BMX

miniatura|Circuit de BMX de Laoshan (Xina), durant els Jocs Olímpics d'Estiu de 2008 BMX, abreviatura anglesa de Bicycle Motocross, és la denominació amb què es coneix universalment el bicicròs, disciplina del ciclisme sorgida d'adaptar el motocròs a la bicicleta que consta actualment de dues variants: Race ("cursa"), consistent a completar el recorregut a un circuit accidentat amb el mínim temps possible, i Freestyle BMX o simplement Freestyle ("estil lliure", també anomenat "ciclisme acrobàtic"), consistent a realitzar tota mena de salts i acrobàcies amb la bicicleta. Tant en l'una com en l'altra, les bicicletes que s'hi fan servir són de mida reduïda, cosa que en permet una major acceleració i control.

L'origen del BMX cal cercar-lo a Califòrnia durant la dècada de 1970, i els primers Campionats del Món es disputaren el 1982. El 1993 la Unió Ciclista Internacional (UCI) reconegué aquesta disciplina i en començà a organitzar el Campionat del Món d'ençà de 1996. Finalment, el BMX fou declarat esport olímpic amb motiu dels Jocs Olímpics d'Estiu de 2008, celebrats a Pequín.

Un dels lemes del BMX és ride or die ("munta o mor").

Història Tot i que se n'ha documentat la pràctica als Països Baixos ja l'any 1957, en general s'accepta que el BMX, com el coneixem avui dia, es va originar entre finals de la dècada de 1960 i començaments de la de 1970 al sud de Califòrnia (zona on l'afició al motocròs i al motociclisme en general és molt arrelada), quan alguns joves miraven d'imitar amb les seves bicicletes els seus ídols de l'època: els Robert, De Coster, Pomeroy o Lackey. Aviat, aquest fenomen s'escampà arreu de l'estat i, de retruc, a tots els EUA. S'ha dit que un dels factors que contribuïren al seu èxit inicial fou la pel·lícula On Any Sunday (1971, nominada a l'Oscar al millor documental de 1972). Durant la seqüència d'obertura, es veuen uns nens corrent amb les seves bicicletes per una pista de terra, a imitació dels motociclistes, i aquesta escena ha estat considerada la responsable directa del ràpid creixement del BMX.

Dècada de 1980: ET i el trialsín Deu anys més tard, una altra pel·lícula va contribuir a la popularitat d'aquesta pràctica arreu del món: ET, l'extraterrestre (1982), amb profusió de bicicletes corrent pel bosc i la seva famosa escena final, amb els protagonistes envolant-s'hi.

miniatura|esquerra|Joves practicant BMX a Califòrnia (1986) Fou, doncs, durant la dècada de 1980 quan el BMX es consolidà a Europa, pocs anys després que hi hagués penetrat amb força: el 1977 ja era un esport conegut al Regne Unit i cap a la mateixa època començà a ser-ho a Catalunya, on coincidí en el temps amb l'etapa inicial del trialsín (l'equivalent al BMX però enfocat al trial, promogut per Pere Pi). Montesa aprofità que el 1979 treia al mercat les Montesita de trial per a fabricar-ne també un model de BMX, la C-10, i durant anys ambdues modalitats (trialsín i BMX) compartiren protagonisme i es retroalimentaren.

Durant aquella època, un dels impulsors del BMX a Europa fou l'excampió d'Europa de trial Don Smith, qui el 1977 ja havia començat a experimentar amb rodes de BMX. Un cop retirat, es dedicà al seu negoci de bicicletes de BMX i, justament el 1982, publicà una obra de referència sobre aquest esport: Ride It! BMX - The Complete Book of Bicycle Motocross.

L'aparició del Freestyle Per bé que inicialment el BMX es practicava només en la modalitat de cursa, ja des de finals dels 70 s'hi començà a introduir la variant Freestyle, força anys abans que es fes el mateix amb el motocròs (el Freestyle Motocross, o FMX, sorgí als estadis de Supercross cap a la dècada de 1990). A mitjan dècada de 1980 aparegueren ja les primeres bicicletes exclusives per a aquesta modalitat i es començaren a fer acrobàcies als skateparks i fins i tot al carrer. En qüestió de pocs anys, aquesta variant esdevingué la més popular i practicada, fins al punt que actualment tothom associa el BMX més a les acrobàcies individuals amb bicicleta que no pas a les curses en grup.

Consolidació esportiva El 1977, l'American Bicycle Association (ABA) es constituí com a entitat nacional als EUA pel creixement d'aquest esport en aquell país. L'abril de 1981 es fundà la IBMXF (International BMX Federation), la qual organitzà el primer campionat del món el 1982. Des de gener de 1993, el BMX és regulat per l'UCI, i des de juliol del 2008 forma part de les disciplines esportives que integren els Jocs Olímpics.

Variants Race (Cursa) miniatura|Corredors a la graella de sortida, moments abans de començar una cursa Es desenvolupa en pistes que emulen els circuits de motocròs. Es practica amb dos tipus de bicicleta, en funció del diàmetre de llanda: 20" i 24". El circuit té una longitud aproximada de 400 metres que els corredors completen aproximadament en 30 segons en una sola volta i guanya el primer que arriba a la meta.Pi 2012: «239. El BMX a Monty» p. 317-318 Les competicions tenen el mateix format que les d'atletisme en pista: les curses consten de vuit corredors, cadascun dels quals corre pel "carrer" que li han assignat un cop cau la tanca (senyal de l'inici de la cursa). Només passen a la ronda següent els quatre primers classificats, fins a formar una cursa final ("màniga") que decideix el resultat definitiu.

Les instal·lacions modernes per a aquesta modalitat disposen normalment de tanca de sortida amb dos cilindres pneumàtics de gran diàmetre, sistema acústic simultani a l'ordre de sortida i un semàfor sincronitzat.Pi 2012: «243. Primer Campionat del Món de BMX a Espanya» p. 321 Actualment, el sistema amb què cau la tanca és l'anomenat Random Gate ("porta aleatòria"), en el qual el temps de caiguda de la tanca un cop donat l'avís de sortida és aleatori.

La modalitat race del BMX ha gaudit sempre de gran popularitat: als mundials de 1990, per exemple, hi varen participar pilots dels cinc continents, provinents de 18 països diferents (entre els quals, per primera vegada la Xina), amb un total de 800 participants. Aquesta modalitat és la que reconeix el Comitè Olímpic Internacional (COI) com a esport olímpic i ha estat inclosa en totes les edicions dels Jocs Olímpics d'Estiu d'ençà dels del 2008.

Freestyle (Estil lliure) Glossari miniatura|Pegs a ambdues rodes d'una GT de 26" Essent com és el BMX un esport importat dels EUA, la terminologia que s'hi aplica és bàsicament anglesa, especialment pel que fa a la modalitat del freestyle. Tot seguit s'expliquen alguns dels seus conceptes genèrics més habituals:

Rider: "genet", "pilot", "ciclista", aplicat tant als ciclistes que corren en modalitat race com als especialistes en acrobàcies de freestyle. Bike: "bici", forma usual d'anomenar la bicicleta. Trick: "truc", designa les habilitats o acrobàcies que executa l'especialista en freestyle.En moltes competicions hi ha un apartat anomenat best trick (millor truc), on els jutges avaluen el grau de dificultat de l'acrobacia. Pegs: "clavilles" (traduïble per "estreps"), són els suports que es collen als eixos de les rodes per a recolzar-s'hi o enfilar-s'hi en fer els trucs. Són fets de chromoly (aliatge d'acer que inclou crom i molibdè), alumini mecanitzat o, els de la darrera fornada, plàstic. Flip: "volta", "sacsejada", designa tota mena de voltes sobtades que es fan amb la bicicleta o els seus components (pedals, manillar…) Grab: "agafar", referit al fet d'agafar-se o subjectar-se, tant a una part de la bicicleta com a elements urbans tipus voreres, bancs, etc. Grind, "grinyolar", consisteix a lliscar sobre les superfícies tot fent servir els pegs (d'aquí el grinyol que fan en fregar el terra) tot i que també es pot fer amb qualsevol altra part de la bicicleta. El verb anglès to grind ha produït l'adaptació catalana "grindar" en l'argot del BMX.

Modalitats Dins el Freestyle s'hi distingeixen cinc modalitats ben diferenciades entre si: Dirt jump "Salt sobre terra": Consisteix a fer salts acrobàtics tot fent servir rampes de terra.

Flatland miniatura|Especialista en Flatland fent un "truc" "Terreny pla": Les acrobàcies es fan en una superfície plana de formigó o paviment. Es tracta de fer girs posant-se dret als pegs, al quadre, al manillar... L'equilibri i concentració necessaris fan d'aquesta disciplina una de les més difícils de dominar. Les bicicletes que s'hi fan servir acostumen a tenir formes especials per a millorar-ne l'equilibri.

Park També anomenada skatepark: Consisteix a fer acrobàcies fent servir un conjunt de rampes i altres obstacles de formigó o fusta, en un emplaçament anomenat park (equivalent als skateparks), on el rider mira de formar "línies" i encadenar una pirueta amb l'altra, passant de l'un obstacle a l'altre amb fluïdesa.

Les habilitats més usuals en aquesta modalitat són els Barspin, Tailwhip, X-Up, Crankflip (fer voltar les bieles 360°) i trucs més extrems, com ara els backflip, frontflip i superman (amb la variant seatgrab, "agafat al selló"). Fins i tot es poden fer trucs de grind ("grinyolar") o grab ("agafar-se") a les vores de les rampes, més habituals a la modalitat Street. També són comuns trucs executats en pujar al caire de la rampa, com ara el tailtap (fer el manual sobre la superfície horitzontal de la rampa i tornar a caure).

Vert Rampa especial per a esports de risc: Per a practicar aquesta modalitat cal comptar amb una rampa de fusta amb, com a mínim, una secció completament vertical a la part superior. Aquesta secció permet al rider de saltar verticalment en fer els seus trucs i tornar a caure a la mateixa rampa. En general, les rampes són construïdes amb una configuració anomenada half-pipe (migtub). Els trucs són semblants als de la modalitat Park, tret que no es canvia de rampa, i els "aeris" (vols en saltar des de la rampa) solen ser molt més alts.

Street "Carrer": En aquesta modalitat es fan servir obstacles del carrer, és a dir, elements del mobibliari urbà (spots). Exemples d'aquests obstacles són bancs, baranes, parets, plans inclinats, escales i en definitiva qualsevol element urbà en què el rider vulgui aplicar la seva tècnica.

En aquesta modalitat és on són més freqüents els següents trucs: grind, fifty grind (amb dos pegs, a esquerra o dreta), feeble grind ("grinyol feble": roda anterior i peg del darrere), Smith (peg anterior i roda posterior), crooked ("tort", amb el peg anterior i posterior a costats oposats). Els riders amb molta experiència fins i tot executen trucs com ara el tailwhip en pla, sense rampa. El manual és un dels trucs bàsics, que permet inesgotables combinacions d'altres trucs (combinacions anomenades "combos"). El nosemanual és un dels altres trucs d'equilibri, alhora que són també trucs típics de street el fufanu i l'abubaca. De fet, n'hi ha infinitat d'executables en aquesta modalitat, amb l'única limitació de la imaginació, creativitat i tècnica de cada rider.

Trucs bàsics

Bunny hop ("Salt del conill"): És el salt bàsic de BMX. Consisteix a estirar el manillar i empènyer-lo després cap al davant mentre es recullen les cames, per deixar que la bicicleta s'enlairi. El bunny hop és una tècnica semblant a la de l'Ollie (salt en monopatí, anomenat així pel seu creador Alan "Ollie" Gelfand) i consisteix a saltar amb la bicicleta sense ajuda de la inèrcia, és a dir, depenent de la forca mecànica del rider. Per fer un bunny hop primer cal tirar el pes del cos cap enlaire i recollir la bicicleta tot aixecant els peus i estirant el manillar cap amunt, després, ja a l'aire, s'ha d'empènyer una mica el manillar cap endavant per tal d'igualar l'altura de totes dues rodes. L'alçada del salt depèn de com d'amunt s'aixequin els peus (sense treure'ls dels pedals i sense pedalar).