La Gran Fam (en anglès Great Famine o Great Hunger, en irlandès An Gorta Mór, [ənˠ ˈɡɔɾˠt̪ˠə ˈmˠoːɾˠ]) o fam irlandesa de la patata (sobretot fora d'Irlanda) fou un període de fam i malalties massives a Irlanda del 1845 al 1852. En ser les zones més greument afectades l'oest i el sud d'Irlanda, on la llengua irlandesa era dominant, el període fou conegut contemporàniament en irlandès com a Drochshaol, traduït lliurement com "els temps difícils" (o literalment "la mala vida"). El pitjor any del període va ser el 1847, conegut com a "47 negre". Durant la Gran Fam, al voltant d'1 milió de persones van morir i més d'un milió van fugir del país, fet que causà que la població del país caigués entre un 20 i un 25%; en algunes ciutats va caure fins a un 67% entre 1841 i 1851. Cens d'Irlanda 1871: part I, àrea, població i nombre de cases; Ocupacions, religió i educació, volum I, província de Leinster, basat en el declivi de Drumbaragh Townland, pàg. 687 Entre 1845 i 1855, no menys de 2,1 milions de persones van sortir d'Irlanda, principalment en paquebots, però també en vaixells de vapor i bricbarques, un dels èxodes massius més grans d'una sola illa de la història.
miniatura|Una patata infectada amb podriment negre, que mostra símptomes típics de podridura.
La causa immediata de la fam fou una plaga de la patata que va infectar els cultius de patates a tot Europa durant la dècada del 1840, que provocà 100.000 morts addicionals fora d'Irlanda i va influir en bona part dels disturbis de les generalitzades revolucions europees de 1848. A partir de 1846, l'impacte de la plaga va ser agreujat per la política econòmica del govern britànic Whig de capitalisme laissez-faire. Les causes llunyanes inclouen el sistema d'absentisme dels propietaris i la dependència d'un sol cultiu.
La fam fou un moment d'inflexió en la història d'Irlanda, que va formar part del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda, la capital del qual era Londres, des del 1801 al 1922. La fam i els seus efectes van canviar permanentment el paisatge demogràfic, polític i cultural de l'illa; produí uns 2 milions de refugiats i provocà un descens de la població durant un segle.. Tant per als irlandesos nadius com per als de la diàspora resultant, la fam va entrar a la memòria popular. Les tenses relacions entre molts irlandesos i el seu govern britànic van empitjorar encara més a causa de la fam, augmentaren les tensions ètniques i sectàries i impulsaren el nacionalisme i el republicanisme tant a Irlanda com entre els emigrants irlandesos d'arreu del món. El documentalista anglès John Percival va dir que la fam "es va convertir en part de la llarga història de traïció i explotació que va provocar el creixent moviment per la independència a Irlanda". L'estudiós Kirby Miller assenyala el mateix punt. En anglès, existeix un debat pel que fa a la nomenclatura de l'esdeveniment, si s'utilitza el terme "Famine" (Fam), "Potato Famine" (Fam de la patata) o "Great Hunger" (Gran Fam), l'últim dels quals alguns creuen que recull amb més precisió la complicada història de l'època.
La plaga de la patata va tornar a Europa el 1879, però, en aquest moment, la Guerra de la Terra (un dels moviments agraris més grans que es va produir a l'Europa del ) havia començat a Irlanda. El moviment, organitzat per la Lliga de la Terra, va continuar la campanya política a favor de les Tres F.Free sale, fixity of tenure, fair rent, o sigui "Venda lliure, fixesa de tinença, renda justa" que va ser dictada el 1850 per la Tenant Right League durant la Gran Fam. Quan la plaga de les patates va tornar a Irlanda durant la fam de 1879, la Lliga va boicotejar "els propietaris notoris" i els seus membres van bloquejar físicament els desnonaments dels agricultors; la consegüent reducció del nombre de persones sense llar i l'enderroc d'habitatges va provocar una reducció dràstica del nombre de morts.
Causes i factors que contribuïren a la fam Des de 1801 Irlanda es regia per l'Acta d'Unió de 1800, com a part del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda. El poder executiu estava en mans del lord tinent d'Irlanda i del secretari en cap per a Irlanda, tots dos nomenats en el càrrec pel govern britànic. Irlanda enviava 105 diputats a la Cambra dels Comuns del Regne Unit, i els representants irlandesos triaven, d'entre ells, 28 membres per ocupar un càrrec vitalici a la Cambra dels Lords. Entre 1832 i 1859, el 70% dels representants irlandesos eren terratinents o fills de terratinents.
En els 40 anys posteriors a la unió, els successius governs britànics es van enfrontar amb els problemes de governar un país que tenia, com va declarar Benjamin Disraeli el 1844, "una població famolenca, una aristocràcia absent, una Església protestant aliena, i, a més, l'executiu més feble del món". Un historiador va calcular que, entre 1801 i 1845, hi va haver 114 comissions i 61 comitès especials que visitaren l'estat d'Irlanda, i que "tots sense excepció, profetitzaven un desastre; Irlanda estava a punt de morir de fam, la seva població augmentava ràpidament, tres quartes parts dels seus treballadors estaven l'atur, les condicions dels habitatges eren terribles i el nivell de vida era increïblement baix". Això contrastava amb la metròpoli britànica, que havia començat a gaudir de la prosperitat moderna de l'època victoriana i l'era industrial. Les lleis contra l'educació catòlica i la tinença de la terra van fer impossible aquest progrés a Irlanda, fins que el codi penal va ser abolit 50 anys després de la fam, però la recuperació de l'economia era lenta, perquè les famílies terratinents continuaven amb les seves propietats.
Terratinents i propietats L'emancipació catòlica es va aconseguir el 1829. Els catòlics eren aproximadament el 80% de la població, i la majoria vivien en condicions de pobresa i inseguretat. Al capdamunt de la piràmide social hi havia la classe ascendent protestant, les famílies angleses i angloirlandeses, que posseïen la major part de la terra, i que tenien un poder il·limitat sobre els seus dominis. Algunes d'aquestes propietats eren vastes: per exemple, el comte de Lucan posseïa 24.000 hectàrees. Molts d'aquests terratinents vivien a Anglaterra i eren anomenats "l'aristocràcia absent". Utilitzaven agents per gestionar les seves finques i els beneficis eren enviats a Anglaterra.Una bona part d'ells no anava mai a Irlanda. Pagaven salaris mínims per plantar o criar bestiar per a l'exportació.
El 1843, el govern britànic va considerar que la qüestió de la terra era la principal causa dels problemes del país, i es va crear una Comissió Reial, dirigida pel comte de Devon, per fer una investigació sobre les lleis sobre l'ocupació de terres a Irlanda. Daniel O'Connell va descriure la comissió com a totalment esbiaixada, formada només per terratinents. Al febrer de 1845, Devon va informar que era "impossible descriure adequadament les dificultats que patien els treballadors irlandesos i les seves famílies... en molts districtes el seu únic aliment eren les patates, i la seva única beguda l'aigua".... les seves barraques amb prou feines protegien de la intempèrie... el llit o la manta era un luxe... i en gairebé totes, els seus porcs i munts d'excrements eren la seva única propietat". Els comissionats conclogueren que no podien "abstenir-se d'expressar el nostre fort sentit de la resistència pacient que les classes treballadores han exhibit davant de sofriments, creiem, més grans que els que la gent de qualsevol altre país d'Europa ha de suportar."
La Comissió va declarar que les males relacions entre el propietari i l'arrendatari eren les responsables principals. No existia la lleialtat hereditària, el vincle feudal o la tradició mitigadora del paternalisme que existia a Gran Bretanya, ja que l'aristocràcia angloirlandesa que va suplantar l'aristocràcia gaèlica al segle XVII era d'una religió diferent i més recent. El 1800, el 1er comte de Clare observava dels terratinents que "la confiscació és el seu títol comú".
Segons l'historiador Cecil Woodham-Smith, els terratinents consideraven la terra com una font d'ingressos, de la qual calia extreure'n el màxim possible. Amb la pagesia "expressant el seu disgust amb una indignació tranquil·la" (en paraules del comte de Clare), els terratinents consideraven en gran manera el camp com un lloc hostil on viure. Alguns terratinents només visitaven les seves propietats una o dues vegades a la vida, si és que ho feien.Les rendes d'Irlanda es gastaven generalment a altres llocs; es calcula que el 1842 es van enviar fora d'Irlanda 6.000.000 de lliures.
Durant el es va crear un nou sistema de negociació amb els terratinents, el sistema dels "intermediaris". Això garantia als propietaris un flux continu d'ingressos, i els eximia de qualsevol responsabilitat; l'arrendatari, però, era objecte d'humiliació per part de l'intermediari. Foren descrits per la comissió com a "taurons terrestres", "xuclasangs", els "tirans més opressors que van ajudar a destruir el seu propi país".
L'intermediari llogava grans quantitats de terra als propietaris amb una tarifa plana, que es fixava segons el seu criteri. A continuació, dividien aquesta terra en diverses parcel·les petites per augmentar la quantitat de renda que es podia obtenir, un sistema conegut com a germinació. Els llogaters podien ser desallotjats per motius com l'impagament de les rendes, que eren molt elevades, o la decisió del propietari de la terra de criar ovelles en lloc de cultivar cereals. L'arrendatari pagava la renda treballant per al propietari de la terra.
Les millores realitzades a les propietats passaven automàticament a ser propietat dels terratinents en finalitzar el contracte, cosa que desincentivava les millores. Els llogaters no tenien seguretat de tinença i podien ser desallotjats en qualsevol moment. Aquesta classe d'arrendataris constituïa la majoria dels camperols a Irlanda, excepte a l'Ulster, on existia una pràctica coneguda com a "dret del llogater", , per la qual els arrendataris eren compensats per les millores realitzades a la propietat per ells. Els comissionats van dir, segons Woodham-Smith, que “la superior prosperitat i tranquil·litat de l'Ulster, comparada amb la de la resta d'Irlanda, es devia al dret dels arrendataris”.
Els propietaris d'Irlanda sovint feien servir els seus poders sense cap mena de compunció, i els llogaters vivien amb por d'ells. Woodham-Smith escriu que, en aquestes circumstàncies, "la indústria i l'empresa es van extingir i es va crear una pagesia que era una de les més indigents d'Europa".
Llogaters, subdivisions i fallides El 1845, el 24% de totes les granges d'arrendataris irlandesos tenien entre 0,4 i 2 hectàrees, mentre que el 40% oscil·lava entre 2 i 6 hectàrees. Les propietats eren tan petites que només podien conrear patates, ja que cap altra plantació donava prou rendiment per mantenir una família. El govern britànic sabia que just abans de la Gran Fam la pobresa estava tan estesa que un terç de tots els petits agricultors ni tan sols podien mantenir les seves famílies, després de pagar el lloguer, excepte amb els ingressos com a mà d'obra migrant estacional a Anglaterra i Escòcia. Després de la fam, es van fer reformes que prohibien la divisió de terres fins a una certa mida.
El cens de 1841 mostrava una població de només 8 milions, dels quals dos terços depenien de l'agricultura per a la seva subsistència, però poques vegades rebien un salari per treballar. Havien de treballar per als seus propietaris a canvi del tros de terra que necessitaven per cultivar prou aliments per a les seves pròpies famílies. Aquest sistema obligava els irlandesos a practicar la monocultura, ja que només la patata es podia conrear en quantitat suficient per satisfer les necessitats nutricionals d'una família sencera. El dret a un tros de terra podria ser la diferència entre la vida i la mort a Irlanda a principis del .
Dependència de la patata