El terrorisme d'Estat consisteix en l'exercici il·legítim per l'Estat del monopoli de la violència a partir del moment en què aquesta violència està en contradicció amb el contracte descrit per Thomas Hobbes, segons el qual l'individu accepta abdicar una part de la seva llibertat a canvi de la protecció de l'Estat. Aquest monopoli no apunta al manteniment, amenaçat, de l'Estat sinó a un creixement de les seves prerrogatives.
El terrorisme d'Estat és doncs una aposta taxonòmica, ja que qüestiona no només la imatge protectora de l'Estat sinó també la naturalesa de les relacions que l'Estat manté amb la violència.Max Weber escrigué «Actualment, la relació entre Estat i violència és molt particularment íntima», aLe Savant et le politique, ed.10/18, collection sciences humaines, reedició 2002, 220 pàgines.
Origen El terrorisme d'Estat és a l'origen una variant del terrorisme. Ara bé, fins i tot la noció de «terrorisme» procedeix de la història revolucionària francesa i del règim del Terror. Com ja remarca Jean-François Gayraud,Jean-François Gayraud Le terrorisme, PUF, collection que sais-je ?, 2002, París, 127 pàgines hi va haver una experiència concreta abans que aparegués el terme. Segons les seves paraules, es tracta «d'una vasta màquina política» que va organitzar assassinats i execucions, amb el suport del poder judicial, ja que el poder polític havia votat lleis d'excepció. Llavors, l'expressió «terrorisme d'Estat» fou forjada, en el marc de la Guerra Freda, per l'URSS a fi i efecte de designar l'Operació Còndor: una estratègia de repressió dels moviments insurreccionals d'extrema esquerra duta a terme pels règims autoritaris d'Amèrica del Sud en els anys 1970. Es tractava de denunciar pràctiques que consistien a utilitzar massivament serveis secrets o grups paramilitars per portar a terme accions d'assassinat i de tortura. La «desaparició forçada» va ser un dels fenòmens notables d'aquest període (vegeu pel que fa a això el moviment de l'Asociación Madres de Plaza de Mayo a l'Argentina). Guy Debord és un teòric major del terrorisme d'estat. En La verdadera escissió, obra signada amb d'altres amb Gianfranco Sanguinetti (ell mateix d'altra banda autor de Del terrorisme i de l'estat)publicat en francès el 1980 i publicat el 1972, acusa «els serveis de protecció de l'estat italià» d'haver fet, el 1969, explotar les bombes de la Piazza Fontana« […] l'explosió de les bombes que els serveis de protecció de l'estat italià van utilitzar, el desembre de 1969, per trencar o retardar el moviment de les vagues salvatges que arribava en aquell moment a constituir una amenaça de subversió immediata de la societat. » La Véritable Scission dans l'Internationale - circulaire publique de l'Internationale Situationniste Arthème Fayard 1998, pàgina 90 principal punt de sortida dels «anys de plom» italians. El gener de 1979, en el pròleg a la quarta edició italiana de «La Societat de l'Espectacle», i a propòsit de l'assassinat d'Aldo Moro, admet la possibilitat d'una capa perifèrica de petit terrorisme sincer, però tolerat momentàniament, com un viver en el qual sempre es pot pescar per encàrrec alguns culpables que hom pot ensenyar sobre una plata.«En tal clima, es comprova inevitablement l'ampliació d'una capa perifèrica de petit terrorisme sincer, més o menys vigilat, i tolerat momentàniament, com un viver en el qual sempre es pot pescar per encàrrec alguns culpables que es poden ensenyar sobre una plata; però «la força de cop» de les intervencions centrals no ha pogut ser compost que de professionals; el que confirma cada detall del seu estil. » Pròleg a la quarta edició italiana de « La Societat de l'Espectacle», gener de 1979. A febrer-abril 1988, en Comentaris sobre la societat de l'espectacle, explica que és en l'ordre de la lògica històrica que els terroristes sincers arriben a fer-se manipular per serveis secrets«Alguns no veurien en el terrorisme res més que algunes evidents manipulacions per serveis secrets; altres estimarien que al contrari no cal retreure als terroristes l'enyor total de sentit històric. L'ús d'una mica de lògica històrica permetria de concloure bastant de pressa que no hi ha res contradictori a considerar que gent mancada de tot sentit històric pot igualment ser manipulada; i fins i tot encara més fàcilment que d'altres. És també més fàcil portar a «penedir-se» algú a qui es pot ensenyar que se sabia tot, per endavant, del que ha cregut fer-ho lliurement» Comentaris sobre la societat de l'espectacle capítol IX, pàgina 34 de l'edició 1988.
Terrorisme d'Estat i secret d'Estat Per definició, el terrorisme d'Estat continua sent difícil d'identificar, ja que depèn del secret i la dificultat insisteix a relacionar de manera formal la perpetració dels actes que denoten terrorisme i l'Estat que n'és el responsable. Això és complicat pel vel que impedeix fer la distinció entre l'autoritat que ha donat l'ordre i el que no està assabentat. El concepte continua sent sovint un tema tabú en el marc de les relacions diplomàtiques entre dos països. En el tractament mediàtic, els periodistes eviten igualment - per manca d'elements de prova - procedir a una imputació a un Estat i prefereixen limitar-se en principi a la reserva.
L'assagista Webster G. Tarpley defineix així el terrorisme d'Estat modern : «[És] el mitjà pel qual les oligarquies porten contra els pobles una guerra clandestina que seria políticament impossible portar obertament.Webster G. Tarpley, La Terreur fabriquée, Made in USA, éditions Demi-Lune, 2006, pàg. 74 »
En aquestes condicions, rars són els assumptes on els Estats són qüestionats al més alt nivell de manera flagrant. El 1985, l'atemptat del Rainbow Warrior, atribuït a l'estat francès, ressonaria en el concert de les nacions, ja que es produïa en un context de pau i s'atribuïa a un país democràtic dins el seu territori. Sense comparació, un altre esdeveniment tan mediàtic seria l'Atemptat de Lockerbie atribuït a Líbia el 1988 i que donaria lloc a un procés que portaria 15 anys després al reconeixement per la Líbia de la seva responsabilitat. Un procés similar, conduït per un col·lectiu de víctimes, Les Famílies del DC10 d'UTALes Famílies del DC10 d'UTA es produirà per a l'atemptat contra el vol 772 UTA el 19 de setembre de 1989, pel qual Líbia reconeixerà també la seva responsabilitat i indemnitzarà les famílies de les 170 víctimes.
Noam Chomsky escrivia el 1989 que Comprendre le pouvoir, tom 1, Aden, 2005, pàg. 25 Tenia un pressupost de 50 milions de dòlars anuals, utilitzava 2.500 persones, entre els quals aproximadament 500 americans, i es va mantenir, malgrat tot, com a secreta durant 14 anys, de 1961 a 1975. Va ser revelada en part per la Comissió Church al Senat americà i
La noció de terrorisme d'Estat pot ser utilitzada igualment en el marc d'una crítica política: és el cas per a Noam Chomsky que considera els Estats Units com un país que duu a terme una política exterior que comporta un terrorisme d'Estat, especialment quan escriu: «(...) cal començar per reconèixer que en la major part del món, els Estats Units són considerats com un gran país terrorista. »Noam Chomsky 11-9 : autopsie des terrorismes, Serpent à Plumes, 2001, pàg. 27 Es recolza en particular en una sentència emesa per la Cort Internacional de Justícia el 1986 que va condemnar els Estats Units per «ús il·legal de la força» a Nicaragua en els anys 1980.Noam Chomsky 11-9 : autopsie des terrorismes, pàg. 27-30
El tema del «terrorisme d'Estat americà» fou reprès per altres comentaristes, com l'historiador Jean-Michel Lacroix, per a qui « hom no sabria oblidar que si els Estats Units condemnen [després de l'11 de setembre] el terrorisme d'Estat, és després d'haver-lo recolzat a Indonèsia, a Cambodja, a l'Iran o a Sud-àfrica».Jean-Michel Lacroix Histoire des États-Unis, PUF, coll. « Quadrige », 2006, pàg. 533.
Mètodes de terrorisme d'Estat Els tribunals expeditius, la tortura, les explosions terroristes, el segrest i les execucions extrajudicials són citades com pràctiques corrents de terrorisme d'Estat, sovint utilitzades per terroritzar les poblacions pels règims sobirans o mandataris.
John Rawlings Rees (1890-1969), psiquiatre i director del Tavistock Institute of Medical Psychology a Londres el 1932, ha desenvolupat una teoria de control psicològic de les masses fonamentada en la formació deliberada de neurosis. Segons ell, era possible imposar a una població adulta un estat emocional comparable al de nens neuròtics. John Rawlings Rees,The Shaping of Psychiatry by War, New York, W. W. Norton & Co., 1945.
Kurt Lewin descriu l'impacte de les estratègies de terror sobre els individus : "L'alternança freqüent entre mesures disciplinàries severes i la promesa de ser ben tractat, acompanyada d'informacions contradictòries, impedeix tota comprensió lògica de la situació. L'individu no pot des de llavors decidir si tal o qual acció l'acostarà o al contrari l'allunyarà dels seus propis objectius. En aquestes condicions, fins i tot els individus més determinats seran desmobilitzats per conflictes interiors que paralitzaran la seva capacitat d'acció". muskingum.edu Kurt Lewin, «Time Perspective and Moral» a G. Watson, Civilian Morale, second yearbook of the SPSSL, Houghton Mifflin, Boston, 1942
Amnistia Internacional assenyala que el 2003 es va practicar la tortura a 132 països per part de membres de les forces de seguretat, de la policia o d'altres agents de l'Estat.
Atemptats Cinc membres de l'administració iraniana foren formalment acusats per la justícia argentina d'haver comanditat el 1994 l'atemptat de l'AMIA a Buenos Aires perpetrat per Hesbol·là com a mesura de represàlia contra l'Argentina que no havia omplert les obligacions d'un contracte que preveia una transferència de tecnologia nuclear a Teheran.
Assassinats Els assassinats o homicidis polítics tenen lloc quan agents de l'Estat maten ciutadans considerats com a amenaces, o per intimidar comunitats. Poden ser realitzats per militars, els serveis d'informació, les forces de policies o milícies paramilitars (tipus «esquadrons de la mort»). En aquest últim cas, hi pot haver vincles estrets entre ells i les forces oficials, amb participacions comunes i/o una absència de persecucions.
Aquests esquadrons de la mort, que actuen en un marc nacional, ataquen sovint els febles (socialment), les minories religioses o ètniques, o els ciutadans assenyalats com a subversius. Els seus blancs inclouen típicament els sense sostre, els nens dels carrers, els líders de sindicats, els pobles indígenes, els religiosos, els activistes, els periodistes i els universitaris. Aquests esquadrons protegeixen generalment aquells de qui reben ordres per la il·lusió d'una criminalitat espontània. Sovint, els cossos són amagats, amb la qual cosa augmenta l'angoixa de les famílies i de les comunitats. Aquests casos són coneguts sota el nom de «desaparicions forçades», particularment a Amèrica del Sud.
El 1980 l'ONU va crear un «Grup de treball sobre les desaparicions forçades o involuntàries» per tal d'investigar sobre el fenomen global de les desaparicions inexplicades.
L'eliminació d'opositors polítics, si desenvolupen la seva activitat a l'estranger, és per regla general organitzada, directament o indirectament, pels serveis secrets de l'Estat incriminat.
Heus aquí alguns exemples en aquest àmbit:
Carlo Rosselli i el seu germà Nello, exiliats antifeixistes italians, foren assassinats a França el 1937 per membres de La Cagoule francesa, molt probablement a petició del règim de Mussolini que finançava aquest grup.
Ramon Mercader, un dels executors que treballava per a l'NKVD, va assassinar Lev Trotski a Mèxic el 1940 i hauria matat abans una vintena dels seus partidaris.. Vladimir Fédorovski De Raspoutine à Poutine. Les hommes de l'ombre, Tempus, 2007, pàg. 84
Georgui Markov, dissident búlgar, autor de novel·les i d'obres teatrals fou assassinat el 1978 pels serveis secrets búlgars mitjançant el paraigua búlgar.