Martin Luther King Jr. (nascut Michael King Jr.; Atlanta, Geòrgia, 15 de gener de 1929 - Memphis, Tennessee, 4 d'abril de 1968) va ser un activista pels drets civils i ministre baptista estatunidenc, líder destacat del moviment pels drets civils des de 1955 fins al seu assassinat el 1968. Va promoure els drets civils de les persones no-blanques als Estats Units mitjançant la resistència no-violenta i la desobediència civil contra les lleis Jim Crow i altres formes de discriminació legalitzada, que afectaven més comunament els afroamericans.
Context: La situació dels afroamericans fins al 1955 Des del 1607, els africans van ser venuts i transportats per ser esclaus al sud dels Estats Units. Això es va estendre fins al , quan la importació d'esclaus seria declarada fora de llei tot i estar èticament en davallada (1807). Tanmateix, això no va implicar l'erradicació de problemes com la segregació racial, o el tràfic il·legal d'esclaus. Precisament, la segregació tindrà el suport de les famoses lleis Jim Crow, que promocionaven l'apartheid, i que, a la vegada, rebien el suport del grup racista Ku Klux Klan.
Dels 3 milions d'afroamericans que hi havia cap al 1808, 700.000 eren esclaus. Així, al voltant del 1860, hi havia uns 3 milions i mig d'esclaus al sud, les terres més hostils per a aquesta societat; mentre que mig milió més, lliures, es repartien per la resta del que eren els Estats Units en aquell moment. Val a dir que anaven creixent paral·lelament a les exportacions.
I és que la minoria afroamericana del 1860 era la més important. Estaven concentrats al sud i l'efecte de la industrialització anglesa els feu productors de cotó. La postguerra civil no va resoldre el problema d'integració social dels afroamericans ni les lleis, ja que cada estat aprovava codis negres que n'afavorien la segregació fins al president Johnson (amb la resistència d'Alabama), que els donà una sèrie de drets, que els dispersà. No hi hagué un moviment perquè es transformessin en propietaris de les terres que els havien esclavitzats, ja que seran parcers i no grangers independents.
A banda d'això, els afroamericans es veuran afectats per un altre problema que la Constitució dels Estats Units no havia aconseguit resoldre, com era l'existència de dues nacions: l'agrària (estats del sud) i la industrial (estats del nord). Precisament d'aquí neix la Guerra Civil americana (1861-1865). Els del nord, la Unió, van escollir com a president el 1860 Lincoln, que era abolicionista, tot el contrari dels estats del sud, la Confederació. El Moviment pels Drets Civils als Estats Units va ser una lluita llarga, i principalment no-violenta.
Reacció del govern Políticament, els Estats Units, eren estats, llur unió era basant-se en una federació. Per tant, el problema estava a saber qui havia d'anar abans; la unió o l'estat, és a dir: la Unió té poder per imposar un tipus de poder? La Unió, en ser industrialista, prenent el model britànic, no podia conviure amb una societat esclavista, els sortia més a compte el treball lliure, però el sud vivia essencialment del cotó i dels seus esclaus; per això, Lincoln aboleix parcialment l'esclavisme el 1860, així tenia l'argument per a anul·lar la confederació. Però no tot varen ser flors i violes. Lincoln abolí l'esclavisme només als estats del sud, però no als del nord (cosa que s'acostuma a oblidar); i hi havia cinc estats esclavistes. A més, en estar en guerra civil un any després, van necessitar les indústries de cotó per a proveir-se d'uniformes i caldrà esperar a la fi del conflicte per trobar l'abolició total, el 1865, amb la tretzena esmena, en què el govern federal es va moure per estendre la igualtat legal als afroamericans, igualant-los als blancs en ciutadania.
Amb la catorzena esmena, el 1868, els ciutadans i totes les persones nascudes als Estats Units gaudiren de la protecció igualitària de les lleis. La quinzena esmena, encara va anar més enllà, el 1870, permetent el dret a vot a tots els ciutadans deixant-se d'ètnies. Molts negres, doncs, van aconseguir fins i tot, posicions preeminents dins la societat. Malauradament, però, quan la Reconstrucció (1865-1877), que és el període en què els del nord ocupen les terres del sud i poden reforçar totes les esmenes, acaba, amb la retractació de les tropes del nord, els terratinents blancs del sud, amb mà lliure, restitueixen un règim de pèrdua del dret a vot, la segregació racial, una ona de linxaments i una altra de violència policial; a canvi de decidir les contencioses eleccions presidencials en favor de Hayes, amb el suport del nord, contra Tilden.
Són les famoses lleis Jim Crow, que ja venien de la guerra civil. Amb aquestes lleis, blancs i negres moltes vegades varen estar cridats a estar en escoles separades, també als lavabos públics, bancs dels parcs i els seients dels trens (doctrina del 1896 de l'«iguals, però separats») i els restaurants. També van prohibir el matrimoni entre gent de diverses ètnies, entre d'altres. De vegades, però, es va passar per alt el fet de servir a diferents ètnies, en alguns restaurants, sota el mateix sostre. Les corts van procurar estendre aquesta mateixa doctrina a escoles i altres programes, com promocionaren l'estatus de «segona classe» del poble negre o afroamericà.
La situació desesperada dels afroamericans del sud, a banda de fer-los fugir, va provocar una gran immigració a inicis del , cap al nord, en part gràcies a la indústria automobilística a l'entorn de Chicago. Aquest és l'origen del blues, cançons de carretera cap a les fàbriques (avui dia, amb les seves famílies estan retornant al sud). Tot això, combinat amb una creixent elit intel·lectual i cultural d'afroamericans lliures, els va conduir a un fort moviment per a lluitar contra la violència i la discriminació que patien. D'aquí sorgirà la NAACP, que encapçalà un seguit de batalles legals a la dècada dels 1950 per bolcar la segregació de Jim Crow.
Del president Harry Truman, van aconseguir dos anys abans, el 26 de gener del 1948, que signés «l'ordre executiva 9981» que va acabar amb la segregació en l'exèrcit estatunidenc. Per aconseguir això, en la resta d'àmbits caldria esperar les dècades posteriors (a partir dels anys 1960). Amb un èxit final el 1964, ja fora de l'àmbit d'aquest apartat, amb el Civil Rights Act, que no ha estat aplicada avui en dia, als Estats Units, com en la Constitució d'Alabama, que encara mana que: «les escoles separades han de ser proveïdes per blancs i nens de color, i a cap nen de cada ètnia li serà permès d'assistir a les escoles de l'altra.» El 2004, hi va haver una proposició per suprimir aquesta esmena o article que va ser tombada espectacularment.
Biografia Origen i joventut El 15 de gener del 1929 a Atlanta (Geòrgia), el pacifista més conegut de la història després de Mahatma Gandhi arriba al món. Es diu Martinl King, naixia a l'Av. Auburn, núm. 501 d'aquesta ciutat i era fill de Michael King i Alberta Christine Williams.Cf. Charles J. Ogletree, All deliberate speed: reflections on the first half century of Brown v. Board of Education, W.W. Norton & Company, 2004, p. 138.
A partir del 1931, el pare de Martin King s'ha de fer càrrec de l'església Baptista Ebenezer, a Atlanta. Tres anys després, el pare lidera l'organització de les esglésies baptistes de la ciutat, i es dedicarà, a part del càrrec eclesiàstic que li pertoca, a la lluita contra la segregació als espais religiosos, i també a tractar d'assolir que els negres puguin votar. En el decurs de la dècada del 1930, continua ascendint fins al punt de formar part del consell de ministres d'Atlanta, en què també s'esforça per un bon tractament dels nens negres a les escoles.
Mentrestant, Martin King va sent educat en un doble ambient: el religiós, i el de la lluita contra la discriminació d'ètnies. Com a anècdota, es diu que als cinc anys ja el van fer fora del col·legi per rebel·lar-se contra el tutor. Havent-ne complet set, un erudit els fa una xerrada sobre Gandhi, que potser sigui la base de la seva ideologia quan serà gran
Ja amb els estudis primaris superats sense gaire esforç, amb quinze anys ingressa al Morehouse College, i és l'època dels seus primers projectes.Cf. Frederick L. Downing, To see the promised land: the faith pilgrimage of Martin Luther King, Jr. (pág. 150). Mercer University Press, 1986. Envia una carta a l'editor de la Constitució d'Atlanta queixant-se de la discriminació racial. Gràcies a això, en aquella nova constitució hi figura que els negres tenen dret als drets bàsics dels ciutadans americans.
Inici de la seva carrera El 1948, amb dinou anys, ja és llicenciat en lletres. El curs següent comença a estudiar al seminari de Teologia a Chester (Pennsilvània) i el 8 de maig del 1951 aconsegueix la llicenciatura de Teologia (Bachelor of Divinity Degree). Continuant per aquest camí, comença un postgrau a la Universitat de Boston, on s'implica molt a estudiar la ideologia de Mahatma Gandhi.Cf. Michael J. Nojeim: Gandhi and King: the power of nonviolent resistance (pág. 179). Greenwood Publishing Group, 2004. El 18 de juny del 1953, havent acabat el segon curs del postgrau, contrau matrimoni amb Coretta Scott, una noia d'Alabama dos anys major que ell.Cf. Obituari de Coretta Scott King al Daily Telegraph, consultat el 8 de setembre de 2008. Encara abans d'acabar els estudis, el 1954 accedeix a ser pastor de la mateixa església on dos anys abans el seu pare ho havia estat, a Ebenezer.Cf. Linda K. Fuller: National days/national ways: historical, political, and religious celebrations around the world (pág. 134). Greenwood Publishing Group, 2004.
El 5 de juny del 1955, aconsegueix el doctorat en teologia sistemàtica, i el novembre del mateix any neix la seva primera filla, Yolanda. Aquest mateix any, comença la segona i més important via de la seva vida, que és la lluita contra el racisme als EUA, la discriminació per ètnies, o la segregació. Això ve donat per un fet d'aquestes característiques l'1r de desembre amb Rosa Parks.
Boicot al bus de Montgomery El 1r de desembre del 1955, el conductor d'un autobús de Montgomery (Alabama) va manar aixecar-se els negres que hi havia asseguts, perquè l'autobús anava ple i hi havia blancs que no podien seure. La norma era que les persones blanques tenien preferència per seure. Era un fet habitual, en què aparentment tothom estava d'acord. Aquell dia, però, una dona negra, de nom Rosa Parks, va refusar la demanda del conductor, de deixar el seu lloc a un blanc. Immediatament va ser arrestada, jutjada, i declarada culpable. Va ser empresonada per desordre públic.
Algunes membres del Consell Polític de Dones proposen aquell mateix dia de fer un boicot, i diuen a Martin Luther King, ja localment molt conegut, que lideri aquest moviment. El 5 de desembre, casualment, en una trobada massiva a l'església baptista Holt Street, al mateix poble, es forma la MIA, l'Associació pel Progrés de Montgomery i King n'és el primer president. Com a discurs d'obertura de l'associació, King aprofita per anar difonent que un boicot contra l'autobús de Montgomery s'ha organitzat, com a acte de protesta per l'acte tan mesquí de què Rosa Parks havia estat víctima, i que pot començar aquest mateix 5 de desembre, sense donar data límit.
Unes de les paraules més famoses aquell dia van ser: «No tenim altra opció que la protesta. Han estat molts anys de notable paciència, fins al punt que, a vegades, hem donat als nostres germans blancs la impressió que ens agradava la manera com ens tractaven. Per això, aquesta nit som aquí, per alliberar-nos d'aquesta paciència que ens ha fet pacients, amb alguna cosa tan important com la llibertat i la justícia».
Esdeveniments que comportà la protesta