The World Without Us és un llibre científic que tracta de l'impacte que tindria sobre la Terra la desaparició dels éssers humans. El seu autor és el periodista nord-americà Alan Weisman i va ser publicat per St. Martin's Thomas Dunne Books el 2007.
L'obra és una versió expandida de l'article «Earth Without People» del mateix autor, publicat en la revista Discover al febrer de 2005. Redactat primordialment a manera d'experiment mental, El món sense nosaltres resumeix, per exemple, la forma en què les ciutats i llars s'haurien de deteriorar, quants artefactes artificials prevaldrien i com evolucionarien les formes de vida restants. Weisman conclou que els barris residencials passarien a convertir-se en boscos dins d'un període no major a 500 anys i que les deixalles radioactives, les estàtues de bronze, els plàstics, així com la muntanya Rushmore, quedarien entre les proves més perdurables de la presència humana al planeta.
Després d'escriure prèviament quatre llibres i nombrosos articles per a revistes, Weisman va viatjar a diversos llocs per entrevistar a acadèmics, científics i altres autoritats. Una vegada fet això, va usar les cites d'aquests diàlegs per explicar els efectes resultants en la naturalesa i, alhora, fonamentar les prediccions realitzades fins a aquest moment entorn del tema. L'obra ha estat traduïda i publicada a diversos països. Als Estats Units va aconseguir el lloc número sis en la llista de «Els llibres més venuts» de The New York Times i el primer lloc del Sant Francisco Chronicle al setembre de 2007. Igualment, va ocupar el primer lloc entre els llibres més comercialitzats dels llistats elaborats per Time i Entertainment Weekly. Quant a crítiques, l'estil de redacció i la manera d'abordar els temes científics van ser dos aspectes elogiats, encara que alguns periodistes, entre ells un de The Washington Post, van manifestar el seu desacord respecte a l'absència d'una anàlisi antropomòrfica del contingut.
Antecedents Previ al món sense nosaltres, l'autor, Alan Weisman, havia escrit quatre llibres, entre els quals es trobaven Gavines: un llogaret per reinventar el món (en 1998) sobre una ecoaldea a Colòmbia i An Tiro In My Blood (publicat el 1999) sobre la història d'immigració de la seva família des d'Ucraïna fins a territori nord-americà. A més havia col·laborat com a periodista per a revistes internacionals i periòdics nord-americans i al moment d'escriure les obres esmentades anteriorment era un professor associat de Periodisme i Estudis Llatinoamericans a la Universitat d'Arizona. Aquesta professió li obligava solament a donar una única classe durant cada semestre, en l'època primaveral, per la qual cosa la resta de l'any gaudia de llibertat per viatjar i dur a terme recerques. miniatura|esquerra|Per escriure El món sense nosaltres, Weisman va recórrer a alguns articles que ell mateix havia redactat prèviament. Entre aquests es trobava «The Real Indiana Jones», el contingut del qual tracta sobre la cultura maya. Addicionalment l'autor va entrevistar a l'antropòleg Arthur Demarest amb tal d'obtenir més detalls sobre l'apogeu de la civilització maya.Weisman (2007), 224–229. En 2003, Josie Glausiusz, una editora de la revista Discover, li va suggerir el concepte del món sense nosaltres.Weisman (2007), 277. Aquesta portava considerant la idea des de feia anys, per la qual cosa li va demanar que escrivís un article sobre això després de rellegir «Journey through a Doomed Land», un article publicat per ell en la revista Harper's el 1994, el contingut de la qual tracta sobre l'estat en què es trobava Txernòbil a vuit anys del seu abandó.Weisman (2007), 277. El seu article per Discover, «Earth Without People», es va publicar en l'exemplar corresponent a febrer de 2005, sent reimprès en l'antologia The Best American Science Writing 2006. En ell descriu la manera en què el mitjà natural ha prosperat a l'abandonada zona desmilitaritzada de Corea i com la naturalesa mateixa hauria d'aclaparar l'espai urbà de la ciutat de Nova York. Fent ús d'entrevistes amb paleoecologistas, l'article especula que la megafauna tornaria i la coberta forestal, com el Bosc de Białowieża a Europa, s'estendria per tot el continent europeu i la regió aquest dels Estats Units. Així mateix, l'assaig planteja la possibilitat de l'escassetat de centrals energètiques, plantes químiques, embassaments i tancs de petroli.
Per ampliar aquest contingut en un llibre, el seu agent va trobar a un editor en St. Martin's Press; entre les vint-i-tres pàgines de bibliografia hi ha dos articles que va escriure per a la revista de Los Angeles Times —«Naked Planet», sobre els contaminants orgànics persistents i «The Real Indiana Jones», sobre la cultura maya— així com un més publicat en Condé Nast Traveler —«Diamond in the Wild», que aborda el procés d'extracció de diamants—, juntament amb «Earth Without People» de Discover.Weisman (2007), 289–311. Amb tal d'ampliar la seva recerca original, va realitzar un sondeig addicional a Anglaterra, Xipre, Turquia, Panamà i Kenya, on va entrevistar a acadèmics com el biòleg Edward Osborne Wilson per obtenir informació sobre la zona desmilitaritzada de Corea.Weisman (2007), 129, 189–190. Va recórrer també a especialistes, com l'arqueòleg William Rathje, a qui va entrevistar sobre la temàtica dels plàstics com a residus de desaprofitament; el botànic especialista en boscos Oliver Rackham, amb qui va parlar sobre la coberta vegetal a la regió britànica; l'antropòleg Arthur Demarest, per tractar sobre el final de la civilització maya; el paleobiólogo Douglas Erwin, per conversar sobre qüestions relacionades amb el procés d'evolució; i el filòsof Nick Bostrom, per obtenir detalls sobre el moviment transhumanista.Weisman (2007), 224–229.Weisman (2007), 119-120.Weisman (2007), 150–151.Weisman (2007), 229-232.Weisman (2007), 240–244.
Sinopsi El llibre està dividit en dinou capítols, amb un pròleg, un epíleg, bibliografia i índex alfabètic. Cada capítol tracta sobre un tema diferent, com la destinació potencial dels plàstics, la infraestructura petroliera, les instal·lacions nuclears i les obres d'art. Està escrit des del punt de vista d'un periodista científic, amb explicacions i testimoniatges que sustenten les seves afirmacions. cal destacar que no hi ha cap apreciació narrativa global tractada en un sol capítol que cohesioni o unifiqui el contingut en forma de tesi.
L'experiment mental de Weisman s'enfoca en dues qüestions primàries: com reaccionaria la naturalesa enfront de la desaparició de la humanitat? i quin llegat deixarien els humans en ella després de la seva absència? Per preveure com podria continuar la vida sense la presència humana, va examinar àrees on l'ambient natural existeix amb una mínima intervenció humana, tals com el bosc de Białowieża, l'escull Kingman i l'atol Palmyra. Així mateix, va entrevistar al biòleg I. O. Wilson i va visitar als membres de la Federació Coreana del Moviment Ecologista, a la zona desmilitaritzada de Corea, on solament una petita quantitat de persones han ingressat des de 1953.Weisman (2007), 183–188. De la mateixa manera va intentar concebre com la vida hauria d'evolucionar mitjançant la descripció de l'evolució de plantes i animals prehistòrics, encara que Douglas Erwin va advertir sobre aquest tema: «no podem predir el que serà el món dins de cinc milions d'anys amb només estudiar als supervivents».Weisman (2007), 232. Diversos capítols estan dedicats a la megafauna, la qual va predir que hauria de proliferar. En la seva anàlisi, examina mostres de terra dels últims dos segles i extrapola les concentracions de metalls pesants i substàncies estranyes en un futur on no hi ha noció d'insums industrials. També examina els nivells de diòxid de carboni en l'atmosfera i les seves implicacions en el canvi climàtic.
miniatura|La ciutat abandonada de Prípiat, a Ucraïna, situada prop de Txernòbil.
Amb material provinent dels seus articles anteriors, va utilitzar el final de la civilització maya per il·lustrar la possibilitat d'una societat arrelada que va desapareixent i com l'ambient natural oculta amb rapidesa qualsevol rastre.Weisman (2007), 223–8. Per demostrar la forma en què la vegetació podria posar en risc la infraestructura creada per l'humà, va entrevistar a hidrólogos i empleats al Canal de Panamà, on cal un manteniment constant per evitar l'avanç de la vegetació selvàtica i retirar el llim de les preses.Weisman (2007), 173–178. Per il·lustrar ciutats que haurien de ser abandonades després de sucumbir davant els efectes de l'entorn natural, recorre a Txernòbil (Ucraïna, abandonada el 1986) i Varosha (Xipre, abandonada en 1974). Sobre el tema, considera que les estructures s'enfonsen quan el clima provoca danys que no són reparats i altres formes de vida creen nous hàbitats en aquests llocs. A Turquia va contrastar les pràctiques de construcció de la creixent ciutat d'Istanbul, que considera típiques de grans ciutats en països menys desenvolupats, amb les ciutats subterrànies de Capadocia. A causa de la gran demanda d'habitatge a Istanbul, gran part de la ciutat s'ha desenvolupat ràpidament amb qualsevol material disponible, per la qual cosa podria esfondrar-se davant un gran terratrèmol o un altre desastre natural.Weisman (2007), 103–105. Contràriament, les regions subterrànies de Capadocia es van construir fa milers d'anys sobre regions on hi ha toba volcànica, per la qual cosa és més probable que sobrevisquin durant diversos segles.Weisman (2007), 106–111.
L'autor va usar també a la ciutat de Nova York com a model per donar una idea general de la forma en la qual l'àrea urbana no mantindria la seva forma; en la seva obra explica que els embornals s'obstruirien, els corrents subterranis inundarien els passadissos del metre i el sòl sota les carreteres s'erosionaria i, finalment, es destruiria. Sobre la base de les seves entrevistes amb membres de la Wildlife Conservation SocietyWeisman (2007), 22–24. i del Jardí Botànic de Nova YorkWeisman (2007), 28–32. prediu que la vegetació nativa tornaria, dispersant-se des dels parcs i sobreposant-se a espècies invasores. Sense humans que proporcionin aliment i calor, les rates i paneroles s'extingirien.
Així mateix, explica que una casa habitual començaria a caure tan aviat com l'aigua es filtrés pel sostre o al voltant dels tapajuntes, provocant l'erosió de la fusta i l'oxidació dels claus, situació que conduiria a la caiguda dels murs i a una eventual ensulsiada de la integritat de l'estructura. Cinc segles després, tot el que quedaria en el lloc serien les parts d'alumini del rentavaixella, utensilis de cuina d'acer inoxidable i rosteixes de plàstic.Weisman (2007), 18. Els utensilis artificials de major durada a la Terra serien els materials radioactius, ceràmics, estàtues de bronze i la muntanya Rushmore, mentre que, a l'espai exterior, les plaques de la Pioneer, els disc d'or de les Voyager i les ones radiofòniques durarien, fins i tot, més temps que la Terra.Weisman (2007), 249–254.