miniatura|El Peloponnès cap al 200 aC La guerra contra Nabis fou un conflicte bèl·lic que es produí el 195 aC entre la ciutat estat grega d'Esparta i una coalició formada per la República Romana, la Lliga Aquea, Pèrgam, Rodes i el Regne de Macedònia. Es coneix igualment com a guerra lacònica o guerra romano-espartana.
Durant la Segona Guerra Macedònica (200-196 aC), Macedònia havia cedit a Esparta el control sobre Argos, una ciutat important de la costa egea del Peloponnès. La llarga ocupació d'Argos per Esparta va ser utilitzada com a pretext per Roma i els seus aliats per declarar la guerra i establir un setge sobre Argos, capturar la base naval espartana de Gitíon i, finalment, assetjar la mateixa Esparta. Les negociacions posteriors portaren la pau d'acord amb les condicions imposades per Roma, sota les quals Argos i les ciutats costaneres de Lacònia eren alliberades del domini espartà i els perdedors eren obligats a pagar una important indemnització de guerra. Argos quedà integrada en la Lliga Aquea i les ciutats de Lacònia restaren sota protecció aquea.
Com a resultat de la guerra, Esparta va perdre la seva posició com un dels principals poders militars a Grècia. Tots els consegüents intents espartans de recobrar les pèrdues van fracassar i Nabis, l'últim dels seus sobirans, va ser assassinat. Poc després, Esparta quedaria integrada dins la Lliga Aquea, la seva gran rival, posant fi a segles d'independència política.
Antecedents El període anterior a Nabis Esparta havia estat governada tradicionalment per dos reis, un de la dinastia euripòntida i un de la dinastia agida, però el 227 aC el rei agida Cleòmenes III va fer assassinar quatre dels cinc èforsEls èfors eren els guardes elegits de la constitució i deposarpotser assassinar el rei euripòntid Arquidam V. El nou governant associat va ser el seu germà Eucleidas, de la dinastia agida però en el tron euripòntid. Es van emprendre reformes socials, i van rebre subvencions de l'Egipte ptolemaic amb la pretensió de reformar i reforçar el poder militar espartà inspirant-se en el model macedoni. Cleòmenes va augmentar el nombre d'esparciates (homoioi)El nombre de homoioi espartans, que havien estat milers en l'època de les guerres mèdiques, s'havia reduït a uns centenars a l'època de Cleòmenes III. Possiblement hi van haver diverses raons per la reducció del seu nombre; una d'elles és que cada espartà que no podia pagar la seva part en la sissítia (menjar comú pels homes en les societats dòriques) perdia la seva qualitat de ciutadà de ple dret, passant a ser hipomeiones, malgrat que això no impedia als seus fills participar en l'agogé. i va dotar l'exèrcit espartà amb els pezhetairoi, falangistes d'armadura lleugera a l'estil macedoni,Sobre l'equipament de les falanges macedònies vegeu Warfare in the Classical World, pàg. 73 però molts d'aquests nous homoioi van morir en la batalla de Sel·làsia el 222 aC i el maneig d'un respectable exèrcit d'hoplites sense mercenaris o ilotes lliures es va fer difícil. Aquesta possible amenaça a l'hegemonia macedònia sobre Grècia va quedar aixafada pels antigònides a Sel·làsia i els ptolemaics van deixar de donar el seu suport financer.
Amb el desterrament de Cleòmenes III, Esparta es va convertir en una república sense reis des del 222 aC fins al 219 aC, any en què l'agida Agesípolis III i l'euripòntid Licurg es convertiren en reis. William Smith, Licurg desposseí Agesípolis el 215 aC, i posteriorment Agesípolis intentà, durant anys recuperar el seu tron amb l'ajuda d'un exèrcit d'exiliats espartans que participaren en la guerra entre Esparta i Roma.William Smith, Dictionary of Greek and Roman Biography and Mythology Licurg regnà sol fins a la mort, el 210 aC. Els seus successors van ser, com a rei euripòntid, el seu fill Pèlops i, de l'altra banda, el tirà Macànides, que no reclamava cap tipus d'origen reial. Regnaren junts fins al 207 aC, quan Macànides va ser mort per Filopemen en la batalla de Mantinea.
Les reformes de Nabis
miniatura|esquerra|En una cara hi ha el cap de Nabis amb una barba curta i una corona de llorer que es lliga al darrere del seu coll. A l'altra cara apareix la inscripció ΒΑΙΛΕΟΣ (grec dòric relacionat amb βασιλεως, basileus) i ΝΑΒΙΟΣ (grec dòric de Ναβιδος, Nabidus, Nabis). Després de la mort del tirà Macànides, el 207 aC, Nabis deposà el rei Pèlops amb l'ajuda d'un exèrcit de mercenarisPolibi va descriure l'exèrcit de Nabis com "una multitud d'assassins, lladres, lladregots i bandolers" Polibi 13.6 i es va proclamar rei, defensant que era un descendent de Demarat d'Esparta, de la dinastia euripòntida. La tradicional constitució de Licurg havia perdut el seu significat i Esparta quedava dominada per un grup dels seus antics mercenaris.
El 205 aC, Nabis va signar un tractat de pau amb la República de Roma però va atacar i capturar el 201 aC el territori de Messene, aliada d'ambdós bàndols i que Esparta havia governat fins al . Quan va arribar l'exèrcit de Megalòpolis sota el comandament de Filopemen van ser obligats a abandonar Messene. William Smith. Dictionary of Greek and Roman Biography and Mythology "Nabis" Més tard, van ser derrotats de manera decisiva a Tegea, i Nabis va haver de reconsiderar les seves ambicions expansionistes.William Smith Polibio 16.13
Durant la Segona Guerra Macedònica (200 - 196 aC), Filip V de Macedònia havia donat a Esparta el control sobre Argos, una important ciutat a la costa egea del Peloponnès, amb la condició que desertés de la coalició romana i s'unís a l'aliança macedònica.Titus Livi 32.39 Quan la guerra es va girar contra el Regne de Macedònia, Esparta es va reincorporar a la coalició romana i va enviar 600 mercenaris cretencs* Cretenc, en el context de tropes mercenàries de l'època, podria significar tant un habitant de l'illa de Creta, com als que utilitzaven un estil de lluita en el que els arquers podien usar alternativament l'espasa i l'escut. Aquest estil va ser introduït pels habitants de Creta. Vegeu que reforçaren l'exèrcit romà.Cartledge i Spawforth. Hellenistic and Roman Sparta: A tale of two Cities, 74Titus Livi 32.40 Filip va ser derrotat de manera decisiva pels romans en la batalla de Cinoscèfales però Esparta va mantenir el control sobre Argos.Titus Livi 33.10 Després de la guerra, l'exèrcit romà no es va retirar de Grècia sinó que va enviar guarnicions a diversos llocs estratègics per així poder protegir els seus interessos.Titus Livi 33.31
La República de Roma, en agraïment per l'ajuda que Nabis oferí a la durant la Segona Guerra Macedònica va permetre al tirà continuar amb el domini sobre la polis d'Argos, nomenant la seva esposa Àpia com a governant de la polis. Àpia i Nabis van adquirir més poder confiscant grans propietats a les famílies riques de les polis sota el seu domini i torturant a aquells qui s'hi resistien; la major part de la terra confiscada va ser redistribuïda als ilotes lliberts, lleials a Nabis, convertint el port de Gitíon en un gran arsenal naval i fortificà la ciutat d'Esparta. Peter Green, Alexander to Actium: The Historical Evolution of the Hellenistic Age, 302 Va permetre als seus aliats cretencs mantenir bases navals en territori espartà, des de les quals cometien actes de pirateria.* La pirateria incloïa no solament l'atac contra vaixells de comerç, sinó també operacions amfíbies amb ràtzies efectuades des del mar sobre instal·lacions costaneres per capturar habitants per tal de vendre'ls com esclaus. Plautus, un dramaturg romà d'aquesta època, descrivia el resultat d'aquests tipus d'atacs en la seva comèdia Poenulus El creixement de la seva força naval va permetre fins i tot als més pobres participar com a remers de les seves naus i tenir una ocupació lucrativa. Sota aquestes circumstàncies, l'extensió de la capacitat naval del port de Gitíon molestava els limítrofs estats del mar Egeu i la república romana.William Smith
miniatura|Soldats grecs en formació de falange.Reconstrucció actual (EDSITEment) The Perseus Project. El govern de Nabis es fonamentava en les seves reformes socials i en l'enfortiment de les forces armades espartanes, basades en lleves de homoioi i periecos, recolzats per ilotes lleugerament armats i la política implementada per Nabis va portar als supervivents de la batalla de Sel·làsia a l'exili. Com a conseqüència, les tropes pesants ja no estaven disponibles en nombre suficient i això va causar un seriós declivi en el poder militar espartà i l'objectiu de les reformes de Nabis va ser restablir una classe de subjectes lleials capaces de servir com a falangistes ben equipats. El seu alliberament dels ilotes esclavitzats (els neodamodes) va ser una fita molt notable de la història espartana. Amb aquesta acció Nabis va eliminar un pilar ideològic central del vell sistema social d'Esparta i la principal raó per objectar l'expansió espartana cap a les altres polis. Fins llavors, la principal preocupació d'Esparta havia estat prevenir la revolta ilota i aquesta necessitat limitava qualsevol aventura expansionista; d'aquesta manera, l'acció de Nabis va acabar amb aquest problema d'un sol cop. Els seus ilotes lliberts rebien terres de la seva part i es casaven amb les esposes dels ciutadans espartans exiliats o amb les vídues dels membres adinerats de l'elit espartana, que havien estat assassinats per ordre de Nabis.Green. Alexander to Actium: The Historical Evolution of the Hellenistic Age, 302
Planificació miniatura|La república de Roma al 200 aC La Lliga Aquea estava molesta pel fet que un dels seus membres continuava sota ocupació espartana, i per aquest motiu instà a la República de Roma que es replantegés la decisió que permetia a Esparta conservar els territoris dels quals s'havia apoderat. Els romans van acceptar la proposta dels aqueus, car no volien una Esparta forta i reorganitzada que causés problemes un cop ells haguessin d'abandonar Grècia. L'any 195 aC, Tit Quinti Flaminí I, comandant romà a Grècia, va convocar un consell dels estats grecs a Corint per discutir si calia declarar la guerra a Nabis. Entre els estats que van enviar delegats hi havia la Lliga Etòlia, Macedònia, Roma, Pèrgam, Rodes, Tessàlia i la Lliga Aquea. Cartledge i Spawforth. Hellenistic and Roman Sparta:A tale of two Cities, 75 Tots es van declarar a favor de la guerra, excepte la Lliga Etòlia i Tessàlia, que consideraven que els romans havien d'abandonar Grècia immediatament Titus Livi 34.24 i es van oferir per negociar amb Nabis, però la Lliga Aquea s'hi va oposar, car rebutjava qualsevol acció que representés un increment del poder de la Lliga Etòlia.
Els romans van fer servir la guerra com a pretext per mantenir algunes legions a la regió amb la finalitat de prevenir que els espartans i la Lliga Etòlia s'unissin al rei selèucida Antíoc III el Gran si aquest envaïa Grècia. Gruen, Erich. The Hellenistic World and the Coming of Rome, pàg. 450 Flaminí va enviar primer un delegat a Esparta, exigint que Nabis lliurés Argos a la Lliga Aquea o iniciaria una guerra contra Roma i els seus aliats grecs. Titus Livi 34.25 Nabis es va negar a acceptar l'ultimàtum de Flaminí i 40.000 soldats romans i els seus aliats van dirigir-se al Peloponnès, on Flaminí va unir les seves forces amb les d'Aristè, el comandant aqueu, que comptava amb unes 10.000 unitats d'infanteria i 1.000 de cavalleria a Cleones, avançant junts cap a Argos. Nabis va designar al seu cunyat, Pitàgores d'Argos, comandant dels 15.000 homes de la guarnició de la ciutat.