La Invasió de l'Iraq (també anomenada Guerra de l'Iraq, Segona Guerra del Golf o Tercera Guerra del Golf) fou la invasió militar de l'Iraq duta a terme per part una coalició de països liderats pels Estats Units que va causar la caiguda del govern de Saddam Hussein i va suposar l'ocupació de l'Iraq per part de tropes nord-americanes i de la coalició la primavera de l'any 2003 en el marc de l'operació guerra contra el terrorisme encapçalada per l'administració Bush. Tot i que reeixida a l'hora de desmantellar el règim autocràtic de Hussein, els aliats obtingueren una victòria pírrica que desembocà de retruc a la guerra civil iraquiana (2014-2017) i contribuí a empitjorar la ja delicada estabilitat política regional.
Antecedents esquerra|miniatura|Un grup de marines dels Estats Units a punt per ocupar un dels palaus de Bagdad el 9 d'abril de 2003.
La guerra Iran-Iraq
La invasió de Kuwait
El 2 d'agost de 1990, tropes iraquianes envaïen Kuwait amb vehicles armats i infanteria, al·legant que la política petroliera de Kuwait amenaçava l'economia iraquiana. El 16 de gener de 1991, una força internacional liderada per Estats Units i sota mandat de l'ONU va atacar a l'exèrcit invasor iniciant el que es coneix com la Guerra del Golf. L'exèrcit iraquià no va aguantar militarment i el 28 de febrer d'aquest mateix any, es va rendir, retirant-se de Kuwait.
A partir d'aquest moment, l'Organització de Nacions Unides, a través del Consell de Seguretat, va imposar una sèrie d'obligacions a L'Iraq, entre elles la de l'acceptació incondicional de la destrucció de les seves armes químiques, biològiques i míssils balístics de llarg abast, sota supervisió internacional.<ref>Resolució 687 (1991) del Consell de Seguretat de les Nacions Unides.</ref> A més, va establir un embargament econòmic per pressionar el país, embargament que, segons algunes fonts, hauria causat indirectament la mort de desenes de milers de ciutadans iraquians.
El règim de Saddam Hussein es va resistir a col·laborar activament amb els inspectors de l'ONU, a despit de les conseqüències de l'embargament sobre la població civil, i dels intermitents bombardejos als quals el país era sotmès pels exèrcits britànic i estatunidenc.
Sancions internacionals i inspeccions El 15 d'agost de 1991, el Consell de Seguretat aprova la Resolució 706,Resolució 706 (1991) del Consell de Seguretat</ref> flexibilitzant l'embargament i permetent que l'Iraq exporti petroli els beneficis del qual estarien destinats a la compra d'aliments, medicines i altres matèries essencials. Aquest programa, econòmicament administrat per l'ONU, va ser conegut popularment com a "petroli per aliments" i es va fer oficial el 14 d'abril de 1995 amb una nova resolució<ref>Resolució 986 (1995) del Consell de Seguretat de les Nacions Unides
Entre 1991 i 1998 la Comissió de Verificació i Inspecció de les Nacions Unides (UNMOVIC) treballa en territori iraquià verificant el compliment de les resolucions de les Nacions Unides, en especial pel que fa a l'eliminació d'armes de destrucció massiva i a la no proliferació en la construcció de nou armament. Després d'una crisi diplomàtica amb acusacions creuades de manca de col·laboració entre l'ONU i el govern iraquià, la primera retira els seus inspectors del país.
Acusacions del govern nord-americà Després de la invasió de l'Afganistan de 2001, el president dels Estats Units George W. Bush va situar a L'Iraq dins del que va anomenar "eix del mal", acusant al govern de l'Iraq de mantenir una gran quantitat d'armes de destrucció massiva, de tenir vincles amb Al Qaeda, i de ser un perill imminent per a la humanitat. Acusacions que van anar fortament contestades per alguns polítics, ciutadans i experts que s'oposaven als plans d'invasió de L'Iraq.
El 29 de novembre de 2001 les Nacions Unides aproven la llista d'istal·lacions que consideren que ha de ser investigada per l'UNMOVIC, el seu procediment d'anàlisi, i fixen el 30 de maig de 2002 com la data en la qual es començaria a aplicar aquest sistema, en cas que l'Iraq accepti el retorn dels inspectors. Així mateix se subratlla l'obligació de L'Iraq de cooperar amb l'aplicació de les resolucions.Resolució 1382 (2001) del Consell de Seguretat de les Nacions Unides</ref>
El retorn dels inspectors de l'UNMOVIC miniatura|Hans Blix, cap de la missió d'inspectors UNMOVIC de l'ONU. A la important resolució 1441,<ref>Resolució 1441 (2002) del Consell de Seguretat de les Nacions Unides aprovada a la sessió del Consell de Seguretat de l'ONU celebrada el 8 de novembre de 2002, s'indicava l'amenaça que l'incompliment de les resolucions i la proliferació d'armes de destrucció massiva i míssils de gran abast plantejaven per a la pau i seguretat internacionals. Recordava que havia autoritzat als Estats membres de l'ONU que utilitzessin tots els mitjans necessaris per a fer valer i dur a la pràctica les resolucions pertinents. Recordava també que es van imposar a L'Iraq una sèrie d'obligacions que no havia complert, que no havia presentat una declaració sobre els aspectes dels seus programes de desenvolupament d'armes de destrucció en massa i míssils balístics de gran abast, i que havia obstaculitzat de forma reiterada les labors dels inspectors, així com que, a partir de 1998 havia posat fi a qualsevol tipus de cooperació amb ells.
El Consell deplorava que L'Iraq no hagués complert els seus compromisos respecte al terrorisme, de posar fi a la repressió de la seva població civil i recordava que l'alto al foc de la Guerra del Golf estava subordinat al fet que Iraq acceptés les disposicions i les obligacions de la resolució. Acabava la seva resolució advertint novament a L'Iraq que, si continua infringint les seves obligacions, s'exposaria a greus conseqüències.
Cinc dies després de la resolució, el 13 de novembre de 2002 el govern iraquià comunica oficialment al Secretari General de l'ONU, Kofi Annan, que accepta, sense condicions, reprendre les inspeccions i el contingut de la resolució.
El 18 de novembre els primers 30 inspectors de la Comissió de Verificació i Inspecció de les Nacions Unides (UNMOVIC) arriben a l'Iraq dirigits pel cap de la missió, el diplomàtic suec Hans Blix, i acompanyats pel director de l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica, l'egipci Mohamed al-Baradei, per comprovar si realment l'Iraq posseeix armes de destrucció massiva.
Tanmateix, el president dels Estats Units accelera els preparatius militars i continua afirmant tenir proves fefaents que l'Iraq disposa d'armes de destrucció massiva. El 20 de desembre de 2002 el cap de la missió de la UNMOVIC, Hans Blix, demana als governs nord-americà i britànic que cessin en la seva retòrica bel·licista, i que en tot cas, comparteixin les proves de què diuen disposar. Fent cas omís a aquesta sol·licitud, l1 de gener de 2003 George W. Bush ordena el desplegament al Golf Pèrsic d'11.000 soldats entrenats per a combatre en el desert.
L'UNMOVIC no troba armes de destrucció massiva miniatura|esquerra|El 14 de febrer de 2003 Hans Blix informa novament al Consell de Seguretat que no s'han trobat proves El 27 de gener de 2003 Hans Blix, presenta davant del Consell de Seguretat de les Nacions Unides l'informe sobre les investigacions dutes a terme per la UNMOVIC, i exposa que no s'ha localitzat cap prova de què Iraq disposi d'armes de destrucció massiva. En la mateixa línia s'expressa Mohamed el Baradei.
Ambdós demanen poder investigar durant més temps, i fan una doble petició: d'una banda demanen més transparència per part de les autoritats de l'Iraq, i d'altra banda, sol·liciten més col·laboració dels serveis d'intel·ligència dels països que afirmen, aparentment sense fonament, que l'Iraq disposa d'aquest tipus d'armes.
El Consell de seguretat prorroga les inspeccions fins al 14 de febrer. En aquest segon informe la UNMOVIC exposa novament que no s'han trobat proves que demostrin que l'Iraq posseeix armament prohibit per les resolucions internacionals; en conseqüència, el Consell de Seguretat continua sense autoritzar l'ús de la força per fer complir les resolucions, ja que, d'acord amb l'informe de l'UNMOVIC, aquestes s'estan complint.
Mobilitzacions mundials contra la guerra Article principal: Manifestacions mundials contra la guerra d'Iraq Des de finals de 2002 i especialment durant el mesos previs a la invasió, multitud de col·lectius i organitzacions es mobilitzen de forma coordinada contra la possible guerra arreu del món. El Fòrum Social Mundial proposa el 15 de febrer com a data per una mobilització global.
L'acció més important s'esdevé el 15 de febrer de 2003. Milions de persones van sortir al carrer a centenars de ciutats d'arreu del món per oposar-se a la guerra. Existeix un ball de xifres molt important sobre el seguiment d'aquestes manifestacions, amb destacables diferències entre les xifres oficials i les indicades pels grups convocants. Tanmateix, tothom coincideix que es tracta de la mobilització mundial més important de la història.
Les manifestacions van tenir un especial seguiment en aquells països els governs dels quals s'estaven posicionant de forma favorable a la invasió, especialment a Europa. Les marxes més importants van tenir lloc a Roma, Barcelona, Madrid i Londres. Les diverses enquestes mostraven un rebuig generalitzat a la guerra, xifra que en alguns estats com Espanya arribava al 90% de la població.
S'ha considerat molts cops la ciutat de Barcelona com la capital de la pau durant aquell període: la manifestació del 15 de febrer va aplegar centenars de milers de persones (prop de 2 milions segons l'organització Aturem la Guerra), molts balcons, a més, onejaven banderes, llençols o pancartes en desacord a la guerra.
Es forma la coalició invasora miniatura|Barroso, Blair, Bush i Aznar a la Cimera de les Açores que va suposar el pas previ a la invasió d'Iraq el 2003 Després de pressionar al Consell de Seguretat de Nacions Unides, fins i tot amb la presentació de proves, algunes de les quals van resultar ser falses, perquè aprovés una resolució donant suport explícitament a la invasió, el president dels Estats Units, George Bush va recaptar el suport d'un grup de països per a formar una aliança que envaís l'Iraq i per a enderrocar el govern de Saddam Hussein.
Aquesta coalició, que va rebre el nom de Coalició de la voluntat, estava formada per països com els mateixos Estats Units, el Regne Unit, Espanya, Portugal, Itàlia, Polònia, Dinamarca, Austràlia i Hongria. Va rebre també el suport de la República Txeca, Eslovàquia, Eslovènia, els estats bàltics d'Estònia, Letònia i Lituània, les illes mediterrànies de Malta i Xipre; l'estat d'Israel i el de Kuwait.
Europa va estar dividida entre partidaris i detractors.<ref>El Mundo. "Aznar y otros siete líderes europeos firman una carta de apoyo a Bush frente a Irak". Dijous, 30 de gener de 2003. </ref> Així, França, Alemanya i Rússia van manifestar la seva total oposició a les mesures de força contra L'Iraq i van ser partidaris d'una sortida negociada a la crisi.
França, membre permanent del Consell de Seguretat, advocava per la continuïtat de la labor dels inspectors i va anunciar la seva intenció de vetar qualsevol document que legitimés l'atac. La mateixa posició, amb matisos, era defensada per la Xina i per Rússia, que també tenen dret de veto al Consell de Seguretat de les Nacions Unides.
Tanmateix, ignorant les immenses mobilitzacions ciutadanes contra la guerra, i prescindint del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, el 16 de març de 2003 té lloc la Cimera de les Açores, on els presidents dels Estats Units, Regne Unit, Espanya i Portugal llancen un ultimàtum a l'Iraq perquè procedeixi al desarmament.
La vulneració inicial del dret internacional La guerra no va comptar amb el mandat exprés del Consell de Seguretat, pel que el Secretari General de les Nacions Unides, Kofi Annand, va expressar públicament que aquesta era il·legal.BBC Mundo.com "Annan: "La guerra en Irak fue ilegal"