El coriandre o celiandre (Coriandrum sativum) és una planta aromàtica anual, que germina, floreix i acaba morint en el curs d'un any. Pertany al gènere Coriandrum i es troba dins de la família de les apiàcies. Fa flors blanques amb fruits que són de tipus globós.
Les fulles i llavors se servir en algunes indústries per tal d'obtenir productes derivats de la planta i olis essencials, respectivament, després del seu processament.
El coriandre s'ha utilitzat històricament com a condiment i també en l'elaboració d'algunes begudes; a més, totes les parts d'aquesta planta s'han fet anar en el tractament de diversos trastorns en la medicina tradicional, i és que s'ha vist que els olis essencials tenen propietats molt interessants en l'àmbit clínic.
Aquesta planta creix sobretot en àrees subtropicals, per exemple es cultiva en llocs com Síria, Palestina, Jordània, Egipte, Amèrica del Nord o Europa. Hi ha algunes espècies similars com ara Coriandrum tordylium, que és silvestre de Síria, o Persicaria odorata, que es pot trobar a països com el Vietnam.
Taxonomia El coriandre és una espècie que pertany a la família a les apiàcies (Apiaceae), dins d'aquesta família hi ha altres plantes conegudes i de gran importància alimentària, com l'api, la pastanaga o el julivert. Concretament, dins d'aquesta família el coriandre pertany al gènere Coriandrum.
El gènere Coriandrum va ser descrit a Species Plantarum, de Carl von Linné, un llibre del 1753 de gran importància en biologia, ja que va establir els noms de les espècies amb un nom binomial, donant lloc a les categories taxonòmiques. A partir de la publicació d'aquest llibre els primers tàxons considerats vàlids són els que apareixen en aquesta obra, mentre que els tàxons anteriors a aquest llibre es van considerar com a no vàlids; Per tant, el gènere Coriandrum porta oficialment descrit des del 1753. Dins d'aquest gènere hi ha dues espècies, C. sativum (coriandre) i C. tordylium.
Història Aquesta planta ja era coneguda pels antics egipcis, tal com es va poder veure al papir d'Ebers, de l'any 1500 aC, on se cita un remei contra les cremades a base de diferents ingredients entre els quals hi ha el coriandre. A la Xina també s'utilitzava durant els segles II i I aC, durant la dinastia Han. Fins i tot, hi ha una cita de la Bíblia que parla del coriandre, ja que al Sinaí recollien mannà que s'assemblava a les llavors del coriandre.
En medicines tradicionals es va veure que la llavor de la planta, beguda amb vi dolç, provocava que els cucs intestinals sortissin. També es va veure que es podia aplicar suc de coriandre barrejat amb vinagre, aigua de roses i òxid de plom contra tumors superficials.
Durant el segle I, Plini el vell utilitzava el coriandre contra les nafres, cremades, carboncles o otitis, entre altres coses. Ara se sap que els efectes que es produïen eren per les propietats farmacològiques dels olis essencials de la planta
Més endavant, al es va conèixer al Japó i al a Anglaterra. D'altra banda, els portuguesos van reintroduir el celiandre a la Xina i al Japó durant el .
Descripció morfològica El coriandre és una planta que a l'època de germinació pot arribar a mesurar entre 0,2 i 1,4 metres i és de color verd. Aquesta germinació és epigea. Té una arrel principal pivotant, de naturalesa fibrosa i superficial, adaptació comuna de les plantes herbàcies. A més, és prima i molt ramificada. Continuant amb la tija, és més o menys erecta i de ramificació simpòdica. Cada branca finalitza amb una inflorescència. El tall de la planta adulta és buit, i les parts basals poden arribar a tenir un diàmetre de 2 cm. miniatura|Morfologia de la planta del coriandre Les fulles s'alternen i les primeres normalment s'agrupen en forma de roseta. Tenen una morfologia composta, amb dos tipus de folíols: els basals, amples, ovals, i proveïts de lòbuls dentats, i els superiors, els quals estan dividits en quatre o cinc segments llargs i estrets. Com més altes estiguin inserides les fulles, tindran una aparença més pinnada. Posseeixen un color verd intens, encara que de vegades poden ser de color verd pàl·lid, i la part inferior sol ser brillant i cerosa. Durant el període de floració, les fulles es poden tornar de color vermell o violeta.
La inflorescència, per altra banda, és una umbel·la composta amb flors hermafrodites i amb estams de color blanc o lleugerament rosat. Té de dues a vuit branques primàries, les quals són de diferent longitud, de manera que al final queden tots col·locades al mateix nivell. Aquesta planta té un ovari inferior i cinc calzes envoltant l'estilopodi, i les flors tenen cinc pètals. Les flors més de la perifèria són asimètriques, amb pètals de figura allargada, mentre que les centrals són d'una morfologia més circular, amb pètals més petits.
Els fruits són globulars o ovalats, i adopten forma d'aqueni, tipus de fruita seca que no s'obre per alliberar les llavors, el que es coneix com a indehiscent. Tenen un diàmetre de fins a 6 mm i són de color groguenc. A més, tenen unes costelles longitudinals que afegeixen una aparença rugosa a la superfície. Cadascun conté dues llavors aplanades de 2 a 3 mm de llargada, molt aromàtiques, que contenen els olis essencials del coriandre.
Ecologia i agronomia El coriandre és un cultiu comercial important a l'Índia. També es cultiva àmpliament a Rússia, Europa central, Àsia i el Marroc. Segons les condicions climàtiques es conrea com a cultiu anual d'estiu o hivern. En floració, la planta pot arribar a assolir una alçada entre 0,20 i 1,40 m.
El coriandre és mundialment utilitzat pels seus olis essencials. Tot i això, el contingut d'aquests olis depèn directament de la maduresa dels fruits del coriandre, amb un contingut d'olis essencials més alt abans que els fruits estiguin completament madurs.
Temperatura Perquè un cultiu de coriandre produeixi fruits cal que la suma de la temperatura mitjana dels dies durant el període de vegetació tingui un valor mínim de 1700 a 1800 °C. Per tant, el coriandre es pot conrear per a la producció de fruits, per exemple, en les zones muntanyoses dels tròpics. En aquells climes que siguin tropicals i en què no s'assoleixi aquesta suma mínima de temperatures mitjanes, aquest objectiu no és possible. En aquestes condicions la planta s'utilitza com a herba o verdura picant. En conclusió, per a afavorir el rendiment de les fruites i el contingut d'oli essencial, es necessiten temperatures altes.
Tanmateix, els tipus de coriandre que formen rosetes tenen la capacitat de sobreviure a una temperatura per sota dels –15 °C durant períodes llargs. S'ha demostrat que les seves arrels toleren temperatures de fins a –9 °C, tot i que la temperatura mínima necessària per a la seva emergència és d'entre 4 i 6 °C. Més tard, quan la planta supera l'etapa juvenil, és a dir, després de l'allargament de la tija, la planta es torna sensible a baixes temperatures.
Humitat i aigua Mentre que durant el període juvenil el coriandre necessita especialment una humitat adequada, quan es produeix l'allargament de la tija passa a ser una espècie molt resistent a la sequera. Aquesta característica explica per què el coriandre es conrea a l’Índia i altres països amb climes secs, en què és usat com a cultiu de secà quan no és possible el reg.
Llum i sòl Durant el període de floració d'aquesta espècie es recomana molta llum i el sòl ha de ser llim sorrenc o sòl de major fertilitat. A més, el coriandre és sensible a les males herbes durant l'etapa juvenil, i els tipus que no formen rosetes necessiten un desherbat especialment curós.
Aquesta espècie no té, o és lleugera, adaptació fotosensible als dies llargs. Aquesta característica li permet assolir l'etapa generativa d'ontogènesi quan se sembra a la primavera, a l'estiu amb mosques, a la tardor, a finals de tardor o a l'hivern en hivernacles.
En aquest últim cas el període de vegetació s'allarga, fet que demostra que la llum sí que té certa influència en la maduració. També es creu que l'elevada humitat dels hivernacles afecta en la maduració dels fruits.
Cultiu miniatura|Cultiu de la planta del coriandre Anualment s'ha calculat que es produeixen 550.000 ha de fruits de coriandre, que equivalent a 600.000 tones de fruits anuals. No obstant, si es volt cultivar aquesta espècie i aconseguir un rendiment òptim, s'ha de tenir en compte que el nombre de plantes per metre quadrat ha de ser d'entre 50 i 100 plantes. D'aquesta manera, el nombre de fruits sembrats per metre quadrat aproximadament té un valor de 70 fruits.
La collita, a més, es pot fer amb recol·lectores. Tot i això, com que els fruits de diferent ordre no maduren simultàniament, suposa una avantatge tallar les plantes una setmana abans de collir, deixant-les en el camp perquè madurin completament abans d'usar les recol·lectores. D'aquesta manera es garanteix una maduració homogènia. Malgrat això, cal tenir en compte que els fruits tenen tendència a trencar-se i partir-se quan són madurs. Aquesta característica pot reduir el rendiment i la qualitat.
Respecte el rendiment del gra, gràcies a la capacitat de ramificació del coriandre, es pot cultivar una àmplia gamma de plantes per metre quadrat, sense que això tingui un efecte significatiu en el rendiment.
Respecte als nutrients, se sap que el fòsfor i el potassi afecten el rendiment en gra del coriandre. En canvi, s'ha comprovat que el nitrogen no afecta en el rendiment del gra. Tanmateix, sí que pot retardar la maduració i causar corbament en la tija de la planta. A més, per sobre de 50 kg N/ha s'afavoreix la malaltia fúngica. Per aquests motius el coriandre es considera un cultiu de baix consum.
Micorrizes, fòsfor i estrès hídric Els sistemes radiculars dels cultius i les plantes autòctones de Coriandrum sativum solen estar colonitzats per un o més fongs micorrízics, que són fongs naturals del sòl que permeten un augment en l'absorció de nutrients i milloren l'estructura del sòl. Està demostrat que a nivell general les plantes colonitzades per fongs micorrízics tenen una millor captació de l'aigua del sòl, principalment perquè les plantes micorrizades solen tenir una biomassa més gran i uns sistemes radiculars més dividits, és a dir, amb major superfície absorció.
L'any 2006 es va dur a terme un estudi a l'Institut de Recerca de Boscos i Terres de l'Iran sobre la relació entre el fong Glomus hoi i Coriandrum sativum. En aquest es va mostrar l'impacte de l'estrès hídric sobre el rendiment dels brots de floració, el rendiment d'oli essencial del brot floral i la llargada de l'entrenús. En les plantes de C. sativum amb micorrizes del G. hoi i aplicacions de 70 kg per hectàrea de fòsfor es van assolir valors més alts en els tres trets, és a dir, que les característiques més altes d'aquests factors estudiats es van assolir en condicions sense estrès. Es va concloure que el tractament micorrízic entre el fong Glomus hoi i C. sativum millorava significativament les relacions hídriques de les plantes en condicions de sequera. Això s'explica perquè el fong permet un augment en l'absorció de fòsfor de la planta i estimula la sínteside les fitohormones ABA i les citoquinines, permetent així un augment en el rendiment biològic.
Aquesta conclusió final pot tenir implicacions ambientals molt importants, perquè permet una disminució de la quantitat de fertilitzant fòsfor al camp, sense disminuir la quantitat i qualitat del rendiment de la planta, i una millora de la resistència del coriandre quan està sotmès a l'estrès hídric. S'ha vist que les micorrizes arbusculars del coriandre li aporten nivells més alts de pigments fotosintètics, un augment significatiu de pes i major longitud d'arrel, així com un major índex de tolerància a metalls pesants.
Microorganismes relacionats