fou un prevere i destacat poeta en llengua catalana. Verdaguer és una de les grans figures de la Catalunya moderna. Poeta romàntic, adscrit a la generació de la Restauració de 1874, que en el marc de la Renaixença tornà a situar la llengua catalana en la categoria de llengua literària.
Biografia Infància i joventut miniatura|Can Jan Forner, al carrer de Sant Jordi, 18 (Folgueroles), casa natal de Jacint Verdaguer miniatura|Folgueroles, actual plaça Verdaguer: església i monument dedicat a l'autor, obra de l'arquitecte Josep Maria Pericas, 1908
Primers anys a Folgueroles Va ser el segon fill de vuit, dels quals només en sobrevisqueren tres. Els seus pares eren de condició modesta, però amb un cert nivell cultural. El pare, Josep Verdaguer i Ordeix, era mestre de cases i pagès; la mare, Josepa Santaló i Planas, era una dona aficionada a la lectura i molt devota que va exercir una gran influència sobre Verdaguer, ja que va encaminar-lo, d'una banda, cap a la carrera sacerdotal; i, de l'altra, cap a la literària, com el mateix autor va fer palès en una carta al seu amic i mentor Marià Aguiló: «[…] fou la dona que amb la seva llet em feu mamar la poesia».Carta a Marià Aguiló. Can Tona, 8 de febrer de 1871
Verdaguer va ser escolaritzat de ben petit. En aquells anys, l'escola de Folgueroles estava situada a la plaça de l'Església –actual plaça Verdaguer–, davant de la casa familiar. El poeta hi va aprendre les beceroles i les quatre regles. En el seu poema A la Verge, Verdaguer fa una emocionada semblança del seu mestre, Martí Safont:
El mestre era un vellet; sa barretina
més llarga era bon tros que sa ciència,
mes, quina font més pura sa doctrina!
quin mirall tan hermós sa consciència. (A la Verge, Aires del Montseny)
Verdaguer, alhora, va copsar tots els elements que envolten la vida d'un petit poble i que van ajudar a conformar el seu aprenentatge vital: les festes, els costums i les tradicions locals, els jocs a peu de carrer, els oficis antics i el cicle de les estacions, que marcava el "tempo" de les feines del camp i dels canvis anuals de la natura, i que, per al nostre autor, va ser una font constant de coneixements en botànica i ornitologia, entre d'altres.
Vic, anys de formació El curs 1855-56, amb deu anys, va començar els estudis al Seminari de Vic. La formació acadèmica va durar quinze anys: primer, com a alumne extern del seminari; després, com a tridentí, destinat al sacerdoci. El pla d'estudis seguia tres etapes: humanitats i retòrica; filosofia i teologia, i moral, dret canònic i pràctica. Verdaguer va excel·lir, sobretot, en el que avui anomenem «cultura popular», marcada per la tradició oral. L'autor recull el lèxic i el folklore popular, els incorpora a les seves obres i en fa difusió entre els prohoms de la Renaixença (com Milà i Aguiló). Destaca la col·laboració amb Marià Aguiló, a qui Verdaguer enviava materials per bastir un corpus cultural popular català; també va contribuir a les recerques de Milà i Fontanals per al seu Romancerillo catalán, de 1882.
El Seminari Conciliar representava un pilar fonamental de la vida cultural vigatana. En l'època de Verdaguer, els seus alumnes arribaven al miler, i la seva biblioteca, fundada el 1806, va ser l'única de la comarca fins que es va crear la del Círcol Literari. A les aules del seminari, Verdaguer va fer amistats decisives, com el seu company Jaume Collell. El currículum acadèmic de l'autor va ser irregular. Tenia dificultats per a reeixir en els estudis superiors de teologia i filosofia (com va confessar ell mateix: es perdia entre els sil·logismes, i Déu li havia escassejat els dons de crític). Comptava, però, amb altres aptituds, sobretot en llengua, història o literatura.
miniatura|Plaça de Dom Miquel de Clariana amb el monument a l'Estudiant de Vic, obra de Joan Sugranyes, 1978
Durant la seva etapa de formació, en què el component literari pren especial rellevància, Verdaguer va completar el coneixement acadèmic a partir de la lectura dels clàssics grecollatins i italians, d'autors castellans del segle d'or, d'autors romàntics francesos i d'autors catalans de totes les èpoques. Al mateix temps, i en part gràcies al seu amic Jaume Collell, va freqüentar els grups literaris de Vic, en especial el "Círcol Literari", fundat l'any 1860.
El 1863 es va instal·lar a can Tona, una masia de Sant Martí de Riudeperes (avui, Calldetenes), on, a canvi de la manutenció, va alternar les tasques d'estudiant, mosso i mestre dels minyons de la casa. Verdaguer va fer referència poètica al seu doble aprenentatge vital amb uns versos de caràcter popular i plens de sentit:
Poeta i fangador só
i en tot faig feina tan neta,
que fango com un poeta
i escric com un fangador.
Can Tona emmarca l'aparició de les seves primeres obres literàries de temàtica patriòtica, històrica, poemes d'estil popular i de caràcter amorós; entre els més destacats hi trobem: Amors d'en Jordi i na Guideta, redactat el 1865, poema escrit sota influència de Mirèio (1859), de Frederic Mistral, i Jovenívoles. Primeres poesies d'un fadrí de muntanya, recull de poemes elaborats en la dècada dels 1860, publicats pòstumament pel seu primer editor, Francesc Matheu, el 1924. Es tracta del conjunt més antic i representatiu de poesia amatòria de Verdaguer, tot i que el recull inclou altres poemes de caràcter jocós i costumista. Va abandonar aquest tipus de poesia quan es va decidir per la carrera eclesiàstica. Sembla un camp de roselles la plaça atapeïda de mocadors vermells, de llargues barretines, i gent i bestiar encara a doll hi arriben: brama l'ase aureiut, salta la mula guita, bela el tendre anyellet i el cavallàs renilla, conta lo mercader, lo quinquillaire crida, canta el pobre ceguet, mes les minyones frissen que, venuda la fruita, que a adinerar venien, amb sos enamorats feta petar una mica, baixen los ulls en terra, veuen que l'ombra minva, veuen que cada punt se van tornant més xiques; alcen los ulls i veuen que el sol se'n va a migdia, i han de deixar el galan. Ne sou de plànyer, nines; però als que us planyen més també els puny, ai!, l'espina.
Inicis de la carrera literària i eclesiàstica miniatura|Cançons de Montserrat poemari de Mossèn Cinto Verdaguer, primera edició de 1880 El 1864 va concursar per primera vegada als Jocs Florals,, restaurats per l'impuls patriòtic i literari del moviment de la Renaixença el 1859 a Barcelona, però va passar totalment desapercebut. La carrera d'èxits literaris comença l'any següent, quan Verdaguer va presentar als Jocs Florals de Barcelona cinc composicions i el jurat li'n va premiar dues: premi especial per Els minyons d'en Veciana i un accèssit a l'Englantina per A la mort d'en Rafel de Casanova. Va assistir a la festa, al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona, vestit de pagès mudat: gec de vellut, barretina musca, espardenyes i bastó de tortellatge. Després d'aquest èxit, el setmanari vigatà Eco de la Montaña li publicà el poema Dos màrtirs de ma pàtria, o siga Llucià i Marcià, el seu primer poema llarg. Gràcies als Jocs Florals, també, va entrar en relació amb els catedràtics Manuel Milà i Fontanals i Xavier Llorens i Barba, i amb el bibliotecari Marià Aguiló i Fuster, que l'orientarien en els seus inicis literaris.
L'any 1867, l'Esbart de Vic (branca juvenil del Círcol Literari) va iniciar les Esbartades o Acadèmies literàries. Era un grup d'estudiants, entre els quals destacava Verdaguer, a qui consideraven el seu "mestre", seguidors dels ideals romàntics i del model dels poetes occitans, els felibres, que es reunien a l'aire lliure en el marc de paisatges pintorescos. El 19 de juny de 1867, convocats per Verdaguer a la Font del Desmai, propera a Folgueroles, el jove poeta va pronunciar-hi el parlament inaugural de la primera esbartada, programàtic del romanticisme català. L'any següent, Verdaguer va presentar al certamen dels Jocs Florals L'Espanya naixent, poema èpic que no va tenir el reconeixement del jurat. Els Jocs de 1868 van ser presidits per Víctor Balaguer, que va convidar-hi el cap dels felibres provençals, Frederic Mistral, màxim exponent del renaixement de la literatura occitana. Mistral va saludar Verdaguer, i li recomanà que treballés amb exigència: "Verdaguer, il faut être fier...". Més endavant li escriurà una carta, en resposta a la tramesa de la primera edició de L'Atlàntida, en la qual fa un vaticini, servint-se d'un tòpic virgilià -Tu Marcellus eris, Tu seràs l'elegit' (Eneida, VI, 883)-, que Verdaguer complirà amb escreix.
El 24 de setembre de 1870, Jacint Verdaguer va ser ordenat sacerdot a Vic, i el 2 d'octubre va cantar la seva primera missa a l'ermita de Sant Jordi de Puigseslloses, indret de caràcter simbòlic per al capellà poeta, ja que al costat de l'ermita hi ha un dolmen dels antics ausetans. Puigseslloses esdevindrà la síntesi (o la dualitat) de la vocació religiosa i poètica de Verdaguer. L'any següent és nomenat vicari de Vinyoles d'Orís, on viu un dur episodi relacionat amb la Tercera Guerra Carlina: el rector, mossèn Galceran, va abandonar la parròquia per unir-se a una partida carlina, comandada pel seu germà. Durant el seu curt vicariat (1871-73), Verdaguer va patir fortes cefalàlgies, que li van fer deixar la parròquia. Després d'un any passat a Barcelona, visitant metges en cerca de guariment, a l'hivern de 1874 va entrar, com a capellà de vaixell, als vapors de la Companyia Transatlàntica, la naviliera d'Antonio López y López, futur Marquès de Comillas. Durant vint mesos va fer nou viatges per la ruta de les Antilles. La vida marinera li va suposar el restabliment de la salut i l'esperó necessari per acomplir el somni de viatjar, i de fer-ho per l'oceà escenari del seu poema L'Atlàntida. Nou travessies en el curs de les quals el poeta va perfilar i enllestir l'obra, i va compondre diverses poesies marcades per l'enyor (sentiment propi verdaguerià, i romàntic per excel·lència), com ara L'emigrant o La Plana de Vic:
Niuada de calàndries, poetes de ma terra; jo enyoro vostres càntics d'amor dintre la mar; avui, que el maig aboca ses flors pel pla i la serra, ai!, qui pogués a l'hora de l'alba refilar! [...]
Etapa de plenitud miniatura|Palau Moja, Barcelona. Residència dels marquesos de Comillas, mecenes de Verdaguer miniatura|Capella del Palau Moja, on feia missa diària A la darreria de l'any 1876, el futur marquès de Comillas va contractar Verdaguer com a capellà domèstic (càrrec que es va desdoblar més tard en un segon: el d'almoiner de la família) a la seva residència de Barcelona, el palau Moja, a la Rambla, on l'escriptor va viure fins al 1893. La vida amb els marquesos va representar per a Verdaguer l'inici d'un període marcat pels èxits socials i literaris: per una banda, el seu activisme patriòtic el va portar a participar en els principals actes programàtics del moviment catalanista conservador, engegat per l'Església catalana, com el Mil·lenari de Montserrat (1881) o la restauració del monestir de Ripoll (1886). L'autor hi serà present com a braç literari del moviment. El seu prestigi social li va propiciar l'entrada al grup que va presentar el Memorial de greuges al rei Alfons XII, l'any 1885, en defensa dels interessos de Catalunya. Per una altra banda, en aquesta etapa, publica les obres que li han donat major prestigi literari: L'Atlàntida (1878), en la seva versió final i completa, dedicada al primer marquès de Comillas (que la costejà); Idil·lis i cants místics (1879), Canigó (1886), Pàtria (1888) i Montserrat (1898). La temàtica dels poemes d'aquesta etapa és clarament romàntica: construcció de la identitat nacional, llegendes i mites del folklore popular. Així mateix, aquesta època de plenitud també ho serà en el seu vessant econòmic, la qual cosa li permetrà realitzar nombrosos viatges de caràcter literari i religiós. De fet, la relació del marquès amb Verdaguer és un vincle de mecenatge, un dels primers d'època moderna, que permetrà al poeta una certa professionalització en el camp de la literatura.