Mil sols esplèndids (títol: A Thousand Splendid Suns) és una novel·la escrita en anglès per l'escriptor nord-americà d'origen afgà Khaled Hosseini. Publicada en català el 2007 per l'editorial Ara llibres, és la segona obra de l'autor després de El caçador d'estels, el best-seller que li va donar celebritat internacional el 2003. L'any de la seva publicació, a més a més de rebre nombroses crítiques favorables, va arribar a posicionar-se en el número 2 a la llista de best-sellers d'Amazon.
Títol El títol del llibre fa referència a un poema del del persa Saib-e-Tabrizi titulat Kabul. La traducció del poema a l'anglès, obra de Josphine Davis, no és literal, però intenta recrear les imatges que apareixen en el poema original. No existeix una traducció directa al castellà, però sí una traducció des de l'anglès, feta per Gema Moral Bartolomé, trobem els versos següents: Eren incomptables les llunes que brillaven sobre els seus terrats, o els mil sols esplèndids que s'ocultaven rere els seus murs.
També es fa referència al títol a l'últim capítol, on diu «Però, sobretot, es troba en el cor de Laila, on brilla amb la resplendor de mil sols».
Argument La novel·la narra la història de Mariam i Laila, dues dones afganeses, durant tres dècades de la història de l'Afganistan, amb la invasió soviètica, la guerra, el règim dels talibans i l'arribada dels nord-americans com a teló de fons. S'hi conten els patiments de vides unides tràgicament per la guerra, la seva lluita per sobreviure i trobar la felicitat: i també una història d'amor que sobreviu a totes les adversitats. Està dividida en quatre parts: la primera se centra exclusivament en Mariam, una de les dues dones; la segona i la quarta introdueixen el lector en la vida de la jove Laila; i la tercera va alternant entre les dues protagonistes en cada capítol.
Primera part La novel·la comença amb la presentació del personatge de Mariam, una nena de cinc anys que viu amb la seva mare, Nana, en un petit kolba (‘cabanya’). Mariam és filla il·legítima de Yalil, un home adinerat i un prestigiós veí d'Herat que va deixar embarassada la seva serventa. En conèixer l'embaràs de Nana, Yalil va ordenar construir un kolba als afores de la ciutat perquè ella hi pogués donar a llum i criar la seva filla. Des que Mariam és només una nena, la seva mare no deixa de recordar-li que va néixer com una harami (‘bastarda’) i que està destinada a patir durant tota la seva vida, igual que ella. Malgrat això, Mariam passa la seva infància esperant ansiosament la visita del seu pare cada dijous. Ella sap que ell té tres esposes i altres deu fills que viuen a la seva casa d'Herat, però mai ha anat a visitar-lo per la desgràcia que suposa, per a la societat en què viuen, ser una harami. Així i tot, somia amb viure amb ell i els seus germans en aquella casa, però no s'atreveix a explicar-ho a la seva mare perquè és conscient de l'aversió que aquesta sent per Yalil. Les úniques visites que reben, a més de les de Yalil, són les de l'amable ulema Faizulá, que es va preocupar d'inculcar a Mariam l'Alcorà, i Bibi yo, que anava acompanyada de la seva família portant dolços i les últimes notícies de la ciutat.
El dia que Mariam fa quinze anys, demana al seu pare que la porti al cinema, del qual ell n'és propietari, a veure Pinotxo. Nana s'hi oposa i prega a la seva filla que no hi vagi; no obstant això, Yalil havia promès a Mariam que passaria a buscar-la. Mariam espera durant hores a la porta del seu kolba, però el pare no hi apareix. Llavors Mariam decideix anar a Herat per trobar-hi la casa on Yalil viu amb la seva família. Una vegada a la ciutat, demana a un senyor que la guiï i ell la porta a la casa. Ella demana veure’l, però li diuen que Yalil no hi és en aquell moment, i ella decideix esperar-lo; després li diuen que és fora de la ciutat i ella decideix esperar-lo a la sendera. L'endemà, el xofer li diu que se n'ha d'anar i ella intenta per la força entrar a la casa. En aquell moment descobreix que el seu pare l'estava guaitant des de la finestra. Llavors sent una terrible desil·lusió, ja que ell ha deixat que passés la nit fora de casa seva com una captaire, i Mariam sent que s'avergonyia d'ella.
Quan torna al kolba, Mariam troba el cos sense vida de la seva mare, qui, sumida en la desesperació, havia decidit penjar-se d'un salze. Mariam, trencada pel dolor i desolada, ha d'anar a viure a la casa del seu pare, on rep un fals suport, ja que és deixada en un dormitori tota sola. Yalil i les seues esposes decideixen casar Mariam amb un vidu trenta anys més gran que ella, Rashid, un sabater de classe mitjana procedent de Kabul. Malgrat l'oposició i el rebuig de Mariam, Yalil l'obliga a contreure-hi matrimoni i a anar-se'n a viure amb el seu marit a la capital afganesa. Abans de partir definitivament d'Herat, Mariam demana a Yalil que mai torni a visitar-la i l'adverteix que, des d'aquell moment, mai podria reconèixer-lo com a pare.
Ja a Kabul, Mariam comença a adaptar-se a la seva nova vida de casada al costat d'un home a qui gairebé no coneix. En un primer moment, Rashid es mostra amable amb ella i li deixa temps perquè s'acostumi a la situació, però de seguida li fa entendre que ha d'exercir el seu paper de muller i ha de començar a fer les tasques de la casa i a cuinar. De l'anterior matrimoni de Rashid havia nascut un nen que es va ofegar en un tràgic accident; per això, Rashid està entusiasmat amb la idea de tenir un altre fill. Encara que Mariam queda prompte embarassada, Rashid decideix portar-la a un bany turc. Mariam perd el fill i la seva relació amb Rashid fa un gir dràstic; aquest deixa de ser cordial amb ella, la maltracta físicament i psicològicament. En quatre anys que han passat des de la pèrdua, Mariam té altres set embarassos fallits.
Segona part Laila és una nena preciosa que viu al mateix carrer de Rashid i Mariam. Els seus pares provenen de la regió de Tayik: Hakim, un home obert de mentalitat, professor a l'escola, i Fariba, que ja té altres dos fills homes, Ahmad i Nur. Hakim està compromès amb l'educació de la seva filla i espera que quan creixi pugui fer alguna cosa pel seu país.
Quan Laila tenia dos anys, els seus germans van marxar a Panjshir per unir-se als mujahidins i lluitar contra l'ocupació soviètica de l'Afganistan. Gairebé no els recorda, però l'obsessió de la seva mare per ells fa que Laila sempre els tingui presents. Sembla que Fariba oblida que té una altra filla i només pensa en els dos fills, per als quals fa plans contínuament. L'única companyia de Laila és el seu amic Tariq, un noi de qui els altres nois del barri se'n riuen, perquè va perdre una cama en la guerra.
Un dia, Fariba rep la terrible notícia que els seus dos fills, Ahmad i Nur, s'han convertit en màrtirs de la guerra. Mai més es recuperarà d'aquesta pèrdua. Mentrestant, la relació de Laila i Tariq s'aferma cada vegada més i s'enamoren perdudament l'un de l'altre.
Després de la victòria dels mujahidins, la guerra civil arriba a Afganistan i Kabul comença a ser bombardejat. Una de les amigues de l'escola de Laila mor després d'un atac contra civils en el qual milers de cases queden destruïdes. Davant aquesta situació, la família de Tariq decideix abandonar Kabul i Laila se sent abatuda per la imminent separació que els ofereix aquesta decisió. No obstant això, Tariq vol estar al costat de Laila i li demana matrimoni per poder escapar junts, però Laila es veu obligada a rebutjar la proposta perquè considera que ella és l'única esperança que queda als seus pares per seguir endavant i no pot abandonar-los. Aquella mateixa nit s'acomiaden després d'haver tingut sexe per primera vegada.
Disset dies després que Tariq hagi marxat i, a conseqüència de la malaltia de Fariba, la família de Laila també decideix abandonar Kabul i anar a un lloc més segur. Laila està entusiasmada amb la idea de tornar a veure Tariq en algun lloc de món, però el seu somni es veu frustrat quan un míssil cau a casa seva i la destrueix per complet. Laila aconsegueix sobreviure, però perd els seus pares.
Tercera part Rashid acull a casa seva Laila i entre Mariam i ell aconsegueixen guarir-li les ferides. Pocs dies després, Mariam li anuncia la visita d'un home que diu que ha conegut Tariq. El visitant, que es fa dir Abdul Sharif, explica a Laila que quan viatjava en una camioneta amb Tariq, un míssil va caure sobre el vehicle i Tariq va perdre la vida. Laila queda destrossada, però poc de temps després descobreix que espera un bebè de Tariq, i aquest fet li retorna part de les seves esperances. Entretant, Rashid li ofereix la possibilitat de casar-se amb ell per tenir una llar. Laila accepta la proposició i decideix fer passar el seu futur bebè, el pare biològic del qual és Tariq, com si fos fill de Rashid.
En un primer moment, Mariam no suporta la situació que està vivint a la seva pròpia casa. Ella no va poder tenir fills i la presència de la jove i bella Laila fa que se senti encara més una molèstia. Rashid, després d'assabentar-se de l'embaràs de Laila, comença a tractar-la com una malika (reina) i a Mariam com una esclava que ha de complir les seves ordres i les necessitats de Laila. No obstant això, quan Laila dona a llum una nena, Rashid es transforma i abandona la cordialitat amb la qual havia tractat la seva segona muller.
Aziza, el bebè de Laila i Rashid, sent des del primer dia el rebuig del seu suposat pare. És llavors quan Mariam i Laila comencen a establir una relació que les unirà per tota la vida. Una vegada han deixat enrere les hostilitats, es converteixen en confidents l'una de l'altra i es tornen tan inseparables com una mare de la seva filla. Laila confessa a Mariam que estava planejant escapar de ca Rashid i que tenia unes monedes estalviades que havia aconseguit furtar-li. Ambdues intenten fugir a Peshawar, a Pakistan, però a l'estació un home desconegut a qui havien demanat ajuda les traeix i les delata davant la policia; després de ser detingudes, són retornades a la casa de Rashid. El marit, furiós, amenaça de mort i maltracta les dues dones i la nena i les reclou en diferents habitacions sense aliments ni aigua durant diversos dies.
Uns anys més tard, Laila torna a quedar-se embarassada. Aquesta vegada serà un home, Zalmai, qui, des del primer moment, acapara totes les mirades del seu pare. En aquesta mateixa època, els talibans aconsegueixen el poder a Afganistan i tot queda manipulat per les seves forces; prohibeixen la televisió, les pel·lícules i els llibres, excepte l'Alcorà. Les dones no poden treballar, ni portar la roba que desitgin, ni pintar-se les ungles, etc., i es veuen relegades al paper de mares i mestresses de casa sotmeses al marit. Des d'aquest moment, l'assistència mèdica a les dones és inexistent i, quan arriba l'hora que Laila doni a llum, les condicions són infrahumanes; el part es duu a terme mitjançant una cesària que Laila ha de sofrir sense anestèsia perquè l'hospital no en tenia. Sembla que a Rashid això no li importa; només pensa que el naixement d'un fill mascle és per a ell un somni fet realitat.
Uns anys després del naixement de Zalmai, una sequera s'estén sobre Afganistan i la fam i l'escassetat d'aliments es fan patents entre la població. A més, la sabateria de Rashid s'incendia i la família queda sumida en la misèria. Davant aquesta situació, Rashid decideix internar Aziza en un orfenat. Laila protesta desconsoladament però és incapaç d'evitar-ho, per la qual cosa ha de resignar-se i conformar-se d'intentar visitar regularment la seva filla. Rashid comença a adduir excuses per no acompanyar-la a l'orfenat, i això dificulta que Laila pugui visitar la seva filla, ja que quan els talibans veuen una dona tota sola pel carrer, la maltracten la retornen amb el seu marit.