miniatura|Branques del cristianisme La història del cristianisme es refereix a la religió cristiana, els seus seguidors i l'Església amb les seves diverses denominacions, des del fins al present. El cristianisme va ser fundat al segle primer a la regió del Llevant de l'Orient Mitjà per Jesús de Natzaret, considerat pels creients tal com està profetitzat en l'Antic Testament (Miquees 5:2-5) per ser el Crist o l'elegit de Déu. Els pares del cristianisme també foren els que havien estat deixebles de Jesús, com Pere, Mateu, Jaume i Joan, així com altres que mai no el van conèixer, però van ser influïts pels relats del seu ensenyament, com els evangelistes Marc i Lluc, o aquells qui descriuen que van tenir revelacions espirituals de la seva naturalesa divina, com ara Pau de Tars, el qual va encoratjar activament la fundació de comunitats cristianes o «esglésies».
La propagació del cristianisme va tenir lloc inicialment des de Jerusalem a través de l'Orient Pròxim, en llocs com ara Síria, Assíria, Mesopotàmia, Fenícia, Àsia Menor, Jordània i Egipte. Al va ser adoptat successivament com a religió de l'Estat per Armènia l'any 301, Geòrgia en 319,The Church Triumphant: A History of Christianity Up to 1300, E. Glenn Hinson, p 223Georgian Reader, George Hewitt, p. xiiEthiopia, the Unknown Land: A Cultural and Historical Guide, by Stuart Munro-Hay, p. 234Prayers from the East: Traditions of Eastern Christianity, Richard Marsh, p. 3 l'Imperi Aksumita en 325, i després l'Imperi Romà el 380. Es va fer comú a tot Europa a l'edat mitjana i es va expandir per tot el món durant l'Era de l'exploració europea, des del Renaixement en endavant per esdevenir la religió més gran del món.Adherents.com, Religions by Adherents Al llarg de la seva història, el cristianisme ha resistit persecucións, cismes i disputes teològiques que han donat lloc a moltes esglésies diferents. Les principals branques del cristianisme són l'Església Catòlica Romana, Església Ortodoxa Oriental, Església anglicana i l'Església protestant.
Primer cristianisme (c.33-325)
Durant els seus primers anys, el cristianisme va passar de ser un cristianisme jueu a una religió estesa en tot el món grecoromà i més enllà.
El cristianisme primitiu es pot dividir en dues fases diferents: el període apostòlic, quan els primers apòstols estaven vius i lideraven l'Església, i el període post-apostòlic quan es va desenvolupar una incipient estructura episcopal, i la persecució va ser periòdicament més intensa. La persecució dels cristians a l'Imperi Romà va acabar l'any 313 sota el regnat de Constantí I el Gran, qui l'any 325 va convocar el Primer Concili de Nicea, l'inici del període dels primers set concilis ecumènics.
Església Apostòlica
L'Església apostòlica va ser la comunitat liderada pels apòstols, i fins a cert punt, pels "Germans de Jesús"R. Gerberding and J. H. Moran Cruz, Medieval Worlds (Nova York: Houghton Mifflin Company, 2004) p. 51 En la seva "Gran Comissió", Jesús ressuscitat va ordenar que els seus ensenyaments s'estenguessin a tot el món. Si bé la fiabilitat històrica dels Fets dels Apòstols és posada en qüestió pels seus crítics, el que és clar és que aquests Fets dels Apòstols són la major font primària d'informació per aquest període. Els Fets donen una història de l'Església a partir d'aquesta comissió a per a la propagació de la religió entre els gentilsCorneli a Enciclopèdia Catòlica "El baptisme de Corneli, un gentil, és un esdeveniment important en la història de l'Església Primitiva. L'Església recentment formada, en què fins ara només els que eren circumcidats i observaven la llei de Moisès havien estat admès, es trobava ara oberta als gentils no circumcidats sense l'obligació de sotmetre's a les lleis cerimonials jueves". i als orientals de la Conca del Mediterrani per Pau i altres.
Els primers cristians eren essencialment tots ètnicament jueus o prosèlits jueus. En altres paraules, Jesús va predicar al poble jueu i va cridar els primers deixebles.Vegeu per exemple Mateu 10 No obstant això, la Gran Comissió està específicament dirigida a "totes les nacions", i aviat va sorgir una dificultat pel que fa a l'assumpte dels gentils (no jueus) conversos de si havien de "ser jueus" (en general es refereix a la circumcisió i l'adhesió a la llei dietètica), com a part del fet d'esdevenir cristià. La circumcisió en particular va ser considerada repulsiva per als grecs i hel·lenistesJewish Encyclopedia: Circumcision: In Apocryphal and Rabbinical Literature: "El contacte amb la vida grega, especialment en els jocs practicats a l'arena [que impliquen nuesa], va fer aquesta distinció odiosa als grecs, o antinacionalistes, i la conseqüència va ser el seu intent d'aparèixer com els grecs amb l'epispasme (dissimulant la circumcisió), 1 Ma 1,10-15; Flavi Josep Antiguitats judaiques, XII. 5, § 1; Assumptio Mosis, VIII.; 1 Co 7,18; al Talmud, Tosef., Shab. xv. 9; Yeb. 72a, b; Yer. Peah i. 16b; Yeb. viii. 9a) Més encara van fer els jueus complidors de la llei en desafiar l'edicte d'Antíoc IV Epífanes que prohibia la circumcisió (); fins i tot les dones jueves ho van pagar amb la seva vida
Mentre els partidaris de la circumcisió eren presentats com a judaïtzants les accions de Pere, en la conversió de Corneli el Centurió, semblaven indicar que les lleis de la circumcisió i el menjar no eren aplicable als gentils, i això va ser acordat al Concili de Jerusalem.
Les doctrines dels apòstols van portar l'església primitiva al conflicte amb algunes autoritats religioses jueves. Aquest fet va conduir a la seva expulsió de les sinagogues, d'acord amb una teoria del Concili de Jamnia. Fets registra el martiri dels líders cristians, Esteve i Jaume el Major Per tant, el cristianisme va adquirir una identitat diferent de judaisme rabínic, però aquesta distinció no va ser reconeguda alhora per l'Imperi Romà. El nom de "Cristià" () es va aplicar per primera vegada als deixebles d'Antioquia, tal com es registra a E. Peterson, "Christianus", pp 353-72 Alguns sostenen que el terme "cristià" va ser encunyat per primera vegada com un terme despectiu que vol dir "petits Cristos", i va ser pensat com una burla, un terme de burla per a aquells que seguien els ensenyaments de Jesús.
Creences i credos cristians primerencs miniatura|Jesucrist,"La figura (…) és una al·legoria de Crist com a pastor" André Grabar, "Christian iconography, a study of its origins", el Bon Pastor, .
Les fonts de les creences de la comunitat apostòlica inclouen els Evangelis i les epístoles del Nou Testament. Les informacions més primerenques de la creença es contenen en aquests textos, com ara els primers credos i himnes cristians, així com la narració de la Passió de Jesús, la tomba buida, i les aparicions de la resurrecció. Alguns d'aquests escrits daten dels anys 30 o els anys 40 de la CE, i són originaris de l'Església de JerusalemEn els Credos, veure Oscar Cullmann, les primeres confessions cristianes. », trad. J. K. S. Reid (London: Lutterworth, 1949)
Església Post-apostòlica miniatura|Sant Llorenç davant l'Emperador Valerià per Fra Angelico El període post-apostòlic es refereix al temps després de la mort dels apòstols (al voltant de 100 dC) fins persecucions que van acabar amb la legalització del culte cristià en temps de Constantí el Gran.
Persecucions Des del principi, els cristians van ser objecte de diverses persecucions. Això va implicar fins i tot la mort per als cristians com Sant Esteve () i Sant Jaume el Major (). Es van produir posteriorment persecucions a més gran escala de la mà de les autoritats de l'Imperi Romà, que van començar l'any 64, quan, segons ens informa l'historiador romà Tàcit, l'emperador Neró els va culpar del Gran incendi de Roma que es va produir aquell any. Segons la tradició de l'Església, fou sota la persecució de Neró que Pere i Pau foren martiritzats a Roma. De la mateixa manera, alguns dels escrits del Nou Testament esmenten les persecucions i la seva intensitat a través d'ells. Durant 250 anys els cristians van sofrir persecucions esporàdiques per la seva negativa a adorar l'emperador romà, un fet constitutiu de traïció i sancionat amb la pena de mort.
Per què va tenir èxit el cristianisme? Malgrat les intenses persecucions que va patir en aquells temps, la religió cristiana se seguí propagant a tota la Conca del Mediterrani.Michael Whitby, et al. eds. Christian Persecution, Martyrdom and Orthodoxy (2006) online edition No hi ha acord en una explicació de com el cristianisme va aconseguir estendre's amb èxit abans de l'Edicte de Milà i l'establiment del cristianisme com a religió de l'Estat a l'Imperi Romà. Per a alguns cristians, l'èxit no va ser més que la conseqüència natural de la veritat de la religió i de la mà de la Providència. No obstant això, es poden assenyalar explicacions similars per a la difusió de l'islam i el budisme, però, cap d'elles són explicacions històriques. A The Rise of Christianity, Rodney Stark sosté que el cristianisme va triomfar sobre el paganisme principalment perquè va millorar les vides dels seus seguidors de diverses maneres.Rodney Stark. The Rise of Christianity. Princeton: Princeton University Press 1996 Un altre factor, que s'ha assenyalat més recentment, va ser la forma en què el cristianisme combinà la seva promesa d'una general resurrecció dels morts amb la creença tradicional grega que la veritable immortalitat depenia de la supervivència del cos, amb el cristianisme que afegí explicacions pràctiques de com havia de succeir realment la fi del món.Dag Øistein Endsjø. Greek Resurrection Beliefs and the Success of Christianity. Nova York: Palgrave Macmillan 2009. Per a Mosheim la ràpida progressió del cristianisme s'explica per dos factors: les traduccions del Nou Testament i les apologies elaborades en defensa del cristianisme.Moishem, Johann Lorenz von, The Ecclesiastical History of the Second and Third Centuries: Illustrated from the Writings of Tertullian, F. & J. Rivington, Londres, 1845, p. 106 Edward Gibbon, en la seva clàssica The History of the Decline and Fall of the Roman Empire, analitza el tema en detall en el seu famós capítol quinze, que resumeix les causes històriques de l'èxit primerenc del cristianisme de la següent manera: "(1) L'inflexible i, si se'ns permet l'expressió, l'intolerant zel dels cristians, es deriva, certament, de la religió jueva, tot i que purificada de l'esperit estret i antisocial que, en comptes de convidar, havia dissuadit els gentils d'abraçar la llei de Moisès. (2) La doctrina d'una vida futura, millorada en cada circumstància addicional que podria donar pes i eficàcia a aquesta veritat important.(3) Els miraculosos poders atribuïts a l'església primitiva. (4) La moral pura i austera dels cristians. (5) La unió i la disciplina de la república cristiana, que a poc a poc van formar un estat independent i creixent al cor de Roma.Edward Gibbon, The History of the Decline and Fall of the Roman Empire, Capítol Quinze. En 6 volums al Internet Archive
Estructura i l'episcopat A l'Església post-apostòlica, els bisbes va sorgir com a supervisors de les poblacions urbanes cristianes, i a poc a poc una jerarquia de sacerdots va prendre la forma depiskopos (que vol dir supervisors, i que és l'origen del terme bisbe) i preveres (ancians), i després diaques (funcionaris). Però aquesta estructura sorgí lentament i en moments diferents per diferents llocs. Climent, un bisbe del de Roma, es refereix als líders de l'església de Corint a la seva epístola als corintis com a bisbes i preveres de manera intercanviable. Els escriptors del Nou Testament també usen els termes supervisors i ancians indistintament i com a sinònims.Philip Carrington, The Early Christian Church (2 vol. 1957) online edition vol 1 ; online edition vol 2