Segons el judaisme de l'edat mitjana, Lilit () fou la primera esposa d'Adam, anterior a Eva. Déu va crear Lilit i Adam de manera igual. A l'Edèn van tenir una disputa quan, a l'hora de mantenir relacions sexuals, Lilit va oposar-se a estar sota d'Adam, ja que trobava que aquesta postura representava estar-li sotmesa. Així doncs, Lilit s'hi va rebel·lar, va abandonar Adam i se'n va anar del Paradís per no veure's sotmesa als desitjos de ningú. Va ser aleshores que Déu creà Eva perquè ocupés el lloc de Lilit, i la creà a partir d'una costella d'Adam.
Sovint se la representa com una dona molt bonica, amb els cabells llargs i rinxolats, i de vegades alada. En alguns relats mitològics se l'assimila a un dimoni que raptava els nens dels bressols durant la nit i que mantenia relacions sexuals amb els homes mentre aquests dormien, com un súcube. Sembla que la Lilit jueva seria una apropiació del judaisme de Lilitu, un dimoni nocturn mesopotàmic amb tendència a assassinar nens. També es considera que existeix una connexió entre Lilit i Inanna, la deessa sumèria de la guerra i el plaer sexual.
Existeix també un mite grec sobre una dona anomenada Làmia, una reina líbia amistançada amb Zeus a qui, després que Zeus l'abandonés, Hera li va furtar els fills, i ella se'n venjà furtant els fills d'altres dones.
Etimologia i orígens En la llengua accàdia d'Assíria i Babilònia, els termes i signifiquen ‘esperit’. Alguns usos de s'enumeren al Diccionari assiri de l'Institut Oriental de la Universitat de Chicago (CAD, 1956, L.190), a Akkadisches Handwörterbuch de Wolfram von Soden (AHw, p. 553), i Reallexikon der Assyriologie (RLA, p. 47).
Archibald Sayce (1882) considerava que els noms hebreus i accadis anteriors deriven del protosemític. Charles Fossey (1902) ho tradueix literalment com a ésser/dimoni femení de la nit, tot i que existeixen inscripcions cuneïformes de Mesopotàmia on Līlīt i Lilītu es refereixen a esperits del vent portadors de malalties.
L'arrel sumèria líl no té cap relació etimològica amb l'accadi līlu, 'vespre', i té una connexió improbable amb la lilith bíblica que apareix a Isaïes 34:14, que podria derivar de laylah, nit, i que estudiosos moderns com Judit M. Blair consideren un ocell nocturn.
El nom Lilith sembla relacionat amb la paraula masculina accadia i les seves variants femenines i . En la religió mesopotàmica, segons els textos cuneïformes de Sumer, Assíria i Babilònia, els lilû són una classe d'esperits demoníacs, formats per adults (i ardat-lilî per adolescents) que morien abans de poder tenir fills o casar-se. Farber, Walter (1990) Reallexikon der Assyriologie und vorderasiatischen Archäologie (RLA), 7, Berlin, de Gruyter, pàgines 23–24, Hutter, Manfred (1999) Lilith, in K. van der Toorn et al. (eds.), Dictionary of Deities and Demons in the Bible, Leiden, Brill, pàgines 520–521. En fonts aramèiques, es creu que Lilith és una barreja de lilītu/ardat-lilî i Labartu, ja que és alhora una súcube i una amenaça per als nens, el paper tradicional de Labartu a Babilònia. Sense cap distinció entre dimonis i fantasmes en la màgia jueva, la diferència entre els fantasmes mesopotàmics i Labartu era borrosa.
Labartu ha estat equiparada amb la classe lilû en fonts babilòniques, amb la lilītu a l'An = Anum ša amēli, el lilû i l'ardat-lilî en encanteris, encarnant així tots els mateixos aspectes compartits amb Lilith, i com a tal és una precursora demoníaca d'ella.
Teories refutades L'esperit de l'arbre al cicle de Guilgameix Samuel Noah Kramer (1932, publicat el 1938) va traduir com a Lilith a la Tauleta XII de l’Epopeia de Guilgameix, datada c. 600 aC. La tauleta XII no forma part de l’Epopeia de Guilgameix, sinó que és una traducció assíria accadia posterior de la darrera part de l'Epopeia sumèria de Guilgameix.George, A. (2003) The epic of Gilgamesh: the Babylonian epic poem and other texts in Akkadian. p. 100 Tablet XII. Appendix The last Tablet in the 'Series of Gilgamesh' . El s'associa amb una serp i un ocell zu.<ref>Kramer tradueix zu com mussol, però més sovint es tradueix com a àliga, voltor, o ocell de presa.</ref> A Guilgameix, Enkidu i l'Inframón, un salze creix al jardí d'Inanna a Uruk, la fusta del qual planeja utilitzar per construir un nou tron. Després de deu anys de creixement, ve a collir-lo i troba una serp que viu a la seva base, un ocell Zu criant cries a la seva corona i que un ha fet una casa al seu tronc. Es diu que Guilgameix va matar la serp, i després l'ocell zu va volar cap a les muntanyes amb les seves cries, mentre que el destrueix poruc la seva casa i fuig cap al bosc.
miniatura| Lilith (1887) de John Collier La identificació del com a Lilith s'esmenta al Diccionari de Deïtats i Dimonis a la Bíblia (1999). Les traduccions suggerides per a l'esperit de la Taula XII a l'arbre inclouen com a lloc sagrat, com a esperit i com a esperit de l'aigua, però també simplement mussol, atès que el està construint una casa al tronc de l'arbre. En l'erudició moderna, ki-sikil-lil-la-ke s'entén com l'equivalent sumeri de l'accadi , i les traduccions acceptades inclouen donzella fantasma, donzella dimoni i noia dimoni. Sergio Ribichini (1978) va rebutjar per motius textuals una connexió entre el de Guilgameix i la Lilith jueva.
La dona amb potes d'ocell al relleu de Burney miniatura| Relleu de Burney, Babilònia (1800–1750 aC) La traducció de Kramer del fragment de Guilgameix va ser utilitzada per Henri Frankfort (1937) i Emil Kraeling (1937) per donar suport a la identificació d'una dona amb ales i potes d'ocell en el disputat relleu de Burney com a relacionada amb Lilith. Frankfort i Kraeling van identificar la figura del relleu amb Lilith. Avui dia, es qüestiona la identificació del relleu de Burney amb Lilith. La recerca moderna ha identificat la figura com una de les principals deesses dels panteons mesopotàmics, probablement Ereixkigal. Però la figura s'identifica més generalment com la deessa de l'amor i la guerra: Thorkild Jacobsen va identificar la figura com Inanna en una anàlisi basada en l'existència de símbols i atributs comunament reconeguts a la deessa i en proves textuals.
Els amulets d'Arslan Tash Els amulets d'Arslan Tash són plaques de pedra calcària descobertes el 1933 a Arslan Tash, l'autenticitat de les quals és discutida. William F. Albright, Theodor H. Gaster, i altres, van acceptar els amulets com una font prejueva, cosa que demostra que el nom Lilith ja existia al segle VII aC, però Torczyner (1947) va identificar els amulets com una font jueva posterior.
Mà/prostituta d'Inanna-Ištar Hurwitz, tot citant Langdon, es refereix a la Lilītu com una prostituta d'Inanna. Segons ell, Inanna envia la seva prostituta soltera i seductora Lilitu pels carrers i camps per tal d'enganyar els homes, i és per això que Lilith també és anomenada la mà d'Inanna. Aquest rumor va persistir en altres escrits del període modern.
Hurwitz cita Tammuz i Ishtar, que al seu torn cita Babyloniaca i les litúrgies babilòniques.
A Babyloniaca, Langdon presenta una tauleta fragmentària, en què ardat-lilî apareix com la mà d'Inanna. La mà d'Inanna/Ištar s'entén actualment com una malaltia, i no té el significat de criada que se li va assignar més tard. Aquesta tauleta, Sm. 49+752, és paral·lel a SBTU II núm. 6 i 7, on es tradueix com La donzella (és aquella) a qui la < mà d'Ishta r>-malaltia va tractar durament al niu.
A la introducció d'''Incantation in the 'House of Light', Against the Harlot of Innini de Babylonian Liturgies, Langdon analitza el comportament dels dimonis ardat-lilî i lilītu, i s'hi refereix com a prostitutes, però el text en si no en fa cap menció. Una traducció moderna del text es refereix a una ardat, una jove prostituta d'Inanna, no a una ardat-lilî, una donzella dimoni.
Lilith no apareix en cap dels fragments antics esmentats, i fins i tot ardat-lilî/lilītu no és una prostituta ni una donzella d'Inanna. La prostituta és una dona jove (ardat), i la mà d'Inanna és una malaltia que afectava una ardat-lilî. L'erudició cuneïforme i mesopotàmica no es coneixia bé, per la qual cosa els termes ardat, ardat-lilî, lilītu i Lilith de vegades s'utilitzaven indistintament.
En els mitjans de comunicació occidentals En els mitjans de comunicació alemanys miniatura| Faust i Lilith de Richard Westall (1831)
La primera aparició de Lilith a la literatura del període romàntic (1789–1832) va ser a l'obra de Goethe de 1808 , Faust: Primera part de la tragèdia.
Després que Mefistòfil ofereixi aquest avís a Faust, irònicament, anima Faust a ballar amb la Bruixa Bonica. Lilith i Faust estableixen un breu diàleg, on Lilith relata els dies que va passar a l'Edèn.
En els mitjans de comunicació anglesos miniatura| La Dama Lilith de Dante Gabriel Rossetti (1866–1868, 1872–1873) La Germandat Prerafaelita, que es va desenvolupar al voltant de 1848, va estar molt influenciada per l'obra de Goethe sobre el tema de Lilith. El 1863, Dante Gabriel Rossetti, de la Germandat, va començar a pintar el que més tard seria la seva primera representació de Lady Lilith, una pintura que esperava que fos la seva millor obra fins aleshores. Els símbols que apareixen a la pintura al·ludeixen a la reputació de femme fatale de la Lilith romàntica: roselles (mort i fred) i roses blanques (passió estèril). Acompanyant la seva pintura Lady Lilith de 1866, Rossetti va escriure un sonet titulat Lilith, que es va publicar per primera vegada a la revista de pamflets de Swinburne (1868), Notes on the Royal Academy Exhibition.
De la primera esposa d'Adam, Lilith, es diu
El poema i la pintura van aparèixer junts al costat de la pintura de Rossetti Sibylla Palmifera i el sonet La bellesa de l'ànima. El 1881, el sonet de Lilith va ser rebatejat com a La bellesa del cos per contrastar-lo amb La bellesa de l'ànima. Els dos van ser col·locats seqüencialment a la col·lecció La Casa de la Vida (sonets número 77 i 78).
Rossetti va escriure el 1870:
Això està d'acord amb la tradició popular jueva, que associa Lilith tant amb els cabells llargs (un símbol del perillós poder seductor femení en la cultura jueva), com amb la possessió de dones penetrant-hi a través de miralls.
El poeta victorià Robert Browning va reimaginar Lilith en el seu poema Adam, Lilith i Eva. Publicat per primera vegada el 1883, el poema utilitza els mites tradicionals que envolten la tríada d'Adam, Eva i Lilith. Browning descriu Lilith i Eva com a amigues i còmplices l'una amb l'altra, mentre seuen juntes a banda i banda d'Adam. Sota l'amenaça de mort, Eva admet que mai va estimar Adam, mentre que Lilith confessa que sempre el va estimar:
Browning es va centrar en els atributs emocionals de Lilith, més que no pas en els dels seus antics predecessors dimonis.Seidel, Kathryn Lee. The Lilith Figure in Toni Morrison's Sula and Alice Walker's The Color Purple
L'autor escocès George MacDonald també va escriure una novel·la fantàstica titulada Lilith, publicada per primera vegada el 1895. MacDonald va emprar el personatge de Lilith al servei d'un drama espiritual sobre el pecat i la redempció, en el qual Lilith troba una salvació guanyada amb esforç. Moltes de les característiques tradicionals de la mitologia de Lilith són presents en la representació de l'autora: cabells llargs i foscos, pell pàl·lida, odi i por als nens i nadons, i una obsessió per mirar-se en un mirall. La Lilith de MacDonald també té qualitats vampíriques: mossega la gent i els xucla la sang per alimentar-se.
El poeta i erudit australià Christopher John Brennan (1870–1932) va incloure una secció titulada Lilith a la seva obra principal Poems: 1913 (Sydney: GB Philip and Son, 1914). La secció Lilith conté tretze poemes que exploren el mite de Lilith i és fonamental per al significat de la col·lecció en conjunt.