Lavapiés és el nom d'una plaça del centre de Madrid, Espanya. Ha donat nom també a un carrer i a una estació de metro, i a més és una zona del barri d'Embajadores. Aquesta zona no existeix com a entitat administrativa oficial i algunes fonts la descriuen com l'àrea compresa entre El Rastro, Tirso de Molina i el Museu Reina Sofía.
Orígens El mite de Lavapiés com a antic call miniatura|Corrala junt als carrers Tribulete i Mesón de Paredes miniatura|Font de Lavapiés, a La Ilustración Española y Americana. Existeix el mite estès que Lavapiés va ser l'antic barri jueu de Madrid. Les fonts d'aquest mite semblen trobar-se en les obres del regionalisme tardà, predecessor del romanticisme nacionalista de finals de a Europa. Ja l'escriptor Ramón Mesonero Romanos, en la seva obra Escenas matritenses, adjudicava el naixement d'aquesta llegenda a l'escritor Ramón de la Cruz i la seva obra teatral Los bandos de Lavapiés. https://www.google.cat/#hl=ca&q=lavapies+%22barrio+judio+mesonero+romanos&safe=off&tbm=bks Aquesta teoria va ser recolzada per autors dels segles i com Amador de los Ríos, Antonio de Capmany o Fidel Fita. Un autor més modern, Manuel Montero Vallejo, descriu aquestes teories de barri jueu com a «faules», al·legant l'escassa població de la zona, eminentment rural segons ell, durant l'Edat Mitjana, opinió que també subscriu Gonzalo Viñuales Ferreiro.
Són moltes les fonts https://www.google.cat/#hl=ca&ie=UTF-8&q=lavapies+%22barrio+judio&safe=off&tab=wp&tbm=bks&um=1 que repeteixen dades que són certs per a altres ciutats d'Espanya (l'existència d'una muralla que tancava les seves portes al capvespre, per exemple), però no en el cas de Lavapiés, puix que no existia com a poblat durant l'edat mitjana. Cal tenir en compte que el Madrid medieval s'estenia poc més que pel que actualment és el palau Reial i la catedral de l'Almudena, molt lluny per tant de l'actual barri de Lavapiés (que durant el període medieval era camp de cultiu, sense habitar). http://www.madrid.es/UnidadWeb/Contenidos/Publicaciones/TemaCulturaYOcio/SanIsidro/TestMadridMed/MadridMedieval.pdf Precisament, sota l'actual catedral, en les excavacions per instal·lar el futur Museu de les Col·leccions Reials, s'han trobat restes arqueològiques relacionades amb la, aquesta sí, antiga jueria.
Les esmentades fonts bibliogràfiques perpetuen la llegenda, citant-se entre si, sense aportar cap evidència objectiva o, directament, inventant dades com l'existència d'una hipotètica sinagoga al carrer San Lorenzo, un cementiri jueu al carrer Salitre. No obstant això, no hi ha cap prova arqueològica d'aquestes possibles històries d'origen popular. Un dels millors exemples és el suposat origen del topònim "lavapiés".
Topònim miniatura|Detall de la façana de la Fábrica de Tabacos Es diu que el nom de Lavapiés podria procedir d'una font que hi havia a la plaça, on es feia el rentat ritual dels peus abans d'acudir al temple jueu. Aquest cas és una prova del substrat popular de la llegenda de l'origen jueu de Lavapiés, ja que els jueus no han de rentar-se els peus per entrar al temple (els que ho han de fer són els musulmans).
En qualsevol cas, sí que és cert que a la plaça va haver-hi una important font fins a final del . Lavapiés és el nom original del barri: la denominació El Avapiés, antiga, és en realitat una ultracorrecció de Lavapiés, nom més antic que l'anterior.
Origen reial miniatura|Monument a Agustín Lara Els testimoniatges més antics sobre l'existència d'habitants en el que avui és el barri, basats en els documents de l'arxiu de l'Ajuntament de Madrid, diuen que l'origen del barri de Lavapiés estaria en els assentaments comercials extramurs de finals del relacionats amb el camí ral de Toledo i el camí d'Atocha, i l'existència de l'antic escorxador en el que avui és El Rastro que aprofita el gran desnivell cap a la vall del riu Manzanares per evacuar, precisament, els rastres de la sang i altres deixalles dels animals sacrificats.
Abandó en la postguerra miniatura|Escuelas Pías. Lavapiés va ser des de final del un raval que ha mantingut aquest estatus d'abandó al llarg dels anys fins a dates recents. Dona idea de l'abandó el fet que s'hi conserva l'únic esment a la República Espanyola que existeix en un monument públic madrileny, ja que aquests esments van ser sistemàticament eliminats durant la dictadure de Franco. Es tracta d'una inscripció a la font de la plaça de Cabestreros. També s'ha mantingut fins a temps recents en estat d'abandó la ruïna de l'Escola Pia de la plaça d'Agustín Lara: aquest edifici, com altres edificis religiosos de Madrid, va ser incendiat per partidaris de la CNT un dia després de l'esclat de la guerra civil espanyola, el 19 de juliol de 1936, després que falangistes atrinxerats a l'interior disparessin contra els passants.Així ho explica Arturo Barea a La forja de un rebelde, vol. III. La llama, Madrid, Bibliotex (Biblioteca El Mundo), 2001, págs. 122–124. Barea afirma que l'Escola Pia portaven ja algun temps sent utilitzades com a polvorí per la Falange, que realitzava instrucció militar al seu pati sota el mantell d'una associació catòlica. El 19 de juliol de 1936 una metralladora va disparar des de la torre cap als carrers de Embajadores i Mesón de Paredes, matant un transeünt i ferint-ne cinc més. No obstant això, a diferència d'altres edificis, es va mantenir tal com era després de l'incendi fins a l'any 2002, quan es van aprofitar les ruïnes per construir-hi una biblioteca.
Transformació miniatura|Art urbà a Lavapiés miniatura|Carrer Jesús y María miniatura|Entrada de l'estació de metro de Lavapiés miniatura|Graffiti a la porta de la Fábrica de Tabacos, la glorieta d'Embajadores A la fi dels anys 1980 Lavapiés era un barri habitat exclusivament per gent gran, típicament en cases velles i de petites dimensions construïdes al voltant d'un pati (el que es diu corrala, encara que la denominació correcta és la de casa de corredor). Per això s'ha parlat de barraquisme vertical. L'abundància de cases abandonades i d'habitatges de renda baixa va atreure en els anys 80 i 90 a multitud de joves amb pocs recursos, entre ells nombrosos okupes: Lavapiés ha estat, probablement, la zona de Madrid amb més cases ocupades, i hi van tenir lloc les primeres experiències docupació de la capital. Avui dia els edificis típics de Lavapiés sofreixen una gran deterioració i deixadesa, molts són en estat gairebé de ruïna. Al mateix temps, resta el barri amb major quantitat d'associacions i moviment veïnal de Madrid.
A causa del ràpid creixement d'Espanya va un ampli grup de persones va arribar de l'estranger. A Madrid, a causa dels alts preus del lloguer, la tendència va ser instal·lar-se en aquest barri. Al voltant del 50% de la població del barri és d'origen estranger. A causa d'aquesta multiculturalitat esdeveniments com l'any nou xinès o el ramadà tenen gairebé més ressonància a Lavapiés que, per exemple, Nadal. No obstant això, la popular revetlla de les festes de San Lorenzo hi resta l'esdeveniment més celebrat i amb la més alta participació veïnal.
Veïns del barri L'escriptor Arturo Barea, hi va residir durant la seva infància i joventut, i va anara a l'Escola Pia, com relata en l'autobiografia La forja de un rebelde. La poetessa Gloria Fuertes hi va néixer. Alguns membres de la família Xoriguera: l'arquitecte Alberto Xoriguera, José Benito Xoriguera i Joaquín Xoriguera (tots al carrer de l'Oso). L'historietista Carlos Giménez. Hi ambienta la sèrie Barrio, basada en els seus records d'adolescència. La sèrie Malos tiempos, sobre la guerra civil espanyola, també hi està ambientada. La cantant i actriu Ana Belén, va néixer al carrer de l'Oso. Pablo Picasso va viure al número 5 del carrer San Pedro Mártir entre 1897 i 1898. L'actor Pepe Isbert fou veí de la mateixa casa on va viure Picasso.
En les arts Música El barberillo de Lavapiés de Francisco Asenjo Barbieri és una sarsuela ambientada al barri. Isaac Albéniz dedicà també una peça per a piano de la suite Iberia (quadern 3), amb el títol «Lavapiés».
Literatura Arturo Barea situa diverses escenes de la novel·la autobiogràfica La llama (primera part de la seva trilogia La forja de un rebelde) al barri de Lavapiés, on l'autor passà la seva infantesa i joventut, en els temps de la monarquia d'Alfons XIII.
José Ángel Barrueco, escriptor zamorà instal·lat a Lavapiés, recull un calidoscopi literari de la vida al barri a obra Vivir y morir en Lavapiés.Miguel Baquero, «Vivir y morir en Lavapiés, José Ángel Barrueco», La tormenta en un vaso, 5 de novembre de 2011.
Referències
Bibliografia
, Bernardo (2004). Lavapiés: pasado, presente y futuro de un barrio cosmopolita. Madrid: Vision Net.
Categoria:Barri d'Embajadores