El Despotat de l'Epir (grec medieval: Δεσποτᾶτον τῆς Ἠπείρου, Despotàton tis Ipiru) fou un dels estats successors sorgits després de l'ensulsiada de l'Imperi Romà d'Orient. El 1204, després de caure Constantinoble en mans dels croats i crear-se tot seguit l'Imperi Llatí, Miquel I Comnè Ducas, emparentat amb els emperadors romans, es va declarar independent a la regió de l'Epir. Al llarg de la seva existència, el Despotat de l'Epir gairebé no va conèixer la pau, ja que els estats més poderosos de la rodalia cobejaven el domini d'aquest territori. Tot i que havia sorgit amb desig d'independència, els successius governants d'aquest estat es van haver de sotmetre a vassallatge d'uns i altres: l'Imperi Llatí, la República de Venècia, l'Imperi de Nicea, el renovat Imperi Romà d'Orient i a Carles I d'Anjou i els seus descendents que no renunciaven a reinstaurar l'Imperi Llatí. Finalment va anar a parar als serbis, el rei dels quals va crear el Despotat de Sèrbia el 1358, un estat de curta durada, ja que no va poder evitar el domini permanent a la zona de l'Imperi Otomà.
Encara que Miquel I es considera el creador del Despotat de l'Epir, el títol de dèspota no es va fer servir fins a Miquel II Àngel-Comnè.
Història 1204-1230 Durant la Quarta Croada, el 1204 els croats van conquerir Constantinoble i després de guanyar la batalla de Pemanè (desembre del 1204) van entrar a Bitínia. L'emperador Constantí «XI» Làscaris va morir en la lluita el gener del 1205 i el seu germà Teodor I Làscaris fou proclamat emperador a Nicea, però el patriarca de Constantinoble, Joan Camater, que havia fugit a Tràcia, no va voler anar a Nicea per coronar-lo. Els búlgars van envair Tràcia el febrer del 1205 acompanyats de contingents cumans i al mateix temps Teodor va patir una greu derrota enfront dels croats (ara anomenats llatins) en la batalla d'Adramítion el març del 1205 i els llatins van ocupar gairebé tota la Tràcia i la Bitínia, que van erigir respectivament en ducats per al comte de Saint Pol (Ducat de Demòtica) i per al comte Lluís de Blois (Ducat de Bitínia).
Els grecs de Tràcia es van revoltar i Demòtica i Adrianòpolis es van lliurar als búlgars. Filipòpolis, que era capital d'un ducat (concedit nominalment a Rainer de Trith) fou assetjada. En aquestes condicions el governador romà d'Orient de Nicòpolis, Miquel I Comnè Ducas, es va proclamar independent i va estendre els seus dominis establint la capital a Arta. La desfeta dels llatins encapçalats per l'emperador Balduí I de Flandes a Adrianòpolis (14 d'abril del 1205), enfront dels búlgars, va suposar un respir per a Miquel. Lluís de Blois va morir, Balduí fou fet presoner, i Jofré I de Villehardouin i el dux venecià Enric Dandolo (de 97 anys) varen aconseguir retirar-se a Constantinoble salvant una part de l'exèrcit, però Filipòpolis fou ocupada pels búlgars i va haver-se d'evacuar Bitínia (maig del 1205) que així va poder ser ocupada per Teodor Làscaris (menys Peges a la costa sud de la mar de Màrmara), deixant només als llatins Constantinoble i rodalia, Redesto i Selimbria.
La regència llatina va passar a Enric, germà de Balduí, que en fou confirmat el mes de juny. El governador de Sinope, David Comnè, es va aliar amb Enric contra Teodor Làscaris, però fou derrotat a Nicomèdia. Llavors el pes de la lluita va passar a la part occidental, on Bonifaci I de Montferrat, rei de Tessalònica, va haver de lluitar contra el dèspota de Grècia, Lleó Esgur, al qual va guanyar a les Termòpiles i es va assegurar el domini de Tessàlia. Altres senyors llatins van avançar més cap al sud: Guillem de Champlitte i Jofré de Villehardouin van entrar a Beòcia i van ocupar Tebes sense lluita (els grecs es van refugiar a la fortalesa i hi van restar fins al 1209); després van seguir fins a Atenes (a l'Àtica) i a l'illa d'Eubea o Negrepont.
El Peloponès es va sotmetre a Miquel I Comnè Ducas, i Tebes i Atenes foren constituïdes en baronia depenent del rei de Tessalònica, concedida a Odó I de la Roche, i Negrepont fou donada a Jaume d'Avesnes. Jofré I de Villehardouin i Guillem de Champlitte van envair llavors el Peloponès (Acaia, anomenada pels llatins Morea), van ocupar Èlide i Arcàdia, desfent així les forces enviades pel dèspota Miquel en la batalla de l'olivar de Cuntures. Guillem fou proclamat príncep d'Acaia, amb poder feudal sobre Atenes i Tebes, però feudatari del rei de Tessalònica, i Jofré es va proclamar príncep de Koron i Calamata. A Argos, Nàuplia i Corint, Lleó Esguros, proclamat tirà d'Argos i Nàuplia, va restar independent per un temps.
El 1206 va ser de calma, amb Miquel I intentant refer les seves forces, i a la primavera del 1207 va atacar els llatins, però fou derrotat altre cop en la batalla de Lacos. Aquesta desfeta i els fets que es desenvolupaven a la regió (amb l'enfortiment de l'emperador, que va assegurar la submissió del Regne de Tessalònica, el qual no respectava la sobirania imperial) va fer que el 1209, en el parlament de Ravenica, a la vall del riu Esperquios, Miquel I es reconegués vassall de l'Imperi Llatí: una filla de Miquel es va casar amb Eustaqui, germà de l'emperador, segellant així l'aliança. Al mateix parlament Jofré de Villehardouin, príncep de Morea (Acaia) i Otó de la Roche, senyor d'Atenes i Tebes (Beòcia), van quedar establerts com a feudataris immediats de l'imperi. La República de Venècia i Jofré de Villehardouin van acordar el juny 1209 pel tractat de Sapienza la partició del Peloponès, reconeixent Villehardouin en possessió de tota la península tret de les fortaleses de Modó i Coró, que van passar a estar sota control venecià, i va assegurar privilegis comercials i fiscals al Principat.
El 1210 la debilitat de Miquel I el va obligar a signar un tractat amb la República de Venècia (mes de juny), pel qual va reconèixer la sobirania feudal de la república. Per contrarestar aquests fets va intentar estendre's per Tessàlia al desembre, però l'exèrcit imperial li ho va impedir. El 1211 va haver d'enviar un contingent per lluitar al costat de l'emperador contra el príncep búlgar de Prosec.
L'estiu del 1212 Miquel I va ocupar Larisa a Tessàlia i l'any següent va trencar amb Venècia i va atacar Dirràquion, que pertanyia a la república, sense poder ocupar la ciutat, però sí alguns territoris de la rodalia. El 1214 va ocupar als venecians l'illa de Corfú. Miquel fou assassinat, segurament per instigació dels venecians i el va succeir el seu germà Teodor I Àngel-Comnè Ducas, que va seguir la mateixa política, atacant i ocupant Dirràquion (1215) i incorporant les regions entre el riu Drin i la mar Adriàtica.
El 1216 Teodor es va assegurar la frontera nord amb un tractat amb el duc de Rascia (Sèrbia), i amb els llatins va signar una treva. Llavors va atacar al sebastocràtor búlgar Strez, a qui va prendre Prílep i Ocrida.
lang=ca|miniatura|upright=1.2|Expansió territorial del Despotat de l'Epir entre el 1205 i el 1230 El 1217 l'emperador llatí Pere II de Courtenay va atacar Dirràquion, però en fou rebutjat i va caure en un parany a la costa albanesa, i fou fet presoner. El 1218 Teodor va iniciar una campanya de quatre anys contra el Regne de Tessalònica, que es va desenvolupar sobretot a Tessàlia (1218-1222) i que va comportar l'ocupació de gran part del regne, desde Platamó al sud, fins a Serres i Drama al nord-est. Tessalònica fou assetjada, i Guiu de Pallavicini va assumir la direcció de la ciutat com a regent del jove Demetri, que va marxar a demanar ajuda al papa i als senyors italians. L'emperador va enviar alguns soldats l'any següent (1223) però l'atac de Joan III Vatatzes de Nicea va obligar a retirar aquestes tropes. Teodor va ocupar llavors Adrianòpolis i part de Tràcia.
El 1224 va arribar a Tessalònica Guillem VI de Montferrat per defensar la corona del seu germà Demetri, però les seves tropes foren delmades per una epidèmia de pesta en la qual va morir el mateix Guillem i a la darreria de l'any la ciutat va capitular. Teodor va entrar a Tessalònica i es va proclamar emperador mentre els seus soldats ja s'acostaven a Constantinoble. Les operacions no varen continuar i Teodor es va dedicar a consolidar el poder. El 1227 el nou rei de Sèrbia, Radoslav (Esteve II Radoslav), que acabava de succeir al seu pare Esteve I, es va declarar vassall de l'Epir. El 1230 la República de Ragusa va reconèixer la sobirania de Teodor.
1230-1274 L'any 1230, a la cimera del seu poder, Teodor I Làscaris va atacar territori búlgar, però va patir una greu desfeta en la batalla de Klokòtnitsa, a la vora superior del riu Maritsa, i fou fet presoner; inicialment fou tractat amb honors, però quan es va descobrir que ell i el seu fill Joan preparaven un complot contra el tsar Ivan II Assèn de Bulgària, va ser cegat. Els territoris conquerits per Teodor als llatins es van sotmetre al tsar búlgar (menys una part de Tessàlia), i els búlgars van entrar amb poca resistència a Albània i Dirràquion. Manuel, germà de Teodor, casat amb una filla d'Ivan Assèn, va agafar i conservar el poder a l'Epir, Etòlia, Acarnània i part de Tessàlia, perquè es va reconèixer vassall del tsar de Bulgària. Ragusa va rebutjar la sobirania de l'Epir el 1232. Sèrbia ho va fer el 1233 (Esteve II es va tornar boig i fou deposat per la noblesa, que va col·locar al tron el seu germà Esteve III Vladislav), i es va aliar a Bulgària.
El 1237 el cec Teodor fou alliberat junt amb el seu fill Joan. Va tornar a la resta dels seus dominis, ràpidament la noblesa es va posar del seu costat i va deposar Manuel, que va fugir a Nicea. Teodor, restablert, va abdicar en el seu fill Joan I, i una filla es va casar amb el tsar búlgar Ivan II Assèn, garantint així la seva neutralitat. Amb tots aquest disturbis, Miquel II Àngel-Comnè, fill del dèspota Miquel I, es va proclamar dèspota a l'Epir, Etòlia, Acarnània i Corfú, deixant a Joan només alguns territoris principalment a Tessàlia i Macedònia. Llavors (1239) l'exiliat Manuel va retornar amb soldats que li havia deixat l'emperador de Nicea i va desembarcar a prop de Tessalònica. Manuel i Teodor el Cec van arribar a un acord i es va establir un govern conjunt entre Joan I i Manuel.
miniatura|Mapa del Despotat de l'Epir del 1230 al 1251 Nicea va encaixar malament aquest acord. El 1241, en morir Manuel, Nicea va enviar tropes a Tessalònica i en les lluites fou fet presoner el pare de Joan I, Teodor el Cec. La costa de Tessàlia i Macedònia fou ocupada pels soldats de Nicea, fins a les portes de Tessalònica, mentre l'interior de Tessàlia era ocupat pel dèspota Miquel II de l'Epir, i els venecians aprofitaven per apoderar-se de Volo i Almiro, ciutats costaneres. Les operacions no van continuar, però l'Imperi de Tessalònica cada dia minvava més mentre el Despotat de l'Epir tornava a agafar embranzida. El 1244 va morir Joan I i el va succeir el seu germà Demetri Àngel-Comnè. El 1246 l'exèrcit de Nicea va ocupar Tessalònica i va deposar Demetri. Llavors, el 1247 Miquel II va ocupar Albània fins a Dirràquion i la costa de Macedònia que estaven en poder dels búlgars des del 1230.