El Cisma Est-Oest (també conegut com el Gran Cisma o Cisma de 1054) va ser el trencament de la comunió que es va produir al entre l'Església Catòlica i l'Església Ortodoxa Oriental. El cisma va ser la culminació de les diferències teològiques i polítiques que s'havien desenvolupat durant els segles precedents entre el cristianisme oriental i occidental.
Una successió de diferències eclesiàstiques i disputes teològiques entre l'Orient Grec i l'Occident Llatí va precedir la divisió formal que es va produir el 1054. Entre aquestes van destacar: la processó de l'Esperit Sant (filioque), què s'hauria d'utilitzar a l'Eucaristia, ja fos pa amb llevat o sense la pretensió del bisbe de Roma de jurisdicció universal i el lloc de la seu de Constantinoble en relació amb la pentarquia.
El 1053 es va fer el primer pas del procés que va conduir a un cisma formal: les esglésies gregues del sud d'Itàlia es van veure obligades a conformar-se a les pràctiques llatines i, si alguna d'elles no ho feia, es van veure obligades a tancar. En represàlia, el patriarca Miquel I Cerulari de Constantinoble va ordenar el tancament de totes les esglésies llatines de Constantinoble. El 1054, el llegat papal enviat per Lleó IX va viatjar a Constantinoble amb finalitats que incloïen refusar a Cerulari el títol de «patriarca ecumènic» i insistir que reconegués la pretensió del papa de ser el cap de totes les esglésies. Els propòsits principals de la legació papal eren buscar ajuda de l'emperador romà d'Orient, Constantí IX Monòmac, en vista de la conquesta normanda del sud d'Itàlia i tractar els atacs recents de Lleó d'Ocrida contra l'ús de pa sense llevat i altres costums occidentals, atacs que van comptar amb el suport de Cerulari. L'historiador Axel Bayer diu que la legació va ser enviada en resposta a dues cartes, una de l'emperador que buscava ajuda per organitzar una campanya militar comuna de l'Imperi Romà d'Orient i el Sacre Imperi Romanogermànic contra els normands i l'altra des de Cerulari. Sobre la negativa de Cerulari a acceptar la demanda, el líder de la legació, el cardenal Humbert de Silva Candida, OSB, el va excomunicar i, a canvi, Cerulari va excomunicar Humbert i els altres llegats.
La validesa de l'acte dels llegats occidentals és dubtosa perquè el papa Lleó va morir i l'excomunió de Cerulari es va aplicar únicament als llegats personalment. Tot i així, l'Església es va dividir en línies doctrinals, teològiques, lingüístiques, polítiques i geogràfiques, i la bretxa fonamental mai no s'ha curat, i cada banda acusava de vegades l'altra de caure en heretgia i d'iniciar la divisió. Les croades dirigides pels llatins, la massacre dels llatins el 1182, les represàlies d'Occident en el saqueig de Tessalònica el 1185, la presa i el saqueig de Constantinoble durant la Quarta Croada el 1204 i la imposició dels patriarques llatins va dificultar la reconciliació.. L'establiment de jerarquies llatines als Estats croats significava que hi havia dos reclamants rivals a cadascuna de les seus patriarcals d'Antioquia, Constantinoble i Jerusalem, cosa que deixava clara l'existència del cisma. Diversos intents de reconciliació no van donar els seus fruits.
El 1965, el papa Pau VI i el patriarca ecumènic Atenàgores I van anul·lar els anatemes del 1054, tot i que aquesta anul·lació de les mesures que es van prendre contra uns quants individus era essencialment un gest de bona voluntat i no constituïa cap mena de reunió. L'absència de comunió plena entre les esglésies fins i tot s'esmenta explícitament quan el Codi de Dret Canònic dona permís als ministres catòlics per administrar els sagraments de la penitència, l'eucaristia i la unció dels malalts per demanar espontàniament a membres d'esglésies orientals com l'Església Ortodoxa Oriental. (així com les esglésies ortodoxes orientals i l'església d'Orient) i membres d'esglésies occidentals com l'Església Catòlica Antiga. Els contactes entre les dues parts continuen. Cada any, una delegació de cadascun s'uneix a la celebració de la festa patronal de l'altre, els sants Pere i Pau (29 de juny) per Roma i Sant Andreu (30 de novembre) per Constantinoble, i hi ha hagut diverses visites del cap de cadascuna a l'altra. Els esforços dels patriarques ecumènics cap a la reconciliació amb l'Església catòlica han estat sovint objectiu de fortes crítiques per part d'altres companys ortodoxos.
Diferències subjacents al cisma Jaroslav Pelikan subratlla que «si bé el cisma Orient-Occident va sorgir en gran part de la discòrdia política i eclesiàstica, aquesta discòrdia també reflectia diferències teològiques bàsiques». Pelikan argumenta a més que els antagonistes del van exagerar de manera inapropiada les seves diferències teològiques, mentre que els historiadors moderns tendeixen a minimitzar-les. Pelikan afirma que els documents d'aquella època evidencien les «profunditats d'alienació intel·lectual que s'havien desenvolupat entre les dues parts de la cristiandat». Tot i que les dues parts eren tècnicament més culpables de cisma que d'heretgia, sovint es van acusar mútuament d'al·legacions de blasfèmia. Pelikan descriu gran part de la disputa com a «diferències regionals en usos i costums», algunes de les quals eren adiàfores (és a dir, ni correctes ni incorrectes). Malgrat això, segueix dient que mentre que en principi era senzill acceptar l'existència de l'adiàfora, a la pràctica era difícil distingir costums que eren innòcuament adiafòrics dels que realment tenien implicacions doctrinals.
Disputes eclesiològiques
Philip Sherrard, teòleg ortodox, afirma que la causa subjacent del cisma Orient-Occident va ser i continua sent «el xoc d'aquestes dues eclesiologies fonamentalment irreconciliables». Roger Haight caracteritza la qüestió de l'autoritat episcopal a l'Església com a «aguda» amb les «posicions relatives de Roma i Constantinoble una font recurrent de tensió». Haight caracteritza la diferència en les eclesiologies com «el contrast entre un papa amb jurisdicció universal i una combinació de la superestructura patriarcal amb una eclesiologia de comunió episcopal i sinodal anàloga a la que es troba a Cebrià». No obstant això, Nicholas Afansiev ha criticat tant les esglésies catòlica com les ortodoxes per «subscriure l'eclesiologia universal de Sant Cebrià de Cartago segons la qual només pot existir una església veritable i universal».
Un altre punt de controvèrsia va ser el celibat entre els sacerdots occidentals (tant monàstics com parroquials), a diferència de la disciplina oriental segons la qual els rectors podien ser homes casats. Tot i això, l'església llatina sempre ha tingut alguns sacerdots casats legalment. Són una petita minoria des del .
Estructura eclesiològica
Hi ha diverses eclesiologies diferents: «eclesiologia de comunió», «eclesiologia eucarística», «eclesiologia baptismal», «eclesiologia trinitària», «teologia querigmàtica». Altres eclesiologies són la «jerarquitzada-institucional» i l'«orgànica-mística», i la «congregacionalista».
Les esglésies orientals van mantenir la idea que cada ciutat-església local amb el seu bisbe, preveres, diaques i persones que celebraven l'eucaristia constituïa tota l'església. En aquesta visió anomenada eclesiologia eucarística (o més recentment eclesiologia hologràfica), cada bisbe és el successor de Sant Pere a la seva església («l'Església»), i les esglésies formen el que Eusebi va anomenar una unió comuna d'esglésies. Això implicava que tots els bisbes eren ontològicament iguals, tot i que funcionalment a determinats bisbes se'ls podia concedir privilegis especials per altres bisbes i servir de metropolitans, arquebisbes o patriarques. Dins de l'Imperi Romà, des de l'època de Constantí fins a la caiguda de l'imperi el 1453, l'eclesiologia universal, més que eucarística, es va convertir en el principi operatiu. Va prevaler la visió que, "quan l'Imperi Romà es va convertir en cristià, s'havia assolit l'ordre mundial perfecte volgut per Déu: un imperi universal era sobirà i amb ell era l'única església universal". Al principi, l'eclesiologia de l'Església romana era universal, amb la idea que l'Església era un organisme mundial amb un centre nomenat divinament (no funcionalment): l'Església / Bisbe de Roma. Aquests dos punts de vista segueixen presents a l'ortodòxia oriental i al catolicisme moderns i es poden veure com a causes fonamentals dels cismes i del Gran Cisma entre Orient i Occident.
"L'Església Ortodoxa no accepta la doctrina de l'autoritat papal establerta al Concili Vaticà de 1870 i ensenyada avui a l'Església Catòlica." L'Església Ortodoxa sempre ha mantingut la posició original de col·legialitat dels bisbes, cosa que fa que l'estructura de l'església sigui més propera a una confederació. Els ortodoxos tenen sínodes on es reuneixen les màximes autoritats de cada comunitat de l'Església, però, a diferència de l'Església Catòlica, cap individu o figura central té l'última paraula absoluta i infal·lible sobre la doctrina de l'Església. A la pràctica, això de vegades ha provocat divisions entre les esglésies ortodoxes gregues, russes, búlgares i ucraïneses, ja que cap autoritat central no pot actuar com a àrbitre en diverses disputes internes.
A partir de la segona meitat del segle XX l'eclesiologia eucarística és confirmada pels teòlegs catòlics. Henri de Lubac escriu: "L'Església, com l'eucaristia, és un misteri d'unitat, el mateix misteri i amb riqueses inesgotables. Tots dos són el cos de Crist, el mateix cos." Joseph Ratzinger anomena l'eclesiologia eucarística "el veritable nucli de l'ensenyament sobre la creu del Vaticà II". Segons Ratzinger, l'única església de Déu no existeix d'una altra manera que a les diverses congregacions locals individuals. En aquestes, l'eucaristia se celebra en unió amb l'Església arreu. L'eclesiologia eucarística va portar el concili a "afirmar la importància teològica de l'església local. Si cada celebració de l'eucaristia no és només una qüestió de la presència sacramental de Crist a l'altar, sinó també de la seva presència eclesial a la comunitat reunida, llavors cada església eucarística local ha de ser més que un subconjunt de l'església universal; ha de ser el cos de Crist "en aquest lloc".
La dimensió eclesiològica del cisma Orient-Occident gira al voltant de l'autoritat dels bisbes dins de les seves diòcesis i les línies d'autoritat entre els bisbes de diferents diòcesis. És freqüent que els catòlics insisteixin en la primacia de l'autoritat romana i papal basada en escrits patrístics i documents conciliars.
Privilegi i autoritat papals
Els ensenyaments oficials actuals de l'Església catòlica sobre el privilegi i el poder papals que són inacceptables per a les esglésies ortodoxes orientals són el dogma de la infal·libilitat del papa quan es parla oficialment “des de la càtedra de Pere (ex cathedra Petri)” sobre qüestions de fe i moral que s'han de celebrar per tota l'Església, de manera que aquestes definicions siguin irreformables "per si mateixes, i no pel consentiment de l'Església" (ex sese et non-ex consensu ecclesiae) i tinguin un caràcter vinculant per a tots els cristians (catòlics) de la món; la jurisdicció episcopal directa del papa sobre tots els cristians (catòlics) del món; l'autoritat del papa per nomenar (i també per destituir) els bisbes de totes les esglésies cristianes (catòliques) excepte al territori d'un patriarcat; i l'afirmació que la legitimitat i l'autoritat de tots els bisbes cristians (catòlics) del món es deriven de la seva unió amb la seu romana i el seu bisbe, el Pontífex Suprem, l'únic successor de Pere i vicari de Crist a la terra.