Arribats als anys 1970 el món ha canviat completament. Falten poques colònies per independitzar-se, el mur de Berlín té els dies comptats, el franquisme i el salazarisme també. A Catalunya, l'ambient autonomista contagia els andorrans que decideixen prendre unànimement el camí cap a la sobirania pura. Prou de «vassallatges», aquest seria la crida del carrer que més va circular. El paternalisme hispànic i francès xoca tot de cop amb una societat que reclama tenir un govern, una separació real dels poders, drets civils i ràdios andorranes. Tot debuta l'any 1975 amb l'anomenat decret de la discòrdia. A partir de llavors, s'inicia un procés de recuperació nacional, d'una banda. L'objectiu era fer prendre consciència nacional i per això van començar-se a divulgar la cultura i llengua catalana, a més de la història d'Andorra. En aquest apartat, es va procedir a andorranitzar l'ensenyament, la ràdio i l'electricitat. Així FHASA passa a ser FEDA; Ràdio Andorra i Sud Ràdio tanquen. Ràdio Andorra és transformada en RTVA (Ràdio i Televisió d'Andorra). D'altra banda, es creen els primers organismes per construir estructures d'estat, com ara l'Institut d'Estudis Andorrans. Per acabar, s'inicien les negociacions per traspassar la sobirania dels coprínceps cap al poble. Tot plegat es tradueix en la Constitució del 1993, que autodetermina el país, és a dir, permet que Andorra sigui reconeguda com a estat a banda per la resta del món. Els coprínceps passen a ser una simple figura simbòlica sense poder intervenir en la política andorrana.
El país resulta de cara a l'exterior així com de l'interior una aberració al . No és una democràcia perquè no hi ha separació de poders. Segueix en vigor un règim feudal. No s'ha abolit la pena de mort i tampoc s'ha treballat en pro d'un estat del benestar. França segueix exercint de colonitzador i no ajuda gaire a millorar la situació dels drets humans. Les negociacions a la Unió Europea per a la incorporació d'Espanya i Portugal creen un daltabaix. L'adhesió d'aquests dos estats canvia els tractes de comerç i per això és de l'interès d'Espanya com de França de resoldre la situació andorrana. El Consell d'Europa pressiona França perquè resolgui la problemàtica dels drets humans. Espanya pressiona perquè Andorra sigui annexionada a Espanya, de tal forma que el monarca hispànic proposa un canvi de títols entre el bisbe i la corona. El bisbe mira de defensar-se apropant-se a la diplomàcia catalana i, França, preocupada perquè Catalunya s'autodetermini, es veu gairebé obligada a donar el dret als andorrans de posseir un estat propi. La situació és preocupant i s'internacionalitza. Andorra no voldria pas que la negociació de l'adhesió amb Espanya i la Unió Europea es faci sense comptar amb els andorrans. En efecte, el paternalisme hispànic, francès i itàlic permeteren dècades ençà que els micro-estats europeus deixessin que les seves relacions exteriors fossin portades pels veïns.
França nega llavors la capacitat jurídica d'Andorra a representar-se a fora, fent una nova mostra de paternalisme en "avisar" que les relacions exteriors tenen una "responsabilitat", com si el govern andorrà fos irresponsable. De fet, nega que sigui un subjecte jurídic perquè a banda i banda, ningú vol reconèixer el dret a autodeterminació de la nació andorrana. Després d'unes consultes populars, els primers referèndums a Andorra, la nació andorrana entra en un desencís important. La reforma de les institucions andorranes no avança perquè França atura tot canvi progressista. El govern andorrà, creat a la dècada dels 1980, el primer del país, no és realment autònom. La justícia, el govern i el legislatiu segueixen en mans de França i la jerarquia catòlica, la qual intervé de forma més o menys influenciada per Castella.
L'anomenada "reformeta", així mateix la designaven els andorrans en signe despectiu, fou finalment qüestionada pel Consell d'Europa que volia i, de fet, es preocupava que no hi hagués separació de poders. França es veu en l'obligació de cedir i acordar el dret a autodeterminació a Andorra. Els estira-i-arronses entre l'administració andorrana, els sindicats, França, Espanya i el Vaticà, porten a una renovació dels Pariatges amb una Constitució que fa entrar Andorra en una era. Esdevé una monarquia parlamentària de democràcia pluralista. El sistema econòmic és capitalista i s'hi aprova la integralitat de la Declaració dels Drets Humans. La pena de mort queda abolida. Andorra entra finalment a l'ONU el 1993 amb un discurs en català, el primer a la història, després que Espanya sempre s'hagi negat a fer-ho.
Historiografia El període amb què Andorra passa d'un sistema feudal d'usos i costums a una democràcia ha estat molt comentat però poc estudiat per la importància que presenta aquest passatge. Comentat perquè d'ençà que Andorra camina cap a una Constitució que moltes juristes i altres lletrats s'interessen en la història medieval andorrana i el Manual Digest. Cadascun hi aporta el seu punt de vista. Hi ha doncs molt material amb comentaris sobre l'estatut jurídic d'Andorra d'aleshores però, en canvi, l'abundància d'estudis i treballs sobre cadascuna de les etapes és menys quantitativa.
El andorrà se'ns apareix de forma molt fragmentada i, en general, hom pot dir que ens falten visions globals, relats que expliquin aquest segle intens. Intens perquè és el de la gran transformació d'Andorra. Hi veurem un canvi econòmic, social, polític i legal força vertiginós
Així i tot, la legislació d'època ha estat compilada pel mateix parlament andorrà:
El Procés Constituent de la Constitució del Principat d'Andorra. Comissió Especial encarregada del Procés Constituent vol. I (1990-1992). Consell General El Procés Constituent de la Constitució del Principat d'Andorra. Comissió Especial encarregada del Procés Constituent vol. II (1990-1992). Consell General Recull de la legislació i dels acords del Consell General, vol. 1993, 1994-1996, 1997-2000, 2001-2005. Consell General Memòria de Reforma Institucional. Consell General, març de 1978
Alhora Nemesi Marquès compilà tots els esdeveniments més importants en un volum força útil per a l'estudi de l'època concernida:
Nemesi Marquès (1989) La Reforma de les Institucions d'Andorra (1975-1981). Vigili&Pagès Àlvar Valls (1993) La nova constitució d'Andorra. Premsa Andorrana, SA
I, encara en aquest àmbit, paguen les cerques més recents:
Rubí Ariel Rocha Simões (2018) Els anys (no tant) daurats. Círculo Rojo Josep Enric Dallerès (2023) El camí cap a la Constitució d'Andorra. Anem Roser Porta (2025) Olor de sofre. Editorial Andorra.
Abordar aquest període, també implica fer-ho des del vessant de la nacionalitat i la immigració:
Ramon Viñas i Farré (1989) Nacionalitat i drets polítics al Principat d'Andorra. Edicions Andorra Ramon Viñas i Farré (1980) La Nacionalitat Andorrana. Institut d'Estudis Andorrans
Factors per la Transició Nacional La transició vista des d'Europa El món dels 70 vivia en plena mutació. A partir dels anys 50 les colònies van començar a prendre consciència que eren nacions i que, per tant, no només tenien dret a l'autodeterminació, sinó que a més tenien dret a ser tractats d'igual a igual amb els colons. El nou president francès posterior a la Segona Guerra Mundial ja anunciava el procés de descolinització amb el cèlebre "vive le Québec libre !" a la seva visita al Canadà l'any 1967. El mur de Berlín tenia els dies comptats. Guanyava el capitalisme i la democràcia donant la sensació que aquesta darrera s'imposaria finalment sobre les dictadures que encara existien. http://www.autrement.com/ouvrage/atlas-des-decolonisations-jean-pierre-peyroulou-fabrice-le-goff
La transició vista des de Catalunya A Catalunya, en concret, també es vivien temps convulsos. L'any 1975 el dictador Francisco Franco mor. Les nacions catalana, basca i gallega van prendre llavors principal protagonisme en l'Espanya post-franquista. Es demana un estatut d'autonomia per tal de dotar novament les tres nacions d'autogovern i així reconstruir-se després de la dictadura. Aquest, però, va derivar en manifestacions massives principalment a Andalusia, les quals demanaven igualment un estatut de forma que regions queden barrejades amb nacions. Es procedeix a l'anomenat "cafè per a tothom", és a dir, es crea l'estat de les autonomies, un eufemisme per no parlar d'"estats federals". Estat en què Catalunya, el País Basc i Galícia serien considerades com a autonomies al mateix nivell que les regions malgrat que la mateixa Constitució espanyola reconeix que aquests tres territoris són nacions. Portugal, d'altra banda, també sortia d'una dura dictadura gràcies a la Revolució dels Clavells mentre a Grècia acaba el règim dels coronels i provoca un moment de desestabilització amb Xipre. Els tres feus dictatorials de l'Europa d'Occident queien. http://www.sapiens.cat/ca/el-mon-ho-ha-de-saber.php http://www.historiadomundo.com.br/idade-contemporanea/revolucao-dos-cravos.htm
La transició vista des d'Andorra miniatura|Banderes dels estats membres de l'ONU. Amb tot, es pot dir que el món vivia una etapa de transició. Andorra, per la seva banda, també va sentir la necessitat de transitar, de canviar, de mutar. Andorra havia emprès un camí diferent al català d'ençà el mitjançant una interpretació diferent, volguda i intencionada dels pariatges. Era una manera de protegir-se de les aspiracions expansionistes de França i Espanya. Probablement per això, preveient el canvi d'escenari, els andorrans intenten constituir-se com una nació, encara que comporti negar-se als Països Catalans. El país es comporta a partir del ja com a tal. Però aquesta independència era de facto (o sigui, en el fet o en la pràctica) perquè la sobirania se la repartien el bisbe de la Seu d'Urgell i el president de la República Francesa. Tant és així que França tractava Andorra com si fos un protectorat. L'any 1957, per exemple, el veguer francès adverteix sota amenaça que la presència d'Andorra en l'Exposició Internacional de Brussel·les ha de ser oficiosa. El Consell General, que assumia el rol legislatiu i executiu alhora, cada cop que intentava regular algun aspecte de la vida dels seus ciutadans que legítimament l'havien escollit en eleccions a sufragi universal directe, es trobaven amb l'impediment dels coprínceps que tot seguit desregulaven. La reivindicació autonomista a Catalunya es va traslladar a Andorra. Les dues reivindicacions autonomistes (catalana i andorrana) es van alimentar. Si en el cas català va acabar en "l'estat de les autonomies" a Andorra va finalitzar amb l'autodeterminació. Amb el triomf de la democràcia a Europa, el sistema de coprincipat apareixia com una aberració. En plena era dels estats-nacions era difícil d'entendre que existís encara un territori que es regia sota un pariatge. El sistema generava sempre conflictes. El Consell General aprovava una llei, els coprínceps la desaprovaven. Els coprínceps decretaven, el Consell General desobeïa. Així que els andorrans van decidir que allò era el punt final. A partir de llavors comença un llarg procés de Recuperació Nacional i de Reforma que acaba amb la independència del país l'any 1993 amb l'aprovació de la Constitució. http://www.bondia.ad/diari/constitucio2015.pdf http://www.bondia.ad/cultura/jacinto-bonales-historiador-les-primeres-nocions-de-frontera-apareixen-principis-del-segle
Drets humans i drets laborals Andorra no encaixa a l'Europa del final de per diversos motius:
no hi ha separació de poders no hi ha legislació de regulació del mercat de treball no s'ha abolit la pena de mort viu en un sistema d'usos i costums medieval existeix un greu problema de cessió del dret a nacionalitat i gestió dels no nacionalsJosep Enric Dallerès (2023) El camí cap a la Constitució d'Andorra. Anem