, Matalascañas i Doñana) i la seva indústria agroalimentària i ecològica, hereva de la seva tradició agrícola.
Demografia