miniatura|500px| Llegenda La pena de mort o pena capital és l'execució d'una persona com a càstig per un crim o delicte. Etimològicament, pena capital és el càstig imposat a un crim tan greu que mereix la decapitació.
Segons l'informe anual d'execucions judicials d'Amnistia Internacional, l'any 2020 foren condemnades a mort almenys 1.477 persones, de les quals 483 haurien estat executades en un total de 18 països, destacant Xina, tot i que sense dades prou fiables, seguida de l'Iran amb 246 execucions registrades, Egipte amb 107, Iraq amb un mínim de 45, Aràbia Saudita amb 27 i els Estats Units d'Amèrica amb 17 execucions, un 26% menys arreu del món que l'any anterior, si bé la situació de pandèmia podria haver influït en la demora dels procediments judicials.
Història miniatura|Cesare Beccaria, Dei delitti e delle pene
L'ús de l'execució formal com a càstig es remunta pràcticament als principis mateixos de la història escrita. Molts registres històrics, així com pràctiques tribals primitives, indiquen que la pena de mort ha estat part dels sistemes judicials des del principi de l'existència d'aquests; els càstigs comunitaris incloïen generalment compensació per part de l'infractor, càstig corporal, repudi, exili i execució. Tanmateix, en comunitats petites els crims solen ser rars, i l'assassinat resulta ser gairebé sempre un crim passional. Per aquesta raó les execucions i l'exili solien ser càstigs molt infreqüents. Usualment se solia emprar la compensació o el repudi.
Tanmateix, aquestes no són respostes eficaces quan el crim és comès per individus aliens a la comunitat. En conseqüència, tot crim, per petit que fos, tendia a ser considerat com un atac a tota la comunitat si era comès per un estranger, i era castigat amb severitat. Els mètodes variaven, des de pallisses fins a l'esclavitud o l'execució. Tanmateix, la resposta a crims comesos per tribus o comunitats veïnes incloïen disculpes formals, compensacions o fins i tot venjances de sang.
Quan no existeix un sistema d'arbitratge entre famílies o tribus, o, existint, l'esmentat sistema falla, es produeixen disputes familiars o venjances. Aquesta forma primitiva de justícia era comuna abans de l'aparició dels sistemes d'arbitratge basats en Estats o en la religió organitzada. Podia desembocar-se en el seu ús per crims, disputes de terra o l'aplicació de codis d'honor: «Els actes de revenja fan ressaltar l'habilitat del col·lectiu social de defensar-se a si mateix, i demostren els seus enemics (així com als aliats potencials) que els danys a les propietats, drets o persones i membres de l'esmentat col·lectiu no quedaran impunes».Waldmann, Peter. Sociedades en guerra: conflictos violentos de Europa y América Latina. 2000, Barcelona, ed.: Pidós
Les formes més elaborades d'arbitratge de discussions incloïen condicions i tractats de pau fets amb freqüència dins d'un context religiós, amb un mecanisme de compensació també de base religiosa. Es basava la compensació en el principi de «substitució», que podia incloure compensacions materials (en bestiar o esclaus), intercanvi de núvies o nuvis, o pagament del deute de sang. Les normes de cada tribu o societat podien permetre que es pagués la sang humana vessada amb sang animal, que es compensés amb diners de sang, o en alguns casos, exigir el pagament mitjançant l'oferiment d'un ésser humà per a la seva execució. La persona oferta no tenia per què ser el perpetrador original del crim, ja que el sistema es basava en les tribus, no en els individus. Les disputes de sang podien ser resoltes en reunions periòdiques, com en els Things vikings. Malgrat el seu origen primitiu, els sistemes basats en disputes de sang poden sobreviure de forma paral·lela a altres sistemes legals més moderns, o ser fins i tot acceptat en judicis (per exemple el cas dels judicis per combat). Una de les formes modernes més refinades de la disputa de sang és el duel.
A certes parts del món van emergir nacions amb la forma de repúbliques monarquies o oligarquies tribals. Aquestes nacions solien unir-se mitjançant llaços comuns lingüístics, religiosos o familiars. L'expansió d'aquest tipus de nacions solia donar-se per conquesta de tribus o nacions veïnes. En conseqüència, van emergir diverses classes de reialesa, noblesa, ciutadania i esclavitud, per la qual cosa els sistemes d'arbitratge tribal van haver de modernitzar-se per formar un sistema de justícia que formalitzés la relació entre les diferents classes dins de la mateixa societat, en lloc d'entre diferents tribus relativament independents. El primer i més famós sistema de justícia conegut per a aquest nou tipus de justícia és el Codi d'Hammurabi, que establia penes i compensacions d'acord amb les diferents classes o grups socials de les víctimes i els infractors.
La Torà (llei jueva), també coneguda com el Pentateuc (el conjunt dels cinc primers llibres de l'Antic Testament cristià), estableix la pena de mort per a l'homicidi, el segrest, la màgia, la violació del sàbat, la blasfèmia i una àmplia gamma de crims sexuals, encara que l'evidència suggereix que les execucions en realitat eren rares.(en anglès)Schabas, WilliamThe. Abolition of the Death Penalty in International Law Cambridge University Press,
Tenim un altre exemple en l'antiga Grècia, en la qual el sistema legal d'Atenes va ser escrit per primera vegada per Dracó cap al ; en ell, s'aplicava la pena de mort com a càstig per una llista bastant extensa de delictes (d'allà l'ús modern de «draconià» per referir-se a un conjunt de mesures especialment dur).
De manera similar, en l'Europa medieval, abans del desenvolupament dels moderns sistemes de presons, la pena de mort s'emprava de manera generalitzada. Per exemple, en els anys 1700 en el Regne Unit hi havia 222 crims castigats amb la pena capital, incloent-ne alguns com tallar un arbre o robar un animal. Tanmateix, gairebé invariablement les sentències de mort per crims contra la propietat eren commutades amb prou feines de trasllat a una colònia penal, o algun altre lloc on el reclús havia de treballar en condicions molt properes a l'esclavitud http://teacher.deathpenaltyinfo.msu.edu/c/about/history/history.PDF Universitat de Michigan, The Death Penalty
Malgrat l'estès del seu ús, no eren estranyes les proclames a favor de la seva reforma. En el , l'acadèmic sefardita Maimònides va escriure: «És millor i més satisfactori alliberar un miler de culpables que sentenciar a mort a un sol innocent».
Maimònides argumentava que executar un criminal basant-se en qualsevol cosa menys ferm que una certesa absoluta portava a un pendent relliscós d'onus probandi decreixent, fins que al final s'estaria condemnant a mort «d'acord amb el caprici del jutge». La seva preocupació era el manteniment del respecte popular per la llei, i des d'aquest punt de vista, creia que eren molt més danyosos els errors per comissió que els errors per omissió.
Els últims segles han estat testimonis de l'aparició de les modernes nacions-estat, que impliquen el concepte fonamental i ineludible de «ciutadà». Això ha provocat que la justícia s'associï cada vegada més amb la igualtat i la universalitat (la justícia s'aplica a tots per igual), que en Europa va suposar l'emergència del concepte de dret natural. Un altre aspecte important és l'emergència de les forces de policia i institucions penitenciàries permanents. En aquest context, la pena de mort s'ha anat convertint en un factor dissuasiu cada vegada menys necessari per a la prevenció de delictes menors com el robatori.
El ha estat un dels més sagnants de la història de la humanitat. Les guerres entre nacions-estat han suposat la mort de milions de persones, una gran part de les quals van morir a conseqüència d'execucions massives, tant de combatents enemics presoners com de civils. A més, les organitzacions militars modernes han emprat la pena capital com a mitjà per mantenir la disciplina militar. En el passat, la covardia, l'absència sense permís, la deserció, la insubordinació i el pillatge eren crims que en temps de guerra solien castigar-se amb la mort. L'afusellament es va convertir en el principal mètode d'execució en l'àmbit militar des de l'aparició de les armes de foc. Així mateix, diversos estats autoritaris: per exemple, alguns amb règims feixistes o comunistes: han utilitzat la pena de mort com un potent mètode d'opressió política. En part com a reacció a aquest tipus de càstig excessiu, les organitzacions civils han començat a posar durant aquest segle un èmfasi creixent en el concepte dels drets humans i l'abolició de la pena de mort.
Moviment cap a una execució «humanitària» miniatura|100px|Dr. Guillotin, inventor de la guillotina
Des de finals del existeix a tot el món una tendència a emprar formes d'execució menys doloroses, o més «humanitàries». En aquestes dates, per exemple, a França va aparèixer la Guillotina, mentre que el Regne Unit va prohibir la pena de penjament amb esquarterament a començaments del . Tradicionalment es practicava el penjament deixant caure a la víctima des d'una escala, o pujant-la a algun tipus de plataforma que després era retirada (com un tamboret, una cadira, o la part posterior d'un carro), el qual provocava una mort lenta per asfíxia; aquests mètodes van ser substituïts per l'actual, en el qual la víctima cau una distància mínima d'un metre, la qual cosa disloca el coll, seccionant la medul·la espinal i causant la mort gairebé a l'acte.
Als Estats Units es van introduir la cadira elèctrica i la cambra de gas com a mètodes d'execució més humanitaris que la forca, però han estat gairebé totalment desplaçats en favor de la injecció letal, que al seu torn ha estat criticada com a massa dolorosa. Malgrat tot, alguns països encara empren mètodes de penjament «lent», decapitació per espasa i fins i tot lapidació.
A partir de 1995 es va començar a suggerir en diferents mitjans l'ús de l'asfíxia per nitrogen com a mètode d'execució, però al dia d'avui no s'empra a cap país.
La pena de mort a l'ordenament jurídic espanyol
La Constitució de 1978 aboleix la pena de mort a l'article 15, amb l'excepció de les «lleis penals militars per temps de guerra». De fet, en la Constitució, el dret a la vida és un valor superior de l'ordenament jurídic. Per extensió, el mateix article 15, no només prohibeix la pena de mort com a càstig legal, sinó també les penes legals (o tractes) inhumans o degradants.«Dels drets fonamentals i de les llibertats públiques» Art.15 Constitució Espanyola de 1978 El 1995, després d'una llarga campanya d'Amnistia Internacional, de la Comunitat de Sant Egidi i de diferents organitzacions socials i iniciatives individuals, amb l'acord final de tots els partits polítics, es va abolir també la pena de mort de la legislació militar.«L'abolició de la pena de mort a Espanya» a: Història de la pena de mort, web d'Amnistia Internacional, [consulta el 30 d'agost de 2012]
El principi d'humanitat de les penes en l'àmbit del dret penal exclou la pena de mort com a càstig penal.
La pena de mort al món Almenys des de la Segona Guerra Mundial existeix una tendència clara en l'àmbit mundial cap a l'abolició de la pena de mort. El 1977, 16 països eren abolicionistes de facto, quantitat que ascendeix en el 2007 a 128: 89 països han abolit la pena capital per a tots els crims, 10 per a tots excepte sota circumstàncies especials (generalment en estat de guerra), i uns altres 29 fa més de 10 anys que no l'apliquen. 69 països encara preveuen la pena de mort dins de la seva legislació; alguns d'ells permeten la seva aplicació a menors de 18 anys (en el 2006 Iran va executar a 4 menors, i Pakistan a un).