La mar Bàltica, o el mar Bàltic, és una mar del nord d'Europa, oberta a la mar del Nord i, finalment, a l'oceà Atlàntic a través dels estrets de Kattegat i Skagerrak. Els països que l'envolten són (començant per la Península Escandinava i seguint en sentit horari): Suècia, Finlàndia, Rússia (regió de Sant Petersburg), Estònia, Letònia, Lituània, Rússia (regió de Kaliningrad), Polònia, Alemanya i Dinamarca.
La seva superfície és de 432.800 km², i inclou dues grans entrades: el golf de Finlàndia, entre el sud d'aquest país i Estònia, i el golf de Bòtnia, entre la costa oriental de Suècia i l'occidental de Finlàndia. També inclou alguna sortida com la península de Jutlàndia. Geològicament, és molt poc antiga: només existeix des del VI mil·lenni aC. És molt poc profunda (la mitjana és de 57 m; la fondària màxima són 459 m al nord de l'illa sueca de Gotland), cosa que, unida a la poca obertura a l'oceà, fa que la renovació de les aigües sigui molt lenta i hi afavoreix els problemes de contaminació.
La salinitat de la Bàltica és molt baixa comparada amb la d'altres mars o oceans; de fet, es pot considerar intermèdia entre l'aigua dolça i la salada. Aquest fet s'explica per la seva alta latitud (no pateix gaire evaporació), combinada amb una gran aportació d'aigua dolça per part de molts rius, que per culpa de la ja esmentada estretor de la seva comunicació amb l'oceà és molt difícil d'evacuar i renovar amb aigua salada. Aquesta baixa salinitat té unes fortes implicacions biològiques, amb moltes espècies que són diferents de les seves homòlogues en altres mars.
Dels països que l'envolten, només els Estats Bàltics i Polònia hi desguassen enterament. A més, també Txèquia, Eslovàquia, Ucraïna i Belarús hi acaben aportant aigua (indirectament).
Noms La mar rep diferents denominacions depenent de la llengua: Mar Bàltica és la forma habitual en les llengües romàniques, les eslaves (polonès, rus, caixubi), les bàltiques i l'anglès. Mar de l'Est és com l'anomenen totes les llengües germàniques excepte l'anglès, a més del finès (que, tot i tenir els parlants majoritàriament el Bàltic a l'oest, aquests estigueren sota domini suec durant molts segles, i des de la perspectiva sueca sí que queda a l'est, la mar). Mar de l'Oest és el nom que se li dona en estonià.
Els diversos noms de la mar en les llengües dels països que l'envolten són: Östersjön (suec), Itämeri (finès), Балтийское море, Baltískoie More (rus), Läänemeri (estonià), Baltijas jūra (letó), Baltijos jūra (lituà), Morze Bałtyckie o Bałtyk (polonès), Bôłt (caixubi), Ostsee (alemany) iØstersøen (danès). Tàcit l'anomenà Suevicum Mare, o mar dels Sueus.
Història geològica lang=ca|miniatura|Llac Ancylus cap a l'any 8.700 aC. El contorn del Glaciar Escandinau en blanc. El riu Svea älv van formar una sortida a l'Atlàntic.
El mar Bàltic s'assembla una mica a un llit de riu, amb dos afluents, el Golf de Finlàndia i Golf de Bòtnia. Estudis geològics mostren que, abans del Plistocè, en lloc del mar Bàltic hi havia una àmplia plana al voltant d'un gran riu anomenat Eridà. Diversos episodis de glaciació durant el Plistocè van fer emergir el llit del riu a la conca del mar. En el moment de l'últim, al període Interglacial Riss-Würm (MIS 5è.), el mar Eemià era al seu lloc. En lloc d'un veritable mar, el mar Bàltic pot ser entès fins i tot avui com un estuari amb tots els rius que hi desemboquen.
A partir d'aquest moment les aigües van quedar definides històricament amb els noms que hi ha a continuació. Moltes de les etapes duen el nom en referència a animals marins (per exemple, el mol·lusc Littorina), que són clars indicadors dels canvis en la temperatura de l'aigua i la salinitat.
Els factors que van determinar les característiques del mar són la immersió o l'emergència de la regió a causa del pes del gel i el reajustament isostàtic posterior, i els canals de connexió que hi ha al mar del Nord - Atlàntic, ja sigui a través de l'estret del mar Eemià o del que ara són els grans llacs de Suècia, i el mar Blanc-oceà Àrtic.
Mar Eemià, 130.000-115.000 (anys enrere) Llac de gel Bàltic, 12.600–10.300 Mar de Yoldia, 10.300–9.500 Llac Ancylus, 9.500–8.000 Mar Mastogloia 8.000–7.500 Mar Littorina, 7.500–4.000 Mar Post-littorina 4.000–actualitat
Història A l'època romana, la mar Bàltica era conegut com el Mare Suebicum o Mare Sarmaticum. Tàcit en el seu Agricola i Germania va descriure la Mare Suebicum, anomenat així per la tribu Sueu, com un mar salobrós, en veure'l en primavera, quan el gel al Mar Bàltic es trenca i a trossos. El poble sueu finalment va emigrar al sud-oest per a residir durant un temps a la zona de Renània de l'actual Alemanya, on el seu nom sobreviu a la regió històrica coneguda com a Suàbia. Els Sarmatian habitaven al sud d'Europa oriental i a Rússia. L'historiador Jordanes el va anomenar Mar germànic a la seva obra getica.
Des de l'època vikinga, els escandinaus han anomenat "el Llac de l'Est" (com a Austmarr, "Mar Oriental", apareix a la Heimskringla i com a Eystra sal apareix en Sörla þáttr). Saxo Grammaticus, a l'obra Gesta Danorum afirma que el nom mitològic Gandvik es refereix al mar Bàltic. Com que "Vik" en nòrdic antic significa "badia", cal pensar que els vikings el consideraven correctament com una entrada del mar.
A més de peix, el mar també subministra ambre, en especial a la seva ribera sud. Els països limítrofs són productors tradicionals de fusta, quitrà de fusta, lli, cànem i pells. Suècia des de principis de l'època medieval ha tingut també una important indústria minera, especialment del ferro i plata. Polònia ha tingut i segueix tenint importants mines de sal. Tot això ha permès un ric comerç des de l'època romana.
A l'alta edat mitjana, els vikings d'Escandinàvia van construir el seu imperi comercial al voltant de tot el Bàltic. Més tard, hi va haver lluites pel control de la mar, amb els Wends habitant a la riba sud. Els vikings també n'utilitzen els rius de Rússia per a les rutes comercials i poder arribar fins al mar Negre al sud de Rússia. El període de domini dels vikings es coneix com a època vikinga.
Les terres de la costa oriental foren de les darreres d'Europa a convertir-se al cristianisme a les Croades Bàltiques: Finlàndia al pels suecs, i el que ara són Estònia i Letònia a principis de pels danesos i els alemanys (Germans Livonians de l'Espasa). El Cavallers Teutons varen obtenir el control sobre les diferents parts del sud i la costa oriental del Mar Bàltic, on varen crear el seu estat monàstic, mentre lluitaven contra els polonesos, danesos, suecs, russos de l'antiga Nóvgorod i els lituans que varen ser els darrers europeus a convertir-se al cristianisme.
En el , es va intensificar la pirateria eslava. A partir del , la ribera sud i est de la mar Bàltica van ser colonitzades pels alemanys (i en menor mesura per holandesos, danesos i escocesos) en el curs de la colonització germànica de centre-europa (Ostsiedlung). Els Polabians eslaus van ser absorbits pels alemanys.Wend - Britannica Online Encyclopedia Dinamarca va adquirir gradualment el control sobre la major part de la costa del mar Bàltic, fins que va perdre gran part de les seves possessions després d'haver estat derrotada el 1227 Batalla de Bornhöved.
Entre els segles XIII i XII, la força econòmica del nord d'Europa es va convertir en la Lliga Hanseàtica que va fer servir la mar Bàltica per establir les rutes comercials entre les ciutats membres. En el i principis del , la Confederació de Polònia i Lituània amb Dinamarca i Suècia varen lluitar pel domini Maris Baltici ("Govern del Mar Bàltic"). Finalment, va ser l'Imperi Suec qui pràcticament controlava la mar Bàltica. A Suècia, va ser denominada Mare Nostrum Balticum("La nostre mar bàltica").
Al , Rússia i Prússia es varen convertir en el principal poder sobre la mar. La Gran Guerra del Nord, que va acabar amb la derrota sueca, va permetre l'accés a la mar a Rússia per la costa oriental. Des d'aleshores, Rússia va ser una potència dominant al Bàltic. Pere I de Rússia va veure la importància estratègica de la mar bàltica i va decidir fundar la seva nova capital, Sant Petersburg al delta del riu Neva a l'extrem est del Golf de Finlàndia. Es va desenvolupar molt el comerç no només dins de la regió del Bàltic, sinó també amb la regió del Mar del Nord, sobretot a l'est d'Anglaterra i els Països Baixos: les seves flotes necessitaven la fusta Bàltica, el quitrà, el lli i el cànem.
Durant la Guerra de Crimea, una flota conjunta del Regne Unit i França van bombardejar les fortaleses russes de Suomenlinna, que protegia Hèlsinki; Kronstadter, que protegia Sant Petersburg, i varen destruir Bomarsund al mar d'Åland. Després de la unificació d'Alemanya el 1871, tota la costa sud va passar a dependre d'Alemanya. La Primera Guerra Mundial, va ser combatuda en part a la Mar Bàltica. Després de 1920 Polònia obtingué una sortida a la Mar Bàltica pel Corredor Polonès i amplià el port de Gdynia en rivalitat amb el port de la Ciutat Lliure de Danzig.
Durant la Segona Guerra Mundial, Alemanya va recuperar la totalitat de la ribera sud i gran part de la zona oriental ocupant Polònia i els països bàltics. El 1945, la Mar Bàltica es va convertir en una fossa comuna de persones que es van ofegar al torpedinament de vaixells refugiats durant l'Operació Anníbal. Fins al 2004, l'enfonsament del Wilhelm Gustloff va ser el pitjor desastre marítim, causant la mort d'unes 9.000 persones. El 2005, un grup de científics russos van trobar al fons del mar més de cinc mil restes d'avió, vaixells de guerra enfonsats, i altres materials, principalment de la Segona Guerra Mundial.
Després de 1945, la població alemanya va ser expulsada de totes les àrees a l'est de la línia Oder-Neisse, deixant lloc als colons russos i polonesos. Polònia va obtenir un gran tram de la riba sud, Rússia va guanyar un altre accés al Bàltic amb l'óblast de Kaliningrad. A la costa oriental, els països bàltics van ser ocupats per la Unió Soviètica i junt amb Polònia i Alemanya de l'Est es van convertir en estats comunistes. El mar era llavors una frontera entre els blocs militars oposats. Aquesta frontera va afectar notablement el comerç i els viatges en general, i va arribar a la seva fi després de la caiguda dels règims comunistes a Europa central i Oriental a partir de 1988. Des de maig de 2004, amb l'adhesió de la països bàltics i Polònia, la Mar Bàltica està envoltada, gairebé completament, pels països de la Unió Europea excepte les zones russes de Sant Petersburg i l'exclavament de l'óblast de Kaliningrad.
La zona és castigada a partir del mes d'octubre per tempestes hivernals que han provocat nombrosos naufragis, com l'enfonsament del transbordador M/S Estònia en ruta de Tallinn (Estònia) a Estocolm (Suècia), el 1994, que es va cobrar la vida de centenars de persones.
Dades geofísiques miniatura|Parts de la mar Bàltica La Mar Bàltica és un mar interior considerada la major massa d'aigua salabrosa del món. Ocupa una conca formada per l'erosió glacial.
Dimensions El mar Bàltic és d'uns 1.700 km de llarg, una mitjana de 193 km d'amplada, i una mitjana de 57 m de profunditat. La màxima profunditat és de 515 m, al centre de la part sueca. La superfície és d'aproximadament 422.000 km² i el volum és d'uns 20.000 km³. El seu perímetre són uns 9.200 km de costa.
El mar gelat