miniatura|Fragment del Requiem en re menor KV 626 (pòstum) de Wolfgang Amadeus Mozart. miniatura|Ave verum corpus (Köchel Verzeichnis 618), motet de Mozart per a cor i orquestra Un cor és una agrupació musical de caràcter exclusivament vocal, format per cantaires que canten col·lectivament, sovint conduïts per un director. Per tant, el terme cor s'oposa a qualsevol tipus d'agrupació de veus solistes. Pres en aquest sentit, el mot cor és bàsicament sinònim de coral i també d'orfeó, tot i que sovint fan referència a diferències tant en la composició del grup com en la seva funció. L'agrupació coral més habitual, és la formada per quatre veus mixtes: sopranos, contralts, tenors i baixos. Un cor pot cantar amb acompanyament instrumental o sense. Quan ho fan sense acompanyament, es diu que canten a cappella. L'acompanyament pot ser un sol instrument (sovint el piano), un petit grup instrumental, o fins i tot una orquestra simfònica. Segons l'edat i el sexe dels cantaires, es parla de: Cor d'infants, coral infantil o cor de veus blanques, Cor de dones, Cor d'homes, Cor mixt (homes i dones), Cor de veus iguals.
L'estructura més estandarditzada de les corals és un cor mixt a quatre veus: dues cordes per als homes –que anomenem tenors i baixos–, mentre que les sopranos i les contralts són les cordes femenines. També hi ha cors exclusius de dones o d'homes, com seria el cas de la Federació de Cors de Clavé. A Catalunya, es calcula que hi ha més de trenta mil cantaires federats en el Moviment Coral Català, que agrupa totes les federacions corals i que té un fort reconeixement internacional.
Estructura Els cors són sovint dirigits per un director, mestre de cor o director de cor. Molt sovint, els cors estan formats per quatre seccions destinades a cantar en harmonia de quatre parts, però no hi ha límit al nombre de parts possibles sempre que hi hagi un cantant disponible per cantar la part. Per exemple, Thomas Tallis va escriure un motet de 40 parts titulat Spem in alium, per a vuit cors de cinc parts cadascun; mentre que l'Stabat Mater de Krzysztof Penderecki és per a tres cors de 16 veus cadascun, un total de 48 parts. A part de quatre, el nombre de parts més habitual són tres, cinc, sis i vuit.
Els cors poden cantar amb o sense acompanyament instrumental. El cant sense acompanyament se sol anomenar cant a capella (tot i que l' Associació Americana de Directors de Corals desaconsella aquest ús a favor de "sense acompanyament", ja que a capella denota el cant "com a la capella" i gran part de la música sense acompanyament avui és profana). Els instruments d'acompanyament varien molt, des d'un sol instrument (un piano o un orgue de tubs) fins a una orquestra completa de 70 a 100 músics; per als assajos s'utilitza sovint un acompanyament de piano o d'orgue, fins i tot si es preveu una instrumentació diferent per a l'actuació, o si el cor està assajant música no acompanyada. Amb la nova prevalença dels dispositius electrònics, els grups reduïts poden utilitzar-los juntament amb pistes d'aprenentatge tant per a assajos en grup com per a pràctiques privades.
Molts cors actuen en un o molts llocs com una església, un teatre d'òpera, una escola o un ajuntament. En alguns casos, els cors s'uneixen per convertir-se en un cor de "massa" que actua per a un concert especial. En aquest cas, ofereixen una sèrie de cançons o obres musicals per celebrar i oferir entreteniment als altres.
Paper del director La direcció és l'art de dirigir una actuació musical, com ara un concert coral, mitjançant gestos visibles amb les mans, els braços, la cara i el cap. Els deures principals del director o director de cor són unificar els intèrprets, establir el tempo, executar preparacions i ritmes clars (metre) i escoltar críticament i donar forma al so del conjunt.
En la majoria de cors, el mateix individu actua com a director musical (encarregat de decidir el repertori i contractar solistes i acompanyants), mestre de cor (o repetidor) (encarregat de formar i assajar els cantants) i director (encarregat de dirigir l'actuació). No obstant això, aquests papers poden estar dividits, sobretot quan el cor es combina amb altres forces, per exemple a l'òpera.
El director d'orquestra o director de coral es troba normalment sobre una plataforma elevada, i pot o no utilitzar una batuta; l'ús d'una batuta dona als gestos del director una major visibilitat, però molts directors corals prefereixen dirigir amb les mans per a una major expressivitat, sobretot quan es treballa amb un conjunt més petit. A la dècada de 2010, la majoria dels directors no toquen cap instrument quan es dirigeixen, encara que en períodes anteriors de la història de la música clàssica, dirigir un conjunt mentre tocaven un instrument era habitual.A la música barroca des dels anys 1600 fins a la 1750, els directors que actuen a la dècada de 2010 poden dirigir un conjunt mentre toquen un clavicèmbal o el violí (vegeu Concertino). La direcció mentre toca un piano també es pot fer amb orquestres de teatre musical. La comunicació sol ser no verbal durant una actuació (això és estrictament el cas de la música artística, però en les grans bandes de jazz o les grans formacions de pop, hi pot haver instruccions orals ocasionals). Tanmateix, en els assajos, el director sovint donarà instruccions verbals al conjunt, ja que el director generalment també serveix com a director artístic que elabora la interpretació de la música del conjunt.
Els directors actuen com a guies dels cors que dirigeixen. Trien les obres a interpretar i estudien les seves partitures, a les quals poden fer certs ajustaments (per exemple, pel que fa al tempo, repeticions de seccions, assignació de solos vocals, etc.), treballen la seva interpretació i transmeten la seva visió als cantants. Els directors corals també poden haver de dirigir conjunts instrumentals com les orquestres si el cor està cantant una peça per a cor i orquestra. També poden atendre qüestions d'organització, com ara programar assajos, planificar una temporada de concerts, escoltar audicions i promocionar el seu conjunt als mitjans de comunicació.
En els serveis de religiosos Històricament, el repertori cantat es divideix en música sacra o religiosa i música profana. Tot i que gran part de la música religiosa s'ha escrit pensant en els concerts, el seu origen rau en el seu paper en el context de la litúrgia.
La majoria de les esglésies cristianes ortodoxes orientals, alguns grups protestants nord-americans i les sinagogues jueves tradicionals no acompanyen les seves cançons amb instruments musicals. A les esglésies del ritu occidental l'instrument d'acompanyament és generalment l'orgue, encara que a l'Amèrica colonial, l' Església de Moravia utilitzava grups de cordes i de vent. Moltes esglésies que utilitzen un format de culte contemporani utilitzen una petita banda amplificada per acompanyar el cant, i les esglésies catòliques romanes poden utilitzar, a la seva discreció, acompanyament orquestral addicional.
Acompanyament La majoria de les esglésies cristianes ortodoxes orientals, alguns grups protestants nord-americans i les sinagogues jueves tradicionals no acompanyen les seves cançons amb instruments musicals. A les esglésies del Ritu romà l'instrument d'acompanyament és generalment l'orgue, encara que a l'Amèrica colonial, l' Església de Moravia utilitzava grups de cordes i de vent. Moltes esglésies que utilitzen un format de culte contemporani utilitzen una petita banda amplificada per acompanyar el cant, i les esglésies catòliques romanes poden utilitzar, a la seva discreció, acompanyament orquestral addicional.
Funció litúrgica A més de dirigir el cant en què participa la congregació, com els himnes i la música de servei, alguns cors de l'església canten litúrgies completes, incloses les pròpies (introït, gradual, antífones de comunió adequades a les diferents èpoques de l'any litúrgic). Les principals d'aquestes són les esglésies anglicana i catòlica romana; No obstant això, molt més comú és l'execució d'himnes o motets en hores designades al servei.
Tipus miniatura|El cor de nois Cantores Minores a la catedral de Hèlsinki l'any 2013Una de les principals classificacions dels cors és per gènere i edat, ja que tradicionalment s'ha pensat que aquests factors afecten com sona un cor i quina música interpreta. Els tipus s'enumeren aquí en ordre descendent aproximat de prevalença als nivells professional i avançat aficionat o semiprofessional.
El cor mixt d'adults (amb veus masculines i femenines) és potser el tipus més comú i dominant, normalment format per veus de soprano, contralt, tenor i baix, sovint abreujats com a SATB. Sovint, una o més veus es divideixen en dues, per exemple, SSAATTBB, on cada veu es divideix en dues parts, i SATBSATB, on el cor es divideix en dos cors de quatre parts semi-independents. Ocasionalment també s'utilitza la veu de baríton (per exemple, SATBarB), sovint cantada pels baixos aguts. En cors més petits amb menys homes, els arranjaments SAB o soprano, alt i baríton permeten als pocs homes compartir el paper tant del tenor com del baix en una sola part i els alts també poden cantar la part de tenor. Cor d'homes (o cor d'homes i nois) amb la mateixa veu SATB que un cor mixt, però amb nois cantant la part superior (sovint anomenats aguts o nois sopranos) i homes cantant alt (en falset), també coneguts com a contratenors. Aquest format era fins fa poc el típic del cor de la catedral britànica (per exemple, King's College, St Paul's, Westminster Abbey). Tot i això, ara totes les catedrals accepten dones i noies i el 2019 les dones coristes superen en nombre als homes als cors de les catedrals angleses. Cor d'homes (Cor de veu masculina, Männerchor), un cor d'homes adults, només veus baixes, que normalment consta de dos tenors, baríton i baix, sovint abreujat com a TTBB (o ATBB si la part superior canta falset en rang alt). ATBB es pot veure en alguna música de quartet de barberia. Cor de nois, un cor de nois, que normalment canten SSA o SSAA, de vegades inclou una part de canviat a tenor per a nois/joves les veus dels quals estan canviant i una part de baríton per a nois/joves les veus dels quals han canviat. Cor de dones, un cor de dones adultes, només veus agudes, generalment format per veus de soprano i d'alt, dues parts en cadascuna, sovint abreujades com a SSAA, o com a soprano I, soprano II i alt, abreujat SSA. Si tots els cantants són joves, s'utilitza el terme "cor de noies". Cor mixt infantil (amb veus masculines i femenines), sovint SA de dues parts o SSA de tres parts, de vegades més veus.
Els cors infantils de dones i mixtes tendeixen a ser professionalment menys freqüents que els cors de nois de veu alta, els cors d'homes de veu baixa o els cors complets del SATB. Això es deu, en certa manera, a la manca de beques i altres tipus de finançament, i a la manca d'oportunitats professionals per a les dones com la de ser oficines o directores musicals. miniatura|Cor de l'escola Lambrook a la dècada de 1960, un cor típic de l'escola de nois de l'època Els cors també es classifiquen segons les institucions en què operen:
Cors de l'església (inclosa la catedral). Coral (Kantorei), dedicada a la música cristiana majoritàriament sacra. Cor col·legiat i universitari. Cor comunitari (de nens o adults) Cor professional, independent (per exemple, Anúna, els Sixteen, Archipelago Singers ) o amb suport estatal (per exemple, BBC Singers, Chamber Choir Ireland, Canadian Chamber Choir, Swedish Radio Choir, Nederlands Kamerkoor, Latvian Radio Choir) Cors escolars. Cor de signes utilitzant llenguatge de signes en lloc de veus. Cor integrat de signes i cants, amb llenguatge de signes i veus i dirigit tant per un director de signes com per un director musical. Cors Cambiata, per a nois adolescents les veus dels quals estan canviant. Cors virtuals, per a membres que no es reuneixen físicament, alguns d'ells originats durant la pandèmia de la COVID-19.