miniatura|Localització de l'Uzbekistan LUzbekistan, situat en el cor de l'Àsia central, entre estepes, deserts i majestuoses muntanyes, en l'encreuament de grans rutes de comunicació i comerç, ha conegut importants migracions al llarg de la seva història que han modificat la seva població, seguint l'auge i el declivi d'imperis poderosos. Els uzbeks, amb un idioma d'origen turquès, no són més que els darrers emigrants. En l'actualitat (2006), aquest estat independent, el més poblat de la regió, intenta obrir-se pas a l'entorn de les grans potències i cerca poder reafirmar la seva pròpia identitat, que encara s'està forjant.

Prehistòria Les últimes investigacions realitzades mostren que l'ésser humà va arribar a la regió de l'actual Uzbekistan fa uns 40.000 o 50.000 anys, la qual cosa la converteix en una de les regions habitades més antigues del món. Les proves arqueològiques de la seva presència són fragmentàries, al contrari del que ocorre, per exemple, a Àfrica o a Austràlia. Aquests estudis han identificat la regió com la font de població que més tard va habitar Europa, Sibèria i Amèrica del Nord. La zona és considerada també com el bressol de les llengües indoeuropees.

Edat de bronze Entre el 2200 i el 1700 aC, al sud de l'Uzbekistan i Turkmenistan, va existir una civilització avançada de l'edat de bronze. Se la coneix com la civilització de l'Oxus. Estava relacionada amb la cultura de la vall de l'Indus i es caracteritzava per una barreja de pobles autòctons no indoeuropeus, desapareguts per complet en l'actualitat, i per indoaris arribats des del Kazakhstan occidental. Els jaciments arqueològics, com els de Djarkoutan o el de Mollali Tepé, revelen l'existència d'una manera de vida urbana, en què es practicava la irrigació, el cultiu del blat i l'ordi i, probablement, en què hi havia una forma d'escriptura. A partir del 1700 aC, els indoaris van començar a emigrar cap a l'Índia. Van ser substituïts a l'Uzbekistan per tribus de pastors nòmades arribats des de l'Iran, els sogdians, que es van anar transformant en sedentaris.

Es coneix també l'existència d'una altra cultura, coneguda com a Tazabagyab, apareguda al voltant del 1500 aC a prop de Coràsmia, al sud del mar d'Aral, del qual provenien els iranians del Turquestan occidental. Aquesta cultura reunia elements de la cultura de les tombes estructurades amb la cultura d'Andrónovo, que s'estenia des de l'oest dels Urals cap al llac Baikal, i arribava fins al riu Sirdarià al sud. La cultura d'Andrónovo va ser la primera que va disposar d'un carro de guerra de dues rodes estirat per cavalls. Els seus habitants vivien en poblats, conreaven la terra i criaven animals. Eren capaços de fabricar armes i utensilis en bronze.

Perses, grecs i nòmades Sogdians, bactrians i l'Imperi aquemènida

miniatura|L'Imperi aquemènida durant el seu apogeu

Els dos pobles principals iranians de l'Uzbekistan foren els sogdians, a la regió de Samarcanda i Bukharà, i els bactrians més al sud, a cavall entre el sud de l'Uzbekistan i el nord de l'Afganistan. Els indis anomenaven als bactrians bahlikà mentre que els xinesos els coneixien com a daxia. La seva capital es trobava a Zariaspa, la clàssica Bactra i, per tant, l'actual Balkh. La ciutat de Samarcanda va ser fundada pels sogdians, probablement en el segle V aC sota el llegendari nom de Maracanda. Sogdians i bactrians mai van arribar a formar un estat unificat: el seu territori es dividia en principats, organitzats al voltant de les ciutats.

El zoroastrisme, religió purament iraniana, va poder desenvolupar-se a Bactriana. L'Avesta, el seu text sagrat, és molt difícil de datar, però parla de Sughda, en referència tal vegada als sogdians. Es creu que els sogdians eren escites sedentaris.

Més al nord, a l'est de la mar d'Aral, habitaven les tribus nòmades dels treus (nom hindú dels escites) i la dels massàgetes, tots iranians. Aquests últims eren guerrers que, sota el regnat de la reina Tomiris, van assassinar el rei persa Cir II. Igual que passava entre els sogdians i els bactrians, el paper de les dones massàgetes era especialment rellevant.

Els habitants dels regnes bactrians i sogdians, així com els de Coràsmia, eren majoritàriament agricultors i van perfeccionar les tècniques d'irrigació a les valls dels rius Sirdarià, Amudarià i Zarafshan. S'agrupaven en comunitats d'una grandària important, practicaven l'artesania del metall així com el comerç. El nomadisme es va desenvolupar sobretot a les regions desèrtiques i muntanyoses.

La ciutat d'Afrasiab, prop de Samarcanda, va ser fundada més tard del 500 aC. El museu del seu jaciment arqueològic conté els peons d'escacs més antics del món. Les pintures murals d'Afrasiab són famoses i la ciutat és considerada com un dels bressols de l'idioma persa.

Entre el 545 aC i el 540 aC, Cir II, fundador de l'Imperi persa, es va llançar a la conquesta de l'Àsia central; va integrar Bactriana, Sogdiana, Coràsmia i Pàrtia a l'Imperi Aquemènida.

Alexandre el Gran i l'Imperi Selèucida

miniatura|Alexandre el Gran muntant el seu cavall Bucèfal en un mosaic italià Alexandre el Gran va conquerir Sogdiana i Bactriana el 327 aC mentre duia a terme una campanya contra Darios III Codomà, que va posar fi a la dinastia aquemènida. Dos anys abans, havia fundat una ciutat de nom Termez, que en l'actualitat és la ciutat més meridional de l'Uzbekistan.

Es va establir a Samarcanda i es va casar amb Roxana, filla d'Oxiartes, un cap bactrià local, al qual havia capturat en el 327 aC, abans de conquistar la fortalesa de la Roca Sogdiana, que fins llavors es considerava com inexpugnable. Aquest matrimoni li va servir d'ajuda per a acabar amb la feroç resistència popular sogdiana, dirigida per Espitàmenes, que estava frenant l'avanç de les seves tropes. El matrimoni va ser també el preludi de les conegudes com noces de Susa, en les quals 10.000 grecs van contraure matrimoni amb 10.000 orientals el 329 aC.

lang=ca|miniatura|L'imperi d'Alexandre

Abans d'emprendre la fatal campanya de l'Índia, Alexandre va deixar la seva caserna general a Samarcanda (323 aC) per conquistar la ciutadella situada a l'actual ciutat de Taixkent, al sud de la qual va ordenar construir una vila fortificada a la qual va anomenar Alexandria Escate (l'última Alexandria).

Després de la mort d'Alexandre el 323 aC, la part nord-est del seu imperi, coneguda com a Transoxiana ('més enllà de l'Oxus', nom antic grec del riu Amudarià), va passar a les mans del seu general Seleuc I Nicàtor, fundador de la dinastia dels selèucides. Durant el seu regnat, Bactriana va rebre una massiva immigració de grecs exiliats, la qual cosa va convertir a aquesta regió en la més hel·lenitzada de totes les conquistades.

Sota el govern de Seleuc II Cal·línic, els selèucides, preocupats pels seus problemes a Síria, no es van plantejar la possibilitat d'assegurar-se el control de les regions orientals. Així, Diodot I va fundar en el 250 aC el Regne Grec de Bactriana, independent després d'alliberar-se amb facilitat de la tutela exercida pels selèucides. Sota el regnat d'Eutidem I, Antíoc III el Gran (Megues) va intentar recuperar el domini sobre Bactriana, però va ser derrotat i va haver de reconèixer la independència del regne. Aquest període es va caracteritzar per un important desenvolupament urbà així com per un sincretisme grecooriental en les arts que aconsegueix en aquest moment el paroxisme.

Invasions nòmades i posada en marxa de la Ruta de la seda miniatura|El Regne grecobactrià

Entre el segle I aC i el , el territori del Regne Grec de Bactriana va ser envaït pels yuezhi i els saka, pobles nòmades que procedien de la Xina. El centre del regne es va desplaçar llavors cap al sud-est per a convertir-se cap a l'any 190 aC en el Regne Indogrec.

Els parts van ocupar en el 115 la zona oest de Bactriana (entre Uzbekistan i Turkmenistan), reemplaçant als saces, que havien emigrat més al sud, cap a l'actual Afganistan. Van compartir la regió amb els yuezhi, que regnaven en la zona des del 126 aC.

En aquesta època, el sincretisme religiós, perpetuat pels parts, va evolucionar gradualment cap al monoteisme i la noció de religió universal es va estendre entre els pobles de l'actual Uzbekistan. Gràcies a la influència dels sacerdots, el zoroastrisme es va convertir en la religió oficial dels sassànides.

Més a l'est, en els inicis del primer mil·lenni, començava a formar-se l'Imperi Kushan a partir de nombrosos principats, cent anys més tard que el Regne Grec de Bactriana fos destruït pels nòmades. Van ocupar de forma gradual, entre el 150 aC i el 150, Bactriana, així com una part de Sogdiana i de Coràsmia. Aquest imperi va ser fundat pels kushan, una branca dels yuezhi, poble que habitava en l'actual Xinjiang (Xina), emparentats possiblement amb els tocaris. Durant molts segles, la civilització dels kushan es va situar en el centre d'intercanvis comercials entre Orient (Xina) i Occident (Imperi romà), en el recorregut de la Ruta de la seda. Els kushan van ser els que van importar el budisme a l'Àsia central i els que allí van desenvolupar les arts hel·lenístiques d'Orient.

L'obertura de la gran Ruta de la seda, la ruta comercial terrestre i marítima més llarga de l'antiguitat (segle II aC) i, sobretot, la seva protecció després de romandre molt de temps a la mercè de bandits i lladres, va desplaçar el centre de gravetat del món iranià des de les ribes del Tigris fins a les de l'Amudarià. Els parts perses van començar a mirar més enllà de l'Eufrates, centrant-se en el Sirdarià: el comerç amb la Xina va assolir una rellevància major que la que havia tingut el comerç amb Grècia, i Transoxiana estava just al centre d'aquests intercanvis. La Ruta de la seda no s'utilitzava únicament per a transportar seda fins a Europa, ja que les espècies, el paper i la porcellana viatjaven pel mateix camí. A més, la ruta va exercir un paper destacat en la difusió de les creences religioses (com en el cas del budisme), d'idees i de cultura. Durant la seva existència, la Ruta de la seda va enriquir en tots els aspectes les ciutats per on passava, com Samarcanda, Kokand o les de la vall de Fergana.

Per a resumir, la història de Transoxiana entre els segles II aC i III va ser complicada; diferents regnes, més o menys efímers i amb orígens incerts, s'hi van anar succeint abans de ser escombrats del mapa per l'emergent Imperi Sassànida. En la mateixa època, Fergana, etapa clau de la Ruta de la seda, va mantenir la seva independència.

Els sassànides perses

miniatura|L'Imperi Sassànida durant el seu apogeu

Els sassànides van ser una dinastia originària de Fars (origen del nom: Pèrsia/Fàrsia), fundada cap al 224 per un descendent de Darios III Codomà. Sota els sassànides, l'art i la cultura persa van arribar a un nivell destacat i la seva força militar va ser capaç de desafiar a la creixent Roma. El Regne dels sassànides es va caracteritzar per una forta centralització del poder, un urbanisme ambiciós i una agricultura de tècniques avançades.

Ja en els segles  i , els sassànides van intentar conquerir Transoxiana, però la seva progressiva expansió va provocar la revolta dels nòmades kushan, que refusaven cedir els seus territoris i que es van enfrontar en nombrosos combats amb els sassànides. Una mica més tard, a la fi del , van ser els huns, els khionites (huns vermells) i els kidarites els que van derrotar els sassànides, aconseguint mantenir les seves posicions a Transoxiana. Van arribar fins i tot fins a l'Iran.

En l'any 427, el rei sassànida Vararanes V va acabar finalment amb les tropes nòmades dels huns blancs arribats des de la Xina fins a l'Àsia central, i hi restaurà la dominació persa. El seu fill Isdigerdes II va consolidar aquesta presència en el 442 en eliminar el successor de l'Imperi kushan, el Regne kidarita, vinculat als huns, en altres temps aliats dels perses.