Portugal (, ), oficialment la República Portuguesa (, ) és un estat europeu situat al sud-oest d'Europa, en la regió occidental de la península Ibèrica, i inclou arxipèlags de l'oceà Atlàntic nord. Té una àrea total de 92.391 km²Àrea de Portugal i és el país més occidental del continent europeu. El territori portuguès limita al nord i a l'est amb Espanya; i al sud i a l'oest, amb l'oceà Atlàntic; i inclou els arxipèlags de les Açores i de Madeira.
El territori portuguès ha estat testimoni durant els passats 3.100 anys d'un constant flux de civilitzacions: fenicis, celtes, cartaginesos, romans, bàrbars i àrabs hi han deixat la seva empremta. Durant els segles XV i XVI Portugal va esdevenir una potència econòmica, política i cultural. Els territoris d'ultramar i colònies es van estendre per tot el globus. En l'actualitat és un país desenvolupat,Appendix B - International Organizations and Groups: developed countries (DCs) , CIA - The World Factbook - Appendix B, The World Factbook i econòmicament pròsper; és un dels vint països del món amb millor qualitat de vida.Quality-of-life Survey, The Economist
Toponímia La Lusitània va començar a dir-se “Portugal” entre els 930 i 950 dC; a final del el nom ja s'utilitzava amb més freqüència. Ferran I de Lleó va denominar oficialment el territori de Portugal, el 1067, data en què el va donar al seu fill Garcia I de Galícia. Cale, l'actual ciutat de Vila Nova de Gaia, ja era coneguda com a Portucale des dels temps dels gots.Sousa, Manuel; Reis e Rainhas de Portugal; editora SporPress; Mem Martins, ano 2000; página 23.
El nom de Portugal, per tant, deriva del nom romà d'aquesta ciutat Portus Cale; Cale al seu torn, era el nom d'un assentament primitiu localitzat en la desembocadura del Duero, que vessa cap a l'oceà Atlàntic al nord del país. Durant la Segona Guerra Púnica (a la fi del ), els romans van intervenir a la península en una batalla contra els cartaginesos, conqueriren la ciutat de Cale, port d'origen grec a prop de l'actual Porto, i la batejaren com a Portus Cale. Durant l'edat mitjana, la regió entorn de Cale va ser coneguda, pels visigots, com a Portucale, el qual evolucionaria en Portugale durant els segles i .
Alguns historiadors suggereixen que la paraula Cale es deriva del grec Kalles ("bonic"), mentre que d'altres suggereixen que es deriva dels pobles galaics que habitaven la zona.
Història
La història de Portugal té els seus orígens que es remunten a la baixa edat mitjana, ampliant els seus territoris durant l'Era de l'exploració fins a crear un vast Imperi Portuguès, i convertint-se en una potència mundial entre els segles i . Portugal va entrar en decadència perdent gran part de la seva riquesa i estatus, començant per la pèrdua de la seva força militar i naval a la batalla d'Alcazarquivir, i de la seva flota, que va ser incorporada a l'Armada Espanyola, que no va permetre que el país defensés les seves possessions d'ultramar. Va tornar a patir una altra sotragada el 1755 amb la destrucció gairebé total de la seva capital pel terratrèmol de Lisboa de 1755, a començaments del amb les Guerres Napoleòniques i el 1822 amb la independència de la seva gran colònia, el Brasil. Una revolució el 1910 va deposar la monarquia, però la República va ser incapaç de solucionar els problemes d'un país immers en una conflictivitat social, la corrupció i els enfrontaments amb l'església. El 1926 un cop d'Estat va donar pas a una dictadura que es mantindria en el poder fins al 1974, quan una revolució de militars d'esquerres va imposar la democràcia. A l'any següent, Portugal va declarar la independència de totes les seves colònies d'Àfrica. És soci-fundador de l'OTAN, de l'OECD i l'EFTA. El 1986 va ingressar a la CEE, actual Unió Europea.
Formació i consolidació del regne
miniatura|Bandera del Comtat de Portucale Molt abans que Portugal hagués aconseguit la seva independència, ja hi havia hagut diversos intents per a assolir una autonomia major, i fins i tot la independència, promoguda pels comtes que governaven les terres del Regne de Galícia i Portucale. Per tal d'acabar amb aquest desig independentista de la noblesa local en relació amb el domini lleonès, el rei Alfons VI de Castella entregà el comtat de Galícia, que aleshores incloïa les terres de Portucale al comte Ramon de Borgonya. Després de molts fracassos militars de Ramon contra els moros, Alfons VI decidí donar el 1096 al seu cosí, Enric de Borgonya, el govern de les terres al sud del regne de Galícia, formant així el Primer Comtat de Portugal. Sota el govern d'Enric, el comtat conegué no només una política militar més eficaç en la lluita contra els moros, ans també una política independentista més activa, malgrat no haver-la aconseguit. Després de la seva mort, quan el seu fill Alfons, pujà al poder, Portugal aconseguí la seva independència amb la signatura del Tractat de Zamora, al mateix temps que conquistava localitats importants com ara Santarém, Lisboa, Palmela i Évora. Tan bon punt acabà la Reconquesta del territori portuguès el 1249, la independència del nou regne fou posada a prova diverses vegades pel Regne de Castella. Primerament, amb la crisi de successió de Ferran I de Portugal, que culminà amb la batalla d'Aljubarrota, el 1385.
Descobriments
miniatura|Torre de Belém, construïda el 1510, és un símbol històric de Portugal i Lisboa. miniatura|La Sortida de Vasco da Gama a l'Índia (1497). Amb la fi de la guerra, Portugal inicià el procés d'exploració i expansió conegut que començà l'era dels descobriments portuguesos, amb figures quimèriques com ara Enric el Navegador, i el rei Joan II. Ceuta fou conquerida el 1415; el cap Bojador el 1434, i l'exploració de la costa africana, prosseguí fins que Bartolomeu Dias el 1488 comprovà que existia una comunicació entre els oceans Atlàntic i Índic, i fundà el Cap de Bona Esperança a l'extrem meridional del continent. Poc després de descobrir-se les terres de Nord-amèrica pels espanyols, foren descobertes les terres del Brasil i el camí marítim a l'Índia, durant el regnat de Manuel I l'Afortunat. Així, començà a crear-se l'Imperi Portuguès, les conquestes de Goa, Malaca i Ormus en Orient per Afonso de Albuquerque, i durant la primera meitat del s'inicià la colonització del Brasil durant el regnat de Joan III.
El país tingué el seu "segle d'or" en aquest període. Tanmateix, en la batalla de Kasr al-Kabir (1578) el jove rei Sebastià i part de la noblesa portuguesa van morir. Pujà al tron Enric, que morí dos anys després, per la qual cosa comença la segona crisi de successió, que es resol amb la pujada al tron portuguès de Felip II de Castella, el primer dels tres reis espanyols. Aquest domini acabà l'1 de desembre del 1640 gràcies a la noblesa nacional que després d'haver vençut la guàrdia reial en un sobtat cop d'Estat, coronà Joan IV com a rei de Portugal.
Restauració, absolutisme i monarquia liberal
miniatura|L'imperi Portuguès durant el regnat de Joan III. miniatura|Extensió màxima de l'Imperi Portuguès el . Després de la restauració de la independència de Portugal, l'Estat entrà en guerra contra Espanya, que acabaria el 1668, amb la signatura del Tractat de Lisboa en què Espanya reconeixia definitivament la restauració de Portugal.
A finals del i la primera meitat del començà l'exploració minera del Brasil i s'hi descobriren pedres precioses que feren de les corts de Joan V una de les més riques d'Europa. Aquestes riqueses servien, sovint, per a pagar els productes importats, principalment d'Anglaterra (per exemple, gairebé no existia la indústria tèxtil al regne, i tots els teixits eren importats d'Anglaterra). El comerç internacional es basava en la indústria vinícola i el desenvolupament econòmic del regne fou impulsat, durant el regnat de Josep de Portugal gràcies als esforços del marquès de Pombal, ministre entre 1750 i 1777. Implantà diverses reformes mercantils per tal de revertir la situació econòmica. Fou en aquest regnat que el terratrèmol de 1755 devastà Lisboa i Algarave l'1 de novembre, 1755.
Per tal de no trencar amb l'aliança amb Anglaterra i en refusar adherir-se al Bloqueig Continental, Portugal fou envaït pels exèrcits napoleònics el 1807. Les Corts i la família reial portugueses es refugiaren al Brasil, i la capital es traslladà a Rio de Janeiro fins al 1821, quan Joan VI—des de 1816 el rei del "Regne Unit de Portugal, el Brasil i l'Algarve", retornà a Lisboa per a jurar la primera constitució portuguesa. L'any següent, el seu fill, Pere IV fou proclamat emperador del Brasil, tot i que l'Imperi del Brasil i el Regne de Portugal seguiren units durant gairebé deu anys; després se n'independitzà.
Portugal visqué, la resta del , períodes de gran pertorbació política i social (com ara la guerra civil i d'altres revoltes i aixecament militars incloent-hi la Revolució de Setembre) que acabaren amb l'Acta Addicional a la constitució, el 1852. Inicià llavors, una política de foment protagonitzada per Fontes Pereira de Melo. A finals del les ambicions colonials portugueses xocaren amb les angleses. Després de cedir a les exigències britàniques, i a causa dels problemes econòmics creixents, la monarquia quedà desacreditada, i Carles I i el príncep Lluís Felip foren assassinats l'1 de febrer, 1908.
República, Nou Estat i democràcia
miniatura|Torre Vasco da Gama i el telefèric adjacent (Lisboa). La República fou instaurada poc després, en la Revolució del 5 d'octubre de 1910, i el rei Manuel II s'exilià a Anglaterra. Després de diversos anys d'inestabilitat política, amb lluites constants de treballadors, homicidis polítics i crisis financeres —problemes agreujats per la participació en la Primera Guerra Mundial— l'Exèrcit prengué el poder el 1926. El règim militar designà com a ministre de Finances António de Oliveira Salazar (1928), professor de la Universitat de Coimbra, i poc després el designà com a President del Consell de Ministres (1932). Al mateix temps que les finances eren restaurades, s'instituí l'Estat Nou, règim autoritari de corporativisme d'Estat, amb un partit únic i sindicats estatals, amb afinitats al feixisme des de 1945. El 1968 el succeí Marcelo Caetano.
El règim rebutjà la descolonització de les Províncies Ultramarines, la qual cosa portà a la guerra colonial portuguesa, començant a Angola (1961) i seguida de Guinea-Bissau (1963) i Moçambic (1964). Malgrat de les crítiques d'alguns dels oficials més antics de l'Exèrcit, entre ells el general António de Spínola, el govern semblava determinat a continuar amb aquesta política. Amb el seu llibre "Portugal e o Futuro" ("Portugal i el Futur"), defensava la insustentabilitat d'una solució militar en les guerres d'Ultramar, Spínola fou destituït, la qual cosa agreujà el malestar creixent dels oficials joves de l'Exèrcit, que desencadenà en la Revolució dels Clavells.
El 25 de novembre de 1975 diversos sectors de l'esquerra radical, provocats per les notícies d'una possible instauració d'una dictadura comunista, donaren un cop d'Estat. Tanmateix no tenien cap líder clar. El Grup dels Nou reaccionà i posà en pràctica un pla militar de resposta encapçalat per António Ramalho Eanes. Triomfà i l'any següent es consolidà la democràcia. El mateix Ramalho Eanes és elegit com a primer President de la República. S'aprovà una constitució democràtica i es restabliren els poders polítics locals i els governs autònoms de les Illes.
Tercera República