Els menxevics (en rus: меньшевики, menxeviki, "minoritaris") eren la facció moderada del Partit Socialdemòcrata Obrer Rus (PSDOR), que va emergir del seu segon congrés a l'estiu de 1903després de la disputa entre Vladímir Lenin i Iuli Màrtov. Corrent diferenciat dins del marxisme rus, el 1912 es va convertir en un partit separat. Va tenir un destacat paper en el període interrevolucionari de 1917, tant pel seu control del Soviet de Petrograd i del Comitè Executiu Central Panrús (VTsIK) com per la seva participació en el Govern provisional enderrocat durant la Revolució d'Octubre.
Mai no va arribar a formar un moviment cohesionat en ideologia o organització. Els seus dirigents sovint dissentien entre si, es trobaven en ocasions més a prop dels bolxevics, principals rivals pel suport de la classe obrera, que d'altres menxevics i van variar la seva postura sobre assumptes fonamentals en diverses ocasions. Pàvel Akselrod i Iuli Màrtov es convertiren en els principals ideòlegs del corrent menxevic.
Molt actius en l'organització dels soviets, especialment del Soviet de Petrograd, durant la Revolució de 1905, després del fracàs d'aquesta abandonaren la idea de la lluita armada, se centraren en tractar de formar un partit legal i advocaren per una liquidació progressiva del tsarisme mitjançant una revolució burgesa, en la qual el tercer estat compartís el poder. La seva separació del partit esdevingué definitiva el 1912.
Van dominar els soviets del país entre la Revolució de Febrer de 1917 i la d'Octubre, juntament amb els socialrevolucionaris, excepte els de Petrograd i Moscou, el control del qual van perdre abans. Convençuts de la impossibilitat que el proletariat rus prengués el poder en solitari i que una revolució socialista prematura conduiria a la guerra civil i a la seva derrota, van cooperar amb el nou Govern provisional i van tractar de moderar les exigències de la població. Van entrar al segon gabinet dos mesos després de la primera revolució i van tractar en va d'evitar la polarització social.Incapaços de conjugar el que consideraven interessos de l'Estat amb les reformes anhelades pels seus seguidors, des de mitjans de l'estiu el partit va caure en la paràlisi. Tot i el fracàs del Govern de coalició i de la pèrdua de poder en els successius gabinets, els menxevics van seguir rebutjant l'alternativa d'un Govern basat en els soviets, que creien que afavoriria els bolxevics.
Després de la Revolució d'Octubre i fins a la dissolució forçosa de l'Assemblea Constituent pels bolxevics, els menxevics van tractar d'intervenir entre el nou Govern bolxevic i els socialrevolucionaris i d'arribar a un acord pacífic entre els partits polítics socialistes. Després de la dissolució, intentaren arrabassar el poder als bolxevics no mitjançant insurreccions, sinó a través de victòries electorals que els retornessin la influència perduda el 1917. La seva popularitat va augmentar a la primavera de 1918, tant per la crisi econòmica com per les seves propostes polítiques i econòmiques. Com a reacció a les victòries electorals de l'oposició, el Govern bolxevic va dissoldre els soviets, dels quals havia perdut el control, la qual cosa va conduir a protestes que van provocar la repressió governamental. La premsa de l'oposició va ser clausurada, alguns dels seus dirigents van ser arrestats i es va expulsar menxevics i socialrevolucionaris del Comitè Executiu Central Panrús Després de diversos períodes de repressió i certa tolerància durant la guerra civil, el partit fou finalment prohibit el 1921. Alguns dels seus membres van marxar a l'exili, mentre que altres van cooperar amb el Govern bolxevic.
Formació: el II Congrés del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus Els menxevics van sorgir en l'estiu de 1903, quan es va celebrar el Segon Congrés del POSDR, que va aplegar vint organitzacions obreres per tal d'unificar-les i acabar amb les freqüents disputes internes. El que va començar com un intent d'unió es va convertir en una agra disputa el vint-i-dosè dia del congrés en debatre qui havia de ser considerat membre del partit.
miniatura|150px|Iuli Màrtov.
Els menxevics, encapçalats per Iuli Màrtov, sostenien que no calia exigir la pertinença a una de les organitzacions de base del partit com a condició per a ser reconegut com a membre d'ell; pensaven que era preferible comptar amb una base partidària àmplia, a diferència del model de partit únic d'«avantguarda del proletariat» que proposava Lenin. Consideraven que a Rússia havia de produir-se, en primer lloc, una revolució burgesa durant la qual al partit obrer li correspondria ser l'actor principal, donada la debilitat de la burgesia russa.En una línia socialdemòcrata, plantejaven la instauració d'una democràcia representativa, però mantenint l'estructura de producció capitalista; en la seva opinió, el nivell de desenvolupament de Rússia impedia la implantació del socialisme, que només seria possible, segons la teoria marxista, en un país amb un avançat desenvolupament capitalista. El model de partit defensat per Màrtov era el Partit Socialdemòcrata d'Alemanya, d'àmplia base obrera, enfront de l'organització conspirativa professional que Lenin preferia.
miniatura|esquerra|150px|Gueorgui Plekhànov
Lenin, de la seva banda, sostenia que la direcció del partit havia de correspondre a la intel·lectualitat revolucionària, formada al marxisme, que, mitjançant una organització jeràrquica, havia de dirigir els treballadors i evitar que caiguessin en el sindicalisme i l'economicisme. En la seva opinió, el partit l'havien de formar revolucionaris professionals, dedicats íntegrament a preparar la revolució. Les organitzacions de masses, com els sindicats, podien donar suport l'acció del partit, però la majoria dels seus membres no podrien pertànyer-hi.
En sospitar un canvi de doctrina i ambicions personals per part de Lenin, tots els editors dIskra (que havien organitzat el congrés al gener), menys Plekhànov i el mateix Lenin, es van oposar a la proposta d'aquest. Si bé la posició organitzativa de Màrtov sobre el partit va comptar amb el suport majoritari dels delegats presents al congrés (28 vots enfront dels 23 a favor de la proposta de Lenin, immediatament es va trobar en minoria, menxinstvó, a l'hora de triar el comitè directiu, pel fet que alguns delegats es van retirar del congrés perquè aquest no va acceptar certes propostes del seu interès; el sobrenom menxevics, «la minoria», prové d'això. Per contra, els partidaris de Lenin, que eren «la majoria», bolxinstvó, van començar a anomenar-se a si mateixos bolxevics. Bolxevics // Nou diccionari enciclopèdic: en 48 volums (es van publicar 29 volums). - Sant Petersburg, 1911-1916
El congrés, reunit per forjar la unitat del moviment, només ho va aconseguir en aparença, i creà en realitat dos corrents rivals que es van disputar el poder al partit.
Les desavinences també es degueren al fet que els adversaris de Lenin el culparen de dividir els principals dirigents, per l'exclusió de part d'aquests de la direcció del partit aprovada al congrés -ometeren aviat crítiques similars a Plekhànov-. Per als menxevics, la unitat del partit es basava en dos principis: les decisions adoptades en els seus congressos -difícilment democràtiques en una formació clandestina- i la unió dels seus principals dirigents que, des del seu punt de vista, Lenin havia destruït al congrés i que desitjaven recuperar en reconstituir l'antiga junta editorial dIskra.
Disputes internes al Partit Socialdemòcrata En els mesos posteriors al congrés, van començar les disputes internes entre els partidaris de Lenin i els seus opositors. A la reunió de la Lliga Estrangera a finals d'octubre de 1903, que representava el partit a l'exterior, Màrtov va aconseguir una escassa majoria enfront dels bolxevics i la condemna de la postura de Lenin. A principis de novembre, Plekhànov, que encara el principal exponent del marxisme rus, va abandonar Lenin, tot acusant-lo de «Robespierre», es va unir als menxevics i els va retornar a la junta editorial dIskra. Aïllat entre la direcció, Lenin va haver de cedir el control dIskra als menxevics. No obstant això, els durs atacs que li van adreçar els menxevics -que inclogueren crítiques personals més enllà de la dissensió política- van realçar la seva figura, mentre que les disputes van desorganitzar el partit. Els dirigents menxevics consideraven que Lenin impedia que una direcció formada per personatges de més autoritat que la sorgida del congrés prengués les regnes del partit, i esperaven que llurs dures crítiques li arrabassessin el control. esquerra|miniatura|Pàgina del diari Iskra
Fins a la publicació de dos assajos per part d'Akselrod a la fi de 1903 i començaments de 1904, la disputa semblava simplement una lluita pel poder de dirigents ambiciosos i egocèntrics. Akselrod, per contra, afirmava que la disputa havia creat dues faccions que sostenien concepcions completament oposades sobre la forma del partit: un jeràrquica amb l'organització controlada per la cúspide i una altra amb un partit de masses controlat per les bases. La tesi d'Akselrod que el partit havia de convertir-se en una organització de masses, controlat per les bases i format per treballadors políticament madurs, es va convertir en un dels elements claus del menxevisme.
Mentre que els adversaris de Lenin van rebre com una revelació els articles d'Akselrod, el mateix Lenin va reaccionar amb fúria, i va rebutjar la seva teoria. Fins i tot després dels escrits d'Akselrod, tanmateix, els menxevics no van aconseguir formar un moviment unit, sinó que van mantenir grans dissensions i canvis de postura. La unitat aparent dels adversaris de Lenin va començar a esquerdar-se ja a finals de 1904. De la seva banda, Lenin gaudia d'un notable suport entre els activistes del partit a Rússia -sovint més joves i menys cosmopolites que els emigrats-, als quals els dirigents menxevics van incloure aviat a les seves crítiques. L'ús sectari dIskra, que s'haguessin fet amb el seu control, tot i les decisions del congrés i les crítiques als activistes russos, com a mesura d'atac indirecte a Lenin, van perjudicar també els menxevics.
Característiques dels menxevics Ambdues faccions del partit estaven controlades per intel·lectuals. Els menxevics, però, tenien un nombre més gran de seguidors entre les minories de l'Imperi Rus i tant els georgians com els jueus van exercir un paper d'especial importància en el corrent. Dels cinquanta-set delegats al II Congrés, vint havien estat jueus: sis membres de la Bund, quatre bolxevics i quinze menxevics (d'un total de disset delegats menxevics).
miniatura|150px|esquerra|Pàvel Akselrod.
Els menxevics eren, d'altra banda, més propers a la tradició socialista d'Europa occidental, i admiraven les organitzacions de masses d'aquests partits, especialment de l'alemany i la seva tolerància dels corrents interns.Molts menxevics veien aquests partits com el model per al partit rus, el que en part els impedia d'apreciar les diferències de les condicions entre Europa occidental i Rússia: a diferència dels bolxevics, els menxevics mai no van presentar un programa atractiu als camperols, la gran majoria de la població de país.La facció era fonamentalment urbana i, en general, escèptica sobre el possible paper revolucionari dels camperols.
Tot i els canvis de postura al llarg de la seva història, els menxevics van mantenir certes característiques:
La seva insistència en que la missió del partit era la formació d'una classe obrera independent amb consciència política, capaç de dirigir el partit i la nació. La intel·lectualitat havia d'ajudar el proletariat, però la revolució havia de dur-la a terme aquest.
El seu convenciment que el proletariat havia de coadjuvar a la victòria de la revolució burgesa, però que havia de permetre el desenvolupament del capitalisme abans d'intentar implantar el socialisme. Una preocupació per la conducta moral que els feia rebutjar l'ús de qualsevol mitjà per fomentar el socialisme.