El Compromís de Casp (1412) fou una reunió de nou notables, representants del Regne d'Aragó, del Regne de València i del Principat de Catalunya (tres per estat), que tenien l'objectiu de decidir qui succeiria l'últim rei de la Corona d'Aragó, Martí l'Humà, mort el 1410. Els tres estats s'havien compromès prèviament a respectar, fos quina fos, la decisió dels nou notables. Fou escollit el castellà Ferran de Trastàmara dit «el d'Antequera», en detriment de l'altre candidat, Jaume II d'Urgell. Fou fruit d'un interregne de dos anys molt violents, amb invasions castellanes, influències del papa LunaPapa d'Avinyó entre el 1394 i el 1423 amb el nom de Benet XIII, actualment considerat antipapa per l'Església Catòlica. i un conjunt de circumstàncies que acabaren determinant l'elecció de Ferran abans i tot que tingués lloc el Compromís.
Orígens El Compromís va ser el punt final d'un confús conflicte que venia de temps endarrere, i per entendre'l s'ha de comprendre també la seva interrelació amb un conflicte internacional de grans dimensions: el Cisma d'Occident. Cal destacar que Martí l'Humà sempre va ser, com el seu germà Joan el Caçador, partidari del papa Benet XIII d'Avinyó.
Martí l'Humà es va casar l'any 1373 amb Maria de Luna, parenta de l'antipapa cismàtic Benet XIII, i d'aquest matrimoni va néixer Martí, dit el Jove per diferenciar-lo del seu pare. El 1396 Martí l'Humà va succeir al tron el seu germà Joan el Caçador. Als seus 40 anys ja tenia una dilatada experiència política, ja que tant en temps del seu pare Pere el Cerimoniós com del seu germà havia desenvolupat diverses responsabilitats polítiques així com missions militars. Ambdós parents li deixaven un patrimoni familiar més que endeutat per les guerres de l'un i la luxúria de l'altre.
Paral·lelament l'Aragó i València vivien immersos en un complex xoc de xarxes de faccions nobiliàries, les Bandositats. Les principals famílies es barallaven per qüestions d'interessos sobre terres i jurisdiccions. Mentre a l'Aragó els dos grans bàndols eren la família dels Urrea (que tenien com a aliats els Heredia, els Lihory i els Cerdán entre d'altres) i la família dels Luna, que comptaven amb les famílies Alagón, Montcada i López de Luna entre d'altres; les bandositats del Regne de València enfrontaven sobretot els Vilaragut contra els Centelles.
Malalt com estava, el 1407 Martí l'Humà va nomenar lloctinent d'Aragó el seu cunyat Jaume II d'Urgell, un càrrec que tradicionalment estava reservat a l'hereu al tron, però el seu fill estava ocupat amb els assumptes sicilians i sards. Això va generar diverses protestes entre molts nobles aragonesos encapçalats pel mateix justícia d'Aragó, que llavors era Juan Ximénez Cerdán, ja que no podien tolerar que un home com el comte d'Urgell, que havia participat en les bandositats aragoneses (també per interessos econòmics), tingués ara la màxima autoritat del regne, només per sota del mateix rei. També Benet XIII s'oposava a aquest nomenament perquè en el conflicte cismàtic Jaume no era partidari d'Avinyó sinó del seu rival de Roma. Tot i que en un primer moment va semblar que Martí l'Humà cedia a aquestes protestes destituint Jaume, l'any següent va nomenar-lo Governador General de tots els regnes, fent-lo dipositari de la seva màxima confiança. El càrrec era suprem i tenia gairebé poders absoluts, amb només el rei per damunt. Però Jaume d'Urgell no sabé estar-ne a l'altura i, en comptes de neutralitzar les bandositats aragoneses i valencianes, tal com s'esperava d'ell, encara les va agreujar més prenent part pels Luna i pels Vilaragut respectivament, com sempre havia fet abans d'ocupar el càrrec. A sobre, es planyia a Martí perquè la noblesa no el respectava (els seus rivals) i li demanava que interferís al seu favor.
Mentrestant Catalunya i Mallorca políticament estaven tranquil·les però vivien una crisi econòmica (les Illes seguien un pla de recuperació des del 1372), ja que tant Barcelona com Ciutat havien patit moltes despeses arran de les guerres de Pere el Cerimoniós contra Castella.
El 25 de juliol de 1409, però, tingué lloc un fet inesperat que trastornaria la Corona d'Aragó: Martí el Jove, hereu i únic fill del rei Martí l'Humà, moria als 33 anys a la ciutat sarda de Càller a causa d'unes febres infeccioses. Tot i que s'havia casat dos cops, primer amb Maria de Sicília i després amb Blanca I de Navarra, no tenia cap descendent legítim. En canvi deixava dues criatures il·legítimes, fruit de les seves relacions amb les amants sicilianes Tàrsia Rizzari i Agatuzza de Pesci. De les dues, només una era noi: Frederic de Luna, de set anys.
La voluntat reial L'hereu de la Corona, a la mort del rei, hauria estat el primogènit Martí el Jove, que amb 33 anys ja era des de feia temps un adult. Però i després d'ell? El comú de la historiografia coincideix a afirmar que la voluntat de la família reial era que el continuador de la dinastia fos Frederic de Luna; però, al contrari del que havia passat sovint a Castella i a molts altres llocs, a la Corona d'Aragó mai un bastard havia arribat al tron. Era un fet que contravenia tots els costums; per tant calia envoltar el procés de la màxima legalitat possible. És acceptat que, per poder aconseguir-ho, els dos Martí volien seguir una prudent estratègia consistent en anar "legitimant-lo" a poc a poc i per parts: en un primer moment ja se'l va reconèixer com a fill de la família quan se'l va legitimar per a heretar els comtats de Luna i de Sogorb. El 14 d'abril de 1409, amb Martí el Jove encara viu i sense res que fes preveure la seva mort, ho fou per a heretar el regne de Sicília. A partir d'aquí tota la Corona va poder comprovar quina era la intenció reial, ja que tradicionalment, abans que el primogènit heretés tots els regnes de la Corona d'Aragó, el rei regnant i pare seu el feia rei de Sicília perquè adquirís una experiència formativa prèvia. Però els dos reis, pare i fill, van acabar morint abans que culminés aquest procés legitimador: Martí l'Humà va traspassar sobtadament el 31 de maig del 1410, just un dia abans del dia estipulat per fer de Frederic de Luna l'hereu legal de la Corona d'Aragó (l'1 de juny).
La voluntat del rei Martí ha quedat testimoniada en una carta que envià a Pere Torrelles datada el 20 de febrer de 1410 on explicitava aquesta voluntat per a Frederic.Soldevila, 1994 3a ed.: p. 26. Citant la carta de l'estudi de BAGUÉ, Enric: Dos documents sobre l'infant Frederic, fill de Martí de Sicília i l'afer de la successió, Analecta sacra Tarraconensia, Barcelona, 1935 (el qual era una separata de: Miscel·lània Finke d'història i cultura catalana, extracte; Fasc. 1-2)
L'estratègia, a més, comptava amb l'aprovació d'altíssimes personalitats: en primer lloc el mateix papa Benet XIII, que volia evitar a tot preu un conflicte dinàstic, i a qui se li va oferir l'educació del jove príncep perquè pogués pujar-lo en la fidelitat a l'Església d'Avinyó, és a dir, a ell. Altres partidaris de Frederic eren el bisbe d'Osca Domènec Ram, Francesc d'Aranda, Gil Ruiz de Lihori…, tot i que aquests abandonaren aquesta posició quan veieren que no podia prosperar i prengueren partit per la del duc d'Anjou.
La voluntat papal L'aragonès Pedro, de la família Martínez de Luna, amb el nom pontifici de Benet XIII liderava l'escissió avinyonesa de l'Església catòlica. Però els aliats que la seguien cada cop minvaven més i ja es limitaven només a Castella i la Corona d'Aragó. Si en aquesta última hi esclatava un conflicte successori, el més probable era que perdés la seva obediència, ja que els candidats favorits entre les oligarquies de la Corona eren per una banda el comte Jaume d'Urgell, partidari del papa de Roma, i per l'altre el duc Lluís III d'Anjou, partidari del papa cismàtic instal·lat a Pisa. Per tant, en un inici Benet XIII estava d'acord amb el monarca i volia legitimar el petit Frederic per tenir-ne la custòdia i educar-lo al seu gust. Però la mort sobtada de Martí va impedir que l'1 de juny Frederic fos legitimat, tal com estava previst. Els esdeveniments posteriors el feren abandonar l'infant a la seva sort i a optar per Ferran d'Antequera, el regent de Castella, ja que si li negava el suport perdria l'obediència d'aquell regne.
Benet va viure de primera mà els últims esdeveniments de la família reial perquè entre el maig i el juny del 1410 va residir al palauet que el prohom barceloní Ramon Desplà posseïa als afores de la ciutat.
Els últims temps de Martí l'Humà El patriarca, vell i malalt, es quedà sense el seu únic primogènit i amb un net encara a mig legitimar; és a dir, sense hereu oficial clar.
Immediatament les oligarquies van començar a pressionar-lo perquè es casés de nou i tingués un altre fill, l'opció més políticament correcta de l'època. Secundaren la proposta Benet XIII, que acabava d'arribar a Barcelona, el mític i carismàtic Vicent Ferrer, incondicional de Benet, i el seu cunyat Jaume, comte d'Urgell. Finalment el setembre de 1409 el vell Martí, de 53 anys, es va tornar a casar amb una jove de 21, Margarida de Prades, amb l'objectiu de tenir fills. Però, sigui real o no la impotència que se li va atribuir llavors, o sigui perquè no va voler, no va sortir res d'aquest precipitat matrimoni.
De fet aquell hivern el rei va enviar missatges a les principals ciutats dels regnes convocant a Barcelona la reunió d'una junta d'experts en dret perquè debatessin les diferents opcions de la successió, però cap ni un dels cridats va acudir-hi. No és clar el perquè d'aquest unànime absentisme. S'ha especulat que la causa pogués ser que el rei volgués reunir els millors juristes per exposar-los quina era la seva voluntat i encarregar-los que la fessin viable legalment, i com que a aquelles altures, 10 mesos després de la mort de l'hereu oficial, tothom ja havia pres partit entre Lluís i Jaume, no van voler donar-li aquesta oportunitat a Martí per fer prosperar la candidatura del net Frederic.
Mentrestant Jaume d'Urgell era incapaç d'acabar amb les bandositats aragoneses i valencianes; és més, aquestes augmentaven davant del que semblava ser un buit de poder, un rei vell i un governador general que molts no reconeixien. El rei, cansat de la seva actitud victimista, perquè el comte li exigia constantment que intervingués en el rebuig que li mostrava la noblesa aragonesa, quan l'havia nomenat governador general precisament perquè ell ja era massa vell per ocupar-se d'aquests assumptes i quan el mateix comte era responsable de la situació en haver participat de les bandositats, Martí va obligar-lo a acceptar les acusacions que li feia el justícia d'Aragó: va ser imputat pels càrrecs pendents, conseqüència de la seva participació en les bandositats, tot i que no va perdre el càrrec. De fet, Jaume d'Urgell estava bastant segur que, sense fills reials, ell seria el successor al tron, ja que el càrrec de governador general anava lligat a la primogenitura i, dels possibles pretendents, ell era el que tenia més imatge pública davant les institucions reials.
La mort del darrer monarca del casal de Barcelona El 29 de maig Martí l'Humà emmalalteix sobtadament per causes desconegudes quan es trobava al monestir de Santa Maria de Valldonzella, molt a prop de la seva residència de Bellesguard. L'endemà dia 30 era clar que el rei agonitzava, ja que gairebé ni podia parlar. El traspàs es va produir el matí del 31, a la cambra del monestir dita de l'Abadessa, poc després de demanar al seu metge Francesc de Granollacs i a Antoni de Torrelles i Marc, els fills dels quals eren els tutors de l'infant Frederic, que cuidessin el seu net.