La Constitució Civil del Clergat és un decret adoptat a França per l'Assemblea Nacional Constituent el 12 de juliol de 1790. Sancionada en contra de la seva voluntat per Lluís XVI el 24 d' agost de 1790. Es converteix en la llei del 12 de juliol i 24 d'agost de 1790. Reorganitzà unilateralment el clergat secular francès, establia una nova església (l'Església constitucional), el que provocà la divisió del clergat entre clergat constitucional i el clergat refractari.
Va ser condemnada pel papa Pius VI el 10 de març de 1791 i derogada pel concordat de 1801.
El Comitè Eclesiàstic de l'Assemblea ConstituentDurand de Maillane, Histoire apologétique du Comité ecclésiastique de l'Assemblée Nationale…, 1791. Després de la nit del 4 d'agost de 1789, l'ordre del clergat, primer ordre en dignitat de la societat de l'Antic Règim, desaparegué com un cos polític.
A la tardor de 1789, es van iniciar debats sobre la nova organització de l'Església de França a l'Assemblea Constituent. El Comitè Eclesiàstic, presidit per Treilhard (1742-1810), s'encarregà d'elaborar un projecte. Tres membres del comitè, advocats de tendència jansenista, van estar especialment preocupats pel seu desenvolupament: Louis-Simon Martineau (1733-1799) com a ponent, Armand Camus (1740-1804) i Lanjuinais (1753-1827) com a defensors. Membres del poder judicial que s'havien establert en el moviment de l'eslinga i el jansenisme parlamentari, els seguidors del gal·licanisme, que sentien que tenen el dret de reformar una església a França que volien independent del papa i submisa al govern. Finalment, d'acord amb la tendència jansenista format al voltant del diacre Pâris i inspirat en el richerisme, una doctrina eclesiològicaSur l'organisation de l'Église. molt implantada en el baix clergat, que advocava per un govern democràtic de les comunitats parroquials i diocesanes, que tenia l'ambició de reformar els clergues per tornar a la puresa de la "església primitiva".
L'informe de Martineau, modificat lleugerament, es va votar el 12 de juliol de 1790: es va convertir en la Constitució Civil del clergat. Després d'un període d'oposició, Lluís XVI finalment va acordar el 28 de juliol perquè el decret es promulgués el 24 d'agost de 1790.
La nova regulació El text té quatre títols: "Càrrecs eclesiàstics" "Nomenaments als beneficis " "Salaris i pensions" "De la residència"L. Sciout, Histoire de la Constitution civile du clergé (1790-1801), 4 vol., 1872-1881.
Els càrrecs eclesiàstics Les diòcesis i parròquies es modifiquen substancialment sobre la base d'una diòcesi per departament: de cent trenta, el seu nombre es reduí a vuitanta-tres i es projectà una reestructuració de les parròquies. Les diòcesis s'agrupen, en lloc de les catorze províncies, en 10 «districtes metropolitans», la seu de les quals es troba a París, Rouen, Reims, Besançon, Lió, Ais, Tolosa, Bordeus, Rennes i Bourges; Molts dels antics càrrecs eclesiàstics s'eliminen, com ara canonges, prebendaris o capellans, «sense càrrega d'ànimes». Els bisbes s'envoltaren de vicaris episcopals que, juntament amb els directors i superiors del seminari diocesà, formaven el "consell" que ha d'acceptar els actes de jurisdicció en relació amb el govern de la diòcesi.
Els nomenaments als beneficis Els bisbes eren elegits per l'assemblea dels electors del departamentUn elector per cada cent ciutadà actiu, l'elector havia de justificar uns ingressos de 150 o 200 dies laborables. Gazier, pàg. 32. i els sacerdots parroquials pels electors del districte, ja sigui que els electors professessin la religió catòlica o no. L'esmena proposada per l'abat Gregori, que estipulava que els catòlics havien de ser els únics electors, va ser rebutjada; El text conservava la distinció entre el nomenament, és a dir, el nomenament del titular i la institució canònica, que conferia jurisdicció. No obstant això, si el bisbe conservava la institució de sacerdots, ell mateix ja no era instituït pel papa, sinó pel metropolità o el bisbe més antic del districte metropolità. El papa no era més que «un líder visible de l'Església universal»,Títol II, art. 19. a qui podia escriure com a promesa d'unitat de fe i comunió en el si de l'Església catòlica; Abans de la seva consagració, els bisbes havien de prestar «un jurament solemne vigilar amb els fidels de la Diòcesi [...], per ser fidel a la nació, la llei i el Rei i per mantenir amb tot [el seu] poder de la Constitució decretada per l'Assemblea Nacional i acceptada pel rei».Títol II, art. 21. Els sacerdots havien de fer el mateix, un diumenge, abans de la gran missa.
Els funcionaris civils Els eclesiàstics - bisbes i preveres- reben tractament estatal. El sou de l'arquebisbe de París era de 50.000 lliures, el dels altres bisbes de 20.000 lliures. Els vicaris episcopals rebien entre 8.000 i 2.000 lliures. Els preveres d'entre 6.000, pels preveres de París i 1.200 lliures, pels preveres de les zones menys poblades; Tots els religiosos - bisbes, sacerdots, monjos, religioses - tenien drets civils que els permetien deixar els seus càrrecsRenunciant al seu tractament. o les seves comunitats monàstiques; Un clergue no pot ser alcalde, funcionari municipal o regidor general. No obstant això, és un elector i elegible per a l'Assemblea Nacional.
Abans d'aquesta llei, els membres del clergat estaven subjectes a la jurisdicció interna de l'Església, que els obligava a respectar el celibat, els impedia llegar els seus béns a la seva família i viure on volguessin, i els va sotmetre als tribunals eclesiàstics, anomenades oficialitats.
En francès el dret modern podria haver estat anomenada "llei de reorganització de l'Església i un estatut dels membres elegits pels ciutadans-oficial del clergat". Compromís entre les tendències gal·licana, jansenistes i richeristes, la Constitució civil del clergat, mentre que desitjava establir la independència, excepte en matèria de doctrina, l'Església de França en relació amb el papat, se sotmetia a l'Estat. Segons Pierre de la Gorce: «Pocs actes s'han deteriorat tan malament. Vist des de lluny, aquest no compleix cap disseny clar»La Gorce, Histoire religieuse de la Révolution française, 1911-1922, t. 1, , cité par Viguerie, Christianisme et Révolution, 1986,
La controvèrsia miniatura|Retrat del papa Pius VI (1775). El 29 de març de 1790, el papa Pius VI va celebrar un consistori secret, durant el qual va denunciar especialment la secularització dels béns eclesiàstics i la supressió dels vots religiosos. El cardenal de Bernis, ambaixador de França davant la Santa Seu, aconseguí que aquesta direcció no es publiqués. Se'n felicità en els seus enviaments a Montmorin i afirmà: «Si seguim tractant amb tanta severitat l'Església de França, no puc respondre la llarga paciència del cap de l'Església catòlica.»Citat per La Gorce, Histoire religieuse de la Révolution française, t. I,
En els mesos posteriors, la preparació de la Constitució Civil del Clergat es va seguir amb ansietat tant a Roma com per Lluís XVI. Aquest últim busca el consell de dos dels seus ministres: Lefranc de Pompignan, ex arquebisbe de Viena, i Champion de Cicé, arquebisbe de Bordeus. Parlant en nom dels seus confrares, la majoria dels quals tenien escó a l'Assemblea Nacional, aconsellaren al Rei que no s'oposés a l'Assemblea i que busqués un compromís amb Pius VI. No obstant això, el papa va escriure el 9 de juliol de 1790 a Lluís XVI: «Cal dir amb fermesa i amor paternal que si vostè aprova els decrets relatius als clergues, pel mal camí induireu tota la nació, que precipitareu el vostre regne en el cisma i potser en una guerra civil de religió.»Cité par Viguerie, Christianisme et Révolution, El 10 de juliol, les notes de Pius VI demanaven al rei per rebutjar la Constitució. Aquestes van ser lliurades a Lluís XVI el 23 de juliol. No obstant això, el dia anterior, va anunciar que acceptaria els decrets. Creient que el papa estava mal informat dels assumptes de França - de fet havia estat aconsellat pel cardenal de Bernis, fortament advertit contra el nou ordre de les coses - i convençut de la urgència, sancions Lluís XVI i promulgà els decrets 24 de d'agost de 1790 .
Des d'agost, monseyor Asseline, bisbe de Boulogne, va publicar una refutació de la constitució civil, a la que s'afegiren quaranta bisbes. A l'octubre, Boisgelin, arquebisbe d'Ais, va publicar les seves "Observacions sobre el jurament prescrit als eclesiàstics i el decret que l'ha ordenat".Boisgelin. Tots els bisbes de França s'adheriren a aquest text, que s'envià al papa. Un gran nombre de publicacions es dedicaren a la defensa o lluita contra la Constitució Civil. Per a alguns, era un treball indispensable per posar fi als abusos: permetia un retorn a la puresa i senzillesa de l'Església primitiva, i corresponia als desitjos de la nació sobirana. Per als altres, l'assemblea va cometre un abús de poder reformant les circumscripcions eclesiàstiques. Aquestes no establien un poder en un territori sinó sobre les ànimes. Ara bé, aquest poder sobre les ànimes podia ser conferit per l'Església.Abbé Jabineau, Vraie Conspiration dévoilée, 20 août 1791, cité par Viguerie, El concordat de Bolonya havia estat establert per les dues parts, el rei i el papa. Però el darrer no va ser consultat. Finalment, la Constitució era cismàtica: la coronació no dona al bisbe una missió i un poder de jurisdicció, que només la pot conferir la institució canònica. No obstant això, reduint-ho a una formalitat, ja que és el president de l'Asamblea electoral qui proclama el bisbe electe (títol II, article 14) i no les autoritats legítimes, el vincle amb el papa i el l'església estava trencar. El que feu escriure a Boisgelin: «No podem transportar el cisma en els nostres principis.»Citat per Ledré, L'Église…, p.78.
El jurament a la Constitució civil El jurament obligatori El 26 de novembre, Voidel, diputat de la Moselle, va denunciar la formació d'una lliga contra la Constitució Civil. Proposà el jurament obligatori com a mitjà indispensable de regenerar l'església de França. Es dicta el decret. El Rei el sancionà el 26 de desembre de 1790, després d'haver esperat en va concessions del papa, aquest últim havent acceptat fa una dècada, la reforma de l'Església d'Àustria amb autoritat i de manera unilateral feta per l'emperador Josep II, germà de Marie-Antoinette.
El jurament era el següent:
Je jure de veiller avec soin sur les fidèles de la paroisse (ou du diocèse) qui m'est confiée, d'être fidèle à la Nation, à la Loi, au Roi et de maintenir de tout mon pouvoir la Constitution décrétée par l'Assemblée nationale et acceptée par le Roi.
Juro observar acuradament sobre els fidels de la parròquia (o diòcesi) que m'han estat confiats, de ser fidel a la Nació, a la Llei, al Rei i de mantenir amb totes les meves forces la Constitució decretada pel Assemblea nacional i acceptada pel Rei.
El jurament obligava els sacerdots i bisbes a mantenir la nova organització del clergat.Ledré, Une controverse… Per als dos-cents cinquanta oficials eclesiàstics que eren membres de l'Assemblea, el jurament s'havia de prendre dins d'un termini de vuit dies, és a dir, el 4 de gener de 1791. Després de l'abat Gregori, cinc diputats prengueren el jurament. Finalment, el 4 de gener de 1791, malgrat la pressió de les grades, només quatre juraven. Tenint en compte les retraccions, noranta-nou diputats eclesiàstics van prendre el jurament.Viguerie,
El 7 de gener començaren les prestacions del jurament a les províncies. Es van escalonar cada diumenge, de gener a febrer de 1791, en dates diferents segons les diòcesis .Gairebé tots els bisbes, excepte quatre,Talleyrand, bisbe d'Autun, Loménie de Brienne, arquebisbe de Sens, Jarente, bisbe d'Orléans i Lafont de Savines, bisbe de Viviers. i la meitat dels preveres, es negaren a fer un jurament.
miniatura|«Juro mantenir la Constitució amb tot el meu poder». Plat commemoratiu de la Constitució Civil del Clergat (1790). Musée Carnavalet.
Resposta oficial del papa Pius VI