Vanda, op. 25, és una grand opéra en cinc actes d'Antonín Dvořák. El llibret txec va ser escrit per Václav Beneš-Šumavský i František Zákrejs, basat en una obra de Julian Surzycki. Es va estrenar al Teatre Provisional de Praga el 17 d'abril de 1876.
Vanda, quarta de les nou òperes compostes per Dvořák, representa un intent conscient del compositor d’adaptar-se a les convencions de la grand opéra francesa, amb una estructura dramàtica ambiciosament elaborada i escenes corals i solistes de gran envergadura. Malgrat l’esforç compositiu i la integració innovadora de melodies folklòriques txeques amb cors solemnes i dramàtics, l’estrena el 1876 va resultar decebedora per al mateix Dvořák. El públic contemporani no va arribar a assimilar la complexitat de la trama ni la fusió de llenguatge nacional amb formes operístiques internacionals, deixant l’obra temporalment relegada dins del repertori.
La narració de Vanda se centra en la figura mítica de la reina de Polònia, la princesa Wanda, que opta per suïcidar-se ofegant-se al riu Vístula per protegir el seu poble de la invasió dels alemanys. Aquesta trama heroica ofereix a Dvořák l’oportunitat d’explorar tota la gamma expressiva de l’òpera, incloent-hi àries, duos, cors i escenes corals massives. Al llarg de més de dues hores, la partitura mostra una riquesa temàtica notable, amb trets distintius de l’estil de Dvořák, com ara clarinets rústics en terços, ritmes característics txecs i una obertura que evoca gairebé una dansa eslava.
Origen i context miniatura|esquerra|Antonín Dvořák, autor de la música miniatura|esquerra|František Zákrejs, autor del llibret A mitjan dècada de 1870, la trajectòria creativa de Dvořák entrà en una fase d’elevada productivitat, impulsada de manera decisiva per la concessió d’una beca estatal a començaments de 1875. Aquest suport institucional li proporcionà una estabilitat econòmica nova, que li permeté reduir les obligacions professionals externes i concentrar-se amb més regularitat en la composició. En aquest context, el compositor desenvolupà obres d’una amplitud i ambició creixents, configurant un període especialment fecund dins del seu catàleg, en què experimentà amb formes diverses i consolidà els trets estilístics que definirien la seva maduresa creativa.
Amb trenta-quatre anys, i poc després de l’estrena de El rei i el carboner, Dvořák emprengué la composició d’una nova òpera basada en un llibret de František Zákrejs. L’eix narratiu se centra en la figura llegendària de la princesa Vanda (Wanda), concebuda com un equivalent polonès de la txeca Libuse. L’elecció d’un tema extret de la mitologia polonesa responia a les tendències intel·lectuals del període, marcades per l’afirmació del paneslavisme i per la voluntat de destacar la identitat cultural eslava en contraposició al món germànic. Aquest contrast ideològic, explícit en la trama i en el caràcter simbòlic dels personatges, s’adequava plenament al clima sociopolític dominant en aquella etapa del .
L’horitzó creatiu de Dvořák mai restà confinat dins les fronteres de Bohèmia. Ja en moments primerencs de la seva carrera demostrà un interès notable per temàtiques extranacionals, com evidencia Alfred, inspirada en la figura del rei anglès Alfred el Gran. De manera similar, Dimitrij s’endinsa en l’escenari històric rus vinculat a la dinastia de Borís Godunov, mostrant la voluntat del compositor d’explorar imaginaris culturals diversos i d’integrar-los en una concepció operística àmpliament oberta, tant en la forma com en el contingut.
D’altra banda, la qüestió de l’autoria del llibret continua envoltada d’incertesa. Tot i que tradicionalment s’ha atribuït a Václav Beneš-Sumavsky i František Zákrejs, amb una possible intervenció del professor polonès Julian Zuryzci, no es conserva una prova definitiva que confirmi aquesta adscripció. La confusió deriva, en part, de la hipòtesi que el text original pogués procedir d’un autor d’origen francès o alemany, circumstància que hauria resultat problemàtica en el context del ressorgiment musical eslau de finals del . En una època marcada per l’afirmació cultural impulsada per les òperes de Bedřich Smetana i per la recepció de les idees de Wagner i Liszt, el públic difícilment hauria acceptat que una obra presentada com a representant de la tradició nacional eslava tingués un fonament literari aliè o redactat en una llengua no eslava.
El llibret, concebut en la línia estilística de Meyerbeer i del primer Wagner, articula un conjunt de situacions característiques de la gran òpera, amb escenes corals de gran format, àries de perfil expansiu, nombrosos passatges de conjunt i intervencions de ballet. Paral·lelament al conflicte sentimental que enfronta la protagonista amb el cavaller polonès Slavoj i el príncep alemany Roderick, la trama desplega una oposició simbòlica entre els pagans eslaus i els alemanys cristianitzats, convertint l’acció dramàtica en un espai de confrontació cultural i religiosa. Aquest plantejament trasllada la dimensió literària i musical cap a una esfera d’al·legoria política que remet, en certa manera, a sensibilitats pròpies de l’òpera barroca, on la representació del poder i de les identitats col·lectives tenia un paper essencial.
L’elecció del llibret probablement estigué condicionada també per la voluntat de Dvořák, després de diverses incursions en l’òpera còmica, de posar a prova la seva capacitat en un projecte de caràcter seriós i tràgic. Dins aquest procés, Zákrejs figurava com un dels tres autors vinculats al text de Vanda, tot i que el grau exacte de la seva aportació al resultat final continua sense documentació concloent. El relat original, redactat en polonès pel professor varsovià Julian Surzycki, fou traduït al txec per Václav Benes Šumavský, i posteriorment Zákrejs, en col·laboració directa amb el compositor, en configurà la versió definitiva.
Pel que fa a la decisió de Dvořák d’utilitzar aquest material, sembla respondre sobretot a l’atracció per un tema plenament inserit en l’univers eslau, més que no pas a una valoració estricta de la qualitat literària del text. El llibret presenta mancances notables: manca de força dramàtica, un llenguatge antiquat i, en determinats passatges, un to que voreja la paròdia. A més, l’estructura en cinc actes allarga la narració fins al punt d’afeblir-ne la tensió interna i de diluir el ritme dramàtic general.
La primavera de 1876 marcà el punt culminant d’una sèrie de controvèrsies —probablement més vinculades a tensions polítiques que no pas a criteris estrictament artístics— que havien anat enrarint el clima intern del Teatre Provisional de Praga. Enmig d’aquest escenari, el director Jan Nepomuk Maýr fou finalment forçat a presentar la dimissió. Arran d’això, la institució passà a ser integrada dins la denominada Jove Administració Txeca, un organisme que havia fet seu l’objectiu de «conduir el teatre cap a una orientació purament artística, inspirada en l’esperit txec».
Representacions miniatura|esquerra|Betty Fibichová, contralto que va crear el paper d'Homena La nova administració del teatre d’òpera escollí inaugurar la seva etapa amb l’estrena de la recentment completada Vanda de Dvořák. En les seves memòries, el director Adolf Čech relata les nombroses dificultats que comportaren els assajos d’una obra que exigia una infraestructura escènica complexa, amb decorats d’alt cost i una plantilla musical ampliada tant a l’orquestra com al cor. Les limitacions pressupostàries obligaren a prescindir d’elements escenogràfics previstos en el llibret i, en alguns passatges, fins i tot es renuncià a números musicals complets, substituïts per seccions recitades.
Tot i aquestes mancances i les retallades que afectaren aspectes fonamentals de la concepció original, l’estrena del 17 d’abril de 1876 al Teatre Provisional de Praga aconseguí un èxit notable, tant entre el públic com entre la crítica. L’acollida favorable confirmà el prestigi creixent de Dvořák dins la vida musical txeca i consolidà la seva posició com a figura emergent en el panorama operístic de Bohèmia.
miniatura|Adolf Čech, director de l'estrena Durant el mateix any de la seva presentació, l’òpera fou representada quatre vegades al Teatre Provisional, però en la temporada immediatament posterior només se’n programà una funció més. L’interès per l’obra, tanmateix, traspassà aviat les fronteres bohèmies: el 1879, Franz Jaumer, director de la Hofoper de Viena, manifestà la voluntat de portar Vanda a l’escenari vienès, un projecte que comptava amb el suport i la recomanació directa de Johannes Brahms. Malgrat que les negociacions avançaren i la premsa vienesa arribà a anunciar l’òpera com una de les novetats de la temporada següent, la iniciativa acabà essent abandonada abans de materialitzar-se.
El 1883 per a la reobertura del Teatre Nacional de Praga, el compositor tenia l'esperança de ser capaç de posar en escena la seva òpera en un escenari gran amb una adequada escenografia. Amb aquesta finalitat, fins i tot va fer una revisió substancial de la partitura, però, el Teatre Nacional no va presentar Vanda aquest any, ni en els primers anys després de l'obertura, i ni tan sols el 1901, quan el director František Adolf Šubert va dirigir tot un seguit de les òperes del compositor amb motiu del seu seixantè aniversari. Avui no queda clar per què l'òpera no va seguir endavant com estava previst. Vanda mai va aparèixer a l'escenari una altra vegada durant la vida del compositor.
miniatura|esquerra|Gerd Albrecht, director que ha redescobert aquesta òpera
Després de la mort de Dvořák, l'òpera va tornar a aparèixer per primer cop a Plzeň el 1925, i es convertia llavors en l'única producció teatral de l'obra fora de Praga. El Teatre Nacional no va presentar Vanda fins al 1929, una mesura promoguda per Otakar Ostrčil amb motiu del 25è aniversari de la mort del compositor. Aquesta reposició només va gaudir de tres actuacions. Va seguir un llarg silenci, i no va ser fins seixanta-dos anys després que Vanda es va poder escoltar en un únic concert el 20 de maig de 1991, en el que era llavors el Teatre Smetana de Praga (avui l'Òpera Estatal).
El director Gerd Albrecht va treballar activament per donar més visibilitat a Vanda. El 1999, dins d’una sèrie d’enregistraments independents dedicats a les òperes de Dvořák per a l’editorial Orfeo, va realitzar el registre més complet fins aleshores de l’obra, basat en la versió revisada per Dvořák el 1883. Aquesta edició va ser curosament compaginada, restaurada i editada pel reconegut musicòleg Alan Houtchens, considerat una autoritat de referència en l'àmbit mundial en l’estudi i la interpretació de la música de Dvořák. La reconstrucció de Vanda esdevingué un procés molt laboriós, atès que la partitura original va desaparèixer a causa d’un bombardeig aliat a Leipzig el 1943, requerint la recomposició a partir de fragments i documents secundaris dispersos. A instàncies d’Albrecht, i aprofitant els manuscrits originals, el llibret imprès, les parts orquestrals i la reducció pianística de 1875, Alan Houtchens aconseguí elaborar una edició crítica de l’òpera. Aquesta versió inclou, a més, fragments musicals addicionals que inicialment Dvořák havia descartat, oferint així una reconstrucció més completa de la seva concepció original.
Albrecht continuà aquest projecte el 2003 amb un concert de Vanda a Amsterdam i, poc després, amb motiu del centenari de la mort de Dvořák, va dirigir la primera representació escènica de l’òpera al Teatre Nacional de Praga, 75 anys després de la producció d'Otakar Ostrčil.
Argument Lloc: Bohèmia Temps: èpoques primitives i llegendàries
Acte I miniatura|El castell de Wawel, a Cracòvia al segle XVI En una àrea oberta al peu del castell de Wawel, a Cracòvia, un grup de joves dansa i canta en honor de Svatovít, deïtat de la primavera. Mentrestant, la princesa Vanda dialoga amb la seva germana, revelant la por i inseguretat que sent davant de la responsabilitat de succeir el seu pare, el rei Krak.