La miastènia gravis és una malaltia neuromuscular autoimmunitària i crònica caracteritzada per graus variables de debilitat dels músculs esquelètics (voluntaris) del cos. Els músculs més afectats són els dels ulls, la cara i la deglució. Pot provocar visió doble, parpelles caigudes i dificultats per parlar i caminar. L'aparició pot ser sobtada. Els afectats sovint tenen un tim gran o desenvolupen un timoma. El nom miastènia gravis prové del llatí i el grec, i significa, literalment, "debilitat muscular greu". Amb les teràpies actuals, no obstant això, la majoria dels casos de miastènia gravis no són tan "greus" com el nom indica. De fet, per a la majoria d'individus amb miastènia gravis, l'esperança de vida no disminuïx a causa del trastorn.

La miastènia gravis és una malaltia autoimmune de la unió neuromuscular que resulta d'anticossos que bloquegen o destrueixen els receptors nicotínics d'acetilcolina (AChR) a la unió entre el nervi i el múscul. Això impedeix que els impulsos nerviosos desencadenin contraccions musculars. La majoria dels casos es deuen a anticossos d'immunoglobulina G1 (IgG1) i IgG3 que ataquen l'AChR a la membrana postsinàptica, causant danys mediats pel complement i debilitat muscular. Rarament, un defecte genètic hereditari a la unió neuromuscular provoca una afecció similar coneguda com a miastènia congènita. Els nadons de mares amb miastènia poden tenir símptomes durant els seus primers mesos de vida, coneguts com a miastènia neonatal o més concretament miastènia gravis neonatal transitòria. El diagnòstic es pot corroborar amb anàlisis de sang per a anticossos específics, la prova d'edrofoni, electromiografia (EMG) o un estudi de conducció nerviosa.

La característica principal de la miastènia gravis és una debilitat muscular que augmenta durant els períodes d'activitat i disminuïx després de períodes de descans. Certs músculs, tals com els que controlen el moviment dels ulls i les parpelles, l'expressió facial, el mastegar, el parlar i el deglutir (empassar), sovint es veuen afectats per aquest trastorn. Els músculs que controlen la respiració i els moviments del coll i de les extremitats també se'n poden veure afectats.

Les formes lleus de miastènia gravis es poden tractar amb medicaments coneguts com a inhibidors de l'acetilcolinesterasa, com la neostigmina i la piridostigmina. També es poden requerir immunosupressors, com la prednisona o l'azatioprina, per a símptomes més greus que els inhibidors de l'acetilcolinesterasa no poden tractar. L'extirpació quirúrgica del tim pot millorar els símptomes en certs casos. Es pot utilitzar plasmafèresi i immunoglobulina intravenosa en dosis altes quan els medicaments orals són insuficients per tractar símptomes greus, fins i tot durant brots sobtats de la malaltia. Si els músculs respiratoris es debiliten significativament, pot ser necessària la ventilació mecànica. Un cop intubats, els inhibidors de l'acetilcolinesterasa es poden suspendre temporalment per reduir les secrecions de les vies respiratòries.

La miastènia gravis afecta entre 50 i 200 persones per milió. Es diagnostica de nou entre 3 i 30 persones per milió cada any. El diagnòstic s'ha tornat més comú a causa d'una major conscienciació. La miastènia gravis es produeix amb més freqüència en dones menors de 40 anys i en homes majors de 60 anys. És poc freqüent en nens. Amb tractament, la majoria viuen fins a una esperança de vida mitjana. La paraula prové del grec mys, "múscul" i asthenia "debilitat", i del llatí gravis, "greu".

Causes La miastènia gravis és causada per un defecte en la transmissió dels impulsos nerviosos als músculs. Es presenta quan la comunicació normal entre el nervi i el múscul s'interromp en la unió neuromuscular, el lloc on les cèl·lules nervioses es connecten amb els músculs que controlen.

Normalment, quan els impulsos recorren el nervi, les terminacions nervioses segreguen una substància neurotransmissora anomenada acetilcolina. L'acetilcolina es desplaça a través de la conjuntura neuromuscular i s'adhereix als receptors d'acetilcolina. Els receptors s'activen i generen una contracció del múscul.

En la miastènia gravis, els anticossos bloquegen, alteren o destruïxen els receptors d'acetilcolina en la unió neuromuscular, la qual cosa impedeix que hi hagi la contracció del múscul. Aquests anticossos són produïts pel mateix sistema immunitari del cos. Per tant, la miastènia gravis és una malaltia autoimmunitària perquè el sistema immunitari, que normalment protegeix el cos d'organismes externs, s'ataca a si mateix per error.

La glàndula del tim està situada a l'àrea superior del pit, sota l'estern (os situat al centre del pit), i té un paper important en el desenvolupament del sistema immunitari durant l'etapa fetal. Les seves cèl·lules formen una part del sistema immunitari normal del cos. La glàndula és bastant gran en els nens; creix gradualment fins a la pubertat i després es reduïx de grandària fins a ser reemplaçada, amb l'edat, per teixit gras. En els adults que pateixen de miastènia gravis, la glàndula del tim és anormal. Conté certs penjolls de cèl·lules immunològiques característiques d'una hiperplàsia limfoide, una condició que generalment es presenta solament en la melsa i els nodes limfàtics durant una resposta immunològica activa. Alguns individus que pateixen de miastènia gravis desenvolupen timomes o tumors en la glàndula del tim. Els timomes generalment són benignes, però poden arribar a ser malignes.

No s'ha entès completament la relació entre la glàndula del tim i la miastènia gravis. Els científics creuen que és possible que la glàndula generi instruccions incorrectes sobre la producció d'anticossos receptors d'acetilcolina, i es creï així l'ambient perfecte per a un trastorn en la transmissió neuromuscular.

Paper del tim El tim, situat a l'àrea superior del pit, sota l'estern (os situat al centre del pit), té un paper important en el desenvolupament del sistema immunitari en els primers anys de vida. Les seves cèl·lules formen una part del sistema immunitari normal del cos. La glàndula és bastant gran en els nens; creix gradualment fins a la pubertat i després es reduïx de grandària fins a ser reemplaçada, amb l'edat, per teixit adipós. En els adults que pateixen de miastènia gravis, el tim és anormal. Conté certs penjolls de cèl·lules immunològiques característiques d'una hiperplàsia limfoide, una condició que generalment es presenta solament en la melsa i els nòduls limfàtics durant una resposta immunològica activa. Alguns individus que pateixen de miastènia gravis desenvolupen timomes o tumors en tim. Els timomes generalment són benignes, però poden arribar a ser malignes. No s'ha entès completament la relació entre el tim i la miastènia gravis. Els científics creuen que és possible que el tim generi instruccions incorrectes sobre la producció d'anticossos contra els receptors d'acetilcolina, i es creï així l'ambient perfecte per a un trastorn en la transmissió neuromuscular.

Signes i símptomes El símptoma inicial i principal de la miastènia gravis és la debilitat indolora de músculs específics, no la fatiga. La debilitat muscular empitjora progressivament (fatiga) durant els períodes d'activitat física i millora després dels períodes de descans. Normalment, la debilitat i la fatiga empitjoren cap al final del dia. La miastènia gravis generalment comença amb debilitat ocular (ull); després pot progressar a una forma generalitzada més greu, caracteritzada per debilitat a les extremitats o als músculs que governen les funcions vitals bàsiques.

Encara que la miastènia gravis pot afectar qualsevol múscul voluntari, els músculs que controlen el moviment dels ulls i les parpelles, l'expressió facial i la deglució se'n veuen afectades amb major freqüència. L'inici del trastorn pot ser sobtat. Sovint, els símptomes no es reconeixen immediatament com a miastènia gravis. En la majoria dels casos, el primer símptoma perceptible és la debilitat en els músculs oculars (dels ulls). En uns altres, la dificultat per empassar i impediments en la parla poden ser els primers símptomes. El grau de debilitat muscular de la miastènia gravis varia substancialment entre els pacients i es pot manifestar des d'una forma localitzada, limitada als músculs oculars (miastènia ocular), fins a una forma greu o generalitzada, en la qual s'afecten molts músculs—incloent-hi, de vegades, els músculs que controlen la respiració--. Els símptomes, que varien en tipus i gravetat, poden incloure la caiguda d'una o totes dues parpelles (ptosi); visió nuvolosa o doble (diplopia), a conseqüència de la debilitat dels músculs que controlen els moviments oculars; marxa inestable o irregular; debilitat als braços, les mans, els dits, les cames i el coll, i un canvi en l'expressió facial; dificultat per deglutir i respirar, i trastorns en la parla (disàrtria).

Ulls miniatura|Estrabisme en una persona amb miastènia gravis que intenta obrir els ulls. En aproximadament dos terços de les persones, el símptoma inicial de la miastènia gravis està relacionat amb els músculs que envolten l'ull. Caiguda de les parpelles (la ptosi pot aparèixer a causa de la debilitat del múscul elevador de la palpebra superior) i visió doble (diplopia, a causa de la debilitat dels músculs extraoculars). Els símptomes oculars tendeixen a empitjorar en mirar la televisió, llegir o conduir, sobretot en condicions de molta llum. En conseqüència, algunes persones afectades opten per portar ulleres de sol. El terme "miastènia gravis ocular" descriu un subtipus de miastènia gravis en què la debilitat muscular es limita als ulls, és a dir, als músculs extraoculars, al múscul elevador de la palpebra superior i al múscul orbicular dels ulls. Aquest subtipus pot evolucionar a miastènia gravis generalitzada, generalment després d'uns anys. Si una persona amb miastènia gravis ocular no es generalitza durant tres o més anys després de l'aparició dels símptomes, és poc probable que es produeixi miastènia gravis generalitzada.

Parla La debilitat dels músculs implicats en la parla pot provocar disàrtria i hipofonia. La parla pot ser lenta i arrastrada, o tenir una qualitat nasal. En alguns casos, cal abandonar una afició o professió de cantar.

Cap i coll A causa de la debilitat dels músculs de l'expressió facial i dels músculs de la masticació, la debilitat facial es pot manifestar com la incapacitat de mantenir la boca tancada (el "signe de la mandíbula penjant") i com una expressió de grunyit en intentar somriure. Amb les parpelles caigudes, la debilitat facial pot fer que la persona sembli adormida o trista. Pot aparèixer dificultat per mantenir el cap dret.

Altres Els músculs que controlen la respiració i els moviments de les extremitats també es poden veure afectats; rarament es presenten com els primers símptomes de la miastènia gravis, sinó que es desenvolupen al llarg de mesos o anys. En una crisi miastènica, es produeix una paràlisi dels músculs respiratoris, que requereix ventilació assistida per mantenir la vida. Les crisis poden ser desencadenades per diversos factors d'estrès biològic com ara infeccions, febre, una reacció adversa a la medicació o estrès emocional.

Epidemiologia