La literatura japonesa és entre les més reputades i riques del món pel seu refinament, elegància i qualitat en els gèneres on les seves obres són presents. Aquestes obres, tant en la llengua japonesa com en la xinesa, engloba la poesia, la narrativa i el teatre i se'n coneixen obres (relats, cròniques) que des del segle VI de l'era cristiana fins a l'actualitat satisfan el públic. Els seus fonaments varen ser les cançons i rondalles populars que varen desenvolupar-se fins a ser subjecte privilegiat de l'aristocràcia i expandint-se, arribant a tot el poble.
Història Inicialment, el Japó, format per més de tres mil illes, la més gran de les quals és Honshū, tenia el nom de Yamoto, també Yamato. La societat japonesa, la seva cultura i el seu pensament, s'emmarquen en el medi geogràfic de l'arxipèlag amb les seves nombroses illes i la proximitat de la península de Corea i la Xina. La proximitat amb el continent va influir en la llengua, l'escriptura, en les formacions socials i en l'organització. Al Japó, l'oralitat i posteriorment en l'escriptura sinítica, els textos s'escrivien en xinès clàssic pur (漢文, kanbun, escriptura Han), des del segle VIII fins al segle XX. Aquesta llengua composta xinès-japonesa, kanshi (漢詩) era la que usaben els poetes japonesos, es troba en la gran majoria d'obres i és fàcilment entesa al Japó. Kanshi significa literalment «poesia Han».
Les obres de la «literatura japonesa» es refereixen a literatura escrita en llengua japonesa, refermant el sentiment nacional dins els cànons estètics japonesos de senzillesa, elegància i refinament. Es distingeixen tres períodes: literatura antiga (abans del ), medieval (dels segles XII a XIX aproximadament) i moderna (l'edat contemporània). La llengua escrita i la parlada es varen començar a unificar des de l'any 1878.
Durant bona part de la història inicial del Japó, la literatura ha estat influenciada pel contacte cultural amb les literatures asiàtiques veïnes, sobretot la de la Xina. De la Xina es va importar el sistema d'escriptura, llengua sinítica, així com molts pensaments filosòfics, les llegendes, les cròniques històriques i els gèneres literaris. A la denominació de les persones es posa en primer lloc el cognom, seguit del nom, al revés de la norma en català. Malgrat aquesta influència xinesa, no es pot parlar generalment de mera imitació, ja que la influència ha passat pels filtres del caràcter japonès. Destaca la poesia com a gènere més conreat (incloent-hi el haiku). Els escriptors de l'antiguitat acostumen a ser nobles de la Cort, cosa que influïen en la temàtica: relats èpics, intrigues amoroses i faules per a l'entreteniment. L'estil era molt alambinat i emotiu.miniatura|Yoshida Kenkō pintat per Utagawa Hiroshige
La sintaxi a la gramàtica de la llengua japonesa és «subjecte-predicat-verb» diferent de la del català: subjecte-verb-predicat. És una estructura amb variacions en el subjecte i el predicat, segons el context de referència, però amb el verb sent invariable i sempre al final de la frase.
La literatura japonesa va evolucionar acompanyant els canvis socials. En l'època medieval es relaciona amb l'auge del budisme al país. Els protagonistes viuen com monjos, peregrinant i buscant el sentit de la vida. El monjo budista de nom Urabe no Kaneyoshi, conegut com a Kenkō és l'autor dels «Assajos sobre la peresa», Tsurezuregusa, en japonès. Les arrels budistes de Kenkō, amb l'expressió estètica, l'apartament i l'ascetisme monacal varen influir notablement sobre la literatura japonesa fins a l'actualitat, amb el sentiment de l'efímer, de la transitorietat. Els seus escrits són marcadament apartats de la vida cortesana, per superficial. En aquesta època tenen lloc molts conflictes i guerres entre clans i sorgeix la figura del samurai, un guerrer honorable amb una filosofia pròpia que impregna gran part de la narrativa de l'època. Varen iniciar les seves tasques d'armes al final del i varen tenir un paper important en la política fins a la seva abolició l'any 1870, al període Meiji. En aquest període sorgeix també el clàssic teatre-dansa noh (能, nō). La puntuació en la llengua japonesa sobre una vocal té importància en la rítmica de la poesia. Per exemple ō, ū, indica que la vocal es pronuncia amb dues unitats sonores, dilació o mora.
Les característiques del pensament japonès i les idees històriques del Japó: ingenuïtat, el bon gust, la sinceritat, la transitorietat, la determinació, el respecte a l'ordre, són a l'arrel de la literatura japonesa, amb mites, llegendes, poesia, teatre on les idees s'expressen com al món occidental específicament en tractats ideològics i filosòfics. L'autoritat imperial al Japó és dins d'un llinatge d'origen diví present en la persona del Tennō, «sobirà celestial» (posteriorment, emperador), que ja es narra a les obres Kojiki també Furukotobumi, «Memòries dels esdeveniments de la humanitat» que l'emperadriu Guemmei va encomanar al literat Iasumuru (l'any 711 i presentat a l'emperadriu el 712) i Nihongi, «Annals del Japó» (any 720). Tamenari va ser l'autor de Ōkagami «El gran mirall o història» on es descriu regnats des de 815 al 1036 i la poetessa Acasome va ser l'autora del Eiga monogatari.
Els segles i varen sorgir disputes, guerres i trasbals socials a causa de desordres produint un canvi en les formes i continguts a les obres literàries al Japó. Els estaments militars sorgits (samurais) desplaçaren l'aristocràcia amb la generació d'obres que satisfessin les seves necessitats. Des de l'antiguitat, l'aristocràcia era l'únic sector amb capacitat de fer obres literàries i amb els canvis socials es va iniciar l'entrada de les classes populars a la creació artística.
Període prehistòric La literatura prehistòrica era en el folklore, amb cançons i poemes entre altres arts populars. És el període dels anys 250 a 710 incloent el Kofun (250 – 538) i el període Asuka (538 – 710). En el Kojiki, any 712, hi han narracions i poemes en aquest document-crònica que és el més antic conservat (pag 321). La llegenda exposa un poema creat pel deu Susanō quan va ser a Idumo per construir-hi un palau per que la seva promesa hi residis:
Al segle V el rei governant va encarregar a alguns mestres de cerimònies de diferents províncies enregistrar fets rellevants, tradicions i narracions populars. Els documents resultants varen ser àmpliament divulgats.
Període Nara (710 - 794) Abans de la introducció al Japó de l'ús dels caràcters gràfics kanji, provinents de la Xina, el Japó no tenia cap sistema d'escriptura; es creu que els caràcters xinesos van arribar al Japó a principis del segle V. Els primers textos japonesos eren escrits amb caràcters xinesos, però se'ls llegia fonèticament en japonès. L'emperadriu Gemmei va ordenar la compilació dels documents obtinguts, per ser llegits davant l'emperador, com era el costum. Aquesta compilació, amb abundants poemes i llegendes, es coneix com el Kojiki, any 712. La compilació posterior, any 720, es coneix com a «Annals del Japó», Nihon Shoki (日本書紀), més elaborat i significativament més detallat que el Kojiki, va ser supervisat pel príncep Toneri i elaborat per Ō no Yasumaro, noble i literat.
Els noms de persones originalment en xinès també van ser adaptats a la llengua japonesa. El man'yōgana era la forma més primerenca de kana, o escriptura sil·làbica japonesa que es troba en una antologia lírica del segle VIII de nom Man'yōshū (759), amb parts públiques i parts privades. Aquestes obres inclouen el Kojiki (712), el registre històric més antic que es coneix, que també relata la mitologia japonesa antiga i cançons populars; el Nihon Shoki (720), una crònica escrita en xinès on es relata el camí del sant emperador. Una de les llegendes que descriuen és el conte d'Urashima Tarō sobre la recompensa a un pescador que rescata una tortuga.
Poble Ainu Els ainus són una de les poques minories ètniques natives de les illes japoneses. Assentats des de la prehistòria a l'illa septentrional amb l'actual nom d'Hokkaidō i part de la costa Est de Rússia i les illes Kurils, amb una llengua pròpia de la qual no es coneix el seu origen. Aquestes regions sovint es coneixen com a Ezochi (蝦夷地) i els seus habitants, Emishi (蝦夷) en els textos històrics japonesos. Els ainus van ser objecte d'assimilació i colonització per part dels japonesos amb batalles com les del general Sakanoue no Tamuramaro contra els ainus, també coneguts com a Emishi. miniatura|Territoris on se suposa ha existit la llengua ainu
Al segle XVIII, amb l'establiment del comerç dels productes de la pesca dels ainus i amb les polítiques d'assimilació japoneses al segle XIX al voltant de la Restauració Meiji es va canviar les activitats i les formes de vida tradicionals com la caça i la pesca de subsistència. Els ainu no tenien permís per practicar la seva religió i van ser col·locats a escoles de llengua japonesa, on es prohibia parlar l'idioma ainu.
Les monografies, llibres en llengua ainu són poc coneguts perquè tan sols se'n fa menció en treballs d'investigació sobre la cultura i història dels ainus. Sunazawa Kura (1897 - 1990) en el seu llibre «Watashino ichi dai no omoide. Ku sukup oruspe» (1983) exposa els danys i perjudicis rebuts durant la restauració Meiji.
John Batchelor, misioner anglicà, va publicar el primer diccionari ainú-anglès. Chiri Yukie va ser la primera en poblicar un llibre sobre cançons ainu i fer la recopilació de tradicions existents en documents orals colaborant amb la seva tia Ikemanu, Kannari Matsu en japonès, (1875 - 1961). Chiri Mashiho i Kindaichi Kyōsuke, varen fer una recopilació de cançons ainu i llegendes i Shirasawa Nabe, narradora de tradició oral que, en la seva trancripció a paper es pot considerar com a part de la literatura ainu.
A l'actual , els ainus es troben gairebé del tot assimilats als japonesos.
Període Heian (794 - 1186) En aquest període es va potenciar la llengua que, principalment era d'origen xinès. Les dames de la cort varen conrear l'estil nikki, narracions personals, com diaris i narracions. Els autors i els lectors eren dins la classe social aristocràtica en gran majoria. En l'estil monogatari hi ha el relat novel·lat, amb estil simple, refinat i delicat. L'estil nikki era pels diaris i relats personals i un exemple és al Tosa nikki escrit per Ki no Tsurayuki. Aquest autor declarà que els diaris eren escrits normalment per homes i ell va usar un pseudònim femení, en aquest diari íntim Tosa nikki reivindicant el paper de les dones en l'escriptura. Una dona autora va ser Sei Shōnagon que escriví el diari Makurna no Sōshi (‘Notes de capçalera’ també traduït com 'Llibre del coixí'), dama d'honor a la cort d'una emperadriu de nom Sadako. miniatura|Sei Shōnagon miniatura|Diari poètic (viatge de Tosa a Kioto l'any 935 L'emperador Kammu va traslladar la capital del Japó a Heian-kyō (actual Kyoto). Es va popularitzar el sistema kana per facilitar l'escriptura. El període Heian també és considerat el cim de la cort imperial japonesa, conegut pel seu art, especialment la poesia i la literatura. Dos sil·labaris únics al Japó, el katakana i hiragana, van sorgir durant aquest temps. Això va donar lloc a la famosa literatura vernacla del Japó, amb molts dels seus textos escrits per dames de la cort que no tenien els coneixements de xinès com tenien els seus homòlegs masculins.
El significat de heian (平安) és «pau».
Període Kamakura (1185 - 1333)