miniatura|Robert Benchley Robert Charles Benchley (Worcester, Massachusetts, 15 de setembre del 1889 - Nova York, 21 de novembre del 1945) fou un actor, crític teatral i humorista estatunidenc.
Es graduà a la Universitat Harvard i ràpidament passà a formar part del personal laboral de la publicació "Life" el 1920. Fou membre de l'"Algonquin Round Table", fent de crític escènic per a la revista "The New Yorker" del 1929 al 1940 i on va escriure sota el pseudònim de Guy Fawkes. Interpretà diversos papers secundaris en moltes pel·lícules, però és més conegut pels seus més de 40 curtmetratges com How to Sleep, curt guanyador d'un premi Oscar el 1934.
Biografia Els anys d'estudis Robert Benchley va fer tota la seva escolaritat a Worcester (Massachusetts) on participa en les peces de teatre itinerants de l'escola. Gràcies als diners de Lilian Duryea, la promesa del seu germà mort l'any 1898, pot anar a l'Acadèmia Philippe Exeter a Nou Hampshire el seu últim any d'estudis. Benchley s'obre en l'atmosfera de l'Acadèmia i practica regularment activitats extra-escolars creatives. És d'aquesta manera que se'n van aquests diners al final del trimestre.
Benchley s'inscriu a la Universitat Harvard l'any 1908 amb, de nou, l'ajuda financera de Lilian Duryea. S'apunta a la fraternitat Delta Upsilon i continua també fent-se amb els seus amics de l'Acadèmia Phillips Exceter, cosa que no l'impedeix destacar en els seus estudis. És particularment dotat en anglès. El seu humor i el seu estil comencen a revelar-se en aquest període. Benchley és sovint sol·licitat per divertir els seus germans de la fraternitat. Les seves imitacions de camarades i de professors esdevenen molt populars, les seves actuacions li donen una reputació local. El criden a molts programes de diversions en el campus i múltiples trobades fora.
Durant aquests dos primers anys a Harvard, treballa pel Harvard Advocate i el Harvard Lampoon. És elegit en el quadre dels directors del Lampoon en el seu tercer any. La seva elecció és unànime, ja que és el responsable de les publicacions d'art i que els elegits del quadre són obligatòriament els escriptors de més talent de l'equip. La seva posició al Lampoon li obre un gran nombre de portes i és ràpidament nomenat al Signet Society. Esdevé igualment l'únic membre estudiant del Boston Papir Club el mateix any.
Al mateix temps que deixa les seves responsabilitats al Lampoon, actua en peces de teatre, entre d'altres les de Hasty Pudding com The Crystal Gaze i Below Zero. Benchley no s'aparta els seus projectes, ja que comença a reflexionar seriosament en una carrera després de la universitat.
Charles Townsend Copeland, un professor d'anglès, li recomana dedicar-se a l'escriptura. Benchley i el seu futur il·lustrador, Gluyas Williams del Lampoon, pensen començar un treball d'escriptura i de il·lustració independent per revistes de teatre. Un altre professor d'anglès recomana a Benchley parlar amb la Curtis Publishing Company però Benchley és des del començament contrari a aquesta idea i al final accepta una feina al despatx del servei administratiu de Filadèlfia. A causa d'un fracàs escolar degut a una malaltia, en el seu últim any, no vol rebre el seu diploma de les Arts de Harvard fins a l'obtenció de totes les seves assignatures l'any 1913 i ocupa una plaça a la Curtis Company molt ràpidament després d'haver rebut el seu diploma.
Els començaments A la Curtis Publishing Company, Benchley fa un treball de redacció durant l'estiu que segueix l'obtenció del diploma. Fa en paral·lel petites feines com la traducció d'un catàleg en francès pel Museu de Belles Arts de Boston. El setembre de 1913, és contractat a temps complet en l'equip de la Curtis Company. Prepara textos per la seva nova revista, Obiter Dicta. El primer número és criticat de manera categòrica per la direcció que el troba massa tècnic, desordenat i sense dinamisme. Les coses no milloren per Benchley i Obiter Dicta. A més, una broma en un mal moment en un banquet de la Company agrava més les seves relacions amb els seus superiors. Prossegueix les seves temptatives per trobar la seva pròpia via al si de la publicació però Benchley i la Curtis Company no formen un bon equip. Decideix doncs de marxar, ja que ella volia separar-se d'ell. Al mateix moment, li proposa una plaça a Boston amb un millor salari.
Benchley efectua un bon nombre de feines similars els anys següents. Participa en el discurs públic que segueix el torneig anual de futbol que enfronta Harvard i Yale el 1914 i explica una broma que posa en escena el « professor Soang » fent una sessió de preguntes-respostes sobre el futbol a la Xina.
Tot i fer somriure sempre el seu públic, Benchley continua el seu treball com independent, escriu sobretot la seva primera peça remunerada per Vanity Fair el 1914, titulada Hints on Writing a Book. És una peça paròdica molt popular a l'època. Les peces de Benchley són comprades de tant en tant per Vanity Fair però els seus treballs principals s'esgoten, i llavors aconsegueix un lloc al New York Tribune. Comença a treballar-hi primer com a periodista. És incapaç d'obtenir declaracions de persones que són citades en altres periòdics, però té més èxit anant a cobrir les conferències que tenen lloc als voltants de la ciutat. Se li promet promet un lloc al Tribuna’s Sunday quan la seva carrera es dispara. Està amb l'equip de la revista on és ràpidament contractat. Finalment esdevé rédactor en cap. Escriu dos articles per setmana: una critica de llibres i un article de fons, del qual escull el tema. La llibertat dona al seu treball un nou aire, l'èxit de les seves peces en les revistes arriba a convèncer els seus superiors de donar-li una crònica en el diari.
Benchley reemplaça temporalment un periodista per P.G. Wodehouse a Vanity Fair, al començament de l'any 1916, per escriure crítiques de teatre. El seu treball a Vanity inspira un dels seus col·legues del Tribune per fer temes originals, però la situació a la revista es deteriora i el Benchley pacifista s'entristeix des del punt de vista de Tribune, en relació amb la Primera Guerra Mundial. Els directors de la revista estan descontents, el to puja i les irreverències es multipliquen.
El 1917, Tribune atura la publicació de la revista. Benchley es troba de nou sense treball; sent parlar d'una plaça de redactor a Vanity Fair però aquest projecte no tira endavant. Decideix continuar com a independent i intenta de fer-se un nom. La seva temptativa de treball independent no es perfila bé, ven una sola obra a Vanity i acumula innombrables rebutjos durant dos mesos. Se li presenta un treball d'agregat de premsa per William A. Brady, un productor de Broadway. Benchley aconsegueix la plaça contra els consells dels seus companys. Aquesta experiència li va malament, perquè és difícil treballar amb Brady. Benchley es resigna i accepta una plaça de director de publicitat per Aircraft Board, del govern federal, al començament de 1918. Aquesta experiència no és millor i quan se li ofereix l'oportunitat de tornar a Tribune (recomençant), accepta perquè la direcció ha canviat.
Al Tribune, Benchley i el nou director, Ernest Gruening, són responsables del suplement il·lustrat, Tribune Graphic. Els dos arriben a un compromís per mantenir la seva independència però el reportatge de Benchley sobre la guerra és contundent. El seu punt de vista sobre les relacions entre regiments africans i americans són tan provocadors com les imatges d'un linxament en el Sud dels Estats Units, que suposa a Benchley i Guening un examen minuciós demanat per la direcció. Entre altres coses, se'ls acusa de ser pro-alemanys (els Estats Units combaten Alemanya a aquell moment). Benchley dimiteix en una carta breu subratllant la manca « de proves raonables que el Dr. Gruening és culpable de… càrrecs portats contra ell… » i les temptatives de la direcció per « embrutar la seva persona i la seva carrera periodística tot i que és l'única persona des de fa tres anys que ha aconseguit fer de la Tribune un verdader periòdic. »
Benchley és obligat a ocupar una plaça de publicitari al Liberty Loan Program, i continua igualment el seu treball de freelancer fins que Collier el contacta per un treball de director adjunt. Benchley accepta l'oferta per veure si Vanity Fair pot superar-la, perquè encara sap que és la millor de les revistes. Vanity li ofereix una plaça de director general. Benchley accepta i comença aquest treball l'any 1919.
L'experiència Vanity Fair Benchley debuta a Vanity amb Robert Emmet Sherwood — un vell camarada del Harvard Lampoon — així com amb la seva futura amiga i col·laboradora Dorothy Parker, que succeeix a P. G. Wodehouse, responsable fins llavors de la crítica teatral. La fórmula de Vanity Fair s'adapta perfectament a l'estil de Benchley, permet als seus articles d'estar amarats d'humor com en les parodies. El seu treball és publicat dues vegades al mes. Algunes de les seves cròniques, posant en escena un personatge que ha creat, són signades pel seu pseudònim Brighton Perry, però més sovint signa amb el seu nom. Robert Emmet Sherwood, Dorothy Parker i Benchley esdevenen molt propers. Van a dinar a l'Algonquin Hotel amb altres escriptors, la reunió és coneguda amb el nom de Algonquin Round Table. Quan els directors estan de viatge de negocis per Europa, els tres aprofiten la situació per escriure articles sobre les institucions de teatre novaiorqueses i fan comentaris paròdics sobre una varietat de temes com l'efecte de l'hoquei canadenc en la moda americana. Això inquieta Sherwood perquè ha sentit que això podria comprometre el seu proper augment de sou.
La situació a Vanity Fair es deteriora des del retorn de la direcció que fa circular una nota de servei prohibint als empleats la discussió dels salaris per mostrar-los la seva superioritat jeràrquica. Benchley, Dorothy Parker i Sherwood responen amb una altra nota i també amb pancartes que porten al voltant dels seus colls per mostrar a tots els seus salaris exactes. La direcció treu butlletins de avís per sancionar tot retard. En un d'ells, Benchley redacta una excusa cínica pel seu retard degut a un ramat d'elefants en el carrer 44, que l'ha impedit d'estar a l'hora. Les seves accions contribueixen a un deteriorament general dels comportaments, que tenen com a punt culminant l'acomiadament de Dorothy Parker causat per queixes dels productors d'obres de teatre que ella incendia en les seves crítiques. En assabentar-se de la notícia, Benchley dimiteix. La història és publicada en el Times per Alexander Woollcott que dina amb Benchley, Dorothy Parker i els altres. Com que Benchley té dos fills quan dimiteix, Dorothy Parker ho veu com el més gran acte d'amistat que no hagi vist mai.
Després de la seva dimissió, les ofertes com a freelancer es multipliquen. Se li proposa 200 dòlars per un simple article en The Home Sector i un salari setmanal de freelancer al New York World per una crònica de llibres, tres cops per setmana, cosa que el fa tornar al salari que tenia al Vanity Fair. La seva crònica titulada « Books and Others Things », dura un any, tracta de literatura i va fins i tot més enllà amb temes més pragmàtics com « pràctica actual de paleta ».
Desgraciadament per Benchley, la redacció d'una crònica per David Lawrence suposa la còlera dels patrons del World i « Books and Others Things » s'atura.