França és un dels estats més antics d'Europa, encara que només apareix amb aquest nom a partir de l'edat mitjana en una data difícil de precisar de manera irrefutable. Es reconeix totalment la Gàl·lia com a antecedent històric de França, tot i que la Gàl·lia ocupava una superfície europea lleugerament més extensa que la França actual. En les guerres hegemòniques europees França va intentar imposar-se diverses vegades i per això en diferents èpoques va haver d'enfrontar-se a gairebé tot Europa (per separat, o juntament com a contrapès a l'expansionisme francès). Així va succeir amb Carlemany (Carles I «el Gran») al , Lluís XIV («el Rei Sol») al , i Napoleó Bonaparte (Napoleó «el Gran») al .
Prehistòria miniatura|Caní d'os de les cavernes (Ursus spelaeus) França va ser habitada per homínids i neandertals i a partir del 57000 aC aproximadament va ser poblada per humans. Va esdevenir una de les regions europees més riques en art paleolític, tant en art rupestre com proven les pintures de les Coves de Lascaux o la Cova de Chauvet com en escultura, com es veu amb la Venus de Brassempouy o les incisions en forma d'animal a ossos i parets.
Les dues cultures neolítiques principals són la de la cultura de la ceràmica de bandes a l'est i la de la ceràmica cardial a la zona mediterrània. A finals del període van conrear-se els megàlits, com dòlmens, les pedres de CarnacThom, Alexander; Thom, Archibald Stevenson (1978). Megalithic Remains in Britain and Brittany. Clarendon Press. ISBN 978-0-19-858156-7. i altres, que van perdurar fins a l'inici de l'edat antiga. Aquesta construcció s'encavalla amb la cultura del vas campaniforme.
Protohistòria Les primeres fonts escrites quant a les poblacions dels territoris que esdevindrien més tard França són gregues. Tucídides només dedica una quinzena de línies en la seva àmplia (8 volums) obra Guerra del Peloponès a la fundació de Marsella, que havia ocorregut dos segles abans. El contemporani de Tucídides, Heròdot, és, per contra, molt més prolix quant a la Gàl·lia, i en parla en moltes pàgines de les seves històries. Les rares cites que es fan sobre la resta de la Gàl·lia mostren que els grecs antics coneixien molt malament aquest país i els pobles que l'habitaven. Heròdot en dona el nom d'algunes tribus, però sense precisió sobre la localització, llevat del cas de la tribu dels celtes ligies, que habitaven la regió de Marsella.
Les excavacions arqueològiques que s'han realitzat a Marsella mostren que el lloc era, de fet, actiu abans de la «fundació» grega. Els foceus no eren els únics ni els primers a operar a la regió. Els fenicis ja havien arribat a les costes gal·les alguns segles abans, però la discreció llegendària d'aquest poble mercantil no deixà cap rastre. Se sap, això no obstant, avui dia que els fenicis van establir sòlides rutes comercials a la Gàl·lia i probablement n'havien construït albergs a l'interior. Aquest tema, però, encara és molt controvertit entre els historiadors. Una cosa n'és certa: els fenicis van introduir l'alfabet i l'escriptura a la Gàl·lia, però els gals van preferir no utilitzar aquesta innovació.
No seria sinó fins al temps d'Aristòtil, alumne d'Isòcrates i de Plató (del 384 al 332 aC), que serien esmentats els costums dels celtes (del grec Κελτοί, Keltoi), que habitaven el territori entre el Rin i els Alps. Ell, com la majoria dels historiadors antics anteriors a la conquesta romana, va insistir sobre la riquesa llegendària del país, el valor bel·ligerant dels soldats i els costums bàrbarics (en el sentit modern) d'alguns celtes. Aquestes fonts són nombroses i riques en informació, però mostren alhora la ignorància dels grecs quant a la Gàl·lia. Aquests autors (historiadors o geògrafs) s'inspiraven en altres textos i no viatjaven mai per verificar les afirmacions dels seus antecessors.
Civilitzacions de l'edat de ferro L'arqueologia permet entreveure el sorgiment de disturbis i problemes militars i socials en les societats relativament estables del Neolític tardà i de l'edat de bronze. Aquests disturbis van tenir lloc al voltant del 850 aC, és a dir, en la primera edat de ferro, com ho mostra la terminus postquem (data de la fi de l'ocupació) de molts assentaments.
La característica d'aquest període sembla haver estat la dominació dels principats de grandària relativament considerable regits per una aristocràcia guerrera. Aquests "prínceps i princeses celtes" es van enterrar amb armes i gran pompa. Les seves tombes han revelat també la presència de luxosos objectes que provenien de tot el Mediterrani (particularment d'Egipte), la qual cosa prova la dimensió comercial de la riquesa d'aquests aristòcrates.
El 600 aC és l'any de la fundació del port grec de Massàlia (Marsella), al mar Mediterrani, pels marins grecs que venien de la Focea, ciutat grega de l'Àsia Menor. Altres colònies del mateix tipus, abans i després d'aquesta data, van aparèixer al llarg de la ribera. La ciutat focea va prendre, tanmateix, un ascendent decisiu sobre els seus rivals al voltant del 550 aC amb l'arribada en massa de refugiats foceus, atès que la Focea havia caigut en mans dels perses. Amb aquest suport, Marsella va assajar, durant segles, de tenir un paper clau i important sobre veïns tan perillosos com ara els celtes, el cartaginesos, els etruscs, i amb el temps, els romans. Marsella ho va assolir per un temps, però es va enfonsar ràpidament a causa de forces adverses, i des del va tenir un rang menor, acontentant-se a servir de trampolí a Roma.
Els celtes: 450 al
miniatura|Mapa de les tribus celtes Entre el 450 i el 400 aC, una altra vegada, es van produir canvis importants en els dominis artístic i probablement polític. És en aquest moment que apareix la cultura de La Tène pròpiament en territori francès. Tradicionalment, aquesta data marca el començament del període gal (en el sentit estricte). Moltes tesis es barallen encara assajant d'explicar-ne els canvis que constata l'arqueologia. Tanmateix, és molt poc probable que una invasió sigui el fonament d'aquesta evolució, atès que aquest període va estar marcat sobretot pel poder militar gal. Aquests conqueridors realitzen ràtzies fins i tot a Grècia i l'Àsia Menor, lloc en què els gàlates funden Ancira (Ankara). És el famós Terror Gallicum que gelava la sang dels romans. Les ràtzies gal·les eren violentes i s'evitaven amb el pagament d'un rescat. Roma, encara una modesta ciutat, va ser-hi afectada directament el 387 o 390 aC, després de la batalla de l'Àl·lia. Marsella, aliada de Roma, va finançar una part del rescat exigit pel celta Brennus.
Fou també l'època d'una expansió que faria que els pobles gals s'estenguessin a la Gran Bretanya, Ibèria i al nord d'Itàlia. Els atrebats (Arras) van arribar a Sussex, els parisii (París) a Yorkshire i els senons (Sens) al mar Adriàtic; els cenomans (Le Mans) a la Llombardia, els linyons (Langres) a la regió del Po. No se sap si aquestes coincidències de noms són degudes als desplaçaments dels pobles o a les conquestes realitzades per petits grups de conqueridors que van imposar el seu nom a les poblacions locals. Aquests noms van romandre enllaçats als territoris i a les capitals gal·les fins als nostres dies. La gran majoria de les ciutats gal·loromanes del Baix Imperi van reprendre el nom del poble per al qual eren la capital, i aquest nom s'ha conservat en els noms actuals de les ciutats i països en què es troben: Petrocores a Perigús, Namnetes a Nantes, Bellovaques a Beauvais, turons a Tour, abrincats a Avranches, Rutens a Rodés, etc. Els territoris d'aquestes ciutats van formar l'estructura administrativa de la base de l'Imperi Romà a Gàl·lia. Les diòcesis cristianes van reprendre també els noms i les delimitacions sense cap canvi important fins a la Revolució Francesa.
Període gal d'independència: segles II i I aC. El terme gal (del llatí: galli) va ser registrat per primera vegada per Cató el Vell al voltant el 168 aC per designar els habitants de la regió celta que havien envaït la plana del Po, és a dir, els habitants de la Gàl·lia Cisalpina. Segons les fonts llatines, les monarquies i les oligarquies gal·les semblen haver cedit el poder a magistrats electes: els vèrgobrets. Les institucions gal·les semblen, això no obstant, molt més antigues.
Contràriament a la imatge tradicional heretada dels autors antics, la visió moderna ha perseguit durant molt de temps als gals; sembla avui dia que la civilització gal·la del període que va precedir immediatament la conquesta romana va ser particularment florent. El sorgiment de veritables ciutats fortificades de dimensions molt més considerables que no pas les fortaleses dels períodes anteriors, o fins i tot l'ús de la moneda, són característiques d'una civilització gairebé equivalent a aquelles de la península italiana des del 300 al 200 aC. Les aportacions gal·les a la cultura romana de la república tardana, i després de l'imperi, van ser nombroses: en l'àmbit lingüístic, de l'artesania o fins i tot en el militar (el tonell, l'espasa i la cota de malla en són exemples).
L'antiguitat
Fi de la independència gal·la: 125 a 51 aC miniatura|esquerra|Vercingetòrix deixa les armes als peus de Juli Cèsar després de la seva derrota a Alèsia El sud-est de la França, principalment el Llenguadoc i la Provença, que era anomenada Gallia togata o Gàl·lia amb toga, atesa la seva romanització avançada cap a la fi de la seva independència, va ser conquerit per Roma des de finals del . Conformaria la província romana de la Gàl·lia Narbonesa, que s'estenia dels Pirineus als Alps passant per la vall del Rin. La presa d'aquests territoris va ser conseqüència de l'actitud ambigua dels gals durant les guerres púniques oposant-se a Roma i Cartago.
Sota el pretext d'un suport militar donat a Marsella, el general romà Sextius Calvinus va conquerir els territoris dels saliens i provocà la fugida del seu rei: del seu nom deriva el nom de la ciutat d'Ais de Provença (del llatí Aquae Sextie, 'Aigües de Sextius'), mentre que el de la capital dels saliens es va perdre.
L'agost del 121 aC, els romans, enviats pel cònsol Flavius van enfrontar-se a una coalició entre els arverns i els al·lòbroges a la vora del riu Isèra. Roma va atacar aquest últim poble sota el pretext que havien acollit el rei salié com a refugiat. El rei arvern, Bituitus, va ser empresonat i portat triomfalment a Itàlia. Al mateix temps, els gals rivals de l'hegemonia averna, especialment els hedus, van ser rebuts en el Senat i van ser proclamats "amics de Roma". Després d'aquesta derrota gal·la, la resta dels territoris situats al sud i a l'est dels Cévennes van ser sotmesos ràpidament.
Al 80 aC, tanmateix, un cap amb el nom de Celtil·le, pare del futur Vercingetòrix, va assajar de restaurar un poder reial als averns, com en el temps de Luernios i de Bituitus. Però va fracassar, i va ser cremat viu per l'aristocràcia del seu poble. El seu germà Boganitio sembla haver estat el seu principal rival durant aquest afer, atès que es coneix que es convertiria llavors en el primer en el poder sobre els averns.
Caldria esperar al 58 aC perquè l'ambició de Juli Cèsar i l'amenaça de la pressió germànica sobre els gals sacsegessin l'equilibri polític. El pretext de la intervenció romana seria la migració helvètica: aquest darrer poble, fugint dels germans, desitjava establir-se a la Gàl·lia (territori de la Vendée actual), fet que provocà la còlera dels altres pobles gals, principalment els hedus. Juli Cèsar, que havia estat nomenat procònsol dels gals poc de temps abans, va realitzar llavors una irrupció encapçalant les seves legions al nord del Rin. Per legitimar la seva acció, es va basar en un senatus-cosulte (la resposta del Senat romà a una petició d'un procònsol o un pretor) el 61 aC, que prometia als hedus el suport romà.