Els Països Catalans són els territoris de cultura catalana on la llengua autòctona és el català, o bé els territoris que formen part d'una unitat geogràfica, històrica, cultural i lingüística de predomini català. Són també els territoris on viuen o han viscut els catalans.
Aquests territoris, amb una superfície total de 70.520 km², es troben a la zona meridional de l'Europa occidental, concretament la zona oriental de la península Ibèrica (excepte una petita part ubicada al nord dels Pirineus) i a diverses illes banyades per la mar Mediterrània (principalment les Balears, però també altres illes adjacents com els Columbrets, així com una petita part de l'illa de Sardenya). Els seus límits són l'estany de Salses i la serra de les Corberes al nord; la ciutat de l'Alguer a l'est; la plana d'Utiel a l'oest; i el baix Segura al sud.
Els Països Catalans es troben actualment dividits en diferents entitats administratives repartides entre els estats d'Andorra, Espanya, França i Itàlia. La part ubicada dins l'Estat espanyol conforma cinc comunitats autònomes, que són Catalunya, el País Valencià, Balears, una part de l'Aragó (la seva franja oriental) i una petita part de la Regió de Múrcia que conforma la comarca del Carxe. La part ubicada dins l'Estat francès conforma el departament dels Pirineus Orientals, més conegut com a Catalunya del Nord. La part situada dins l'Estat andorrà conforma la totalitat del territori d'aquest microestat, que és dividit en set parròquies. Finalment, la part ubicada dins l'Estat italià és formada pel territori de la comuna de l'Alguer, a la regió de Sardenya.
La població dels Països Catalans al 2025 és de 15.558.808 habitants (14.818.564 excloent l'Aran, els municipis de Fenolleda dins del departament del Pirineus Orientals, i les comarques i municipis de predomini castellà al País Valencià), dels quals al voltant de la meitat viuen a Catalunya. Les zones més poblades són l'àrea metropolitana de Barcelona (que concentra uns tres milions d'habitants) i la de València (que en concentra al voltant de dos).
Territoris que conformen els Països Catalans Territoris que conformen els Països CatalansEls Països Catalans segons el criteri lingüístic (gris) o històric (argent) Estat Regió 22px|Espanya Espanya 22px|Catalunya Catalunya22px|País Valencià País Valencià22px|Illes Balears Illes Balears22px|Aragó Franja de Ponent (Aragó)22px|Regió de Múrcia El Carxe (Regió de Múrcia) 22px|França França 22px|Rosselló Catalunya del Nord (Pirineus Orientals) 22px|Itàlia Itàlia 22px|Corona d'Aragó L'Alguer (Sardenya) 22px|Andorra AndorraTot el territori.
miniatura|Mapa municipal i comarcal dels Països Catalans
Hi ha dos criteris per definir els límits geogràfics dels Països Catalans: el lingüístic i l'històric.
Segons el criteri lingüístic, els límits dels Països Catalans estan formats pel domini lingüístic català, ço és, l'àrea on la llengua autòctona és el català. En aquest sentit, la dita popular defineix els Països Catalans «de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó». Generalment, també s'hi inclou: La ciutat de l'Alguer a Sardenya, on s'ha preservat una varietat del català, l'alguerès, d'ençà de la conquesta catalana de 1354. El Carxe, on s'ha parlat català des d'una gran emigració de llauradors de les valls del Vinalopó entre els segles i .
D'altra banda, el criteri històric estableix els límits dels Països Catalans a partir dels territoris administratius històrics majoritàriament catalanoparlants. Seguint aquest criteri els Països Catalans comprenen els següents territoris: Catalunya, anomenat habitualment el Principat. Està dividida per una frontera interestatal, establerta pel Tractat dels Pirineus, que separa la Catalunya del Nord (actualment forma el departament dels Pirineus Orientals excepte la part del Fenollèdes) de la Comunitat autònoma de Catalunya. El País Valencià, que es correspon aproximadament amb l'antic Regne de València. Les Illes Balears i les Pitiüses. El Principat d'Andorra. La Franja de Ponent.
Cal tenir en compte que l'aplicació d'aquest darrer criteri implica incloure algunes àrees lingüísticament i culturalment no catalanes, motiu pel qual acostuma a prevaler el criteri lingüístic.
Evolució històrica del nom i del concepte La concepció que la unitat lingüísticocultural del domini català permet definir el conjunt com a nació s'aferma a partir de la Renaixença, sota denominacions diverses. Entre els propugnadors d'aquesta postura hi ha hagut i hi ha gent de tots els punts del domini lingüístic. miniatura|esquerra|El rei Jaume I el Conqueridor, conegut com "el Conqueridor" perquè durant el seu regnat la corona de Catalunya i Aragó va incorporar Mallorca i València, on va fundar els regnes respectius i on es va expandir el català. El terme «Països Catalans» es troba documentat per primera vegada en la monumental obra Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las Costumbres de Tortosa, I (Madrid, 1876) del valencià Benvingut Oliver i Esteller,Destinat (sobretot) a valencians, de Joan Fuster natural de Catarroja (Horta Sud) i historiador del Dret, i de seguida té fortuna a la Renaixença catalana a final del com a sinònim de «territoris de parla catalana». En aquest sentit, el terme aparegué també l'any 1886 en un article de Josep Narcís Roca i Farreras a la revista L'Arc de Sant Martí. Més endavant, Josep Pijoan encunyava el terme pancatalanisme (1899), que tindria en Alfons Maseras i Galtés un primer teoritzador (1915).
No obstant això, el terme Països Catalans va ser principalment popularitzat pels assaigs Nosaltres, els valencians i Qüestió de noms,Qüestió de noms , de Joan Fuster de Joan Fuster, publicats el 1962. Fuster, per altra banda, definia un concepte territorial dels Països Catalans estrictament lingüístic, la llengua del qual seria la base per a proposar el seu projecte nacional, essent el nom Països Catalans provisional fins que es produís la unificació nacional dels territoris de parla catalana, que haurien de dir-se Catalunya (va suposar que la pluralitat del terme podria refrenar els impulsos particularistes d'algunes regions). Per tant, a conseqüència d'aquesta premissa, l'assagista considerava que les comarques castellanoparlants eren no només prescindibles, sinó també un entrebanc per a l'èxit d'aquest projecte nacional. Això explicaria, entre altres causes, que el concepte dels Països Catalans no haja sigut gaire assumit en aquests territoris històricament castellanòfons.
Malgrat això, sovint es representen territorialment els Països Catalans amb una convergència de motivacions històriques i lingüístiques quan es pretén donar-li un cos polític. És a dir, per a alguns el territori d'uns Països Catalans polítics representaria el conjunt d'entitats polítiques històriques de l'antiga Corona d'Aragó que tenen o tenien el català com a llengua principal a les seves institucions. Sota aquesta premissa, el territori comprendria els històrics Principat de Catalunya, Regne de Mallorques (Illes Balears, Pitiüses i Catalunya Nord), i Regne de València (amb els afegits posteriors de Villena i la comarca de Requena). miniatura|La Senyera Reial, coneguda popularment com les Quatre barres, bandera tradicional dels Països Catalans. Històricament, s'han utilitzat altres termes per a designar el mateix concepte, amb implantació menor, reduïda o nul·la. Per exemple, el 1859 Víctor Balaguer proposava la Pàtria llemosina com una federació de províncies que parlaven català. A la primera meitat del es van abandonar totes les referències a la llengua llemosina per la seua inexactitud històrica i lingüística. En el canvi de segle el grup de L'Avenç emprava Catalònia. En entreguerres les formes més habituals eren Catalunya Gran i països de llengua catalana o, a voltes, terres de llengua catalana. Altres formes de designar aquest concepte, més esporàdiques, han estat: Catalunya (amb ús minoritari, però continu ); Llevant (Eduard Martínez Ferrando); Pàtria Llemosina o Nació Llemosina (Vicent Tomàs i Martí); Catalunya Integral (Rovira i Virgili, per exemple); Ibèria (esporàdicament en el grup d'Els Quaderns de l'Exili); Bacàvia o Bacavària (Nicolau Primitiu Gómez Serrano); Mediterrània Catalana (Pierre Deffontaines); espai català (Pierre Vilar); Comunitat Catalànica (Xavier Casp, 1961); Hispània Catalana (Joan Rebagliato); etc.
Mentre Joan Maragall i Francesc Cambó parlaven de l'Espanya Gran, el 1906 Enric Prat de la Riba publicava l'article «Greater Catalonia», dins de La nacionalitat catalana, proposant la denominació «Catalunya Gran».Greater Catalonia , d'Enric Prat de la Riba Feia un paral·lelisme amb la Greater Britannia i associava la Commonwealth amb la Corona d'Aragó. Amb molta posterioritat als fets, alguns publicistes hostils han volgut identificar el terme Catalunya Gran (emprat sense cap poder, i amb l'Estat en contra) amb la Grossdeutschland de Bismarck, i fins i tot de Hitler. Amb aquesta connotació d'imperialisme hi ha qui diu que s'ha utilitzat el nom de «Gran Catalunya».
miniatura|Bandera del Principat de Catalunya proposada per Armand de Fluvià el 2010 en el cas de la creació dels Països Catalans. A partir dels anys seixanta la consciència de Països Catalans avançà considerablement a tots els territoris, sobretot en medis intel·lectuals i de l'oposició política i cultural al franquisme, fins a atènyer una concreció important en el Congrés de Cultura Catalana (1975-1977). Arran de la Transició el concepte fou bruscament abandonat pels sectors políticament majoritaris i amb presència a les institucions del nou règim.
El terme més utilitzat quan es vol evitar qualsevol connotació política és territoris de parla catalana. També es pot utilitzar el terme catalanofonia, similar als conceptes de Francofonia en el cas del francès o Hispanitat en el cas del castellà, però encara gairebé inèdit.
A final del , Josep Guia va proposar utilitzar Catalunya per a denominar tot el territori dels 'Països Catalans', i no tan sols el territori del 'Principat de Catalunya' (És molt senzill: digueu-li Catalunya, 1985); hi adduïa voluntat política, sobretot, però també en documentava l'ús medieval, modern i contemporani (València: 750 anys de nació catalana, 1988).
Terme Comunitat Catalànica
miniatura|Banderes dels territoris on es parla la llengua catalana. El terme Comunitat Catalànica i el gentilici catalànic va ser proposat per Miquel Adlert i altres valencianistes com a alternativa al concepte de Països Catalans, amb la intenció de determinar un nom que fora acceptat per tots els territoris de llengua catalana. Així s'expressava la seua necessitat en una carta manifest a Serra d'Or, juny 1961, núm. 6,Francesc de Paula Burguera, Comunitat Catalànica , El País, 11 de març de 2005 signat, entre d'altres, per Alfons Verdeguer, Xavier Casp, Miquel Adlert, Jaume Bru i Vidal, Alfons Cucó, Rafael Villar i Beatriu Civera:
Amb l'arribada de la batalla de València, molts d'ells es retractarien i, fins i tot, negarien haver signat aquestes paraules. El terme catalànic ha estat alguns dels considerats (entre d'altres, com ara, català/valencià) per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua en el seu dictamen del 9 de febrer de 2005. Per evitar aquests problemes, altres han proposat el neologisme bacavès o cavabànic com a denominació sintètica de català-valencià-balear. La carta manifest, amb la resposta de Joan Fuster, es troben reproduïdes al llibre Un país sense política.
Geografia física
miniatura|Vista del Canigó des de Vernet de Conflent. miniatura|L'Ebre a Miravet