La Unió de Joventuts Comunistes d'Espanya (UJCE) o, simplement, Joventut Comunista, és l'organització juvenil del Partit Comunista d'Espanya. Edita la revista Agitación amb una periodicitat trimestral. El seu himne es diu "La Joven Guardia".
El seu origen es remunta a 1921, com a resultat de la unió de les organitzacions juvenils comunistes vinculades al PCE (fundat el 1920 per les Joventuts Socialistes) i al PCOE (fundat en 1921 per militants escindits del PSOE).
Història Naixement de l'UJCE Després de la Revolució d'Octubre de 1917 i la construcció del primer Estat socialista, la Federació de Joventuts Socialistes va aprovar el seu ingrés immediat i sense condicions en la Internacional Comunista. Al març de 1920 es constitueixen com Partit Comunista Espanyol, organitzant la Federació de Joventuts Comunistes, adherida a la Internacional Juvenil Comunista (IJC).
El 1921, el Congrés del PSOE decideix per estret marge de vots no ingressar en la Internacional Comunista. Els partidaris de l'ingrés decideixen crear el Partit Comunista Obrer Espanyol. Per la seva banda, les reorganitzades Joventuts Socialistes decideixen una vegada més donar suport a la Internacional i es reorganitzen com a Unió Juvenil Comunista.
El 14 de novembre de 1921 es van unir tots dos partits formant el Partit Comunista d'Espanya. En aquest mateix mes, les dues Federacions Juvenils Comunistes es van fusionar, donant lloc a la Unió de Joventuts Comunistes d'Espanya, nomenant com a secretari general a Tiburcio Pico. L'agost de 1922 va aparèixer el primer òrgan de premsa de l'UJCE, titulat "El Joven Comunista". En els seus inicis, l'activitat de l'UJCE es va centrar en la lluita contra la guerra del Marroc.
El 1923 es va produir el cop d'estat del general Primo de Rivera, que va obtenir l'aprovació del llavors rei Alfons XIII. L'UJCE, igual que el PCE i a diferència de les JSE, el PSOE i la UGT, es va oposar a la dictadura militar i va cridar a la joventut a la lluita, sense resultats apreciables. És un període en el qual tant el PCE com la UJCE coneixen per primera vegada la clandestinitat. Durant aquesta època minva el seu nombre de militants, i els millors quadres s'incorporen al Partit.
La República i la Guerra Civil El 28 de gener de 1930 cau la dictadura, arrossegant-ne al rei Alfons XIII. El 14 d'abril de 1931 es va proclamar la República de manera pacífica. Els comunistes, tant PCE com UJCE, van rebre al nou govern amb hostilitat, quedant aïllats en els primers temps de la República. No obstant això, es va iniciar una lenta però constant dinàmica de creixement de l'organització juvenil. Així i tot, l'UJCE era una organització molt feble, les persecucions en els llargs anys de clandestinitat i la seva estretor sectària la va portar a ser un grup reduït.
El 1932 es va convocar en Bilbao el II Congrés de l'UJCE, caracteritzat per la renovació interna. Es reorganitza el moviment juvenil comunista (Pioners Rojos) i es publica un periòdic infantil. Com a secretari general és nomenat Trifón Medrano, que després cauria mort lluitant durant la defensa de Madrid. El 1933, l'UJCE s'organitzava ja en cèl·lules d'empreses, per barris i pobles arreu d'Espanya. Amb la victòria electoral dels nazis a Alemanya, el conjunt de les organitzacions juvenils progressistes d'Europa van començar a conscienciar-se de la importància de la lluita contra el feixisme. A iniciativa de l'UJCE, es va constituir el Comitè Nacional contra la Guerra i el Feixisme. En aquest sentit es recolza una primitiva versió del Front Popular, afavorida pel PCE, la CGTU (sindicat comunista) i l'UJCE a les eleccions generals espanyoles de 1933, amb pobres resultats, malgrat incrementar el vot pel que fa a anteriors convocatòries.
La formació de les JSU La dinàmica d'unitat antifeixista i obrera porta al fet que l'UJCE i les JJSS, dirigides per Santiago Carrillo, iniciïn converses de cara a la unitat d'acció en la lluita contra el feixisme. La Revolució d'Octubre de 1934 a Astúries accelera la cooperació. Després de la repressió de la Revolució, els joves comunistes i socialistes van començar a reagrupar les seves forces amb l'objectiu d'aconseguir l'amnistia, creant el primer comitè d'enllaç entre ambdues joventuts.
El VII Congrés de la Internacional Comunista i el VI Congrés de la Internacional Juvenil Comunista aferma decisivament aquesta orientació unitària, suposant el començament d'una política d'aliances amb els joves pacifistes, liberals, republicans, catòlics, llibertaris, etc., però, sobretot, amb els joves socialistes, presents al Congrés de la IJC.
El 15 de gener de 1936 es constitueix el Front Popular espanyol. A les eleccions celebrades el 16 de febrer es va imposar la coalició del Front Popular, es van alliberar els presos polítics i es va començar a desenvolupar el programa polític de l'aliança. Dues delegacions de l'UJCE i les JJSS van viatjar a Moscou per discutir les bases de la unitat amb la direcció de la IJC: defensa diària dels interessos de la joventut treballadora, educació en el marxisme-leninisme i l'internacionalisme proletari, capacitació dels joves obrers per enfortir i desenvolupar l'organització i lluitar en l'avantguarda de la joventut, agrupant-la contra el feixisme i per la victòria del socialisme.
El març de 1936, finalment, es fusionen l'UJCE i les JJSS, donant lloc a la Joventuts Socialistes Unificades (JSU). El seu secretari general va ser Santiago Carrillo. La JSU mantenia relacions fraternals amb els partits obrers (PSOE i PCE), encara que s'inscrivia dins de l'estratègia unitària de construir un partit obrer únic que reunís a tots dos. No obstant això, aquesta temptativa no va arribar a consumar-se, excepte a Catalunya, amb la fundació del Partit Socialista Unificat de Catalunya. A la fi de 1936, la majoria de la direcció de la JSU anuncia el seu ingrés en el PCE.
Malgrat que la intenció inicial era celebrar un congrés d'unificació a l'agost de 1936, l'esclat de la guerra civil va truncar aquesta possibilitat. No obstant això, el gener de 1937 es va celebrar una conferència nacional a València que va pretendre cobrir les mancances que s'arrossegaven del procés d'unificació. Sectors socialistes propers a Largo Caballero es van agafar al fet que no es produís el congrés d'unificació per argumentar que la unitat no s'havia produït. Alhora, van negar la legitimitat de la Conferència, menyspreant-la com a operació dels comunistes per controlar l'organització unificada.
La JSU va ingressar en la Internacional Juvenil Socialista (IJS) amb unes condicions prèvies encaminades a l'acostament entre la IJC i la IJS. Amb l'ingrés de la JSU en la IJS, les relacions amb la IJC, lluny de disminuir, es van intensificar. L'experiència unitària de la JSU a Espanya es convertia en punt de referència per a la unitat de la IJC i la IJS.
La JSU va ser durant aquest període l'organització juvenil política més forta del bàndol republicà, amb 250.000 militants als pocs mesos de començar la guerra i comptant amb més de mig milió en acabar la contesa. Va organitzar els seus propis batallons, distingint-se especialment en la defensa de Madrid. També es va caracteritzar la JSU, des del començament de la guerra, per la seva aposta ferma per la creació de l'Exèrcit Popular.
L'agost de 1937 es crea l'Aliança Juvenil Antifeixista, formada per la Joventut d'Unió Republicana, les Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya, la Joventut d'Esquerra Federal, la UFEH, la Joventut Sindicalista, les Joventuts Llibertàries i la JSU.
També va destacar la seva labor social i recreativa, organitzant l'Olimpíada Juvenil, clubs esportius i d'oci, etc.
A la tardor de 1938, d'altra banda, sectors socialistes contraris a la influència comunista en la JSU decideixen reorganitzar les JJSS.
La dictadura franquista Després de la derrota de les forces republicanes vindria una segona clandestinitat de gairebé 40 anys. Durant els anys de la postguerra, la JSU va donar suport a la lluita guerrillera amb dues divisions del "maqui" i es va plantejar com a objectiu prioritari salvar de la repressió als joves.
A l'octubre de 1945, es va constituir a Londres la Federació Mundial de la Joventut Democràtica (FMJD), que va agrupar organitzacions juvenils de 63 països, sent la JSU organització fundadora.
Mentrestant, joves socialistes vinculats al PSOE organitzen el I Congrés en l'exili de la Joventuts Socialistes d'Espanya en territori francès, amb el qual la JSU va quedar ferida en el seu caràcter unitari. Durant la dècada de 1950, la JSU va desapareixent, en anar ingressant la majoria dels seus quadres en el PCE, i anar el PSOE impulsant la seva pròpia organització juvenil.
La reconstitució de l'UJCE Al VI Congrés del PCE el 1960, en vista de l'increment de l'oposició social al franquisme, el repunt del moviment obrer amb el naixement de les Comissions Obreres (CCOO) i el creixement de la influència del PCE en la societat, es decideix la recuperació de l'organització juvenil comunista adaptada a la nova situació. A l'octubre de 1961, el ple del Comitè Central del PCE acorda la reconstitució de l'UJCE, nomenant-ne com a secretari general a Agustín Gómez.
Es va tractar, en aquest moment, d'organitzar cercles de joves vinculats a les cèl·lules del PCE corresponents. Davant la impossibilitat d'organitzar un Congrés, l'UJCE es dota d'un programa i unes normes de funcionament, però sense òrgans propis de direcció en la reunió del seu II Ple. Les normes definien a l'UJCE com a hereva de la JSU, marxista-leninista, centralista democràtica i federalista, reconeixent l'autonomia de les seves delegacions al País Basc, Galícia i Catalunya. Com a organització de base, es constitueixen els cercles i, allí on hi hagués un gran desenvolupament organitzatiu, els grups, que coordinaven diversos cercles.
El 1967 l'UJCE impulsa les Comissions Obreres Juvenils (COJ), vinculades al moviment sindical de les Comissions Obreres. El 1969 comença a crear i posar en funcionament els "Comandos Juvenils", als quals es defineix com a "grups mòbils d'acció de joves obrers i estudiants".
A principis de la dècada de 1970, l'UJCE té ja implantació a tot Espanya. Per això, la direcció del PCE es planteja articular estatalment l'UJCE i amb aquest objectiu es convoca una Conferència de l'UJCE el 1970. Per la seva banda, el 9 de juny de 1970 es constitueix el Comitè Nacional de la Joventut Comunista (JC). Es van realitzar noves conferències el 1972 i 1973 que van consolidar un nucli de direcció nacional estable.
A l'abril de 1975 té lloc en París la III Conferència. Pilar Brabo, com a membre del Comitè Executiu del PCE, coordinaria els seus treballs i al seu torn exerciria d'enllaç entre la direcció de l'UJCE i la del PCE. En aquesta Conferència s'escolliria un secretariat polític compost per representants de les principals organitzacions de l'UJCE.
Just un any després, a l'abril de 1976 es convoca clandestinament a Madrid la IV Conferència, que va haver de ser desconvocada "in situ" davant les escasses garanties de seguretat que existien. Efectivament, després de la fallida Conferència, el secretariat, conformat per 8 membres, és detingut íntegrament i retingut en els soterranis de la Direcció general de Seguretat, en la madrilenya Puerta del Sol. El llavors Ministre de la Governació, Manuel Fraga, els aplica la Llei Antiterrorista i els acusa d'estar darrere de la convocatòria il·legal del primer de maig. Davant la pressió de familiars i advocats van ser alliberats posteriorment sense càrrecs.