Agni (en sànscrit: अग्नि) és, en l'àmbit de l'hinduisme, la deïtat del foc i del sacrifici, el qui uneix la terra i el cel i l'atmosfera que hi ha entre ambdós elements. Va ser igualment una de les divinitats més importants del vedisme. Té molts temples dedicats al sud de l'Índia.
També és la deïtat guardiana de la direcció sud-est per això, generalment, s'ubica als racons ubicats en la zona sud-est dels temples hindús. Dins la cosmologia clàssica de les religions índies, Agni juntament amb el foc és un dels cinc elements impermanents inerts (pañcabhūtá), juntament amb l'espai (ākāśa), l'aigua (ap), l'aire (vāyu) i la terra (pṛthvī). Aquests cinc darrers elements, es combinen per tal de formar l'existència material percebuda empíricament (Prakriti).
A la literatura vèdica, Agni es considera la boca dels déus i deesses, i el mitjà que els transmet ofrenes en una homa (ritual votiu). Per aquest mateix motiu és una de les divinitats vèdiques més importants. Els sacrificis estaven en estreta connexió amb el foc perquè les seves flames elevaven els sacrificis als déus. Tanmateix, és considerat un déu major i molt invocat juntament amb Indra i Surya. Dins dels antics textos hindús, Agni es troba diferenciat en tres conceptes o nivells que fan referència a la seva existència: a la terra com a foc, a l'atmosfera com a llamp (foc en l'aire) i al cel com a sol (foc al cel). Per aquest motiu, Agni apareixia al costat del déu del sol Sūrya i del déu del llamp, Indra; a la trinitat vèdica de déus (del vedisme, religió anterior a l'hinduisme). Aquesta triple presència el connecta com a missatger entre déus i éssers humans dins del pensament vèdic. Posteriorment, fou substituïda per la trinitat purànica (dels puranes) de l' hinduisme formada per: Brama, Vishnu i Shiva. esquerra|miniatura|Escultura d'Agni, (Chennai Government Museum, Tamil Nadu). La importància d'Agni va en decadència a partir de l'era post-vèdica. Malgrat això, fou interioritzada i la seva identitat va evolucionar fins a representar metafòricament tota l'energia transformadora i el coneixement dins els Upanishads i posteriorment a la literatura hindú. Així, Agni formava part o s'integrava dins de les tradicions hindús, sent un testimoni central del ritme de pas als casaments hindús tradicionals anomenats Saptapadi o Agnipradakshinam (set passos i vots mutu), a més de formar part de Diya (làmpada) en festivals (com Divali i Aarti a Puja). Encara que Agni ha perdut el rang que tenia en l'adoració vèdica, l'hinduisme el continua invocant encara avui en cadascun dels esdeveniments importants.
Agni (Pali: Aggi) és un terme que apareix àmpliament als textos budistes i a la literatura relacionada amb el debat d'heretgia de Senika dins de les tradicions budistes. Dins l'antic pensament del jainisme, Agni (foc) conté éssers amb ànima i cos, a més apareix com Agni-kumara o "príncep de foc" a la seva teoria del renaixement i una classe d'éssers reencarnats.
Etimologia i Significat En sànscrit, la paraula Agni continua sent un dels dos termes bàsics pel foc reconstruït a la llengua proto-indoeuropea; entre els quals hi ha altres reflexos que inclouen llatí (ignis), rus (огонь = ogon), polonès (ogień), eslovè (ogenj), serbi(oganj), i lituà (ugnis). Tots aquests termes remeten al concepte foc. Simultàniament, els antics gramàtics indis van establir diverses derivacions:
De l'arrel aj, que en sànscrit significa "conduir" i es reflecteix en llengües indoeuropees (llatí enrere, grec ἄγω) entès en el sentit d'àgil. Dagri, l'arrel del qual significa “primer”, referint-se al "primer en sorgir a l’univers” o “foc” segons Shatapatha Brahmana, (secció 6.1.1); els Brahmana afirmen que això s'anomena crípticament com a Agni perquè a tots els déus els agrada sobrenoms. Segons el text sànscrit Nirukta-Nighantu del segle V aC, (a la secció 7.14), el savi Śakapūṇi afirma que la paraula Agni deriva de tres verbs: "anar", "brillar o cremar" i "conduir". La lletra "a" (अ) prové de l'arrel "i" que afirma que implica "anar", la lletra "g" (ग्) és de l'arrel "añj" que significa "brillar" o "dah" que significa "cremar", i l 'última lletra és l'arrel "nī" (नी) que significa "conduir".
Dins la primera literatura vèdica, Agni connota el foc com un déu, que reflecteix els poders primordials per consumir, transformar i transmetre. Tot i això, el terme també s'empra amb el significat de Mahabhuta (substància constitutiva), una substància de les cinc que els primers pensadors vèdics creien que constitueixen una existència material, i que posteriorment pensadors vèdics (com Kanada i Kapila), van difondre àmpliament: Akasha (èter, espai), Vayu (aire), Ap (aigua), Prithvi (terra) i Agni (foc).
La paraula "Agni" s'utilitza en molts contextos, que van des del foc a l'estómac, el foc de cuina a una llar, el foc sacrificial a un altar, el foc de la cremació, el foc del renaixement, el foc a les sabes energètiques ocultes dins de les plantes, el foc atmosfèric al raig i el foc celeste al sol. A la capa Brahmanas dels Vedes (com a la secció 5.2.3 de Shatapatha Brahmana), Agni representa a tots els déus, i a tots els conceptes d'energia espiritual que impregnen l'univers. A la literatura dels Upanishads i post-vèdica, Agni es convertí en una metàfora del principi immortal de l'home, i qualsevol energia o coneixement que consumeixi i dissipa un estat de foscor, transforma i procrea un estat d'existència il·luminat. miniatura|Agni- divinitat del foc.
Significat Rituals relacionats amb el déu del foc: Agni Els rituals vèdics involucren a Agni, ja que forma part de moltes cerimònies de ritus de pas hindús com ara celebrar un naixement (encendre una làmpada), a les oracions (làmpada aarti), a les noces (la Yajna on la núvia envolta el foc set vegades) i a la mort (cremació). Segons Atharvaveda, Agni transmet l'ànima dels morts de la pira per renéixer al següent món o vida. Agni ha estat important per l'arquitectura del temple, i normalment es localitza a l'extrem sud-est dels temples hindús. El vincle entre el cel i la terra, els déus i els humans, està associat amb el sacrifici vèdic. Així, Agni és l'aceptador dels sacrificis i fa rituals amb el seu foc per mitjà d'ofrenes a l'altre món.
El foc sempre ha estat un element important dins les diverses societats. A les escriptures vèdiques declaren que la primera manifestació de la creació passa pel foc. Aquest consumeix l'essència subjacent i forma tot allò que es troba fora d'ell. Com el foc que consumeix, també pot dissoldre totes les formes i convertir-les de nou en essència. A l'Antic Testament, hi ha una afirmació similar: "El nostre Déu és el foc que consumeix". Això vol dir que el Senyor assimila de nou tota la creació, de la mateixa manera que l'ha format amb l'ajuda del foc. El filòsof grec Heràclit també va ensenyar que l'univers va ser creat a partir de l'estat de foc i que és el principi que es basa en tots els fenòmens de la natura.
A més a més de les formes que es coneixen del foc natural, existeixen cinc formes de foc ritual. El foc natural, s'associava amb cada incendi que es donava sobre la terra: el raig, el sol, el foc del cos (que es pot entendre com la digestió), i el foc original de la destrucció (per exemple, en la forma d'un volcà). A part de tot això, es creu que també hi és present al cel, al raig i al sol; però també a l'aigua, tant a la pluja com als llacs i rius El foc ritual pot sorgir de manera espontània quan es recita un mantra especial (Brahma-agni). A aquest pertany també el foc que se li dona a un jove Brahmín quan obté el seu cordó sacrificial (Prajāpatya- agni), el foc de la llar com a centre del sacrifici domèstic (Gārhapatya-agni), el foc dels exorcistes, que està en relació amb el foc dels morts (Dakşiņa-agni), i el foc d'un camp de cremació de cadàvers, al qual els vius mai han d'acostar-se massa (Kravyāda-agni). esquerra|miniatura|Agni és una part indispensable de moltes festivitats hindús. Aquí veiem foc en commemoració del Holika Dahan pel festival Holi a Maharashtra. El foc com a donant de vida i destructor amb prou feines es pot expressar en imatges més poderoses que la descripció del déu vèdic Agni, una divinitat que representa el foc, que fins i tot és el propi foc: "Agni és brillant, daurat, té els cabells i la barba flamants […] És particularment un destructor de dimonis i un assassí d'enemics". El foc és una substància activa arreu del cosmos; és l'element fèrtil al cel, a la tempesta i a la terra, i també en l'home i la dona. Per aquest motiu, en moltes ocasions els altars vèdics estan construïts com un microcosmos simbòlic, repetint la creació del món, i el foc (Agni) és vist com un enllaç entre la terra i el foc celestial (el Sol).
Els rituals de srauta són els més antics i molts d'ells, de diversa complexitat, es troben documentats en molts textos vèdics. Els déus en els quals se centren els rituals de srauta són Agni i Soma. La religió vèdica estava estretament relacionada amb el ritme del dia i de l'any, i el srauta inclou sacrificis en diversos moments de transició: entre el dia i la nit, a lluna nova i lluna plena, o als canvis d'estacions. La major part dels coneixements antics sobre srauta provenen dels Srauta Sutras, de les diferents parts de la tradició vèdica que es van formular entre els segles VIII i IV aC Els rituals de srauta es realitzen en un ordre que va del menys complex al més complex. Per tant, es pot considerar com un tipus d'inici. El ritual més senzill consisteix en un sacrifici de foc a Agni (agnihotra), realitzat en un recinte ritual a la llar de la persona que vol fer el sacrifici, i oficiat pel sacerdot. Fan falta tres incendis: el foc de la llar (garhaptya), el foc sacrificial (ahavaniya), i daksinagni; que es creu que protegirà contra el mal. Tots aquests incendis darrers esmentats es porten a terme en altars d'argila. Hi ha tres tipologies d'altar principals. Primerament, l'altar pel foc de la llar és rodó i està situat a la part occidental del recinte. En segon lloc, l'altar de sacrifici és de forma quadrada i se situa a la part de llevant. Finalment, l'altar sud és semicircular. Malgrat això, hi pot haver altars de foc addicionals diversos als rituals. L'altar major (vedi), normalment consistia en un pou poc profund on s'encenien els focs sacrificials. A part d'això, es creia que el déu del foc Agni estava present als seus tres aspectes diferents: terrenal, celestial i aeri. Agni era l'enllaç entre la terra i el foc celestial: el sol.
Un dels rituals de sacrifici vèdic més avançats és l’agnicayana (“acumular Agni”). Per a aquesta cerimònia es construeix un gran altar de més de mil maons d'argila en forma d'ocell, que simbolitza Purusa, el sacrifici cosmològic (sovint anomenat Prajapati, és a dir, “el senyor de les criatures vives”). El compliment del ritual implica una recreació del cosmos. Per dur a terme aquest ritual es fa un incendi, i es creu que a partir d'aquest simulacre del foc, neix Agni. L'efecte del foc sobre el material de construcció de l'altar i sobre els articles litúrgics en forma de testos és un element crucial i significatiu, ja que es relaciona amb el renaixement d'Agni a l'altar sacrificial. D'aquesta manera, l'altar és una metàfora de l'úter d'on neix Agni. Tot i això, l'actuació de lagnicayana comporta un complicat símbol cosmològic que també es pot referir al mite de la creació vèdica. Després de la finalització del sacrifici, l'altar sencer s'enderroca i es restableix al seu origen. miniatura|Agni envoltat d'una aura flamígera i assegut sobre d'un moltó.