Lailant o vernís del Japó (Ailanthus altissima), és un arbre caducifoli de la família de les simarubàcies. A Europa se'l considera com una de les 100 espècies invasores més nocives, i des del 2012 el seu cultiu i comercialització estan prohibits a Espanya. Ha estat inclosa al Catàleg espanyol d'espècies exòtiques invasores. Entre altres, això implica que està prohibit comercialitzar aquesta planta i introduir-la al medi natural. Així mateix, els exemplars que s'extreguin de la natura no poden ser retornats a la natura.
Addicionalment pot rebre els noms d'arbre de carretera, arbre del cel, arbre garavater, arbre pudent, canya de la pudor, cornissa, espantagitanos, fals vernís, hivernenc, mal arbre i sambuc. També s'han recollit les variants lingüístiques ailantus, irlando i malarbre.
És originari tant de Taiwan com del nord-est i el centre de la Xina, en mandarí estàndard s'anomena 臭椿 (chòuchūn). A diferència d'altres membres del gènere dels ailants, prefereix els climes temperats abans que els tropicals. Aquest arbre creix amb rapidesa> i és capaç d'assolir una alçada de fins a quinze metres en vint-i-cinc anys. Tanmateix, és poc longeu i rarament viu més de cinquanta anys.
A la Xina, té una llarga història. Es menciona al diccionari Xinès més vell conservat i en diversos texts mèdics antics per la seva suposada qualitat de curar des de trastorns mentals a la calvície. Les arrels, les fulles i l'escorça s'utilitzen encara avui en dia en la medicina tradicional xinesa, principalment com a astringent. L'arbre ha crescut per tot Xina i a l'estranger, on ha esdevingut part de la cultura occidental com es pot observar en la novel·la A tree Grows in Brooklyn de Betty Smith, on l'ailant és metafòricament el tema principal.
L'arbre va arribar a Europa des de la Xina per primer cop als 1740 i als Estats Units d'Amèrica el 1784. Va ser un dels primers arbres que es van portar des d'allí amb el moviment de la Chinoiserie. Inicialment era un arbre de jardí, que va començar a inquietar els jardiners amb els seus hàbits invasors, però no se li va donar importància. Al s'utilitzà àmpliament com a arbre de carrer. Des d'allí ha anat envaint i és que fora del seu hàbitat natural és considerada una espècie invasora capaç de produir estralls sobre les comunitats vegetals on s'estableix, a causa de la gran quantitat de llavors que poden generar els peus femenins, la seva capacitat de rebrot a través de les arrels, cosa que fa realment difícil d'eliminar, i la seva elevada taxa de creixement que produeixen una forta competència per a la llum. Per totes aquestes causes produeix una disminució en la biodiversitat constatada al Parc Natural de Collserola. De les 61 espècies invasores senyalades als espais naturals de Catalunya, junts amb la Cortaderia selloana és la més problemàtica.
A Austràlia, als EUA, a Nova Zelanda i diversos països del sud i de l'est d'Europa és catalogat com a nociu. I ha estat tan perjudicial per a certes poblacions que l'han arribat a anomenar col·loquialment «arbre de l'infern».
Morfologia miniatura|esquerra|Il·lustració botànica de les fulles, les flors i les sàmares d'un ailant, extreta de "Illustrated flora of the northern states and Canada" de Britton i Brown (1913) L'ailant és un arbre de mida mitjana que arriba a mesurar entre 17 i 27 metres d'alçada i 1 metre de diàmetre a l'altura del pit. L'escorça és llisa, de color gris clar i a causa de l'acció de la llum solar es va esquerdant i va agafant amb un to més fosc i rogenc a mesura que l'arbre envelleix. Els branquillons són forts i suaus degut a la lleugera pubescència. Tenen un color vermellós tirant a castany. Es poden observar lenticel·les i diverses marques en forma de cor que deixen els pecíols de les fulles en caure. miniatura|esquerra|Detall de la marca que deixa la fulla en caure Les gemmes són, igual que les branques, una mica pubescents, amb forma de cúpula, i es troben parcialment amagats darrere dels pecíols, excepte en l'època de dormició, quan s'observen perfectament a les marques deixades per les fulles caigudes. Les branques són d'un to gris que varia de clar a fosc, suaus i amb lenticel·les que es transformen amb fissures a mesura que envelleixen. Tot l'arbre desprèn una forta olor que pot recordar el cacauet, l'anacard o a l'anacard podrit.
Les fulles són llargues, pinnaticompostes (tant parelles o senars) i estan ordenades alternadament al llarg de la tija. Fan de 30cm a 90cm de llargada i contenen de 10 a 41 folíols. Les fulles més grans es troben en els brots més joves i vigorosos. El raquis és rogenc o verd amb una base ampla. Els folíols són oblanceolats amb marges sencers I una mica asimètrics, de vegades en cada parella no es troba cada un dels folíols un davant de l'altre. Fan entre 5 i 18 cm de llarg i entre 2,5 i 5cm d'amplada, a la base s'observen dues o quatre dents, cada una conté una glàndula a la punta. S'aprimen cada cop més fins a arribar a la punta, molt prima. L'anvers del folíol és verd fosc amb venes de color verd clar. En canvi, el revers és d'un color verd esblanqueït. Els pecíols fan de 5 a 12 mm. La base lobular i les glàndules el distingeixen d'espècies similars com el sumac.
Les flors són petites i apareixen en grans panícules (de fins a 50cm de llargada) al final dels nous brots. Les flors individuals són groc-verdoses i es van tornant vermelloses. Tenen 5 pètals i 5 sèpals. Els sèpals tenen forma de tasseta, són lobulars i estan units entre ells. Al seu torn, els pètals són valvats,(és a dir, estan tocant-se per les puntes però no se superposen ni estan enganxats) i blancs i pubescents a l'interior. Apareixen des de mitjans d'abril, al sud, fins al juliol, al nord. És dioeci, és a dir, les flors mascles i femelles neixen d'individus diferents. Els arbres mascles produeixen entre tres i quatre cops la quantitat de flors que produeixen les femelles, això fa que els arbres mascles en floració siguin més vistosos. A més a més, els arbres mascles desprenen una olor molt desagradable durant la floració per atraure els insectes pol·linitzadors. Les flors femenines contenen deu (o molt rarament cinc) estams estèrils (estamoides), amb anteres amb forma de cor. El pistil està fet de cinc carpels independents (no estan fusionats), contenint, cada un, un únic òvul. Els estils estan units fràgilment, acabant amb forma d'estrella a l'estigma. Les flors masculines són similars a les femenines però no tenen pistil i els estams funcionen, cada un coronat amb una antera globular i un disc glandular verd (que produeix l'olor desagradable). Les llavors nascudes de les flors femenines, són esfèriques i fan 5mm de diàmetre i cada una està encapsulada en una sàmara de 2,5 cm de llarg i un 1 cm d'ample. Apareixen del juliol a l'agost, però poden quedar-se a l'arbre fins a la primavera següent. La sàmara és allargada i cargolada per les puntes, això fa que giri mentre cau, que es dispersi més amb el vent i floti per poder-se dispersar a grans distàncies per Hidrocòria. Els arbres femella produeixen una enorme quantitat de llavors, aproximadament unes 30.000 per kilogram d'arbre. La seva fecunditat es pot estimar sense danyar l'arbre, fent una mesura del dbh (diàmetre a l'altura del pit, de l'anglès diameter at breast height).
Taxonomia Les primeres definicions científiques de l'arbre es feren poc després que fos introduït a Europa per part del jesuïta francès Pierre Nicholas d'Incarville. Aquest havia enviat llavors des de Perking via Sibèria al seu amic botànic Bernard de Jussieu a la dècada dels 1740. Bernard de Jussieu va pensar que aquestes llavors eren de l'arbre de la laca xinès (Toxicodendron vernicifluum), molt semblant a l'ailant i molt important econòmicament a Europa, que ell havia pogut observar a la baixa regió de Yangtze. D'Incarville adjuntava una nota indicant això, cosa que causà molta confusió les següents dècades. El 1751 de Jussieu va plantar unes quantes llavors a França i envià la resta a Phillip Miller, superintendent al Chelsea Physic Garden i a Phillip C. Webb, propietari d'una botiga de plantes exòtiques de Busbridge, Anglaterra.
La gran confusió amb el seu nom començà quan tres persones diferents el van descriure amb tres noms diferents. A París, Carl von Linné li donà el nom de Rhus succedanea quan popularment es coneixia com a grand vernis du Japon. A Londres fou anomenat per Miller Toxicodendron altissima. Per acabar, a Busbridge s'optà per encabir-lo en el sistema de classificació antic com a Rhus Sinese foliis alatis. Encara es conserven cartes dels anys 1750 entre Philip Miller i John Ellis, responsable del jardí de Webb a Busbridge, on es discuteix sobre nom. Per acabar-ho d'adobar, el 1782, Jakob Friedrich Ehrhart va classificar un exemplar de l'arbre que havia observat a Utrecht com a Rhus cacodendron.
El tema es començà a aclarir el 1788 quan René Louiche Desfontaines observà les sàmares dels individus de París (encara etiquetats amb el nom de Rhus succedanea) i arribà a la conclusió que aquests no pertanyien als sumacs, és a dir, al gènere Rhus. Seguidament, publicà un article amb una descripció il·lustrada de l'arbre i li donà el nom de Ailanthus glandulosa, col·locant-lo així al mateix gènere que les espècies tropicals conegudes com A. integrifolia siris blancs o Ailanthus triphysa. El nom Ailant prové de la paraula ambonesa ailanto, que vol dir arbre celestial o arbre que puja cap al cel. El cognom glandulosa, provinent de les glàndules de les fulles, es va mantenir així fins al 1957, que es considerà invàlid a causa d'homonímia a nivell d'espècie. El nom actual ve donat per Walter T. Swingle que treballava pel Departament d'Indústria Agrícola dels Estats Units. Aquest decidí posar-li com li havia posat Desfontaines (Ailanthus altissima) i així es va quedar. El nom científic altissima, en català el més alt, es donà per les grans alçades que l'arbre podia arribar. Hi ha llocs on se cita incorrectament amb el nom dAilanthus altissimus o glandulosus (en masculí), ja que en botànica s'acostuma a considerar els arbres femenins, igual que en el llatí clàssic.
Hi ha tres varietats biològiques de l'arbre: A. altissima var. altissima, autòctona de la Xina continental A. altissima var. tanakai, autòctona dels altiplans del nord de Taiwan. Es diferencia de l'altra varietat per la seva escorça groguenca, les fulles són més petites (de 45 a 60 cm de llargada i pocs folíols (13-25). Està classificada com en perill d'extinció a la Llista vermella de la UICN a causa de la destrucció del seu hàbitat per la construcció de plantacions industrials. A. altissima var. sutchuenensis, es diferencia perquè té les branques vermelloses.
Hàbitat i distribució L'''A. altissima és autòcton de la Xina nord i central, Taiwan i Corea del Nord. A Taiwan està present la variant takanai. A la Xina està present a totes les províncies exceptuant les de Gansu, Heilongjiang, Hainan, Jilin, Ningxia, Qinghai, Xinjiang i Tibet.
L'arbre prefereix sòls humits, però tot i així pot adaptar-se a una gran varietat de condicions i nivells de pH. Aguanta les sequeres però no les inundacions. Tampoc pot viure en medis on hi hagi molta ombra. A la Xina sovint es troba en sols on abunda la pedra calcària. L'arbre es troba en un gran ventall de condicions climatològiques. En el seu hàbitat natural es troba tant a grans altituds de Taiwan com a les baixes de la Xina. Als Estats Units es troba en les regions àrides frontereres de les grans planes, al sud dels Apalatxes, una zona molt humida, al sud de les Muntanyes Rocoses i, per acabar, a la vall central de Califòrnia. Als indrets on fa molt fred i hi neva, els arbres normalment moren però tornen a rebrotar de les arrels.
miniatura|esquerra|L'ailant creixent com a mala herba a Austràlia.
Com a planta exòtica