La insurrecció de Kościuszko fou una rebel·lió contra l'Imperi Rus i el Regne de Prússia liderada per Tadeusz Kościuszko per part de la República de les Dues Nacions. Va ser un intent fallit d'alliberar a la Confederació de Polònia i Lituània de la influència russa després de la segona partició de Polònia (1793) i la creació de la Confederació de Targowica.
Antecedents Declivi de la Mancomunitat A principis del , la noblesa de Polònia i Lituània controlava l'estat o, de manera més precisa, havia aconseguit que no es duguessin a terme les reformes que podien afeblir el seu estatus privilegiat, mantingut gràcies a la "Llibertat daurada". Amb l'abús de la regla de liberum veto, que permetia a qualsevol diputat paralitzar les cessions del Sejm (Parlament de la Mancomunitat), els diferents diputats que responien als interessos dels magnats, de les potències estrangeres o als seus propis, van paralitzar l'administració pública de la república durant més d'un segle.
La idea de reformar la Mancomunitat guanyà força a partir de mitjans del . No obstant això, existia el recel de l'alta noblesa polonesa així com dels països veïns, que estaven satisfets amb el deteriorament de la república i no eren partidaris del ressorgiment de Polònia-Lituània. Amb l'exèrcit de la República de les Dues Nacions reduït a uns 16.000 soldats, no va ser difícil per als seus veïns intervenir-hi directament; l'Exèrcit Imperial Rus tenia 300.000 soldats, el prussià i l'Exèrcit Imperial Austríac (que no va participar activament en la guerra), 200.000 cadascú.
Intents de reforma miniatura|El Gran Sejm, o Sejm dels Quatre Anys (1788–92) i el Senat adopten la Constitució del 3 de maig de 1791, al Castell Reial de Varsòvia. Obra de Kazimierz Wojniakowski Una gran oportunitat de reforma es presentà durant el "Gran Sejm" del 1788-1792. Els veïns de Polònia estaven ocupats en diverses guerres i no podien intervenir per força en els assumptes polonesos. Rússia i Àustria participaven, llavors, en hostilitats contra l'Imperi otomà (la Guerra russoturca i l'austroturca del 1787 al 1791); els russos també es trobaven lluitant simultàniament en una guerra contra Suècia, del 1788 al 1790. Una nova aliança entre la República de les Dues Nacions i Prússia semblava proporcionar seguretat contra la intervenció russa, i el 3 de maig de 1791 la nova Constitució fou llegida i adoptada amb un suport popular aclaparador.
Havent acabat les guerres de Rússia contra els turcs i els suecs, l'emperadriu Caterina estava furiosa per l'adopció de la nova Constitució polonesa ja que creia que amenaçava la influència russa a Polònia. Rússia havia vist Polònia com un protectorat de facto. «La pitjor notícia ha arribat des de Varsòvia: el rei polonès s'ha convertit gairebé sobirà», fou la reacció d'un dels principals autors de política exterior de Rússia, Aleksandr Bezborodko, quan s'assabentà de la nova constitució. Prússia també s'oposà fermament a la nova constitució, i els diplomàtics polonesos van saber que Prússia no considerava que les antigues obligacions contretes fossin vinculants. Igual que Rússia, a Prússia li preocupava que l'estat polonès acabat d'enfortir pogués convertir-se en una amenaça, i el ministre de Relacions Exteriors de Prússia, Friedrich Wilhelm von Schulenburg-Kehnert, clarament expressà als polonesos que Prússia no recolzava la constitució i es negà a ajudar la Mancomunitat, fins i tot com a mediador, ja que el nou estat podria suposar una amenaça per a Prússia en el futur. L'estadista prussià Ewald Friedrich von Hertzberg expressà els temors dels conservadors europeus: «Els polonesos han donat el cop de gràcia a la monarquia prussiana votant una constitució», argumentant que una Mancomunitat forta exigiria el retorn de les terres que Prússia va adquirir en la Primera partició de Polònia.
Segona partició de Polònia miniatura|La República de les Dues Nacions després de la segona partició (1793) La constitució tampoc fou adoptada sense dissensió en la Mancomunitat. Els magnats que s'havien oposat a l'esborrany de la constitució des del principi li van demanar a la tsarina Caterina que intervingués i restablís els seus privilegis, com les Lleis Cardinals, garantides per Rússia i abolides amb la nova carta magna. Amb aquest objectiu, aquests magnats van formar la Confederació de Targowica. En la proclamació de la Confederació, organitzada a Sant Petersburg el gener de 1792, es criticà la constitució per contribuir, en les seves pròpies paraules, al "contagi d'idees democràtiques" seguint "els exemples fatals establerts a París". Afirmaven que «el parlament […] havia violat totes les lleis fonamentals, i escombrat totes les llibertats de la noblesa i el 3 de maig de 1791 es va convertir en una revolució i una conspiració.» Els confederats van declarar la intenció de superar aquesta revolució. «No podem fer res més que recórrer confiadament a la tsarina Caterina, una emperadriu distingida i justa, la nostra veïna amiga i aliada [que] respecta la necessitat de benestar de la nació i sempre li ofereix una mà amiga», van escriure. Els confederats es van alinear amb Caterina i li van demanar una intervenció militar. El 18 de maig de 1792, l'ambaixador rus a Polònia, Yákov Bulgákov, lliurà una declaració de guerra al ministre d'Afers exteriors polonès, Joachim Chreptowicz. Els exèrcits russos van entrar a Polònia i Lituània el mateix dia, començant la Guerra russopolonesa de 1792. La guerra acabà sense batalles decisives, amb una capitulació signada pel rei polonès Estanislau II Poniatowski, que esperava arribar a un acord diplomàtic.
Les esperances del rei Estanislau que la capitulació permetria una solució diplomàtica acceptable es van veure ràpidament estroncades. Amb els nous diputats subornats o intimidats per les tropes russes, va tenir lloc una nova sessió del parlament, coneguda com el Sejm de Grodno, a la tardor de 1793. El 23 de novembre de 1793, va concloure les seves deliberacions sota coacció, anul·lant la constitució i accedint a la segona partició. Rússia, 250 000 km², i Prússia, 58 000 km², van prendre nous territoris de la Mancomunitat. Aquest esdeveniment reduí la població de Polònia a tan sols un terç del que era abans que comencessin les particions, el 1772. El que quedava de la república fou ocupat per guarnicions russes i la seva independència es va veure fortament restringida. El resultat fou un gran cop també per als membres de la Confederació de Targowica, que van veure les seves accions com una defensa dels privilegis centenaris dels magnats, però als quals ara la majoria de la població polonesa els considerava traïdors.
Augment del malestar L'exèrcit polonès estava àmpliament insatisfet amb la capitulació i la majoria dels comandants consideraven la rendició del rei prematura; Tadeusz Kościuszko, el príncep Józef Antoni Poniatowski i molts d'altres van criticar l'actuació del monarca i alguns, entre ells Kościuszko, van renunciar al seu càrrec poc després. Amb la derrota de la Mancomunitat en la guerra i l'abolició de la constitució, l'exèrcit quedà reduït a uns 36.000 soldats. El 1794, els russos van exigir una reducció addicional de l'exèrcit a 15.000 soldats. La dissidència en l'exèrcit polonès va ser una de les espurnes que conduirien al conflicte que s'apropava.
La capitulació del rei fou un dur cop per a Kościuszko, que no havia perdut una sola batalla en la campanya. A mitjans de setembre, renuncià a abandonar el país i va partir de Varsòvia a principis d'octubre. Kościuszko, finalment, s'establí a Leipzig, on molts altres comandants i polítics polonesos notables van formar una comunitat d'emigrats. Aviat ell i alguns altres van començar a preparar un aixecament contra el domini rus a Polònia. Els polítics, agrupats a l'entorn d'Ignacy Potocki i Hugo Kołłątaj, van buscar contactes amb grups d'oposició similars formats a Polònia, i a la primavera de 1793 se'ls havien unit altres polítics i revolucionaris, inclòs Ignacy Działiński. Tot i que Kołłątaj i altres havien començat a planejar l'aixecament abans de reunir-se amb Kościuszko, el seu suport fou de gran ajuda per a ells, ja que era, en aquest moment, una de les persones més populars en tota Polònia.
L'agost de 1793, Kościuszko torna a Leipzig, on es va trobar amb demandes per començar a planificar l'aixecament. No obstant això, li preocupava que un aixecament tingués poques possibilitats contra els tres enemics. Al setembre, creuaria clandestinament la frontera polonesa per realitzar observacions personals i trobar-se amb alguns simpatitzants oficials d'alt rang en l'exèrcit polonès restant, inclòs el general Józef Wodzicki. Els preparatius a Polònia van ser lents i es decidí posposar l'aixecament. Llavors Kościuszko marxà a Itàlia, i planejà tornar al febrer. No obstant això, la situació a Polònia estava canviant ràpidament. Els governs rus i prussià van obligar Polònia a dissoldre novament la majoria de les seves forces armades i les unitats reduïdes quedarien incorporades a l'exèrcit rus. A més, al març, els agents tsaristes van descobrir el grup de revolucionaris a Varsòvia i van començar a arrestar notables polítics i comandants militars polonesos. Kościuszko es va veure obligat a executar el seu pla abans de l'esperat, i el 15 de març de 1794 es dirigí a Cracòvia.
El 12 de març de 1794, el general Antoni Madaliński, comandant de la 1a Brigada de Cavalleria Nacional de la Gran Polònia (1.500 soldats) decidí desobeir l'ordre de desmobilització, i traslladà les seves tropes d'Ostrołęca a Cracòvia. Això provocà un esclat d'avalots contra les forces russes en tot el país. S'ordenà a la guarnició russa de Cracòvia que abandonés la ciutat i s'enfrontés a Madalinski, la qual cosa deixà la ciutat completament indefensa, però també frustrava el pla de Kosciuszko d'apoderar-se de les seves armes.
Insurrecció miniatura|Proclamació de Kościuszko a la plaça del nucli vell de Cracovia el 24 de març del 1794. Obra de Franciszek Smuglewicz El 24 de març de 1794, Tadeusz Kościuszko, veterà de l'exèrcit continental durant la Guerra de la Independència dels Estats Units, anuncià la insurrecció general en un discurs a la plaça de Cracòvia i assumí els poders de comandant en cap de totes les forces poloneses. També va jurar: no utilitzar aquests poders per oprimir cap persona, sinó per defensar la integritat de les fronteres de Polònia, recuperar la independència de la nació i enfortir les llibertats universals. Amb la finalitat d'enfortir les forces poloneses, Kościuszko va emetre una acta de mobilització, requerint que cada cinc cases a la regió de la Petita Polònia donessin almenys un soldat equipat amb carrabina, pica o destral. La Comissió d'Ordre de Kościuszko de Cracòvia reclutà tots els soldats entre 18 i 28 anys i aprovà un impost sobre la renda. Les dificultats per proporcionar suficient armament per a les tropes mobilitzades van fer que Kościuszko formés grans unitats compostes per camperols armats amb dalles.
Amb l'objectiu de destruir l'encara feble oposició, l'emperadriu Caterina ordenà a l'exèrcit del major general Fiódor Denísov d'atacar Cracòvia. El 4 d'abril, tots dos exèrcits es van trobar prop del llogaret de Racławice. En el que es va conèixer com la batalla de Racławice, les forces de Kościuszko van derrotar l'oponent, que era numèricament i tècnicament superior. Després de la sagnant batalla, les forces russes es van retirar però l'exèrcit de Kościuszko era massa feble per començar una persecució reeixida i eliminar les forces russes de la Petita Polònia. Tot i que la importància estratègica de la victòria era gairebé nul·la, la notícia de la victòria s'estengué ràpidament i aviat altres parts de Polònia es van unir a les files dels revolucionaris. A principis d'abril, les forces poloneses concentrades a les terres de Lublin i Volínia, llestes per ser enviades a Rússia, es van unir a les files de les forces de Kościuszko.
miniatura|Mapa de la campanya a Polònia, 1794. , i .