Langlicanisme o l'església anglicana és una denominació cristiana protestant que segueix les doctrines establertes per l'Església d'Anglaterra. Atès que l'origen de l'anglicanisme difereix de la resta de les denominacions protestants, teològicament comparteix doctrines amb l'Església Catòlica i el Protestantisme, però, històricament s'ha considerat part del moviment protestant, i la llei britànica la reconeix com a església protestant. A l'anglicanisme es distingeixen tres tendències: la protestant o Low Church, l'anglocatòlica o High Church i la liberal o Broad Church, que representen distints estils de culte i diferents enfocaments de l'eclesiologia.
Història L'església anglicana estableix el seu origen històric en la missió de sant Agustí de 597, qui va ser enviat pel papa per realitzar l'evangelització dels anglesos. Amb el suport dels cristians residents de Kent, va establir la seva església a Canterbury, i es va convertir en el primer arquebisbe de Canterbury. Anglaterra va ser una nació catòlica fins al 1534, quan es va separar oficialment de Roma durant el regnat d'Enric VIII. La ruptura es va provocar per la negació del papa Climent VII a anul·lar el matrimoni d'Enric amb Caterina d'Aragó, filla dels reis catòlics i tieta, per tant, de Carles V, sacre emperador romanogermànic el 1527. El 1529 Enric VIII va redactar un manuscrit de fonts antigues que provaven que la supremacia espiritual pertanyia al monarca i demostrava la il·legalitat de l'autoritat papal. L'Església d'Anglaterra va reconèixer Enric VIII com autoritat suprema el 1531, encara que el rei volia aconseguir un acord amb el papa. El 1532 l'Església va començar a trencar els vincles amb l'Església Catòlica, donant autoritat sobre les qüestions matrimonials a l'arquebisbe de Canterbury qui va anul·lar el matrimoni d'Enric. Finalment, el 1534 es va proclamar l'Acte de Submissió del Clergat, amb el qual es donava fi a la influència del papa, i confirmava als reis d'Anglaterra com a caps suprems de l'Església d'Anglaterra.
Malgrat la separació de Roma, l'Església d'Anglaterra sota Enric VIII va romandre essencialment catòlica en teologia. El papa Lleó X, havia donat el títol de fidei defensor, defensor de la fe, a Enric VIII, principalment pels seus atacs contra el luteranisme. Però, amb el creixement de la fe protestant en el continent a poc a poc la doctrina anglicana va ser influenciada pel protestantisme, especialment durant el .
En 1868 es va constituir l'Església Espanyola Reformada Episcopal a Gibraltar per cristians espanyols dissidents de l'Església de Roma encapçalats per Juan Bautista Cabrera, que durant el regnat d'Isabel II d'Espanya s'havia estat exiliat a Gibraltar. Després de la Revolució de 1868 va ser autoritzat per Joan Prim i Prats a tornar a Espanya i predicar l'Evangeli lliurement, i es comencen a establir congregacions protestants a les principals ciutats espanyoles. Al sínode de 1880 es va triar bisbe al reverend Cabrera, i es va decidir l'adopció de l'antiga litúrgia Mossàrab. El Bisbe Cabrera va ser consagrat el 1894 per tres bisbes de l'Església d'Irlanda. L'Església a Espanya, ha passat per moments difícils d'intolerància, persecució, repressió i indiferència.
Avui, no existeix una Església Anglicana única, sinó que, diverses esglésies accepten l'autoritat de l'arquebisbe de Canterbury i la teologia de l'Església d'Anglaterra, entre d'elles l'Església Episcopal Escocesa i les esglésies episcopals. Així doncs, l'anglicanisme no es limita a l'àmbit britànic sinó que s'ha difós per tot el món i ha arribat a conformar la Comunió Anglicana.
Doctrina L'Església d'Anglaterra es considera una església reformada i protestant i alhora dins de la tradició catòlica: reformada ja que la doctrina protestant l'ha influït, ja que no accepta l'autoritat del papa; catòlica ja que declara ser la continuació de l'església apostòlica i universal, i no pas una nova formació, a més que conserva l'estil litúrgic de la missa i l'adoració catòlics. En molts aspectes l'anglicanisme manté una política de tolerància d'idees. Per això, hi ha faccions molt ortodoxes i conservadores i faccions carismàtiques. Aquesta tolerància també ha permès el sorgiment de doctrines que es consideren liberals, i el 1998 l'església acceptà els homosexuals com a membres de ple dret de l'església però exigint el celibat, i el 2 de novembre de 2003 l'Església Episcopal ordena el primer bisbe que es reconeix homosexual.
Llibre de l'oració comuna El Llibre de l'oració comuna (LOC)El nom complet en anglès és The Book of Common Prayer and Administration of the Sacraments and other Rites and Ceremonies of the Church according to the use of the Church of England together with the Psalter or Psalms of David pointed as they are to be sung or said in churches and the form and manner of making, ordaining, and consecrating of bishops, priests, and deacons. és el llibre fundacional d'oració de l'Església d'Anglaterra (i de la Comunió Anglicana). És un dels instruments de la Reforma a Anglaterra i després seria revisat i adoptat pels altres països en què s'establís langlicanisme.
El Llibre de l'oració comuna va reemplaçar els diversos «usos» o ritus en llatí que s'estaven duent a terme en diferents parts del país, agrupant-los en un sol volum en anglès perquè «d'ara endavant s'utilitzés sol aquest». Produït per primera vegada el 1549, va ser dràsticament revisat el 1552El text complet va ser publicat a El Primer i Segon Llibre d'Oració d'Eduard VI (Llibreria Dent Everyman, el 1910) i reimprès moltes vegades. i subtilment canviat en 1559 i 1662. Es manté, en dret, com el llibre d'oració principal de la litúrgia de l'Església d'Anglaterra, encara que, en la pràctica, ha estat llargament reemplaçat per llibres d'oracions més moderns, el més recent dels quals és el Common Worship.
La Comunió anglicana
La Comunió anglicana, una fraternitat àmplia de 40 províncies autònomes de dependència mútua que estan en plena comunió amb el arquebisbe de Canterbury, és una de les comunions cristianes més nombroses del món, amb aproximadament 98 milions de membres.Anglican Communion "About us" (en anglès)
La Comunió anglicana es considera part plena de l'Església cristiana: una, santa, catòlica i apostòlica, i es considera catòlica i reformada.Carey, George (arquebisbe de Canterbury): "Introduction", en Bunting, Ian (ed.): Sharing the Anglican way (pág.&nbsnp;18). Hodder & Stoughton, 1996.
Per a molts anglicans, representa també una forma del catolicisme no papal, i per a uns altres, una forma de protestantisme sense figures fundadores com ara Martí Luter o Joan Calví.Avis, Paul (1988): "What is Anglicanism?" (pàg. 417-419), a The study of Anglicanism. Londres: S. Sykes i J. Booty, SPCK, 1988.
Però en la línia del anglicanisme clàssic, els plantejaments del teòleg isabelí del Richard Hooker a Essays on ecclesiastical polity continuen expressant la identitat anglicana com a prudent combinació entre aquestes dues tradicions cristianes, una "via mitjana" entre ambdues, mitjançant una aplicació equilibrada de tres criteris essencials de fe i ètica: La Sagrada Escriptura, la Tradició apostòlica la Raó.
Així, amb algunes diferències d'èmfasi doctrinal i litúrgic, les esglésies de la comunió anglicana mantenen la seva unitat a través, principalment, de la comunió sacramental amb l'arquebisbe de Canterbury i la celebració de la litúrgia conforme a les diferents versions autoritzades del Llibre d'Oració Comuna.
Valors i característiques destacades En 1888 la Conferència de Lambeth va proposar com a base per a la reunió de les Esglésies quatre elements coneguts comunament com el Quadrilàter de Lambeth: Les Santes Escriptures dels Testaments Antics i Nous com 'contenint totes les coses necessàries per la salvació',Una al·lusió al art #6 sobre l'autoritat de les Escriptures dels Trenta-nou articles com la regla i norma última de la fe. El Credo Apostòlic com a credo baptismal; el Credo Nicè, com a definició suficient de la fe cristiana. Els dos Sagraments ordenats per Crist mateix —Baptisme i l'Eucaristia— administrats sens falta amb les paraules d'institució de Crist, i dels elements ordenats per ell. L'episcopat històric, adaptat localment —quant als seus mètodes administratius— a les variades necessitats de les nacions i pobles anomenats per Déu a la unitat de la seva Església.Traduït d'Evans, G.R. i Wright, Robert (eds). The Anglican Tradition SPCK (1991) pp 354s
Aquests quatre elements resumeixen el medul·lar de la fe anglicana i es comprendrien a la llum de la tríada: Escriptura, Tradició i Raó, que servirien com a triple criteri per a discernir la fe i l'ètica del cristià.
Entre els anglicans no existeix una veneració de sants pròpiament dita; abans bé, en la mesura en què l'Església, com a Poble de Déu, és Santa, tots els seus membres batejats ho són, no pels seus mereixements morals, sinó en virtut de la seva vocació. No obstant això, l'Església honra a Déu i li dona gràcies «per la Gràcia dipositada en els seus sants, que han estat llums del món en la seva pròpia generació»; d'aquesta manera, és possible honrar, dins de la litúrgia, i conformement a un Calendari Eclesiàstic, als batejats que han estat herois de la fe.
A les esglésies anglicanes existeixen diverses imatges de Crist, la Mare de Déu i els sants: icones, retaules, conjunts escultòrics i, sobretot, vitralls; no obstant això, en els ambients anglicans sol establir-se una clara diferència entre utilitzar imatges en el culte (pràctica generalment acceptada), a rendir culte, de qualsevol índole, a les imatges. Aquest criteri distingeix al anglicanisme tant de les tradicions protestants, i el ortodoxes, en el que al tractament de les imatges religioses es refereix. La missa anglicana o Servei de Comunió té molts elements semblants a la missa catòlica ordinària, i igual que aquesta inclou una Epiclesis (és a dir, una invocació a l'Esperit Sant).
La dignitat humana i la igualtat entre totes les persones formen part fonamental dels valors anglicans. Així ho mostren les modernes redaccions dels vots baptismals en les diverses províncies de la Comunió, i també l'exemple d'arquebisbes anglicans destacats, com el ugandès Janani Luwum, reconegut com a màrtir del o el sud-africà Desmond Tutu, lluitador incansable per la justícia en un país dominat per una de les formes més severes de discriminació racial, el «apartheid». Enmig d'aquesta discriminació, l'Arquebisbe Tutu no sols va lluitar pels drets dels africans, sinó que va ajudar a mantenir la pau bandejant l'odi, sent guardonat per això amb el Premi Nobel de la Pau en 1984.
Un altre exemple d'expressió d'aquests valors del anglicanisme s'observa en què, en la majoria de les províncies anglicanes, és canònicament possible, des de la dècada de 1970, la Ordenació de dones al diaconat, al presbiteriat i a l'episcopat, la qual cosa, no obstant això, no ha deixat de crear àmplia discussió entre les Esglésies d'aquesta Comunió. La primera dona consagrada a l'episcopat va ser Barbara Clementine Harris, com Obispa Sufragània de Massachusetts (els Estats Units d'Amèrica), el 1990.