alt=nois|miniatura|Els germans Auguste i Louis Lumière foren els inventors del cinematògraf. El de pel·lícula o filmTotes les llengües diuen 'film' com a paraula bàsica. I algunes diuen 'pel·lícula' (fr. pellicule, it. pellicola) de la cinta de cel·luloide que li serveix de suport (igual que la de les fotos). Tot i que la metonímia com a recurs especial és possible (també en altres llengües), soc partidari de fer la diferenciació entre pel·lícula i film. article documentari documental de Gabriel Bibiloni http://bibiloni.cat/blog/?p=366 és un concepte ampli que originalment fa referència al suport físic en què s'enregistren seqüències de fotografies preses a intervals de temps regulars, però que sovint s'utilitza per a descriure cadascun dels treballs elaborats sobre aquest material, el cinema com a forma d'art i la indústria de comercialització cinematogràfica. Les pel·lícules es produeixen enregistrant imatges amb càmeres o creant imatges que utilitzen tècniques d'animació o efectes especials, en qualsevol dels casos aquesta pel·lícula s'empra per a projectar la seqüència d'imatges fent-hi passar un feix de llum a través o segons els casos usant altres mitjans tecnològics (p. ex.: televisors, monitors informàtics).
En l'època moderna el cinema, l'art de fer pel·lícules, ha esdevingut un art tan important com les sis arts clàssiques, fins al punt en què sovint és esmentat metafòricament com “el setè art”. http://kompiling.com/blog/?p=81 setè art El cinema ha donat una nova dimensió al teatre, amb el qual comparteix molts trets. Es pot dir que el cinema és una art escènica total perquè combina l'art dramàtic, la música, i permet, per mitjà dels efectes especials, la creació d'efectes que difícilment es podrien obtenir en una representació teatral.
Una pel·lícula és composta d'una sèrie d'imatges generalment projectades a una cadència de 24 imatges per segon, sobre un suport, generalment una pantalla blanca És la successió ràpida d'aquestes imatges, la que, per il·lusió, proveeix una imatge animada a l'espectador, reproduint sobretot els moviments i trajectòries de la vida real. La persistència visual, l'efecte phi i les tècniques de projecció cinematogràfica permeten a l'ésser humà de veure aquesta sèrie d'imatges discretes en un continu visual.
La pel·lícula és considerada una important forma d'art, una font de diversió popular i un mètode potent d'educació, propaganda o investigació científica. Els elements visuals del cinema donen a les pel·lícules un poder universal de comunicació. Algunes pel·lícules s'han convertit en fenòmens mundials populars utilitzant el doblatge o la subtitulació. Les pel·lícules són objectes culturals procedents d'una cultura específica de la qual són el reflex, i, a la que, al seu torn, afecta. La seva difusió és universal de manera potencial gràcies al desenvolupament de tecnologies que han permès una difusió mundial de les pel·lícules, per subtitulació o pel doblatge dels diàlegs, així com per la seva difusió en formats domèstics (cassets, DVD, Internet, etc.). Són susceptibles també de fer-se purs productes comercials, on els ingressos que s'aconsegueixen per aquesta indústria poden ser colossals, malgrat els costos de producció, a causa de l'important potencial d'espectadors de pagament.
miniatura|Una càmera Reflex H16, popular en les escoles de cinema Les pel·lícules tradicionals es constitueixen per una sèrie d'imatges individuals anomenades fotogrames. Quan aquestes imatges es mostren ràpidament en la successió, un espectador té la il·lusió del moviment. L'espectador no pot veure el parpellejar entre fotogrames, a causa d'un efecte conegut com a persistència visual, http://www.upf.edu/pdi/dcom/xavierberenguer/recursos/fig_calc/_5_/estampes/2_10.htm persistencia de visió per la qual cosa l'ull reté una imatge visual durant una fracció d'un segon després que la font s'hagi retirat. Els espectadors perceben moviment a causa d'un efecte psicològic anomenat moviment beta.
L'origen del nom pel·lícula ve del fet que la pel·lícula fotogràfica havia estat històricament el medi primari d'enregistrament per a enregistrar i reproduir un film. Altres mots utilitzats per a designar una pel·lícula són film o cinta.
Història miniatura|Un clip de la pel·lícula muda de Charlie Chaplin, The Bond (El pont) (1918) Durant milers d'anys, a les obres de teatre i la dansa s'han anat fent servir els elements que s'utilitzen en una pel·lícula: escriptors, escenari, vestuari, producció, direcció, actors, audiència, storyboards.
Els primers precursors del cinema són els espectacles d'ombres o ombres xineses. En el segle iv aC. Mozi (墨子), un filòsof xinès i fundador de l'escola de lògica moïsta explica en un dels seus escrits com la llum projecta imatges invertides sobre una paret quan aquesta passa per un petit orifici, fenomen que és el fonament de la cambra obscura. Cap a l'any 1600, la càmera fosca va ser perfeccionada per Giovanni Battista della Porta. El llum s'inverteix a través d'un forat petit o lent des de fora, i es projecta en una superfície o pantalla, creant una imatge en moviment, però no es conserva en un enregistrament.
Durant els anys 1860, van sortir a la llum mecanismes per produir dibuixos bidimensionals en moviment, com el zoòtrop, mutoscope i zoopraxiscope. Aquestes màquines eren excrescències de mecanismes òptics simples (com la llanterna màgica) i mostrarien seqüències d'imatges congelades a velocitat suficient per imatges de fotografies que semblen estar en moviment, un fenomen anomenat persistència retinal o de visió. Naturalment la imatge necessitava estar dissenyada amb molta cura per aconseguir l'efecte desitjat, i el principi subjacent es convertia en la base pel desenvolupament de la pel·lícula animació.
Amb el desenvolupament de la pel·lícula de cel·luloide pel món de la fotografia, es feia possible captar directament objectes en moviment en temps real. Un experiment de 1878 per Eadweard Muybridge als Estats Units va utilitzar 24 càmeres que van produir una sèrie d'imatges estereoscòpiques d'un cavall que galopa, possiblement la primera "pel·lícula", encara que no es va anomenar així. Aquesta tecnologia exigia que una persona mirés una màquina de visionament i veiés que les fotografies que eren impressions en un paper enganxades a un tambor que girava. Les fotografies es mostraven a una velocitat variable d'aproximadament 5 a 10 fotografies per segon, depenent de com de ràpidament es girava la maneta. Les versions comercials d'aquestes màquines es feien servir amb monedes.
Cap al 1880 el desenvolupament de la càmera de fotografia permet tenir el component individual per captar imatges i per ser emmagatzemades en un rodet, i porta ràpidament al desenvolupament d'un projector de fotografia que enfoqui llum a través de la pel·lícula processada i impresa i mostrar aquests "espectacles de fotografia que es mou" sobre una pantalla per a una audiència sencera. Aquests rodets, tan exhibits, es van a conèixer com "les pel·lícules". Les primeres pel·lícules eren gravacions estàtiques que mostrava un esdeveniment o acció sense muntatge o cap altra tècnica cinematogràfica. miniatura|esquerra|Una gravació de Georges Méliès Le Voyage dans la Lune (1902), una de les primeres pel·lícules amb argument narratiu Ignorant els primers experiments de so de Dickson (1894), William Kennedy Laurie Dickson les pel·lícules comercials eren simplement art visual cap a finals del , però aquests innovadors films silenciosos s'havien fet un forat en la imaginació pública. Al voltant del canvi de segle, les pel·lícules començaven a desenvolupar una estructura narrativa ajuntant escenes narratives. Les escenes estaven interrompudes per múltiples gravacions. Un s'adonava d'altres tècniques com el moviment de càmeres per retratar una història en una pel·lícula. Abans de deixar l'audiència en silenci, els propietaris del teatre llogaven un piano o orgue o una orquestra completa per tocar música que encaixés amb el tarannà de la pel·lícula. A principi dels anys 1920, la majoria de les pel·lícules arribaven amb una llista de la música escaient, fins i tot es van compondre bandes musicals per les produccions més importants. L'ascens del cinema europeu va ser interromput per l'inici de la Primera Guerra Mundial quan la indústria del cinema als Estats Units floria amb l'eclosió de Hollywood, marcat sobretot pel gran treball innovador de D.W.Griffith http://www.raco.cat/index.php/Materia/article/view/124139/172096 pàgina 8 d.w. griffith a The Birth of a Nation (1914) i Intolerance (1916). Tanmateix els anys 1920, cineastes europeus com Sergei Eisenstein, F. W. Murnau, i Fritz Lang, d'alguna manera inspirats pel progrés de la guerra a través de Griffith, amb les contribucions de Charles Chaplin, Buster Keaton i altres, van atrapar la indústria del cinema americà, fent avançar la difusió. Durant els anys 1920, la nova tecnologia permetia als cineastes enganxar a cada pel·lícula una banda sonora de veu, música i efectes sonors sincronitzats amb l'acció a la pantalla. Aquests films sonors es distingien inicialment anomenant-los "fotografies que parlen", o talkies.
miniatura|El naixement d'una nació El pròxim pas essencial en el desenvolupament de cinema va ser la introducció de l'anomenat color "natural". Mentre el fet d'afegir so a una pel·lícula va eclipsar de pressa el cinema mut i els músics de teatre, el color es va adoptar més gradualment a mesura que es desenvolupaven mètodes que produïen color més pràctics i més eficaços. El públic era relativament indiferent a la fotografia en color per oposició al blanc i negre, però en la mida que els processos de color milloraven i s'anaven tornant tan assequibles com el blanc i negre, més i més pel·lícules es filmaven en color, sobretot després del final de la Segona Guerra Mundial, i era important per aconseguir audiències en competència amb la televisió, que romania un medi en blanc i negre fins a la meitat dels anys 60. Al final dels anys 1960, el color s'havia convertit en la norma pels qui feien pel·lícules.
Des de la decadència del sistema d'estudis http://www.cinemaieti.com/especials/hollywood/anys30.htm sistema estudis http://www.monde-diplomatique.ad/pn/html/modules.php?op=modload&name=News&file=article&sid=833&mode=thread&order=0&thold=0 star system els anys 1960, les dècades successives veien canvis en la producció i estil de fer pel·lícules. New Hollywood, http://www.ojosdepapel.com/Index.aspx?article=3120 New Holliwood Nouvelle vague i la pujada d'escola de cinema dels cineastes independents eren els canvis que el medi experimentava a l'última meitat del . La tecnologia digital ha estat la força de canvi els anys 1990 i el .
Gèneres El cinema compta amb diferents tipus de gèneres, alguns d'aquests són:
Acció (ex. Die Hard, 1988) Animació (ex. Buscant en Nemo, 2003) Aventura (ex. The Neverending Story, 1984) Bèl·lic (ex. El franctirador, 2014) Ciència-ficció (ex. Tornar al Futur, 1984; Star Wars, 1977) Cinema negre (ex. El Padrí, 1972) Cinema Fantàstic (ex. Qui va enganyar a Roger Rabbit ?, 1988) Cinema Mut (ex. La Passió de Joana d'Arc, 1928) Comèdia (ex. Sopa d'oca, 1933) Documental (ex. Quan érem Reis, 1996) Drama (ex. La mare, 1926) Històric (ex. La llista de Schindler, 1993) Musical (ex. Somriures i llàgrimes, 1965) Nadalenc (ex. La santa clàusula, 1994) Policíac (ex. Harry el brut, 1971) Suspens (ex. Rebeca, 1940) Romanç (ex. Titanic, 1997) Terror (ex. L'Exorcista, 1973) Western (ex. La diligència, 1939)
Teoria miniatura|DW Griffth, innovador del cinema