Àsia

LÀsia és un continent situat a l'hemisferi nord que forma la part oriental supercontinent oriental d'Euràsia. És el continent més gran i més poblat del planeta, i la part més extensa del supercontinent d'Euràsia.

Limita al nord amb l'oceà Àrtic, a l'est amb l'estret de Bering (que la separa d'Amèrica i de l'oceà Pacífic), al sud amb l'oceà Índic i a l'oest començant pel sud de la frontera oest i pujant, amb la mar Roja, l'istme de Suez -que la separa de l'Àfrica-, la mar Mediterrània, i, separant-la d'Europa, l'estret dels Dardanels, la mar de Màrmara i el Bòsfor, la mar Negra, les serralades del Caucas i els Urals i la mar Càspia o mar Caspi.

Etimologia La paraula Àsia prové del grec Ἀσία, atribuïda per primer cop a l'Heròdot (cap al 440 aC) i feia referència a la regió d'Anatòlia o, amb el propòsit de descriure les guerres perses, a l'Imperi Persa, en contrast amb Grècia i Egipte. Heròdot comenta que està desconcertat pel fet que tres noms de dona s'utilitzin per a descriure una massa enorme i substancial de la terra (Europa, Àsia, i Líbia, referida a Àfrica), indicant que la majoria dels grecs van assumir que Àsia va ser anomenada en referència a l'esposa de Prometeu, però que els lidis deien que fou anomenada en referència a Asias, fill de Cotys, i que passà a la tribu de Sardes.

Fins i tot abans d'Heròdot, Homer parla d'un aliat de Troia anomenat Asi i també descriu un aiguamoll com ασιος (Ilíada, 2, 461). En la llengua grega, el terme pot derivar d'Assuwa, una confederació d'estats d'Anatòlia occidental del que fou derrotada pels hitites.

Alternativament, l'etimologia del terme pot provenir de la paraula de la llengua acàdia (w)aṣû(m) que significa 'ascendir', referida a la direcció de la sortida del sol a Orient Mitjà, connectada també amb la paraula fenícia asa, que significa 'est'.

Geografia

Geografia física miniatura Molts geògrafs no consideren que Àsia i Europa siguin continents separats,"Asia ." MSN Encarta Encyclopedia. 2007. ja que realment no hi ha separació física entre ambdues." McGraw-Hill Encyclopedia of Science and Technology. 2006. New York: McGraw-Hill Inc. Per exemple, sir Barry Cunliffe, professor emèrit d'arqueologia europea de la Universitat d'Oxford, sosté que Europa és geogràficament i culturalment només la prominència occidental del continent asiàtic, una gran península asiàtica.

Geogràficament, Àsia és la major part de l'est del que constitueix Euràsia – i és Europa la península nord-occidental d'aquesta massa de terra– o d'Àfrica-Euràsia; geològicament, Àsia, Europa i Àfrica formen una única massa contigua (excepte el canal de Suez) i comparteixen la mateixa plataforma continental.

Quasi tot Europa i la major part d'Àsia estan situades sobre la placa eurasiàtica, que s'uneix al sud amb la placa aràbiga i la placa índica, mentre que la part est de Sibèria està sobre la placa nord-americana i les Filipines sobre la placa filipina.

Així i tot, aquí parlarem del que s'ha considerat i es considera, tradicionalment o com a convenció, com el continent d'Àsia.

Té un litoral molt accidentat, amb multitud de mars interiors: mar Aràbiga, mar de la Xina Meridional, mar de Java, mar de la Xina oriental, mar Groga, mar del Japó, mar d'Okhotsk, mar de Bering, mar de Kara, mar de Barentsz, etc.); golfs (golf Pèrsic, golf d'Oman, golf de Bengala, golf de Siam, golf de Tonquín, golf d'Anadir, etc.); penínsules (Anatòlia, Aràbia, Índia, Malacca, Indoxina, Corea, Kamtxatka, Taimir, Kola, etc.), i illes adjacents, com Xipre, les Maldives, Sri Lanka, el gran arxipèlag d'Insulíndia (que inclou les Filipines, Borneo, Sumatra, Java i Cèlebes, entre d'altres), Taiwan, les illes del Japó, Sakhalín, Nova Sibèria, la Terra del Nord, Nova Terra, etc.

Relleu miniatura|Mapa físic d'Àsia, excepte el sud-oest asiàtic|519x519px

És un continent muntanyós, on sobresurt la serralada de l'Himàlaia, que conté les màximes altures de la Terra, amb cims com l'Everest, el K2 o l'Annapurna, tots amb més de 8.000 metres d'altitud. També s'hi troben grans planures com Sibèria (al nord) i deserts com el Gobi (al centre) o el desert d'Aràbia (al sud-oest). Al continent asiàtic destaquen les formacions següents: Al nord, la plana asiàtica. A la zona central, una sèrie d'alts altiplans com els de l'Iran, Pamir, Tibet i Mongòlia. Els de Pamir i Tibet estan situats a 3.600 m i 5.000 m respectivament. També hi ha una sèrie de serralades joves: els Monts Zagros, el Karakoram i l'Himàlaia, on es troba el punt més elevat de la Terra: l'Everest (8.844 m). A l'est, la plana Xinesa. Al sud, l'altiplà del Deccan i la plana d'Indoxina. Es completa el relleu amb una sèrie de planes al·luvials, per on transcorren grans rius (sobretot a l'Índia, procedents de l'Himàlaia).

Els rius més importants són l'Obi, el Ienissei i el riu Lena a la conca de l'Àrtic; l'Amur, el riu Groc, el Iangtsè i el Mekong a la conca del Pacífic; i el Brahmaputra, l'Irauadi, el Ganges i l'Indus a la conca de l'oceà Índic; el Tigris i l'Eufrates a la conca del Golf Pèrsic, a l'Àsia occidental, i l'Amudarià i el Sirdarià a la conca endorreica interior.

El continent també té grans llacs: la mar Càspia -el més gran del planeta-, la mar d'Aral, la mar Morta -de salinitat intensa-, o el Baikal -el llac amb més fondària del món-.

Clima L'Àsia presenta una gran diversitat climàtica i de vegetació a causa del seu gegantí territori, la latitud i la longitud: des dels secs paisatges desèrtics a l'exuberant selva tropical, i característiques geogràfiques que presenten molts tipus de climes: equatorial, de monsó, continental, mediterrani, desèrtic, polar i d'alta muntanya.

Climes càlids Els principals tipus de clima càlid a l'Àsia són: equatorial, tropical humit, tropical sec i desèrtic. Els dos primers, caracteritzats per les seves abundants precipitacions, s'estenen per tot el sud-est asiàtic, tant en la seva part continental per la península de l'Hindustan i Indoxina, com a la insular pels arxipèlags d'Indonèsia i Filipines.

Per la seva banda, el clima desèrtic i el tropical sec, on les precipitacions són escasses, es donen a l'Orient Pròxim, a la península Aràbiga, a l'Iran i a l'Àsia central.

Al costat d'aquests climes, al sud i a l'est es dona també el clima monsònic, una varietat climàtica específica d'Àsia; la principal característica n'és el desplaçament de masses d'aire des de l'oceà cap al continent durant l'estiu i en sentit contrari a l'hivern. A causa d'això, el clima monsònic presenta pluges estacionals i una oscil·lació de la temperatura diària i anual major que en el clima equatorial. Es classifiquen en: clima tropical plujós, clima tropical monsònic, clima temperat plujós, clima sec i clima mediterrani.

Climes temperats El principal tipus de clima temperat d'Àsia és el continental.

El clima continental té hiverns molt freds i secs, i estius temperats i amb majors precipitacions. Es dona a la regió siberiana.

El clima mediterrani, de precipitacions irregulars i amb temperatures suaus a l'hivern i càlides a l'estiu, s'estén per les costes de la península d'Anatòlia, Síria i Palestina.

Varietats similars al tipus de clima mediterrani, però amb precipitacions molt més abundants en els mesos d'estiu, es donen a les zones costaneres de la Xina, Corea del Sud i el Japó.

Climes freds Els principals tipus de clima fred d'Àsia són el clima d'alta muntanya, propi dels alts altiplans interiors, i el clima polar, que es dona a l'extrem septentrional del continent.

Geografia política

Història d'Àsia

miniatura|Àsia cap al 1200 miniatura|Mapa d'Àsia, 1892 La gran dimensió del continent asiàtic fa que la seva història no es pugui veure des d'un punt de vista global, sinó que cadascuna de les seves regions (Extrem Orient, Àsia meridional, Àsia sud-oriental, Orient Mitjà i Àsia central) tingui una història pròpia, no necessàriament lligada a la de la resta de regions.

Àsia fou un dels continents on es desenvoluparen les primeres civilitzacions. A les valls de rius principals del continent: el Tigris i l'Eufrates, ambdós a Mesopotàmia, el riu Indus, i a la vall del riu Groc.

D'entre les civilitzacions més destacades, podem esmentar l'Orient Pròxim i Mitjà: Sumer, Accad, Assíria, Babilònia, Fenícia (un dels primers grans pobles mariners i comercials que establiren colònies a tota la Mediterrània, entre aquestes Cartago), i la civilització xinesa a l'Orient Llunyà. Aquestes civilitzacions compartiren moltes similituds. És possible que intercanviessin tecnologia i idees. L'escriptura, en canvi, sembla que es va desenvolupar de manera individual en cadascuna de les regions. La zona de l'Àsia central fou habitada des de temps llunyà per tribus nòmades que muntaven a cavall, i que realitzaven incursions periòdiques tant a la Xina, com a l'Àsia meridional i fins i tot Europa.

El desenvolupament d'aquestes civilitzacions, i el contacte comercial d'aquestes amb altres europees, comportà la generació de diversos imperis: Cir el Gran conformà l'Imperi persa al , que s'estenia des de l'Indus fins a la frontera grega. El macedoni Alexandre el Gran conquerí tot aquest vast imperi al , però amb la seva mort, l'imperi es desmembrà. La major part fou ocupada successivament per l'Imperi Selèucida, l'Imperi part i l'Imperi Sassànida. L'Imperi Romà controlà la part d'Àsia occidental, arribant a Mesopotàmia. Moltes d'aquestes cultures foren influenciades per la ruta de la Seda, que connectà la Xina, l'Índia, l'Orient Mitjà i Europa.

A l'edat mitjana l'islam, originari d'Aràbia, envaí gran part del continent, des de l'Orient Mitjà i Pròxim, passant pel Caucas fins a l'Àsia central. Es creà la dinastia omeia amb seu a Damasc, més tard substituïda per l'abbàssida amb seu a Bagdad. Tribus turques procedents de l'Àsia central, que adoptaren l'islamisme, arribaren a la zona el i crearen l'Imperi Seljúcida. Al , es creà l'Imperi Mongol, que es va estendre des de la Xina fins a Europa, un dels majors imperis de la història.

A l'edat moderna una nova tribu turca formà l'Imperi Otomà, que existí des del fins al . L'Imperi Rus començà a expandir-se des del . També aquest segle, els manxús van envair la Xina i van enderrocar la dinastia Ming, establint la dinastia Qing, que va governar la Xina fins a la seva abolició el 1911, després de la Revolució Xinhai.

Des del , els europeus prengueren el control a nombroses zones del continent: els portuguesos a Macau i Goa, els espanyols a les Filipines, i cap als segles XIX i XX, els britànics a l'Índia, els neerlandesos a Indonèsia i els francesos a Indoxina. Anglesos i russos mantingueren una forta lluita per les regions de l'Àsia central al . Diverses zones es mantingueren fora del control dels europeus durant aquests anys, tot i que no fora de la seva influència, com ara Pèrsia, Tailàndia i una gran part de la Xina.

Al , l'Imperi japonès envaí Xina, Corea i el sud-est asiàtic, durant la Segona Guerra Mundial. Després de la guerra, la majoria de territoris esdevingueren independents. Durant la guerra freda, es produïren diversos conflictes com la Guerra de Corea, la Guerra del Vietnam o la Guerra afganosoviètica. El conflicte araboisraelià, les disputes entre Índia, Xina i Pakistan, la Guerra de l'Afganistan o la Guerra d'Iraq són alguns dels fronts oberts avui dia al continent.

Źródło i licencja